Sra. Anna Dols et alia
Sra. Anna Dols et alia
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SRA. ANNA DOLS

FUNDACIÓ CULTURAL ANNA DOLS

Text del 2002

Volem que la nostra activitat arribi fins al darrer racó del planeta

La tasca de la Fundació Cul­tu­ral Europea Ana Dols, que per­segueix “l’ensenyament de les llen­gües i cultures espa­nyoles, ca­talanes, franceses i d’al­tres, així com els inter­­can­vis culturals, colonials i al­tres iniciatives de bes­canvi i enriquiment personal i cul­tural”, va néixer a partir d’una experiència personal viscuda per Ana Dols en qua­litat de pro­fessora d’idiomes, con­cre­ta­ment d’espanyol per a es­tran­gers. Va tenir lloc durant una recepció oferta per l’al­cal­de de la localitat fran­­ce­sa d’Or­léans als professors d’idiomes estrangers en actiu en aquella població on ella exercia: “Cap persona no pot renegar dels seus orígens. La llengua i cultura pròpies han de des­pertar quelcom en els individus que els identifiqui com a integrants en una col·lectivitat, i aquest sentiment és encara més extrem en el cas de trobar-te representant el teu país en l’estranger. Aquest era el meu cas quan l’any 1960 vaig ser convidada a una recepció per l’alcalde de la ciutat d’Orléans, el senyor Roger Secretain, a la qual també s’havia in­vi­tat altres docents de països com ara Alemanya, els Estats Units, el Reg­ne Unit, etc. En el moment en què l’alcalde s’havia d’adreçar a nos­al­tres, va tenir unes paraules més que afectuoses per als valors que Ale­manya i els països anglosaxons encarnaven i per a la tasca que els seus professors desenvolupaven en territori francès. No obstant això, en arribar el meu torn, després de dedicar-me unes paraules de con­hort personal i d’agrair la meva presència, va assenyalar que jo era l’ex­po­nent d’un país, Espanya, que no significava res.” Aquestes dures pa­rau­les fruit de la situació política del període a l’Estat espanyol, van ferir pro­fun­da­ment la sensibilitat d’Ana Dols. Tot i així, el seu esperit vitalista, optimista i lluitador va fer que aprofités l’oportunitat que tot d’una se li va presentar: “L’es­posa de l’alcalde es va sentir avergonyida i molesta per les dures pa­raules del seu marit, i amb una amabilitat infinita, es va apropar a mi per excusar-se i invitar-me a sopar a casa seva. De seguida em vaig ado­nar que aquella seria l’ocasió per rebatre la injusta opinió del polític fran­cès, mogut per prejudicis polítics i pel desconeixement de l’es­sèn­cia i la cordialitat del nostre poble, i vaig acceptar encantada.” Ja ales­ho­res s’havia adonat que “calia apropar França a Espanya i a l’inrevés per acabar amb els tòpics existents i amb la manca d’informació. Negar els va­lors del país i les llengües que representava significava negar els meus propis, i no hi estava pas disposada. Va ser en aquell precís mo­ment que vaig decidir lluitar per acabar amb tots aquests prejudicis i per fomentar el mutu coneixement i enriquiment entre els pobles d’Europa.”

El sopar a casa del dignatari francès va ser la primera trobada personal de les moltes que després es van produir: “Vaig convidar el matrimoni a Tar­ra­­gona en un viatge d’incògnit en què van ser rebuts pel llavors al­cal­de de la ciutat, el senyor Martí Pla. Immediatament es van enamorar del nostre paisatge i els nostres costums, de manera que van repetir el viat­­ge en diferents ocasions i, en un dels desplaçaments d’una de­le­ga­ció tarragonina a la població francesa, el polític va reconèixer, durant les celebracions de la festa nacional que suposa el dia de Joana d’Arc i davant el rector de la Universitat Laboral de Tarragona, que aquesta ciu­­tat mediterrània era per a ell com una mena d’estimada extraoficial a la qual s’amava profundament en la intimitat, però que no podia ser pas reconeguda de cara a l’opinió pública, atesa la falta de democràcia exis­tent a l’Estat espanyol.” Aquesta declaració sincera de l’alcalde fran­cès va permetre “subscriure una carta d’amistat entre les dues ciutats i ini­ciar l’in­tercanvi d’activitats entre ambdues poblacions. Al comença­ment, bàsicament, es tractava de grups d’ensenyament secundari i uni­­­ver­sitari que, després de concloure el seu període d’aprenentatge pràc­­tic de les llengües i cultures espanyoles i catalanes, portaven a ter­me una estada per prendre contacte directe amb la nostra parla i cultura.”

Les característiques de l’època –la dècada de 1960– van permetre que du­rant els primers temps, aquests viatges no haguessin de menester una gran infraestructura i que poguessin ser programats de forma ràpida i precipitada: “Sovint marxàvem cap a Tarragona amb grans grups d’estudiants sen­se tenir un lloc on allotjar-nos. Això seria impossible en l’actualitat en què les estades han quedat reglades i segueixen un seguit de tràmits per dur-se a terme.” La característica comuna de tots aquests joves era que “tornaven encantats de l’intercanvi i de les experiències viscudes.”

La resposta massiva per part de l’alumnat va conduir a la creació d’una as­so­­ciació que “recaptava fons i compensava les desigualtats socials, de ma­nera que es destinava una part del pressupost perquè els es­tu­di­ants amb menys mitjans econòmics també es poguessin des­pla­çar i fer l’estada a Tarragona.” Les cada cop més grans dificultats per tro­bar un allot­jament van conduir Ana Dols, per recomanació de monsenyor An­dré Charrat, amb el seu consell i l’ajuda material per a la creació d’una fun­dació, a “la compra d’un edifici que constava de planta baixa i qua­tre pisos per permetre l’allotjament dels grups durant els des­pla­ça­ments. Eduard Arrufat, cofundador de la Fundació, amb el seu tre­ball apostòlic i en­tu­si­asta en pro de la joventut, va fer possible que el pro­jecte de la Fun­dació prengués forma. Actualment n’és la seu i una escola d’adults i ensenyament de llengües que fun­cio­na mitjançant un conveni amb l’alcaldia de Tarragona i la Generalitat de Catalunya, de ma­nera que el professorat depèn directament d’a­questes institucions per tal de poder gaudir d’unes millors con­di­cions contractuals i sala­rials.”

Aquests intercanvis que, durant els primers anys, van ser totalment re­vo­lu­cio­­naris i innovadors van anar generalitzant-se amb el pas del temps a tots els països d’Europa. Aquesta extensió durant la dècada dels setanta va coin­cidir amb la creació de la Fundació Cultural Europea Ana Dols l’any 1976, amb un caràcter beneficodocent i sota l’esperit de la pau, la concòrdia i l’aju­da als al­tres per tal d’aconseguir entre tots els progrés i la millora de la hu­manitat. Aquest esperit es tradueix en els objectius culturals que són els següents: en primer lloc, a més de l’ensenyament de les llengües i cultures catalana, cas­tella­na i francesa, qualsevol altra considerada d’interès segons disposi la di­rec­ció del Patronat rector de la Fundació. En segon lloc, permetre les es­tades a l’estranger per a joves, “que, fonamentalment, han estat fi­nan­çades fins al moment per les mateixes institucions acadèmiques que les pro­mo­vien, és a dir, les universitats i les escoles superiors. Tot i així, sempre hi ha hagut algun petit espai per a les beques i les ajudes a estudiants en situacions especials. Aquesta és una línia que de­sit­gem impulsar es­­pecialment en els propers anys.” En tercer lloc, afa­vo­rir els intercanvis i la participació en la vida del país d’acollida. “Les perso­nes que sol·liciten el nostre ajut i coordinació per gaudir d’una expe­ri­èn­cia d’intercanvi han d’aportar quelcom a canvi. Aquesta contri­bu­ció pot ser qualsevol tre­­ball que augmenti la informació existent en el seu país sobre la cul­tura, els costums, les rutes turístiques, etc. del país de des­tinació. D’a­­questa manera afavorim, d’una banda, un mi­llor coneixe­ment en el país de l’estudiant i, d’una altra, un esforç com­pensatori per part de l’estu­di­ant que sempre és profitós perquè li fa avançar en valors com els de la tolerància.” En quart lloc, la Fundació ha prestat sempre el seu su­port per­què els alumnes poguessin desen­vo­lupar les pràc­tiques finals de carrera a Tarragona i d’aquesta manera donar a co­nèixer la nostra llen­gua i cul­tu­ra fora de les nostres fronteres i també fo­men­tar els llaços d’a­mis­tat entre joves de diferents països. En cinquè lloc, pro­mou­re la formació con­tí­nua fora de les fronteres del país propi “entre els joves i les ge­ne­ra­cions més grans, com una necessitat cada cop més pre­sent en la nostra societat i a la qual s’ha de fer front amb ima­gi­nació.” En sisè lloc, promoure els treballs d’intercanvi de voluntariat que po­den ajudar a desenvolupar els vessants més solidaris de les joves gene­ra­cions. Aquests intercanvis culturals “que durant els pri­mers anys no­més esta­ven pen­sats per a joves universitaris, s’estengueren pro­gres­­si­va­ment cap a altres capes de la societat, i actualment abracen totes les clas­­ses socials i tots els segments d’edat, amb especial cura, però, dels e­fec­tes socials i personals beneficiosos d’aquestes estades. En aquest sentit, estem més que orgullosos dels resultats que el nostre pro­grama d’acollida de famílies està tenint. Es tracta de propiciar es­ta­des va­ca­cionals en nuclis familiars formats a partir de les segones uni­ons dels progenitors, de manera que sovint els membres més petits no te­nen llaços de consanguinitat entre ells o el seu contacte durant la res­­ta de l’any és mínim. La pau i la tran­quil·litat que es respiren en un am­­bient que permet un diàleg i un inter­canvi són molt enriquidores per a aques­­tes persones i crea un clima molt familiar, de manera que so­vint en aban­donar la nostra ciutat, el tarannà i sentiments de ca­das­cun dels menuts és diferent perquè s’ha produït una veritable germanor.”

Recentment, aquesta institució ha aconseguit “inaugurar un casal europeu a Fonscaldes, prop de la capital de Tarragona, grà­cies a la col·­la­bo­ra­ció i el suport del seu alcalde, el senyor Jordi Cas­­tells.” Aquest casal es tro­ba a disposició de tots els joves europeus i pro­­perament, en un projecte con­so­lidat per un altre casal, tindrà una ca­pa­citat total per a un centenar de per­sones. Aquesta inauguració, però, no ha estat l’única, ja que també s’ha po­gut estrenar a Orléans la Ca­sa de Tar­ra­gona, situada en un edi­fici del segle XV, gràcies a la seva ces­sió per part de l’Ajuntament de la ciutat francesa.

Tota la monumental tasca d’una fundació que no es conforma amb mi­rar cap a l’àmbit europeu –“com un efecte més de la mundialització, volem que la nostra activitat arribi fins al darrer racó del planeta”– ha estat pos­sible gràcies a l’intens treball dels seus patrons: el seu cofundador l’ad­vo­cat Eduard Arrufat Tarragó, sacerdot; la il·lustríssima senyora Con­cep­ció Tarragó i Castro, secretària emèrita de la Fundació, a qui la Fundació déu tant per la seva dedicació i l’enriquiment personal i professional que hi ha aportat; el seu secretari Eduard Rodríguez Ciurana, un advocat que s’ha abo­cat en cos i ànima a la gestió de la Fundació; la seva consellera, Do­lo­res Dols Cusidó, qui ha aportat a la Fundació molts dels seus béns; la res­pon­sable cultural, Lluïsa Vallés, catedràtica, que bolca els seus coneixe­ments en cada una de les conferències que dicta en nom d’aquesta Fun­da­ció i sense la qual el tarannà de la institució no seria el mateix, i la seva pre­sidenta, Ana Dols Barrabeig: “Sense il·lusió, esperança, constància i ganes de treballar no es pot fer gairebé res. Els projectes es fan rea­li­tat a través d’un intens esforç individual. Personalment, estic con­ven­çuda que quan un persegueix un objectiu i de veritat busca alter­na­ti­ves i solucions, sempre troba quelcom que s’ajusti a les seves neces­si­tats, tot i que no respongui exactament a les seves expec­ta­tives inicials.” De fet, el seu intens treball en el món de la formació ha estat con­di­cionat per la ferma creença que “saber parlar més d’una llengua cons­ti­tueix un enriquiment cultural i personal insuperable. Els joves hau­rien de parlar, com a mínim, tres o quatre llengües eu­ropees i tenir en compte que l’ús de l’anglès, tot i ser extens, és limitat i que la Unió Eu­ro­pea està donant un suport molt especial a altres llengües com és el cas del català, dins de les llengües minoritàries.”

La trajectòria docent d’Ana Dols l’ha conduït a impartir classes a uni­ver­si­tats com La Sorbona, on es va decidir a engegar un doctorat dirigit per l’e­mi­nent doc­tor Michel Gauthier, pel qual sent una profunda admiració i agraï­ment, amb una te­si que “proposava una revolu­cio­nà­ria meto­do­lo­gia pe­da­gògica des d’un estudi profund i analític de resul­tats cien­tí­fics que demostren que és aplicable i funciona, ja que faci­li­ta la parla de llen­gües estrangeres d’una manera natural mit­jan­çant la pràctica d’a­­ques­tes amb un caràcter totalment altruista i on l’alum­ne adquiria un paper protagonista.” És una peda­gogia creada per un magnífic estu­diós de la matèria, Jean Villagier, que es basa en la comunicació, la qual posa de ma­ni­fest el fet que, en el cas de les llengües maternes, els par­lants primer les apre­nen de for­ma pràctica i després n’inicien l’anàlisi teòrica. Aques­­ta tesi, que s’ha ma­te­ria­litzat després de molts anys d’es­forç i després d’ha­ver pas­sat per eta­pes de des­ànim en què va abandonar mo­men­tà­nia­ment la in­ves­­ti­ga­ció, ja ha estat redactada, presentada i valo­rada per un tri­bunal de ca­tedràtics i docents universitaris: “Durant l’ex­po­si­ció, aques­ta tesi va es­­tar molt ac­ceptada pel tribunal i es va aplau­dir molt la se­va meto­do­lo­gia.” En breu serà pre­sentada davant els òr­gans lin­güístics de la Unió Europea per ser exa­mi­nada. Tot això per aconseguir un es­tàn­dard didàctic que afavo­reixi l’a­pre­nen­tat­ge de llengües es­tran­geres, una pràc­tica que ca­da cop se­rà més habitual dins de les nostres engran­di­des fronteres, però que no ens ha de fer obli­dar “la nostra llengua ma­terna, que determina la ma­ne­­ra de sentir, de per­ce­bre el món i la forma com l’estimem.”