Carles Buxadé i Ribot
Fotografia cedida
TH, 9è VOLUM. Biografies rellevants dels nostres arquitectes

Sr. Carles Buxadé i Ribot

Entrevistat el 25-1-2018.

Una llarga trajectòria professional defineix la carrera d’aquest arquitecte, l’obra del qual està vinculada a edificis tan emblemàtics com l’Estadi Olímpic de Montjuïc o la Sagrada Família. Catedràtic de Càlcul d’Estructures des de ben jove, als 28 anys, l’experiència el postulà com a figura idònia per continuar la més famosa de les creacions d’Antoni Gaudí. Al costat del seu inseparable amic, el poeta Joan Margarit, es declara enamorat del gran  mestre reusenc de l’arquitectura, però també de Barcelona i de Catalunya.

 

 Aprendre a conviure amb l’orfandat de mare quan encara era un nen

He arribat als tres quarts de segle i, des de la perspectiva que em permet la memòria, recordo una infantesa marcada per l’escassa salut de la mare. Sempre vam estar pendents del seu cor, que fallava sovint. Vam deixar de sentir-ne els batecs quan jo només tenia dotze anys. Fou una experiència dura per a un infant, que a més era fill únic, una tradició dels Buxadé que vaig acabar trencant, perquè tinc tres descendents. Tanmateix, també em considero un afortunat perquè vaig ser extraordinàriament estimat tant pel meu pare,  Carles Buxadé i Martí, com per l’àvia paterna (Sofia Martí i Viader) i, també, per la família de Francesc Ribot Gavilanes, germà de la mare. Tant els meus avis materns com l’oncle, com la seva muller,  Sagrario Ruiz Medrano, i les seves filles (Marisa, Lola i Àngels) sempre em feren costat i em van ajudar a superar aquell amarg tràngol. I també la branca d’Antoni Buxadé i Maria Viñas. De mica en mica vaig anar aprenent a conviure amb l’orfandat de mare i a pensar que havia de tirar endavant com tothom.

Pere Ribera fou raó suficient per matricular els meus fills a l’Escola Aula

Vaig començar la meva formació al Liceu Montessori, on vaig poder seguir parlant més o menys en català, idioma que sempre havia utilitzat amb la meva família. Però el que em marcà més en aquesta època fou un pedagog del Liceu Francès de Barcelona. En aquell centre hi vaig ingressar quan tenia vuit anys. Allí hi vaig estudiar 10e , 9e , 8e en francès i, després, el batxillerat espanyol. Fou llavors quan vaig conèixer el seu director, una persona  difícil, polèmica, dura, amable en certs moments, desagradable en altres… en Pere Ribera, un gran pedagog. Per un seguit de desavinences amb el director francès Pere Ribera acabà abandonant el Liceu i  el 1968 decidí crear una important institució acadèmica a Catalunya: l’Aula Escola Europea, que ha trobat continuïtat amb els seus successors. Puc dir que sóc dels darrers alumnes del Liceu Francès que no vam tenir cap dubte a portar els nostres fills a aquest centre precisament perquè hi era ell. Aquesta decisió, com totes les importants, ha estat presa d’acord amb qui he compartit i comparteixo la meva vida, l’Anna Fortuny Boladeras.

La perspectiva és un concepte que permet fugir del perill

Vaig acabar perfilant la meva trajectòria cap a l’arquitectura perquè les tres arts plàstiques sempre m’han atret. Tant la pintura com l’escultura i l’arquitectura reclamen inevitablement un talent, i aquest és saber dibuixar. En cas contrari, és difícil que te’n surtis. A mi m’agradava força dibuixar, i quan feia cinquè de batxillerat em vaig matricular a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, que llavors es trobava a l’antic Borsí, al carrer d’Avinyó. Per accedir-hi, n’hi havia prou amb el batxillerat elemental. Vaig anar-hi un parell d’anys i, ja des del primer moment, recordo que m’atreia especialment la perspectiva. Aquest és un concepte interessant i de vegades difícil de plasmar. La perspectiva va lligada al moviment, i a l’home li ha permès avaluar les distàncies i fugir del perill. Per això tenim dos ulls. Però per a un arquitecte la perspectiva és també vital en la concepció de qualsevol obra. Sobretot en la meva època, en què no existien les eines tecnològiques actuals. Si no dominaves la perspectiva, t’avorries projectant i ho tenies difícil per aprovar les assignatures de projectes. Ara, en canvi, pots fer planta i alçat i, de manera immediata, disposar de la perspectiva del que estàs fent. I a mi, des de ben petit, m’atreia una mica més dibuixar una habitació que una flor.

Una professió d’alt risc

Com estudiant de l’Escola d’Arquitectura conservo un bon record de Josep Maria Sostres, professor d’Història de l’Arquitectura, que era tot un enamorat d’aquesta disciplina. És una d’aquestes persones que els agrada ensenyar més que jutjar la gent. Un docent que acabes valorant quan ja has superat l’etapa acadèmica i t’adones que ell aconseguí augmentar-te l’estima per aquest art. Quan estava estudiant la carrera vaig mostrar un interès especial per les assignatures més tècniques, com ara les estructures. Precisament un expert en estructures, Francesc Bassó i Birulés, és un altre dels professors que conservo a la memòria d’aquella etapa. Malauradament, Francesc Bassó va deixar-nos el mes passat. El recordo, també, perquè havia estat tutor tant de la meva tesi com de la de Joan Margarit, arquitecte però sobretot poeta, i a qui tinc la sort de tenir com a íntim amic, a banda d’haver compartit amb ell pràcticament tots els projectes. L’amistat amb en Joan és tan estreta que un dia vam decidir que signaríem plegats tots els nostres projectes, perquè sempre ens volíem sentir solidaris l’un amb l’altre. L’arquitectura és una professió d’alt risc. Jo mateix he hagut d’anar algunes vegades a la Via Laietana o La Model a veure a professors o estudiants. I és per aquest motiu que vam convenir amb en Margarit que, si havíem d’anar a la presó, per algun accident d’obra, millor anar-hi plegats.

Equip molt ben compenetrat

En Margarit encara forma part del nostre despatx, si bé només com a soci, perquè ara s’estima més dedicar-se a la poesia, una disciplina en la qual ha assolit un gran reconeixement nacional i internacional. En aquest estic molt ben acompanyat perquè la meva filla Àgata, que va voler seguir els meus passos, també hi treballa, juntament amb el seu marit, Carles Gelpí. Malgrat que a la nostra nissaga no hi havia arquitectes, sembla que jo vaig obrir-ne la tradició. L’equip es completa amb un altre professional de l’arquitectura: Ramon Ferrando i Rius. En Ramon s’incorporà a l’entitat quan encara era un estudiant. Després d’uns anys exercint com a arquitecte, el vam fer soci del despatx.

No m’agrada perdre el temps, però gaudeixo jugant a escacs o amb la meva barca

Sóc membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. És curiós perquè gairebé ningú no sap on és la seu d’aquesta institució, tot i que a l’any hi passen pel seu interior més de cent setanta mil persones. La raó, el seu vestíbul ho és, també, del teatre Poliorama. Abans l’Acadèmia tenia una petita entrada, mentre que ara compta amb una ampla porta de vidre que permet veure l’escala d’accés. Però molt poca gent s’hi fixa. Sempre he estat una persona activa, potser per la particularitat de què si hi ha alguna cosa que no suporto és avorrir-me. Tanmateix, hi ha un únic passatemps, joc, que em concedeixo, els escacs. Puc invertir hores en aquest joc dificilíssim, de bojos, que és un autèntic art. Has de tenir facultats per jugar-hi i, si aspires a jugar-lo bé, una memòria suficient per poder enfrontar-te a cegues amb dos o tres jugadors alhora, sense veure el tauler. El campió mundial és capaç de disputar seixanta partides simultàniament i guanyar-ne 58. Jo no tinc aquesta memòria privilegiada que es necessita per destacar en els escacs. De totes maneres, gaudeixo força disputant partides lúdiques amb qualsevol que vulgui jugar, guanyar-me probablement, presencialment o a través d’Internet. També m’agrada viatjar i el mar. Tinc una barqueta que em permet anar fins a les illes Balears (un cop fins i tot he arribat a Sardenya). Ara, però, m’han d’acompanyar els fills. Hi ha moments que no tenen preu, com ara descansar a la barqueta, tot llegint, escrivint…o mirant el mar.

L’arquitecte necessita una imatge per començar a projectar, a crear

El talent és innat, tot i que es pot perfeccionar. La cultura et permet millorar. Tanmateix, si la mà no és capaç de seguir l’ordre del cervell quan observa, és difícil poder projectar. L’arquitectura reclama tenir una imatge al cap. Per això, igual que passa amb la tasca de l’escriptor, el més difícil és enfrontar-te al paper en blanc. I en la nostra disciplina no pots començar a traçar gargots sense haver imaginat abans com t’agradaria que fos el projecte que t’han encarregat, tot i que a vegades acabes arribant a una solució que és absolutament diferent a la primera imatge que tenies. A mi, en ocasions m’ha costat arribar a obtenir aquesta imatge. I és un moment que vius amb angoixa.

És un orgull que els tres professors adjunts que vaig tenir a l’Escola arribessin a catedràtics

Vaig acabar la carrera als vint-i-quatre anys, vaig doctorar-me als vint-i-sis i, dos anys després, vaig convertir-me en catedràtic de Càlcul d’Estructures, una activitat que vaig exercir durant més de tres dècades, fins que als seixanta anys vaig decidir abandonar-la. Els de la meva generació vam ser uns afortunats, perquè vam coincidir amb el moment de creixement de l’Escola d’Arquitectura, a la dècada dels setanta. Calien nous catedràtics, perquè tots els que hi havia eren molt grans, i es va obrir la porta a un grup de joves que hi van insuflar-hi aire nou. Els alumnes ho van agrair, perquè els que ens hi vam incorporar estàvem més a la seva disposició, atès que fins llavors els catedràtics només hi assistien pràcticament a les hores lectives. Jo hi anava al matí i els estudiants em tenien a mà per a qualsevol consulta. És un fet que apreciaven molt. Si hi ha res que em satisfaci especialment d’aquella època és que avui encara hi ha persones que em saluden pel carrer i que s’identifiquen com a alumnes meus. Tot i que jo, és clar, no els recordo… Una altra de les meves grans satisfaccions és que els tres professors adjunts que vaig tenir, Agustí Obiol, Josep Gómez Serrano i Lluís Moya, han estat catedràtics de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Vaig haver de visitar moltes vegades l’Estadi Olímpic abans de restaurar-lo

Amb Joan Margarit he tingut la sort d’haver desenvolupat projectes de gran envergadura, com ara la restauració de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Vaig haver de visitar-lo diverses vegades, perquè aquella imatge inicial que necessita l’arquitecte no aparegué de manera immediata. Finalment, vam veure clar que les grades superiors havien de seguir la façana i que les inferiors havien de seguir la forma de la pista d’atletisme. De mica en mica es va anar perfilant aquesta imatge de l’estadi i vam convenir, tal com recomanava l’Ajuntament de Barcelona, que el millor era mantenir les façanes (alguns col·legues optaven per preservar-ne només la principal, la que correspon a la tribuna i fa cap a l’esplanada olímpica). Vam considerar que la façana exterior calia respectar-la, perquè era important mantenir la memòria històrica. A la part interior, però, era necessari vetllar per la visibilitat, fins llavors limitada. És per això que vam optar per enfonsar el terreny de joc, única manera de també poder augmentar l’aforament i millorar la visibilitat mantenint les façanes. Però per arribar fins a totes aquests conclusions va caldre passejar molt per aquell indret i empeltar-nos de tot el que representava aquella instal·lació.

Si façana i interior no es corresponen, queda un sentiment d’obra incompleta

El que em va guiar fonamentalment en el projecte de restauració de l’Estadi Olímpic fou l’interior. Quan t’enfrontes a un edifici, has de triar quines són les necessitats prioritàries. En un habitatge possiblement tens en compte l’orientació de les estances. Però en el cas de l’estadi el concepte principal era que tothom tingués una bona visió de la pista d’atletisme i, en conseqüència, de tot el terreny de joc. És la funcionalitat que se li demana. L’arquitecte després ha de plantejar-se una façana que es correspongui amb l’interior i que reflecteixi el que la gent hi trobarà dins. En aquest cas mantenint la inicial el problema quedava resolt. Si no es resolt, sempre queda un mal gust de boca.

Barcelona, una ciutat tan ben traçada que és molt fàcil orientar-s’hi

Una altra obra nostra vinculada als Jocs Olímpics fou la Vila Universitària de l’Autònoma, on s’havia d’allotjar la policia durant l’esdeveniment. Calia executar-la necessàriament abans de l’estiu de 1992, perquè es finançava en bona part amb el pressupost olímpic. Vam guanyar el concurs, la qual cosa va ser un orgull i, alhora, ens va sorprendre, perquè s’hi havia presentat la flor i nata dels arquitectes nacionals. Els Jocs del 92 van deixar un bon llegat, ja que s’arranjaren molts barris i s’oferí als barcelonins més raons per seguir vivint a la ciutat. Posar Barcelona de cara al mar fou una magnífica decisió. És cert que la ciutat continua acumulant brogit, pol·lució i un ritme frenètic, però les millores experimentades des de la celebració dels Jocs són innegables. Barcelona té uns atractius fantàstics. Hi ha un fet que em sembla fonamental i que té l’origen en el Pla Cerdà, i és que resulta impossible perdre s’hi perquè té els límits molt ben definits: al nord-est, el riu Besòs; al sud-oest, el Llobregat; al sud-l’est, la Mediterrània; i al nord-oest, la serra del Collserola. A partir d’aquí, tots els carrers són perpendiculars, de manera que simplement mirant el curs del sol ens podem orientar perfectament. Per a una persona que ve a conèixer Barcelona, és una ciutat molt fàcil.

Enamorament per la nostra terra

Barcelona és un lloc privilegiat. Hi ha moltes raons que ho justifiquen. Tenim teatres, entre ells el Liceu. Segur que, igual que hi ha gent que marxa a Nova York per gaudir de l’òpera, hi ha persones que vénen a la nostra ciutat amb aquest objectiu. D’altra banda, el mar és una altra de les virtuts de Barcelona. La platja té un atractiu enorme, i no només a l’estiu, perquè passejar-hi a l’hivern és una delícia. Si a tot això hi afegim que comptem amb un clima excepcional, el mediterrani, si no fos una ciutat d’èxit ens ho hauríem de fer mirar. Per totes aquestes raons, els barcelonins en som uns enamorats. És cert que els parisencs també n’estan, de París, i la gent de Londres s’estima molt la capital londinenca. Però l’enamorament que tenim els catalans per la nostra terra em fa l’efecte que és diferent. Aquest vincle el va saber captar molt bé mossèn Cinto Verdaguer en els versos de L’emigrant: «Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya d’enyorança es mor».

Benvinguda tota iniciativa que signifiqui reduir el trànsit rodat a les ciutats

A Barcelona ara es parla de convertir l’avinguda Meridiana en un bulevard. Tot el que sigui reduir automòbils de la ciutat és positiu, perquè facilita que els vianants hi puguin passejar i gaudir dels seus carrers amb menys pol·lució. Ara bé, cal ser possibilista. Hem de pensar també en els comerços. Si hi ha infraestructura que permet abastir-los, endavant. A Europa tenim exemples de ciutats que han restringit la circulació motoritzada al centre, com ara a Florència, on caminar per carrers en els quals només passa un cotxe molt de tant en tant és una experiència fantàstica. L’automòbil és un enginy que ha constituït un gran ajut per a la humanitat, però també ha esdevingut un element pertorbador de la convivència urbana i que dificulta les relacions que es poden teixir a la via pública.

Qui viu en una casa és qui sap si funciona

Com a especialistes en estructures, devem haver rehabilitat uns quinze mil habitatges. La rehabilitació és una tasca que et torna humil. Tot i que alguns barris van a terra, la majoria dels edificis on ha calgut actuar no es podien enderrocar. Sortosament, s’ha avançat molt en normes estructurals i en coeficients de seguretat que permeten garantir la seguretat de l’obra restaurada. En general, rehabilitar un edifici exigeix aconseguir que la gent hi pugui viure amb tranquil·litat per moltes dècades. En ocasions, aquesta actuació s’ha de fer amb l’edifici ocupat, la qual cosa en dificulta la tasca. No acostuma a ser una feina lluïda, la rehabilitació. El més satisfactori és trobar l’agraïment de la persona per a qui es fa aquesta actuació, tot i que sovint, i lògicament, aquesta gratitud s’adreça a l’Administració responsable de la inversió per dignificar un barri determinat. Els usuaris són els únics que poden criticar l’arquitectura amb coneixement de causa; qui viu en una casa és qui sap si funciona. L’arquitecte, però, sovint es troba amb una dificultat important, com és la de conèixer només el promotor dels habitatges però no les persones hi aniran a viure. És per això que els arquitectes solem projectar cases que serveixin per a tothom. I si ha d’agradar a tothom, el més probable és que no acabi d’agradar a ningú..

No tota construcció passada és perfecta ni cal mantenir-la

Si haig de triar entre rehabilitació o transformació, sempre diré que depèn de l’obra. Rehabilitar suposa condicionar quelcom que en el seu moment fou executat de manera adequada i que, amb el pas del temps, reclama una actuació. Discrepo de la idea que tota construcció passada és perfecta i que cal mantenir-la. En ocasions, un edifici pot haver estat aixecat en condicions de precarietat econòmica i no n’hi ha prou amb un arranjament parcial. Les rehabilitacions s’han de fer a consciència i amb un objectiu durador. A Barcelona, alguns edificis s’han beneficiat de la condició d’aparador privilegiat i, gràcies als ingressos generats per la lona publicitària que cobreix la façana, han cobert parcialment el pressupost de l’obra.

El gran èxit d’una rehabilitació és que ningú no s’adoni que ha estat duta a terme

Entre les restauracions que hem fet destacaria l’emblemàtic edifici del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa, a l’antiga fàbrica Aymerich. També em sento molt satisfet de la rehabilitació de l’Estadi Olímpic de Montjuïc i de l’edifici d’administració de l’Hospital de Sant Pau. En aquest darrer cas, és un satisfacció perquè vam haver d’enderrocar-ne part de l’entrada per l’amenaça  de ruïna. Acabada, ningú es va adonar que s’havia restaurat, excepte la gent que es despertava a la nit i ens preguntava perquè no se sentia el rellotge quan tocava.

Convençut que seria impossible continuar les obres de la Sagrada Família

Hi ha uns pocs grans arquitectes modernistes, però sí n’hi ha un parell que sobresurten: en Gaudí i en Domènech i Montaner. He tingut la sort de conèixer a fons l’obra d’aquests grans mestres, i només penso que no hauria estat capaç de projectar els edificis que ells van idear. Quan entres a les naus de la Sagrada Família t’adones del paroxisme del Modernisme, penetres en l’exuberància del món vegetal, descobreixes el rigor geomètric que atresorava en Gaudí i que no només immortalitzà aquest geni sinó que inspirà molts altres arquitectes. Gràcies a la meva condició de catedràtic de Càlcul d’Estructures, el 1986 em cridaren perquè calia fer els fonaments de les noves façanes i les naus de la Sagrada Família. Hi vaig anar amb la idea claríssima que no tiraríem res endavant. Havia vist la façana del Naixement i tots estàvem convençuts que aquella obra no es podia continuar. S’havia construït la Cripta i la façana de l’absis, neogòtiques, i la façana del Naixement, modernista. Un edifici neogòtic i modernista avançant alhora, impossible. Però, quan vaig veure els dibuixos i les maquetes que s’havien fet amb les restes trobades en el seu obrador, cremat durant la Guerra Civil, vaig quedar fascinat. Columnes de doble gir, cobertes que eren hiperboloides de revolució, paraboloides hiperbòlics, plans, i tot d’una precisió extraordinària. Un entorn organitzat per una estrella de tres puntes que portaven a les diferents portes de la Sagrada Família: la de la Passió, la del Naixement i la de la Glòria. En Gaudí era fora de sèrie, un extraordinari geòmetra. Ell mateix es definia com un geòmetra enamorat de l’arbre. Quina  modèstia. Vaig acceptar l’encàrrec a l’acte.

Antoni Gaudí ens donà prou lleis per a continuar les seves obres inacabades

Cap dels arquitectes que hem treballat a la Sagrada Família des que en Gaudí va morir, com la resta, seria capaç de projectar una obra com la seva i visitada per quatre milions i mig de persones l’any. Això només és a l’abast d’un geni que surt molt de tant en tant. En Gaudí no només ens ha llegat les seves obres, sinó que ens donà prou lleis per a continuar la que deixà inacabada. Poques persones eren capaces d’intuir que, darrera aquelles façanes neogòtiques de poc valor, s’hi amagava un projecte primer modernista i després futurista i espectacular, que va abandonar l’exuberància detallista del Modernisme i també la racionalitat del Noucentisme per projectar-se cap el futur. Tot i que hi ha grans obres en l’arquitectura modernista, aquest era un estil que tenia els dies comptats.

Joan Bergós comença a transformar la Sagrada Família en una obra gestionada igual que una empresa

Sempre he estat molt interessat en l’obra de Gaudí: m’ha agradat molt estudiar-la i entendre-la. Ja als vint-i-sis anys vaig voler casar-me a la cripta de la Colònia Güell, simplement perquè m’agradava molt la seva obra. Llavors poc sospitava que la Sagrada Família, que no m’atreia, es pogués continuar, i molt menys que jo hi acabaria intervenint. Amb Joan Margarit i els altres arquitectes que hi treballaven, Jordi Bonet, que va ser-hi gairebé fins als noranta anys, i Jordi Faulí,  vàrem anar definint i perfilant el projecte d’en Gaudí. En tot cas, que les obres del temple s’hagin pogut continuar és mèrit de tots els arquitectes que hi han col·laborat des de que va morir Gaudí.  Una altra figura de la que cal parlar-ne en la continuació de la Sagrada Família és Joan Bergós, President Delegat. Hi va haver un moment en que es va ser conscient que no es podia construir el temple d’una manera amateur, amb una sabata i una espardenya. I tot depenia dels ingressos. Si escassejaven  s’havien d’aturar les obres. I en un moment en què cada cop n’hi havien més d’ingressos, per l’aparició del turisme, calia organitzar-se de manera molt més professional, perquè no n’hi havia prou amb el voluntarisme de tothom que s’hi dedicava. Molts han estat treballant sovint pràcticament sense cobrar, simplement per l’estima que els mereixia tirar endavant el temple de Gaudí. I Bergós fou el primer que va impulsar la transformació de la Sagrada Família en una obra gestionada com una empresa. Aquesta transformació la perfà l’actual President Delegat Esteve Camps.

Fou molt encertat triar Josep Maria Subirachs com a escultor per a la façana de la Passió

Per a la façana de la Passió es va triar Josep Maria Subirachs, amb qui vaig mantenir una certa amistat. Valoro la seva obra escultòrica i crec que fou important que, en aquell moment, s’optés per algú d’aquí; sobretot tenint en compte el nivell de «papanatisme» de l’època, en què es tendia a considerar que qualsevol professional consagrat que vingués de fora era millor i que podia venir a casa nostra i fer el que volgués rebent sempre lloances. Però van seleccionar Subirachs i fou una decisió encertada, perquè va saber seguir perfectament la trajectòria de Gaudí a partir d’un croquis que havia fet l’arquitecte. L’escultor trià com a model les xemeneies de la Casa Milà per transformar-les en els guerrers romans que apressaven Jesucrist. El resultat unes escultures de pedra tallada en arestes vives que té admiradors i detractors. La mort de Jesús està a les antípodes de la Pietat de Miquel Àngel, de la qual en sóc un apassionat admirador; i és que,  malgrat la desproporció existent entre la figura de la mare de Déu i la de Jesús, penso que l’obra més gran del mestre italià és aquesta i el seu rostre més captivador el de la Verge.

Costa més triomfar a casa que a fora

Josep Maria Subirachs no ha estat prou ben valorat. Fins i tot gosaria afirmar que ha estat menystingut com a escultor. Sempre s’ha dit que costa més triomfar a casa que a fora. En Gaudí també ha obtingut més reconeixement un cop mort que no pas en vida; sembla que a un mort sempre se li troben  més les gràcies… El cas és que en Subirachs va lliurar-se totalment a la seva obra en la Sagrada Família. Treballava de valent, de manera incansable, fins al punt que dormia al temple i ni tan sols trobava temps per poder fer-se el llit. Crec que es mereix un reconeixement pel resultat obtingut.

No pot aventurar-se la data en què s’acabi del tot la Sagrada Família

Resulta difícil fixar una data aproximada de l’acabament de la Sagrada Família. S’ha dit que el 2026 es culminarà el temple, i això es cert si es fa referència a tot el que es pot construir en el perímetre edificable dels carrers Mallorca, Sardenya, Provença i Marina. Ara bé, una obra com aquesta mereix, com va preveure Gaudí, una entrada principal  solemne i majestuosa al carrer de Mallorca. I per fer possible aquesta entrada, la façana de la Gloria, cal tirar a terra la casa que hi ha al davant i cobrir el carrer Mallorca. Aquí ja no és possible fer pronòstics pel que fa a l’execució d’aquesta part, perquè s’hi barregen temes socials, polítics i urbanístics. El solar del davant va ser afectat per la construcció del Temple, però l’afectació va ser retirada, crec que als anys seixantes. En tot cas, estic convençut, com acabo de dir, que el temple tindrà l’entrada principal  que es mereix. Però es lògic que els propietaris de la casa d’enfront vulguin defensar els seus interessos, però també hi ha molta gent que vol la Sagrada Família es completi tal com havia previst Gaudí.

En el judici pel túnel de la Sagrada Família vam intentar parar lo imparable.

Tots els que treballàvem a la Sagrada Família amb la propietat, l’Arquebisbat, al front ens oposàrem a la construcció del túnel sota el carrer de Mallorca per al pas del tren d’alta velocitat, l’AVE. En qualsevol obra arquitectònica d’aquesta entitat, com per exemple pot ser el Duomo de Milà, es procura eliminar-ne del voltant qualsevol edifici perquè pugui contemplar-se amb tota la majestuositat. A casa nostra, a més, hi ha una legislació que no permet construir a menys de seixanta metres d’una obra catalogada d’interès artístic o històric, com ara la façana del Naixement. Atès que el túnel passava a més de seixanta metres, des d’on ho amidaven, l’eix de la façana del Naixement, no podíem acollir-nos a aquesta circumstància. Tanmateix, penso que el sentit comú deia que no es podia posar en risc una obra que visiten quatre milions i mig de persones cada any. Durant el judici vaig haver de declarar en qualitat de tècnic. El jutge em va preguntar si pensava que el temple cauria si es construïa el túnel. Crec que es va sorprendre en respondre-li que no. De seguida vaig intentar explicar-me : «Si jo circulo per una autopista a cent vint quilòmetres per hora i me’n passa un a cent cinquanta quilòmetres per hora penso que arribarà al seu destí, per la baixa probabilitat de tenir un accident en una via ràpida com aquesta». Però no s’ha de circular a aquesta velocitat perquè l’alta velocitat és, amb la distracció, la primera causa de sinistralitat. L’excavació del túnel no va ser una bona decisió.

Gaudí tenia uns criteris estructurals molt bons

Al judici van dir que construirien uns pilons en el terreny, just davant del temple. Jo els vaig advertir que anessin amb compte, perquè a sota, a uns 15 metres, hi ha aigua i situar-hi una barrera podria pujar el seu nivell. Això no suposava que la Sagrada Família hagués de caure, però hi havia alternatives que eliminaven aquest risc. El motiu per passar l’AVE pel carrer Mallorca era fer-lo arribar a la part alta de l’estació de la Sagrera, la més lluïda i atractiva. l temple no caurà, però no era necessari córrer aquest risc. Perquè no sabem del cert què passaria, si un dia, un comboi té un accident greu i s’incendia en el túnel a l’alçada de la Sagrada Família. El jutge també em qüestionava que fos reticent al pas del túnel pel carrer de Mallorca i no sota les cases. Però és que un edifici d’habitatges, de l’Eixample,  pesa molt menys perquè té una alçària total d’uns trenta metres,  La Sagrada Família supera llargament el centenar de metres, arriba als cent setanta dos metres i mig, i transmet unes càrregues molt més grans al terreny. A més càrregues al terreny, més cura amb els fonaments i amb la determinació de les característiques del terreny, que sempre amaguen incerteses. Per sort l’estructura de la Sagrada Família és molt estable gràcies als bons criteris estructurals de Gaudí.

Al Buesa Arena hi vam intervenir amb una innovadora estructura de malles

Fórem, en Margarit i jo, reconeguts amb el Premi Ciutat de Barcelona per la Nau de la Sagrada Família. A banda d’aquest guardó, també ens van concedir el FAD i el segon Premi Europeu IAKS per la remodelació de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, a més d’obtenir, el 2001, el Premi Nacional d’Arquitectura Esportiva. També vàrem obtenir  el premi Español i Europeu d’Estructures Metàl·liques per la cúpula del pavelló Araba de Vitòria, conegut com a Fernando Buesa Arena. Per cobrir-lo vàrem construir una cúpula metàl·lica en malla espacial  de vuitanta-quatre metres de diàmetre. Va ser guardonada amb el premi nacional i europeu del 1975 o 76, crec recordar.  Aquets premis juntament amb els llibres que vàrem  publicar ens donaren a conèixer. Els llibres publicats més significatius van ser: “Una teoria del coneixement de l’Arquitectura i el Disseny”,  el “Càlcul Matricial d’Estructures” i “Les Malles Espacials”. Juntament amb Josep Gómez Serrano i Ramon Ferrando Rios he publicat el llibre “La Basílica de la Sagrada Família” i està a punt de sortir el llibre “TOT GAUDÍ” en el que explico tot el que m’han fet sentir totes les obres de Gaudí. En tots els llibres les fotografies tenen una gran importància per allò de “una imatge val més que mil paraules”.

A partir de quinze centímetres, una paret ja es pot considerar estructura, així com gairebé tots els sostres

Quan em pregunten quins elements d’un edifici són estructura, ho explico de la següent manera: un envà és un mur de fàbrica de totxo, de cinc centímetres, i que separa ambients. A partir dels quinze centímetres segueix separant ambients i ja pot ser estructura, aguantant  dreta una casa de l’Eixample de Barcelona, per exemple. Tot el que són pilars, quadrats o rectangulars, es poden reconèixer perfectament com a estructura. Són els que transmeten les càrregues dels sostres als fonaments, com els murs de càrrega. Si col·lapsa un pilar, les càrregues no poden arribar als fonaments i l’edifici cau. Els sostres també són estructures. Tothom entén que el seu centre aguanta menys que els costats i que, per tant, cal situar els elements pesants a les vores. La normativa exigeix que un habitatge  suporti, amb garanties, com a mínim dos-cents quilos per metre quadrat.