Text del 2002
Compromesos amb les necessitats més emergents
La societat actual amaga molts problemes que requereixen intervencions immediates i serioses. La Fundació Mercè Fontanilles de Manejament de Serveis i d’Iniciatives Socials tracta de trobar resposta a les necessitats socials més emergents. Es va constituir l’any 1991, tot i que la seva activitat és anterior ja que recull l’experiència de l’associació Estrep des de 1986. Avui, la Fundació Mercè Fontanilles, defugint tot protagonisme, es configura com una entitat complexa i professional amb un paper social de gran importància. El seu President és Domènec Domènech i Roig.
L’objectiu principal de la Fundació se centra en l’abordatge dels problemes socials, prioritzant aquells que provoquen més marginació. “La nostra actuació comença en detectar una problemàtica no prou atesa. La societat es veu sorpresa i li costa de reaccionar adequadament. Així, al 1986, ens vam centrar en la rehabilitació i reinserció de drogodependents, tot seguit l’atenció social dels malalts per la sida, amb comunitats terapèutiques, pisos de reinserció, cursos de formació ocupacional, etc. En aquells moments la xarxa assistencial no podia donar-hi prou resposta. La Fundació porta el nom de Mercè Fontanilles, una dona valenta, sensible i d’una mentalitat oberta. Va ser pionera dels serveis socials com a professional de la Diputació de Barcelona, i una de les primeres a dedicar-se a les drogodependències. Des d’un principi ens va animar decididament. La seva trajectòria va ser molt significativa i és ara, faltant ella, que és un referent per a tots nosaltres.”
La Fundació Mercè Fontanilles aplega els socis de l’associació Estrep, també a professionals educadors, psicòlegs i d’altres especialitats, voluntaris, col·laboradors, empresaris… Es desenvolupen projectes molt diversos, formes d’intervenció que sovint poden generalitzar-se. “Pautes de treball que ajudan al desenvolupament del model d’intervenció més adequat a cada problemàtica, sempre des d’una perspectiva integral de col·laboració amb les diferents xarxes de salut, treball, justícia, ensenyament, lleure, infància, gent gran…, és a dir, la xarxa pública. Es tracta, també, d’identificar els mitjans necessaris que cal destinar i les competències i responsabilitats de cadascú. Primerament els projectes contenen una dosi de risc, però acabem demostrant que són factibles. Finalment cal consolidar els serveis, integrant-los en les xarxes sociosanitàries.”
Però, com s’aborden les necessitats socials emergents que encara no han estat ateses per cap organisme? “Hi ha una primera etapa de sensibilització, adonar-nos de la realitat, conèixer quins són els agents directament implicats i qui és competent per actuar-hi i tot seguit, oferir-nos a col·laborar en la recerca de solucions procurant la màxima eficiència i eficàcia dels mitjans de l’Administració pública, que són els recursos de tots.” Aquesta última no és l’única que ha de prendre partit en les problemàtiques socials. “Es tracta de treballar sempre des de la societat sencera, sense deixar ningú al marge, tots hi tenim un paper protagonista a representar.”
L’activitat de la Fundació va encaminada, principalment a la realització de serveis assistencials. “La nostra actuació abasta tota mena de col·lectius que per una o altra raó (raons físiques, psíquiques, situació legal, de raça i cultura, socials, econòmiques, etc.) es veuen exclosos i marginats. En el camp de la inserció laboral, hem creat empreses de reinserció, cursos de formació específicament adreçats a aquests collectius desfavorits, cercant nous ‘filons d’ocupació’, disminuint l’atur de la dona, les situacions de risc social, drogodependents… Treballem a la presó per prevenir les dificultats d’integració laboral dels reclusos quan han complert la seva condemna, etc. En definitiva, cal donar a tothom l’oportunitat de recuperar la seva dignitat i no dependre dels subsidis.”
Un problema emergent en l’actualitat és la immigració. Dins d’aquesta, és especialment preocupant la situació dels menors sense família. La immigració ens descobrirà necessitats socials que encara s’han de detectar en la seva veritable dimensió. “Treballem en l’àrea d’atenció a la infància, la família i l’adolescència, sobretot en aquells entorns familiars amb més alt risc social. Actualment, ens hem centrat en l’atenció als menors immigrants sense suport familiar. Ens hem ofert a la Direcció General d’Atenció al Menor i hem adaptat a aquests nous col·lectius els tradicionals centres d’acollida, fins i tot contractant educadors de cultura àrab. Hem desenvolupat alternatives a la intervenció tradicional en medis tancats, aconseguint així, ser respectuosos amb la mentalitat d’independència d’aquests menors i oferint-los, al mateix temps, la protecció que necessiten per distanciar-se de les xarxes d’explotació i delinqüència. Cal formar-los professionalment, inserir-los al mercat laboral quan la seva edat ho permeti, integrar-los a la societat adulta i a la cultura que els acull. A Catalunya, sabem molt bé que la immigració és un factor d’enriquiment pel país; només cal recordar les onades migratòries dels 60. El capital humà sempre genera riquesa, però a condició de proporcionar mitjans a l’immigrant perquè s’integri: feina, educació, habitatge… Cal prevenir conflictes i atendre el desemparament d’aquests menors.”
La Fundació destaca per la seva branca assistencial però també ofereix assessorament, suport executiu, a tota mena d’iniciatives socials. “Des del Centre de Gestió d’Iniciatives i Projectes Socials impliquem empreses conscients de la seva responsabilitat social. Tenim una coordinadora que porta el nom, prou significatiu, de Sinergia Social. És un espai obert a entitats i empreses amb iniciatives per a la millora del benestar social on s’ofereixen serveis adaptats a les característiques de cada entitat. Aquesta línia d’impuls ha estat una constant en la Fundació, ja que a l’inici, vàrem veure el paper de les associacions d’afectats, sobretot en el camp de les drogodependències i sida, donant a conèixer la realitat i descobrint que no es podia associar un problema social amb culpabilitat. Ara donem suport a les associacions de malalts mentals (creació de residències i habitatges), disminuïts etc., i impulsem projectes incipients, procurant accelerar les respostes de la societat davant aquests reptes. Mirem d’aplegar recursos de les entitats financeres i les administracions, i que els afectats o els seus familiars s’organitzin i deixin sentir la seva veu.” Un altre àmbit emergent de sensibilitat ciutadana és el de la cooperació internacional: “També li donem suport amb la confecció de projectes de desenvolupament des d’una perspectiva global, ja que els problemes, per més allunyats que semblin, sempre acaben repercutint-nos directament.”
