Text del 2002
Volem que la nostra activitat arribi fins al darrer racó del planeta
La tasca de la Fundació Cultural Europea Ana Dols, que persegueix “l’ensenyament de les llengües i cultures espanyoles, catalanes, franceses i d’altres, així com els intercanvis culturals, colonials i altres iniciatives de bescanvi i enriquiment personal i cultural”, va néixer a partir d’una experiència personal viscuda per Ana Dols en qualitat de professora d’idiomes, concretament d’espanyol per a estrangers. Va tenir lloc durant una recepció oferta per l’alcalde de la localitat francesa d’Orléans als professors d’idiomes estrangers en actiu en aquella població on ella exercia: “Cap persona no pot renegar dels seus orígens. La llengua i cultura pròpies han de despertar quelcom en els individus que els identifiqui com a integrants en una col·lectivitat, i aquest sentiment és encara més extrem en el cas de trobar-te representant el teu país en l’estranger. Aquest era el meu cas quan l’any 1960 vaig ser convidada a una recepció per l’alcalde de la ciutat d’Orléans, el senyor Roger Secretain, a la qual també s’havia invitat altres docents de països com ara Alemanya, els Estats Units, el Regne Unit, etc. En el moment en què l’alcalde s’havia d’adreçar a nosaltres, va tenir unes paraules més que afectuoses per als valors que Alemanya i els països anglosaxons encarnaven i per a la tasca que els seus professors desenvolupaven en territori francès. No obstant això, en arribar el meu torn, després de dedicar-me unes paraules de conhort personal i d’agrair la meva presència, va assenyalar que jo era l’exponent d’un país, Espanya, que no significava res.” Aquestes dures paraules fruit de la situació política del període a l’Estat espanyol, van ferir profundament la sensibilitat d’Ana Dols. Tot i així, el seu esperit vitalista, optimista i lluitador va fer que aprofités l’oportunitat que tot d’una se li va presentar: “L’esposa de l’alcalde es va sentir avergonyida i molesta per les dures paraules del seu marit, i amb una amabilitat infinita, es va apropar a mi per excusar-se i invitar-me a sopar a casa seva. De seguida em vaig adonar que aquella seria l’ocasió per rebatre la injusta opinió del polític francès, mogut per prejudicis polítics i pel desconeixement de l’essència i la cordialitat del nostre poble, i vaig acceptar encantada.” Ja aleshores s’havia adonat que “calia apropar França a Espanya i a l’inrevés per acabar amb els tòpics existents i amb la manca d’informació. Negar els valors del país i les llengües que representava significava negar els meus propis, i no hi estava pas disposada. Va ser en aquell precís moment que vaig decidir lluitar per acabar amb tots aquests prejudicis i per fomentar el mutu coneixement i enriquiment entre els pobles d’Europa.”
El sopar a casa del dignatari francès va ser la primera trobada personal de les moltes que després es van produir: “Vaig convidar el matrimoni a Tarragona en un viatge d’incògnit en què van ser rebuts pel llavors alcalde de la ciutat, el senyor Martí Pla. Immediatament es van enamorar del nostre paisatge i els nostres costums, de manera que van repetir el viatge en diferents ocasions i, en un dels desplaçaments d’una delegació tarragonina a la població francesa, el polític va reconèixer, durant les celebracions de la festa nacional que suposa el dia de Joana d’Arc i davant el rector de la Universitat Laboral de Tarragona, que aquesta ciutat mediterrània era per a ell com una mena d’estimada extraoficial a la qual s’amava profundament en la intimitat, però que no podia ser pas reconeguda de cara a l’opinió pública, atesa la falta de democràcia existent a l’Estat espanyol.” Aquesta declaració sincera de l’alcalde francès va permetre “subscriure una carta d’amistat entre les dues ciutats i iniciar l’intercanvi d’activitats entre ambdues poblacions. Al començament, bàsicament, es tractava de grups d’ensenyament secundari i universitari que, després de concloure el seu període d’aprenentatge pràctic de les llengües i cultures espanyoles i catalanes, portaven a terme una estada per prendre contacte directe amb la nostra parla i cultura.”
Les característiques de l’època –la dècada de 1960– van permetre que durant els primers temps, aquests viatges no haguessin de menester una gran infraestructura i que poguessin ser programats de forma ràpida i precipitada: “Sovint marxàvem cap a Tarragona amb grans grups d’estudiants sense tenir un lloc on allotjar-nos. Això seria impossible en l’actualitat en què les estades han quedat reglades i segueixen un seguit de tràmits per dur-se a terme.” La característica comuna de tots aquests joves era que “tornaven encantats de l’intercanvi i de les experiències viscudes.”
La resposta massiva per part de l’alumnat va conduir a la creació d’una associació que “recaptava fons i compensava les desigualtats socials, de manera que es destinava una part del pressupost perquè els estudiants amb menys mitjans econòmics també es poguessin desplaçar i fer l’estada a Tarragona.” Les cada cop més grans dificultats per trobar un allotjament van conduir Ana Dols, per recomanació de monsenyor André Charrat, amb el seu consell i l’ajuda material per a la creació d’una fundació, a “la compra d’un edifici que constava de planta baixa i quatre pisos per permetre l’allotjament dels grups durant els desplaçaments. Eduard Arrufat, cofundador de la Fundació, amb el seu treball apostòlic i entusiasta en pro de la joventut, va fer possible que el projecte de la Fundació prengués forma. Actualment n’és la seu i una escola d’adults i ensenyament de llengües que funciona mitjançant un conveni amb l’alcaldia de Tarragona i la Generalitat de Catalunya, de manera que el professorat depèn directament d’aquestes institucions per tal de poder gaudir d’unes millors condicions contractuals i salarials.”
Aquests intercanvis que, durant els primers anys, van ser totalment revolucionaris i innovadors van anar generalitzant-se amb el pas del temps a tots els països d’Europa. Aquesta extensió durant la dècada dels setanta va coincidir amb la creació de la Fundació Cultural Europea Ana Dols l’any 1976, amb un caràcter beneficodocent i sota l’esperit de la pau, la concòrdia i l’ajuda als altres per tal d’aconseguir entre tots els progrés i la millora de la humanitat. Aquest esperit es tradueix en els objectius culturals que són els següents: en primer lloc, a més de l’ensenyament de les llengües i cultures catalana, castellana i francesa, qualsevol altra considerada d’interès segons disposi la direcció del Patronat rector de la Fundació. En segon lloc, permetre les estades a l’estranger per a joves, “que, fonamentalment, han estat finançades fins al moment per les mateixes institucions acadèmiques que les promovien, és a dir, les universitats i les escoles superiors. Tot i així, sempre hi ha hagut algun petit espai per a les beques i les ajudes a estudiants en situacions especials. Aquesta és una línia que desitgem impulsar especialment en els propers anys.” En tercer lloc, afavorir els intercanvis i la participació en la vida del país d’acollida. “Les persones que sol·liciten el nostre ajut i coordinació per gaudir d’una experiència d’intercanvi han d’aportar quelcom a canvi. Aquesta contribució pot ser qualsevol treball que augmenti la informació existent en el seu país sobre la cultura, els costums, les rutes turístiques, etc. del país de destinació. D’aquesta manera afavorim, d’una banda, un millor coneixement en el país de l’estudiant i, d’una altra, un esforç compensatori per part de l’estudiant que sempre és profitós perquè li fa avançar en valors com els de la tolerància.” En quart lloc, la Fundació ha prestat sempre el seu suport perquè els alumnes poguessin desenvolupar les pràctiques finals de carrera a Tarragona i d’aquesta manera donar a conèixer la nostra llengua i cultura fora de les nostres fronteres i també fomentar els llaços d’amistat entre joves de diferents països. En cinquè lloc, promoure la formació contínua fora de les fronteres del país propi “entre els joves i les generacions més grans, com una necessitat cada cop més present en la nostra societat i a la qual s’ha de fer front amb imaginació.” En sisè lloc, promoure els treballs d’intercanvi de voluntariat que poden ajudar a desenvolupar els vessants més solidaris de les joves generacions. Aquests intercanvis culturals “que durant els primers anys només estaven pensats per a joves universitaris, s’estengueren progressivament cap a altres capes de la societat, i actualment abracen totes les classes socials i tots els segments d’edat, amb especial cura, però, dels efectes socials i personals beneficiosos d’aquestes estades. En aquest sentit, estem més que orgullosos dels resultats que el nostre programa d’acollida de famílies està tenint. Es tracta de propiciar estades vacacionals en nuclis familiars formats a partir de les segones unions dels progenitors, de manera que sovint els membres més petits no tenen llaços de consanguinitat entre ells o el seu contacte durant la resta de l’any és mínim. La pau i la tranquil·litat que es respiren en un ambient que permet un diàleg i un intercanvi són molt enriquidores per a aquestes persones i crea un clima molt familiar, de manera que sovint en abandonar la nostra ciutat, el tarannà i sentiments de cadascun dels menuts és diferent perquè s’ha produït una veritable germanor.”
Recentment, aquesta institució ha aconseguit “inaugurar un casal europeu a Fonscaldes, prop de la capital de Tarragona, gràcies a la col·laboració i el suport del seu alcalde, el senyor Jordi Castells.” Aquest casal es troba a disposició de tots els joves europeus i properament, en un projecte consolidat per un altre casal, tindrà una capacitat total per a un centenar de persones. Aquesta inauguració, però, no ha estat l’única, ja que també s’ha pogut estrenar a Orléans la Casa de Tarragona, situada en un edifici del segle XV, gràcies a la seva cessió per part de l’Ajuntament de la ciutat francesa.
Tota la monumental tasca d’una fundació que no es conforma amb mirar cap a l’àmbit europeu –“com un efecte més de la mundialització, volem que la nostra activitat arribi fins al darrer racó del planeta”– ha estat possible gràcies a l’intens treball dels seus patrons: el seu cofundador l’advocat Eduard Arrufat Tarragó, sacerdot; la il·lustríssima senyora Concepció Tarragó i Castro, secretària emèrita de la Fundació, a qui la Fundació déu tant per la seva dedicació i l’enriquiment personal i professional que hi ha aportat; el seu secretari Eduard Rodríguez Ciurana, un advocat que s’ha abocat en cos i ànima a la gestió de la Fundació; la seva consellera, Dolores Dols Cusidó, qui ha aportat a la Fundació molts dels seus béns; la responsable cultural, Lluïsa Vallés, catedràtica, que bolca els seus coneixements en cada una de les conferències que dicta en nom d’aquesta Fundació i sense la qual el tarannà de la institució no seria el mateix, i la seva presidenta, Ana Dols Barrabeig: “Sense il·lusió, esperança, constància i ganes de treballar no es pot fer gairebé res. Els projectes es fan realitat a través d’un intens esforç individual. Personalment, estic convençuda que quan un persegueix un objectiu i de veritat busca alternatives i solucions, sempre troba quelcom que s’ajusti a les seves necessitats, tot i que no respongui exactament a les seves expectatives inicials.” De fet, el seu intens treball en el món de la formació ha estat condicionat per la ferma creença que “saber parlar més d’una llengua constitueix un enriquiment cultural i personal insuperable. Els joves haurien de parlar, com a mínim, tres o quatre llengües europees i tenir en compte que l’ús de l’anglès, tot i ser extens, és limitat i que la Unió Europea està donant un suport molt especial a altres llengües com és el cas del català, dins de les llengües minoritàries.”
La trajectòria docent d’Ana Dols l’ha conduït a impartir classes a universitats com La Sorbona, on es va decidir a engegar un doctorat dirigit per l’eminent doctor Michel Gauthier, pel qual sent una profunda admiració i agraïment, amb una tesi que “proposava una revolucionària metodologia pedagògica des d’un estudi profund i analític de resultats científics que demostren que és aplicable i funciona, ja que facilita la parla de llengües estrangeres d’una manera natural mitjançant la pràctica d’aquestes amb un caràcter totalment altruista i on l’alumne adquiria un paper protagonista.” És una pedagogia creada per un magnífic estudiós de la matèria, Jean Villagier, que es basa en la comunicació, la qual posa de manifest el fet que, en el cas de les llengües maternes, els parlants primer les aprenen de forma pràctica i després n’inicien l’anàlisi teòrica. Aquesta tesi, que s’ha materialitzat després de molts anys d’esforç i després d’haver passat per etapes de desànim en què va abandonar momentàniament la investigació, ja ha estat redactada, presentada i valorada per un tribunal de catedràtics i docents universitaris: “Durant l’exposició, aquesta tesi va estar molt acceptada pel tribunal i es va aplaudir molt la seva metodologia.” En breu serà presentada davant els òrgans lingüístics de la Unió Europea per ser examinada. Tot això per aconseguir un estàndard didàctic que afavoreixi l’aprenentatge de llengües estrangeres, una pràctica que cada cop serà més habitual dins de les nostres engrandides fronteres, però que no ens ha de fer oblidar “la nostra llengua materna, que determina la manera de sentir, de percebre el món i la forma com l’estimem.”