Text del 2002
Hi ha entitats que vetllen per la cultura gallega o per l’andalusa; nosaltres ens hem cregut amb l’obligació de defensar la nostra
La Fundació Procat és una entitat que va néixer com a tal no fa gaires anys, però al rerefons hi té l’associació més antiga de Nou Barris. És el mateix president, Rafael Delgado, qui ens explica com va ser el camí que els va portar a la situació actual: “L’any 1925 es va crear una associació de propietaris i contribuents dels afores de Sant Andreu del Palomar amb la idea d’oferir un conjunt de serveis als seus socis: els tramitaven el pagament de les contribucions, els ajudaven a legalitzar els seus habitatges i havia esdevingut l’interlocutor amb l’Ajuntament a l’hora de reivindicar coses pel barri, com el clavegueram o l’enllumenat públic.” Era el que en podríem dir els principis d’una agrupació de veïns actual; però aviat les coses van anar canviant: “Amb el temps, va anar perdent la seva raó de ser i s’havia de resituar el tema. Com que comptaven amb un local propi, van pensar que seria una bona idea acollir d’altres entitats del barri, totes catalanes, com podien ser la Societat Coral, creada als anys trenta, o l’Agrupació Sardanista, que portava també ja molts anys al barri.” De totes maneres, aquestes entitats continuaven tenint els seus propis òrgans de govern i només es beneficiaven del local: “L’associació primigènia, que ja havia canviat de nom un parell de vegades i que ara s’anomenava Centre cultural els Propis, va veure com anava perdent la identitat.”
Va ser precisament aleshores quan van decidir recórrer a Rafael Delgado i a demanar-li que es fes càrrec del futur de l’associació. Així és com ho explica Alfonso Soto, membre del Patronat actual: “Coneixíem Rafael Delgado com el coneixia gairebé tot el barri, perquè feia anys que era una persona que lluitava per la vida social de Nou Barris, havia estat al capdavant de les associacions de pares d’alumnes durant la dictadura i havia treballat molt per aconseguir, per exemple, que a l’escola dels seus fills es fessin els primers cursos de català com a assignatura a principis dels anys setanta.” Ara es tractava, sobretot, d’aconseguir que “l’associació no acabés essent una mera administració d’un local.” Així va ser com Rafael i els seus nous companys de junta es van posar a treballar i van augmentar considerablement el nombre de socis, de 40 van arribar a gairebé 600; però encara no s’havia parlat de fundació: “Vam adonar-nos que havíem aconseguit salvar la identitat de totes les activitats de caire català, però que calia protegir aquest objectiu perquè no es girés la truita i canviessin les coses. En essència, l’objectiu de l’associació era defensar la cultura catalana en un districte amb un alt grau d’immigració, i no podíem córrer el risc que, amb tants socis, s’acabés perdent aquesta finalitat per què s’havia lluitat tant. Ens vam decidir a convertir-nos en una fundació i llegar-li com a patrimoni l’edifici.”
Així va ser, doncs, com la Fundació Procat va veure la llum. Però, quines són exactament les activitats que s’hi fan? “L’edifici allotja la seu del Centre Cultural els Propis, a més de l’Agrupació Sardanista, la Societat Coral, una penya d’escacs i d’altres agrupacions del barri que hi tenen interès. A més, organitzem, junt amb Òmnium Cultural, uns tallers de català que apleguen un bon nombre de persones interessades, fem activitats per celebrar les festes tradicionals catalanes, fem també xerrades de temes d’interès un cop al mes, i sortides i visites culturals a diferents indrets del nostre país.” Del que es tracta és, per sobre de tot, de donar a conèixer la realitat cultural catalana en un barri on un tant per cent molt elevat de la població prové d’altres punts de la geografia espanyola: “En el nostre barri hi ha entitats que vetllen per la cultura gallega o per l’andalusa, i nosaltres hi col·laborem en tot el que calgui, però partim de la idea que Nou Barris pertany a Barcelona i que Barcelona és a Catalunya, per tant, si hi ha gent que s’encarrega de defensar la seva cultura, nosaltres ens hem cregut amb l’obligació de defensar la nostra.”
La rebuda de totes aquestes activitats per part dels ciutadans sembla molt bona, i Rafael Delgado se’n mostra orgullós: “Tots els actes que programem els fem en català, així com la redacció de les cartes que enviem als socis, i no hi hem tingut mai cap problema.” A vegades les coses vistes des de fora o des de dins prenen una perspectiva totalment diferent: “Nosaltres hem convidat gent del govern de la Generalitat i també persones representatives de la cultura catalana i sempre han tingut molt bona acollida, i més aviat ells mateixos s’han sorprès que anés tanta gent a escoltar-los. Penso que massa vegades s’ha pensat que aquests eren barris en què ja no hi havia res a fer; només cal venir-hi per veure que no és així.” I afegeix: “El cert és que hi ha molta gent de la nostra entitat que el dia 28 de febrer van al parc de la Guineueta a celebrar el dia d’Andalusia, i que l’11 de setembre vénen amb nosaltres a fer l’ofrena floral al monument a Rafael de Casanova.”
El segle XXI, d’altra banda, amb la nova onada immigratòria, ha arribat amb nous reptes per a la Fundació Procat: “Actualment estan arribant als barris molts llatinoamericans, i nosaltres seguim amb la idea de continuar integrant gent, però en aquests moments sóc una mica més prudent perquè penso que les coses no seran gens senzilles. La gent no els rep amb els braços oberts i n’hi ha massa que no se’n recorden que fa uns anys van ser ells els qui van arribar. A més, les circumstàncies són molt diferents.” Rafael Delgado ha viscut les dues immigracions i entén que les coses vagin d’una altra manera: “Jo sóc andalús de naixement, i vaig arribar a Catalunya amb 14 anys. La gran diferència entre el que passava aleshores i el que passa ara és que nosaltres veníem a buscar feina i en trobàvem i que si un lloc no t’agradava, l’endemà ja podies començar en un altre. A més, la qüestió de l’habitatge també era molt diferent, jo primer vaig viure en una barraca i una onada se la va emportar, de manera que vaig haver de treballar per comprar ciment i totxos i fer-me’n una altra durant els caps de setmana. Ara, tot això ha canviat molt.” La fundació, tanmateix, té previst posar-se en contacte amb les noves associacions d’immigrants: “De moment, però, no hem trobat un interlocutor per parlar de cooperació i per ajudar-los a introduir-se en el tema del català, per exemple.”
Sigui com sigui, la Fundació Procat és optimista de cara al futur: “Veiem com a la sortida de les escoles, pares castellanoparlants es dirigeixen en català als seus fills, i si aquests pares tenen interès que el seu fill visqui més en català que ells, això és important.” Un altre membre del Patronat, Jacint Mora, ens afegeix: “Penso que hem d’aconseguir que els que vinguin de fora se sentin tan catalans com em sento jo.”
