Entrevistat  28-11-2017

Doctor en Arquitectura i tot un referent dins la consultoria d’estructures; una professió que ha contribuït a dignificar. Grans figures nacionals i internacionals de l’arquitectura han acudit al seu despatx per poder fer realitat els seus somnis. Ha tingut un paper rellevant en trenta-set premis FAD i en d’altres obres importants, com el Premi Internacional d’Arquitectura Mies van der Rohe dels anys 1992 i 2014. D’altra banda, ha impartit classes a més de vuit mil alumnes, que durant vint-i-nou anys seguits el van triar com a millor professor de l’Escola Superior d’Arquitectura del Vallès. Considera que ser docent és un regal, perquè es dóna i també es rep molt a canvi

Dos avis antagònics que em van deixar petjada

De petit estava molt unit als meus dos avis. Robert Brufau, per la banda paterna, era una persona seriosa i molt recta; tot s’havia de plantejar tenint en compte la seva manera de pensar. Recordo que sempre m’aconsellava que de gran em fes arquitecte, uns estudis que va començar de jove però que no va finalitzar. El pare de la meva mare, Manel Niubó, era, pel contrari, una persona molt extravertida, més informal, que m’ensenyà a prendre’m la vida d’una altra manera. Volia que fos enginyer de camins, canals i ports, i li encantava pronunciar aquest llarg nom amb una certa sonoritat. Eren el dia i la nit, la representació inequívoca de l’antítesi. Me’ls apreciava molt; tots dos em van deixar petjada. Eren persones que s’havien fet a si mateixes. Procedeixo del món rural, de dues famílies de Mollerussa, localitat on vaig néixer, que sempre s’havien dedicat a l’agricultura i la ramaderia. Mai em van pressionar per tal que em convertís en capellà, militar o farmacèutic, les dedicacions que més es desitjaven en aquella època. Vaig tenir la llibertat d’escollir, i des de ben jove sabia, tal com em deien els meus dos padrins, que seria arquitecte o enginyer.

Cinc germans que sempre hem anat de bòlit

El meu pare, Antoni Brufau, era industrial i empresari. Tenia propietats de la família i va engegar diversos negocis, com una empresa de venda de tractors i una altra, de pinsos i llavors, a Mollerussa. Era una persona molt inquieta, sempre estava fent alguna cosa o altra. Amb la meva mare, Montserrat Niubó, va tenir cinc fills. L’Antoni, que és president de Repsol; el Manel, director general de l’empresa Indra a Catalunya; en Xavier, que també és arquitecte, i la Montse, que va estudiar advocacia, tot i que mai va exercir. Tots els fills vam optar per cursar una carrera universitària i sempre hem estat molt pencaires. Recordo que el meu pare un dia ens va dir: «Com m’han pogut sortir uns fills tan treballadors!». Sentia admiració per l’entrega que demostràvem a les nostres professions. Ell estava més acostumat a una vida rural, tranquil·la, on tot es pren amb més calma. En canvi, nosaltres sempre anàvem de bòlit!

Mollerussa, amb el percentatge més alt d’estudiants que anàvem a la Universitat

Tot i que el meu pare va haver d’anar a lluitar al front, la nostra família no va haver de suportar grans tràngols a la Guerra Civil espanyola, ni tampoc a la postguerra. Al meu poble vam tenir la sort de no patir un enfrontament greu entre pobres i rics, ni entre tendències polítiques de dretes i esquerres. Més aviat, va ser una rivalitat entre els dos cercles lúdic-culturals que aleshores existien: el Casino i l’Amistat, conformats per gent molt variada. D’aquella època, no s’expliquen relats molt dramàtics dels esdeveniments viscuts, a diferència d’altres localitats catalanes o espanyoles, on per desgràcia s’hi va registrar molta més violència. A la postguerra, el meu poble també va destacar per tenir des de la dècada dels seixanta fins als setanta, la taxa més alta pel que fa al seguiment de carreres universitàries. Provinc d’aquelles fornades. Molts dels meus amics també van cursar estudis destacats, dins tots els camps.

Set anys d’internat deixen empremta

Des dels onze fins als disset anys vaig estudiar a l’internat del col·legi de La Salle de la Bonanova, a Barcelona. Allà ingressàvem alguns dels nens del col·legi dels Germans de La Salle de Mollerussa, que, presumptament, ens podíem preparar per fer una carrera. Durant els dos primers cursos, els alumnes de Mollerussa sempre érem dels millors de la classe, ja que arribàvem amb una base de coneixements molt sòlida. Els primers mesos com a intern eren molt durs, perquè la teva vida es posava del revés, fins que t’adaptaves: arribàvem a mitjans de setembre i no retornàvem a casa fins a les vacances de Nadal. La família només et venia a veure de tant en tant i et treia a passejar una estona i et portava alguna cosa per complementar el menjar. Érem molts nens: uns cinc-cents interns que convivíem amb un règim de tipus militar. Recordo que, quan ens movíem en grup, per anar d’un punt a un altre, no estava permès fer el trajecte de manera directa, sinó que s’havia de passar per darrere d’un arbre per tal de dibuixar en l’espai un angle recte figurat. Quan ho recordo, em sembla absurd, però aleshores ho percebíem com una obligació que s’havia de complir, i no li donàvem més voltes. Si volies saltar-te la norma, havies de fer-ho sense que et veiessin. La veritat és que sempre vaig ser bastant bon noi i, a diferència d’altres companys, només em va tocar el rebre dues vegades. Crec que els anys que vaig residir com intern en el col·legi La Salle em van fer molt fort mentalment. Sempre he estat una persona molt treballadora, seriosa i, diuen, de mirada freda. El cert és que, davant d’un esdeveniment que pot ser traumàtic, acostumo a mirar-m’ho amb calma. Potser em va marcar l’educació familiar, però segurament crec que els anys que vaig viure com a intern també hi tenen molt a veure.

La millor època de la meva vida

Quan vaig acabar la Secundària i vaig iniciar els estudis universitaris, vaig residir durant quatre anys a dos col·legis majors; en tinc un record inoblidable. Viure en aquestes institucions va ser com aprendre a respirar de nou; descobrir què volia dir ser lliure. Si no em venia de gust assistir a classe, no hi anava, i ningú no em demanava explicacions. Recordo que hi residíem uns cent cinquanta estudiants de totes les especialitats i procedències. Hi havia gent de Catalunya i també d’altres regions. Es respirava un ambient molt dinàmic, hi havia molta vitalitat i una gran complexitat ideològica i política; de la mateixa manera que s’hi podia formar algun grup de falangistes, també se’n podien formar de procomunistes i de republicans. Si alguna cosa ens unia, era el bon nivell intel·lectual que tots compartíem. El cert és que no tothom podia entrar a un col·legi major: hi havies de presentar un bon historial acadèmic, ja que feien una selecció prèvia. Viure allà era fascinant: quan ajuntes persones amb una saludable capacitat mental, encara es potencien més. Molts antics residents d’aquests col·legis majors han estat després personalitats rellevants, tant en el món professional com en l’acadèmic.

A tercer d’Arquitectura, ja sabia que em dedicaria a les estructures

Vaig estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i em vaig graduar l’any 1971. No va ser fins al tercer curs que no em vaig adonar que allò que m’agradava veritablement eren les estructures. Hi havia aleshores dos professors joves, molt engrescadors, que van contribuir a aquest descobriment: el poeta i arquitecte Joan Margarit i el catedràtic d’estructures Carles Buxadé. A tercer curs ja vaig començar a treballar com a becari en el despatx de l’arquitecte Jordi Mir i Valls, qui va ser el Degà del Col·legi d’Arquitectes durant molts anys, dins la branca d’estructures. Haig d’agrair als meus pares aquesta primera gran oportunitat laboral: van assistir a un casament i van seure a la taula del banquet al costat d’aquest reconegut professional. Quan li van comentar que tenien un fill que estudiava arquitectura, de seguida els va oferir que em presentés perquè necessitava gent per treballar al seu despatx. Hi vaig aprendre molt. Després de treballar-hi durant tres anys, em van venir a buscar del CEDEC, un dels primers centres de càlcul que es van muntar a Catalunya.. L’experiència prèvia amb Jordi Mir em va obrir les portes a noves oportunitats dins el meu camp professional.

Des que vaig fer el doctorat, només escric sobre temes que m’agraden

Vaig decidir que era el moment de fer el doctorat quinze anys després de llicenciar-me. Volia fer recerca sobre un tema que m’apassionava: la interpretació del fet estructural en el Renaixement italià. Estava fascinat per la feina de Leonardo da Vinci, Bramante i Filippo Brunelleschi. Tanmateix, no em van deixar; els caps del meu Departament em van dir que havia de ser una tesi amb una forta component numèrica, en la línia de la feina desenvolupada a les Tesis de l’Escola d’Enginyers de Camins. I així va ser. Tot i que vaig aprendre molt, només conec dues persones que s’hagin llegit el meu treball. Va ser per a mi una època d’estudi molt feixuga: no em venia de gust centrar-me en tot un món d’equacions aplicades al formigó armat. En vaig aprendre molt, però des d’aleshores, només escric sobre temes que m’agraden.

Joan Torras Guardiola, un professional clau en el meu treball com especialista

Va ser un arquitecte nascut, l’any 1827, a Sant Andreu, mestre d’arquitectes de renom com Antoni Gaudí i Rafael Guastavino. Durant més de trenta anys, va donar classes d’Estructures Metàl·liques i Càlculs de Resistència a l’antiga Escola de Mestres d’Obres, que més endavant esdevindria l’Escola Provincial d’Arquitectura. Així mateix, quan va complir els 70 anys, va fundar una empresa dedicada a grans construccions metàl·liques: la Casa Torras, Herrería y Construcciones. Era un personatge únic, capdavanter i visionari. Personalment, vaig tenir la sort de saber d’ell i de la seva activitat ja fa uns trenta anys. Al llarg de la meva vida, he estudiat molt la seva obra perquè, per a mi, ha estat cabdal a la meva formació professional: Joan Torras va ser la primera persona que va entendre que la meva especialitat, el càlcul o la consultoria d’estructures, era una activitat que calia desenvolupar per ella mateixa. Va esdevenir el primer arquitecte que exercia com a consultor estructural, cent anys abans que es reconegués aquesta activitat i que es comencés a exercir a Catalunya.

Primer centre de consultoria d’estructures

Joan Torras ens va obrir les portes d’una nova activitat professional: ens va fer adonar que com a arquitectes podíem aportar molt dins l’àmbit de la consultoria estructural. Per això, no és gens estrany que pocs anys després d’acabar la carrera, m’animés a crear a Catalunya, juntament amb altres companys arquitectes, el primer centre de l’Estat espanyol plantejat amb la idea de la consultoria d’estructures. Érem arquitectes treballant per a d’altres arquitectes; sabíem que un arquitecte segurament s’entendria millor amb nosaltres que amb un enginyer. Va ser tota una revolució: vam contribuir a iniciar l’ofici del consultor estructural de l’era moderna.

L’enginyer davant l’arquitecte

Ambdós professionals parteixen de punts de vista diferenciats. L’enginyer sempre intenta optimitzar i rendibilitzar els processos per tal que, per exemple, el consum de material sigui més lleuger o costi menys. Per contra, l’arquitecte estructuralista tindrà més en compte la intenció del seu client arquitecte-projectista, és a dir, estarà més disposat a sacrificar optimitzacions resistents per aconseguir millores espacials.

L’ACE: una entitat que dignifica la professió de consultor

Fa trenta anys, set especialistes catalans en consultoria estructural vam decidir que calia dignificar la nostra activitat, aleshores poc considerada, i vam crear l’Associació de Consultors d’Estructures (ACE), de la qual vaig ser president de l’any 1990 al 1998. Avui ja reunim a quatre-cents associats que provenen de branques professionals diverses: tenim arquitectes, aparelladors, enginyers de camins, enginyers industrials i, fins i tot, enginyers de mines. Aquesta transversalitat de coneixements ens ha enriquit molt. L’únic requisit que demanem per formar-ne part és un alt grau de coneixement de l’ofici. Per aquest motiu, exigim passar uns controls periòdics per tal de demostrar que els associats continuem en forma. Cada cinc anys hem de presentar un projecte que és analitzat per un equip d’experts. Avui en dia, l’ACE té un gran prestigi dins i fora de Catalunya.

Soci d’honor número u de l’ACIES

Quinze anys després del naixement de l’ACE, uns arquitectes madrilenys especialistes en la consultoria d’estructures, em van demanar assessorament per crear una entitat homòloga a la capital, anomenada Asociación de Consultores Independientes de Estructuras (ACIES). Actualment, hi figuro com a soci d’honor número u. Haig de reconèixer, però, que no funciona tan bé com la catalana: a Madrid encara no han aconseguit que esdevingui una entitat tan diversa ni tan transversal com la nostra; hi ha molta menys solidaritat entre els seus  membres. Sé que els actuals dirigents estan fent tot el possible per millorar aquest aspecte, i els hi desitjo que ho aconsegueixin.

BOMA, una empresa puntera en disseny estructural

Vaig començar la meva vida professional l’any 1970, creant l’Estudi Brufau-Cruzate-Sotomayor, Arquitectes, on fèiem una mica de tot: arquitectura, urbanisme i estructures. Va durar fins l’any 1979, quan s’hi va incorporar l’Agustí Obiol, amb qui em vaig quedar com a soci únic fins el 1988. L’Agustí era un jove arquitecte molt brillant en tot el tema de les estructures, i això ens va portar a una superespecialització, que va ser la font d’on va sortir, deu anys després, el nom de BOMA, quan s’hi va ajuntar en Lluis Moya. Des d’aquest moment, vam esdevenir un referent al sector: vam arribar a ésser la consultoria privada d’estructures més gran d’Espanya i vam col·laborar en la realització de més de cinc mil obres. Abans de la crisi del 2007, hi treballàvem dos-cents professionals, dels quals cent quaranta eren arquitectes, enginyers o aparelladors. Posteriorment, una part de l’empresa es va fusionar amb algunes companyies dedicades a l’enginyeria, convertint-se, l’any 2013, en una potent empresa pluridisciplinar, BAC. A mi aquest procés ja em va agafar gran i no vaig voler formar-ne part. I l’any 2014 vaig fundar el meu nou Estudi, BBG, amb Joan Ramon Blasco i Cristina Gil, que tornava a la filosofia dels inicis.

Amb seixanta-vuit anys, vaig obrir un nou estudi de consultoria estructural

Després d’estar un any jubilat, i d’estar-me massa quiet, tot i que continuava fent classes i escrivint llibres, vaig fundar, l’any 2014, un altre centre de consultoria estructural, anomenat “BBG Estructures, Recerca i Rehabilitació”. Certament, enyorava la vitalitat diària que atorga l’activitat professional. Tanmateix, vaig prendre una sàvia decisió: no volia créixer més de cent metres quadrats i, a més, vaig tenir clar que el meu equip havia d’estar conformat per un número de treballadors limitat, als que hauria format com alumnes, primer, i com treballadors, després; avui únicament som dotze persones al despatx. Ha estat l’encert més gran d’aquesta nova etapa de la meva vida: tinc la capacitat, i la sort, de triar el volum i el tipus de feina que em ve de gust fer, bàsicament dins del camp de la rehabilitació d’edificis.

He impartit classes a vuit mil alumnes universitaris

Encara que em sento satisfet de l’activitat que he desenvolupat com a consultor estructural, també he gaudit molt com a docent universitari, perquè és on he donat i he rebut més a canvi. He impartit classes durant més de trenta-set anys a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, on sempre he ensenyat les assignatures relacionades amb l’àmbit de les estructures. Al començament (1976) vaig entrar com professor al Departament d’estructures de l’Escola de Barcelona, on hi vaig estar quatre anys. Del 1980 fins l’any 2017 he estat professor Titular a l’Escola d’Arquitectura del Vallès. I clar, en total han estat quaranta anys formant arquitectes: 8.000 alumnes. Quan vaig pel carrer no hi ha dia que no em trobi amb algun antic alumne. Tinc molta memòria i acostumo a recordar-me fins i tot de la nota amb què el vaig qualificar. Em considero una persona afortunada: la vida m’ha vingut de cara; vaig tenir al costat gent que m’ha aportat i ensenyat moltes coses. Em sento obligat a fer el mateix: sempre he volgut retornar tot el coneixement que he rebut. Quan un ex-alumne ha decidit recórrer a mi per resoldre un dubte o un problema, no ho he dubtat mai: l’he ajudat.

No em sap greu que antics alumnes em guanyin als concursos

He format com a becaris a uns sis-cents alumnes, que han passat pel meu despatx i han rebut una formació extra. Molts fan el doctorat mentre treballen per a nosaltres. Per a ells, significa un gran aprenentatge. Sovint antics alumnes han guanyat concursos als quals m’he presentat. Lluny de disgustar-me, sempre m’he posat molt content, i penso: «Ho vam fer bé». Per les nostres mans, han passat més de cinquanta doctors i una trentena de professors universitaris, que, al seu torn, també han ensenyat altres futurs arquitectes. Hem creat escola. Així mateix, he participat en la formació de tres alumnes, que han guanyat el prestigiós Premi Pritzker, conegut popularment com el «Nobel de l’Arquitectura». Ramón Vilalta, Carme Pigem i Rafael Aranda van aconseguir aquest guardó a l’edició del 2017. Aquestes notícies t’omplen de satisfacció. Igualment, en un altre ordre de coses i com a anècdota, haig de dir que el nostre despatx ha unit trenta-nou parelles, com és el cas del meu fill Joaquim i la meva nora Lídia; ambdós van treballar-hi com a becaris i es van conèixer allà. Tinc tres fills, l’Albert i el Joaquim, que són arquitectes. La meva filla, Anna, es dedica a fer gestió de cinema. Les nores, una també és arquitecta i l’altra és redactora de Televisió. Tinc també un germà i alguns nebots arquitectes. Es fàcil imaginar lo complicat que deu ser per la meva esposa, Maria Dolors, que es professora mercantil, quan ens reunim tots o fem algun viatge: del que més es parla és d’arquitectura.

L’arquitectura catalana dels anys noranta, entre les millors del món

Durant la dècada dels 80-90, Catalunya va esdevenir un referent mundial. Recordo que venia gent de tot arreu a formar-se amb els nostres arquitectes. Tanmateix, vam deixar passar el tren perquè malauradament va prevaler el provincianisme: els nostres polítics van preferir acudir a les grans estrelles estrangeres perquè protagonitzessin els grans projectes arquitectònics. Aquests tipus de decisions van perjudicar molt la nostra arquitectura. He treballat “colze a colze” amb una trentena de grans figures de l’arquitectura mundial i puc assegurar que hi ha arquitectes catalans del mateix nivell o, fins i tot, superior, respecte a alguns d’ells; a Catalunya teníem el llistó molt alt.

L’any 2000 Madrid va prendre el relleu a Catalunya

A la capital espanyola va sorgir una nova generació d’arquitectes joves molt potents que fins al 2010 van eclipsar el panorama nacional. No obstant, Madrid està cometent el mateix error: novament, el provincianisme de les autoritats està prioritzant la contractació de les grans estrelles internacionals, tot deixant de banda la collita pròpia. Sembla que si els dirigents no tenen cap dels top ten desenvolupant una gran obra a la seva ciutat, senten que no són ningú. És un gran error. Personalment, els projectes arquitectònics mastodòntics i atrevidíssims que he trobat a grans ciutats com Shangai, Singapur i tantes altres, m’emocionen molt poc. Quan he passejat per Londres, on s’ubica l’arquitectura moderna de més qualitat, puc admirar molts edificis que m’agraden, però ara n’hi ha molts altres que són pur exhibicionisme i que no m’entusiasmen massa.

En tot projecte arquitectònic ha d’haver-hi sentit comú

Posar en relació l’espai amb la forma de la construcció: aquest és el gran repte que té l’arquitectura. Personalment, no m’atreu l’arquitecte que pretén construir un voladís de setanta metres sense cap motiu, simplement perquè li apassiona i perquè ningú mai abans no ho ha aconseguit. En tot projecte ha d’haver-hi sentit comú. Hi ha algunes grans figures mundials que sempre intenten anar més lluny que ningú, la seva única motivació és l’ostentació. Em sembla molt trist. A mi m’agraden més els professionals que saben tocar de peus a terra.

Aplaudeixo els professionals que milloren la meva feina

Quan m’encarreguen una estructura, normalment visito l’obra cada setmana per tal d’efectuar els controls i les correccions adients fins que acabo la feina. Quan l’arquitecte finalitza l’obra, ens tornem a posar en contacte; és el moment en què més pateixo, ja que no sé quin resultat em trobaré. Sovint, els arquitectes potencien la teva idea, i la milloren. Aleshores, em trec el barret: aquests són els bons professionals. En canvi, altres vegades he vist com la feina que he deixat ben acabada ha quedat desvirtuada, és a dir, no té massa a veure amb l’ordre i la configuració espacial pactada, malgrat haver treballat estretament amb el professional i haver-hi consensuat l’estructura més adient. Això em frustra i penso que no és un arquitecte amb qui m’agradaria tornar a treballar.

No té res a veure la bona arquitectura amb l’exhibició

Si fem un repàs a l’obra de grans arquitectes nacionals com, per exemple, Enric Miralles, Carme Pinós o Benedetta Tagliabue, veurem que la millor feina la van desenvolupar quan es dedicaven a crear una arquitectura limitada que, malgrat que també contribuïa a presentar idees innovadores, estava projectada sense cap ostentació, amb unes dimensions i plantejaments raonables, a la seva manera. Considero que la seva qualitat començà a minvar quan van créixer i van desenvolupar projectes massa grandiloqüents. Hi ha obres d’Enric Miralles, sobretot de la seva primera etapa, que són més destacables des del punt de vista arquitectònic que, per exemple, la seu de Gas Natural, un dels seus edificis més coneguts. Quan veig creacions espectaculars com les Torres Kio de Madrid, de Philip Johnson em pregunto: On és la bellesa? S’ha de reconèixer que han acomplert amb el repte: han aconseguit crear alguna cosa que ningú mai no s’havia atrevit a fer, però no aconsegueixen deixar-me bocabadat, perquè el cert és que, per a mi no té res a veure la bona arquitectura amb l’exhibició. Hi ha edificis, a Barcelona, que m’emocionen molt més: com el canòdrom de la Meridiana, una obra genial d’Antoni Bonet Castellana i Josep Puig-Torné, o el Centre Social d’Hostalets de Balanyà, per a mi la millor obra d’Enric Miralles i Carme Pinós, malgrat que avui dia es troba molt degradada a causa de la manca de manteniment. També m’agrada molt el CCCB que H.Piñón i A.Viaplana van crear a la Casa de la Caritat

Em trec el barret davant Ludwig Mies van der Rohe

Representant del minimalisme i de la puresa de les formes, dóna un paper clau a l’estructura com generadora de l’essència d’una arquitectura determinada.  Realment, mai no feia res que no tingués sentit. Tot allò que plantejava era perquè havia de ser exactament d’aquella manera. Tenia una gran capacitat per optimitzar-ho tot i una concepció espacial privilegiada. Ha estat un dels grans arquitectes internacionals. Un edifici seu mai no et deixa indiferent. Crec que és el gran clàssic de l’arquitectura del segle XX.

L’enriquidor llegat de les civilitzacions antigues

En l’arquitectura, i en general en totes les manifestacions artístiques, hem de tenir en compte el llegat històric d’antigues civilitzacions. Grecs, romans, egipcis… totes les cultures ens han ensenyat molt. També l’arquitectura gòtica i el renaixement… I la revolució industrial. Som afortunats: gaudim d’una herència cultural enriquidora. Davant de la basílica de Santa Maria del Mar, cap arquitecte pot quedar indiferent. Quan l’arquitectura perdura en el temps, quan té la virtut de sobreviure a conflictes, guerres i, en definitiva, al pas del temps, ens sentim bé i això ens empeny a la reflexió: hi va haver uns moments històrics en què vam ser capaços de construir edificis que són millors que molts altres que, amb moltes pretensions, s’han aixecat uns quants segles més tard.

Antoni Gaudí va saber beure de fonts històriques

Quan va dissenyar la Pedrera i la Sagrada Família, va utilitzar el principi de la inversió catenàrica ideada el segle xvii pel científic anglès Robert Hooke: si aguantes una cadena per les dues puntes i li dones una certa altura prefixada, veuràs que forma una corba. Si aquesta corba, en lloc de mirar cap avall, la inverteixes i mira cap amunt, obtens un arc catenari. Per veure com quedaria, Gaudí penjava fils del sostre i els carregava amb saquets amb sorra com a càrregues que simulaven el futur pes de l’edifici. Els fils s’arquejaven definint corbes en forma de catenària. Amb un mirall a sota s’invertia la imatge i apareixien com havien de ser els arcs catenaris per suportar el pes que havia suposat amb els saquets de sorra. Aquest arc té una característica molt especial que el fa diferent dels que es van usar per fer catedrals: pot aguantar molt més pes que la resta. Feia molts anys que ningú no en parlava i Gaudí ho va saber aplicar a la perfecció a les seves obres més conceptuals. Va demostrar tenir una gran erudició.

Vam rehabilitar les golfes i el terrat de la Pedrera

És una de les obres que hem realitzat de la qual em sento més orgullós. El 1997 se’ns va atorgar el Premi Nacional de Patrimoni Cultural, concedit per la Generalitat de Catalunya, per aquest treball. Així mateix, durant quinze anys he desenvolupat tasques d’assessor d’estructures de la Pedrera. És una obra que conec en profunditat. Antoni Gaudí era un savi, un arquitecte molt avançat que emprava el sentit comú per aconseguir solucions arquitectòniques molt innovadores; no feia càlculs d’estructures, no els necessitava, tenia una gran coneixement dels comportaments resistents dels materials que havia extret de la seva atenta observació de la natura, el millor mestre que pot tenir un arquitecte. Certament, sabia molt bé el que feia, i va desenvolupar tota la seva obra sense ajuda; només a la Pedrera va requerir del coneixement d’un catedràtic d’estructures, perquè tenia una carcassa resistent atípica i molt complicada.

Rehabilitar sense deixar empremta

Quan vam afrontar la reforma de les golfes de la Pedrera no vam trobar gaires vestigis de l’obra original. Tanmateix, després de la reparació, podies contemplar el mateix espai que havia dissenyat Gaudí, pràcticament idèntic. Des de l’inici, sabíem que havíem d’actuar d’aquesta manera perquè entenem que la rehabilitació ha de ser respectuosa amb l’obra original: quan intervenim en un edifici volem obtenir el mateix resultat ideat per l’arquitecte originari. No volem deixar empremtes ni volem contribuir-hi amb les nostres aportacions personals. També, però, hi ha una altra tendència dins l’arquitectura que considera que tota intervenció ha de fer-se notar, és a dir, s’han de poder identificar tots els afegits.

El matrimoni Milà i Segimon escoltava música al terrat de la Pedrera

No està recollit a cap llibre, però gent gran que vivia a prop ens ho van confirmar: a principi del segle xx, els senyors de la Pedrera, el matrimoni Pere Milà i Roser Segimon, gaudien escoltant la música que s’expandia a través de les finestretes de les golfes de la Pedrera, que havien estat concebudes com a un espai residual on anava destinat el safareig. A l’estiu, els músics acudien a tocar i els senyors escoltaven la música des del terrat.

Quan estudiava arquitectura, Gaudí no estava ben considerat

Avui en dia, ningú no s’atreveix a afirmar el contrari: Antoni Gaudí era un geni. No obstant, durant els meus anys com a universitari, recordo que Gaudí era considerat com a un arquitecte retrògrad que treballava per a la gent rica i per als bisbes. Estava mal vist. A la universitat, la classe dedicada a Gaudí durava, com a molt, mitja hora. Per contra, en l’actualitat sortosament es dediquen moltes lliçons a parlar de la seva obra.

Encara hi ha molt per escriure sobre la sostenibilitat

Per construir unes estructures que necessiten milers de tones de formigó armat hem de desmuntar muntanyes i platges. I per fer servir fusta, hem de tallar i replantar arbres. El ferro també té els seus inconvenients. La utilització de qualsevol material sempre té els seus pros i contres. És cert que la sostenibilitat ara és present en la projecció i edificació dels edificis. No obstant això, em sembla que encara s’ha de reflexionar i escriure molt sobre aquest tema, que involucra tant a l’arquitecte com al constructor. Crec que per ser més sostenibles, la nostra mirada ha de tenir en compte altres processos, com és el transport.

No crec en les patents

Hauria pogut registrar sota el meu nom diverses solucions tècniques en les quals hem innovat, però mai no he volgut patentar cap avenç. Sempre he preferit que sigui de domini públic, que la gent se’n pugui beneficiar. En aquesta vida, he tingut la sort de rebre molt coneixement de gent que me l’ha lliurat desinteressadament. Crec que seria immoral per part meva pretendre treure un profit econòmic dels meus descobriments professionals. La Universitat Politècnica de Catalunya, per exemple, premia a qui presenta patents; em sembla un error. Qui té la sort de inventar solucions és perquè ha tingut la fortuna de rebre una bona formació i el seu deure és lliurar aquest coneixement. En aquest tema sóc molt taxatiu: mai no he patentat cap de les moltes solucions que he inventat. I ho tinc molt clar: mai no patentaré res.

Hi ha obres mestres que avui no permetrien edificar

Els arquitectes patim d’un excés de normativa que ens limita i ens perjudica. Les normes no estan pensades per als professionals seriosos i amb sentit comú. Considero que si aquestes regles desmesurades no hi fossin, podríem projectar millor. Hi ha obres mestres de l’arquitectura que avui dia no podrien aixecar-se a causa de les exigències normatives. La llei és adequada quan serveix per protegir-nos de professionals irresponsables i sense escrúpols, però no quan coarta tot un col·lectiu de gent que ha treballat bé al llarg de la seva vida. Recordo haver visitat una exposició a Barcelona centrada en la construcció d’escales. A la mostra posaven com a exemple les escales de l’Òpera de París: en detallaven trenta conceptes del disseny que la normativa actual no hauria permès.

Catalunya no pot continuar aturada en l’immobilisme

Els catalans sempre anem al davant, hem sigut innovadors. La situació actual ens empeny al canvi: o ens deixen continuar avançant com sempre i ens proposen un règim que funcioni, o millor serà que marxem. No podem continuar amb aquest immobilisme. M’il·lusionen tots els esdeveniments socials i polítics que estem vivint. Crec que els catalans acabarem per rebre els beneficis d’aquest esforç.