Text del 2002
Els darrers anys els preus dels habitatges de lloguer han ascendit notablement. A la societat catalana hi ha sectors de població que no disposen de recursos suficients per poder llogar un espai on viure. Fundació Privada Foment de l’Habitatge Social va néixer amb l’objectiu de donar solucions en el camp de l’habitatge a la franja de població en l’extrema pobresa. Ignasi de Delàs és l’actual president de l’entitat que va néixer el 1990 quan des de Càritas Diocesana de Barcelona es va detectar aquesta problemàtica. “Càritas va promoure la creació d’una fundació que té com a objectiu fonamental oferir habitatges de lloguer a uns preus adaptats a les necessitats de les persones i famílies que, tot estant en una franja d’extrema pobresa, es troben en una situació de reconstrucció personal i familiar. Són persones que ni tan sols poden accedir als habitatges de protecció oficial ni a d’altres ajuts públics i, per tant, amb una extrema dificultat de disposar d’un habitatge digne.”
L’habitatge és un recurs bàsic per a dur a terme una vida normalitzada. Però no tothom hi té accés. Antoni Salamero és el director de la Fundació i realitza la seva tasca de forma voluntària. “Hi ha persones marginades de la societat que tenen molt pocs mitjans de vida propis, àdhuc una bona part d’aquests els arriben de forma irregular, es troben en situació de fragilitat laboral i no tenen la feina assegurada. Si a aquesta precarietat laboral i d’ingressos s’hi afegeix una desestructuració personal o familiar (situacions socials complexes, famílies monoparentals, drogoaddicció, malalties…) es conforma un entorn complicat. Difícilment una família o una persona en un context d’aquestes característiques podrà iniciar un camí de redreçament si no disposa d’un habitatge, per elemental que sigui. Necessita un lloc adient per a fer o refer la seva vida. Aquesta és una necessitat que des de Càritas es va identificar com a fonamental per a poder iniciar el procés de redreçament.”
Càritas té un paper fonamental per a la Fundació: identificar i proposar les persones i famílies necessitades d’ajut. “Càritas és l’entitat delegada del Bisbat a la diòcesi de Barcelona per a l’acció social que té com a objectiu definir la política d’atenció social de la diòcesi, posar els instruments i dotar econòmicament aquells col·lectius i línies d’actuació que es consideren d’atenció prioritària (gent gran, infància, immigració…). Són els serveis socials de Càritas qui coneixen la trajectòria i la situació de les persones a les quals s’adreça la Fundació i, per tant, qui ens indiquen la conveniència i la necessitat d’oferir els nostres serveis a tots aquells que els hagin de menester.”
Sovint les necessitats són molt àmplies, de forma que perquè el procés de redreçament personal i familiar sigui efectiu, a vegades, no hi ha prou amb el suport de la Fundació. Ignasi de Delàs ens ho explica: “Els llogaters paguen una quantitat mínima al mes però, en ocasions, són famílies que necessiten més ajuda assistencial i és Càritas qui vetlla pel conjunt de la situació de la persona i la família. D’altra banda, en aquest procés de reinserció, la Fundació realitza també una feina pedagògica, tot fent veure a les famílies la importància d’adquirir certs hàbits de convivència i conservació de l’habitatge: des de tenir cura dels subministraments de la llar fins a la necessitat de pagar mensualment la quantitat acordada. El nostre repte és que la persona o la família arribi a ser autònoma i tingui una vida normalitzada dins de la societat.” La Fundació compta amb uns 80 habitatges de propietat, cedits o llogats, els quals relloguen als beneficiaris. “Hi ha propietaris que col·laboren amb nosaltres perquè entenen els objectius de la Fundació, i el cert és que n’estem molt contents.”
L’estat espanyol té un parc d’habitatges de lloguer molt inferior al de països com els de la Unió Europea o els EUA, amb molta cultura del lloguer. “És necessari que el parc de pisos de lloguer s’ampliï. I en aquesta oferta hi han de col·laborar els poders públics ja sigui com a propietaris de pisos, però també instrumentant un sistema d’ajuts a les famílies perquè puguin fer front a les despeses de lloguer de l’habitatge. També els poders públics han de fer front a situacions d’emergència, com és el cas de desnonaments injustos. Sempre és més eficient ajudar abans que el problema esclati.” I és que la problemàtica es va accentuant: “La immigració està generant més necessitats assistencials. Nosaltres acollim persones de totes les cultures i religions. De fet, la gran majoria de beneficiaris no són espanyols de naixement, sinó magribins i sud-americans i aquesta tendència va augmentant.”
Entitats d’aquestes característiques realitzen una tasca social de gran rellevància. Les necessitats assistencials de la societat són àmplies i iniciatives com aquesta contribueixen a donar respostes a grups socials concrets. “Fem justícia i solidaritat. Un constitucionalista diria que disposar d’un habitatge digne és un dret fonamental. La societat ha de fer front a un problema molt difícil de resoldre però que és cabdal per al redreçament de famílies”, comenta Antoni Salamero. “Hi ha una paraula, caritat, que integra els conceptes anteriors i implica també optar pel missatge evangèlic de l’opció preferencial pels pobres. Més enllà de velles concepcions, voldria destacar la interpretació autèntica de la caritat cristiana com la màxima expressió de l’amor de Déu i de Jesús, nascut, per cert, en una barraca”, afegeix el president. Aquest és l’esperit que acompanya els voluntaris d’aquesta fundació, que volen recordar el destacat paper que van realitzar el primer president de la Fundació, Miquel Billoch i l’anterior director, Frederic Bayer. Ells van posar les bases d’un projecte que al llarg de més de deu anys ha realitzat una labor molt important en diverses zones de Barcelona, però especialment al barri de Ciutat Vella i que continuarà treballant per ajudar els més desprotegits de la societat, perquè aquesta és la seva vocació primera.
