Text del 2002
El cinema és l’art més popular i representatiu del segle XX. No obstant això, deixant de banda la tasca dels actors i directors, existeix un gran desconeixement de les etapes i persones que engloba la creació d’una pel·lícula. Perquè qualsevol projecte cinematogràfic es pugui materialitzar és imprescindible “l’existència d’un bon guió previ, la participació d’un productor competent, que s’arrisqui i lluiti pel projecte, tot i sabent totes les limitacions econòmiques existents i treballant des d’elles, i la contractació d’un director i d’uns actors adequats.” I, en concret, el productor és el professional encarregat de “trobar el finançament i administrar-lo durant el rodatge. Els productors són els vertaders creadors d’il·lusions i també, de vegades, les peces menys enteses en l’engranatge cinematogràfic. Molta gent no sap que els productors poden arribar a haver d’arriscar el seu propi patrimoni per a la realització d’una pel·lícula i que, sovint, han de lluitar contra fronts molt diversos per veure-la feta realitat. I els fruits d’aquesta lluita no es veuran fins a temps després, quan la comercialització de l’emissió de l’obra en els diversos mitjans comencin a ser eficients.”
La figura del productor Alfredo Matas és ben coneguda per totes aquelles persones interessades per la història del cinema a l’Estat espanyol, ja que “va produir, aproximadament, unes 40 pel·lícules, entre les quals destaquen Plácido, Tamaño natural, La escopeta nacional, Ese oscuro objeto del deseo, Las bicicletas son para el verano, La vaquilla, El crimen de Cuenca, etc. Va tenir l’oportunitat de treballar amb els directors més destacats del nostre cinema, com ara Luis Buñuel i va ser el creador, tal com s’explica al llibre Doce, de l’Academia de Artes Cinematográficas. Es va adonar que un organisme d’aquestes característiques i l’atorgament dels guardons anuals podrien comportar un important impuls per al nostre cinema. Per això, es va posar en contacte amb dotze personalitats del cinema espanyol i els va proposar la creació d’aquesta institució. Va ser unànimement aplaudit i va tenir el suport de totes aquestes personalitats. Encara avui, en les cerimònies de lliurament dels premis, el president de l’Acadèmia li dedica unes paraules d’agraïment.”
La tasca professional d’Alfredo Matas havia començat “com a gerent del cinema Windsor, que més tard esdevindria un teatre. Amb el temps, Alfredo Matas es va convertir en productor de cinema i fundà la productora Jet Films.” Malauradament, Alfredo Matas va morir el 21 de juny de 1996. Aleshores la propietat i la gestió de la productora van quedar en mans de la seva filla Elena i de la seva vídua, l’actriu Amparo Soler Leal. Per desgràcia, però, la seva filla Elena moria mesos després i s’iniciava un període d’incertesa per al projecte i el record de la tasca desenvolupada pel productor: “En un principi la Fundació es va idear com una institució que hauria de començar a ser efectiva un cop Amparo hagués mort perquè gestionés el patrimoni artístic i econòmic del matrimoni i perquè amb aquests béns pogués ajudar les generacions més joves a entrar en la difícil indústria del cinema. Després, però, Amparo va decidir que fora bona la concessió de dues beques biennals per a joves directors de producció que, un cop acabats els estudis, presentaven uns currículums brillants però que no havien tingut l’oportunitat d’entrar en contacte amb el món del cinema. Vam convocar les beques, i la nostra gran sorpresa va ser veure el gran nombre de persones inscrites. Per això, Amparo va decidir sol·licitar la col·laboració dels directors de les escoles cinematogràfiques de Madrid i Barcelona, del president de la Academia de Artes Cinematográficas, del president de l’ICA i del president de la Asociación de Productores perquè escollissin quins eren els aspirants més idonis. Amparo va actuar únicament com a presidenta del jurat, i no va entrar en la decisió final.”
Un cop elegides les persones que serien becades, Verónica Vila-San-Juan, la directora de la Fundació, va començar amb la seva parcel·la de treball: “Vam buscar les productores més adequades. En principi, ens interessaven les grans produccions cinematogràfiques, en les quals aquests joves poguessin aprendre el vessant més pràctic de la professió de director de producció. Aquest és el professional que s’encarrega de proporcionar tot el que han de menester cadascuna de les persones que treballen en llargmetratge i també qui ha d’aplicar els recursos disponibles en la realització del film. Per això, és fonamental que aprenguin des del començament que la seva tasca és bàsicament organitzativa i econòmica i que, tot i la relació amb l’art que té la seva feina, han de ser bons administradors i treballar des de les limitacions del pressupost econòmic existent.”
Aquest programa “està totalment finançat per Amparo Soler Leal, qui cada any fa una donació per tal que la Fundació sigui autosuficient i subvenciona íntegrament el sou i les altres despeses derivades de la contractació d’aquests joves.” La major satisfacció per a la Fundació va ser comprovar que “els primers joves que vam becar es quedaven com a treballadors fixos de la productora en la qual havien fet les seves primeres pràctiques. Això ens va animar a organitzar una altra convocatòria de beques biennal primer, i a establir-les definitivament després de l’èxit del segon intent.” Mentrestant “Amparo segueix plenament en actiu, però seleccionant les seves aparicions i treballant per trobar la millor productora i els millors mitjans per als becats, els quals han d’enviar-nos un informe mensual per conèixer les seves evolucions, tot i que nosaltres tenim un contacte permanent amb ells per saber-les de viva veu. També les productores ens envien una memòria sobre els resultats de l’experiència. Així podrem millorar les condicions i la formació dels nostres becats.”
