Entrevistat 23-03-2018.

Considera que l’arquitectura, una activitat artística lligada necessàriament a la seva contemporaneïtat, ha d’assumir un important compromís social. Afirma que un edifici erròniament concebut no pot tapar-se amb detalls ornamentals i que el seu propòsit primer és garantir una llarga durabilitat. Per aquesta raó, els arquitectes estan obligats a mirar més enllà del seu temps. L’usuari, la persona que habitarà la creació arquitectònica, així com l’entorn en el qual s’ubica cada obra, són dues peces fonamentals. Des del seu despatx, intenten dur a terme una arquitectura digna i honesta, amb un aprofitament responsable dels recursos naturals.

Infància a Saragossa i a València

El meu pare, Joan Soler Rosell, va començar a treballar de molt jove, amb només setze anys, a la multinacional Nestlé. Com molts japonesos que treballaven tota la vida a la Yamaha, el meu pare mai va canviar d’ocupació, encara que sí va anar progressant de mica en mica dins de la mateixa empresa: primer, va entrar com a administratiu i, quan es va jubilar, ja era subdirector de compres. En l’actualitat, és impensable aquest tipus de trajectòria laboral, sense un títol universitari o una formació específica que t’avali. Quan vaig néixer, li havien ofert una plaça a Saragossa, així que vaig passar els meus tres primers anys en aquesta ciutat, tot i que era tan petit que en guardo molt pocs records, d’aquella època. Després, la meva família es va traslladar a València, lloc en el qual residírem durant vuit anys. Allà vaig fer molt bons amics a l’escola i vaig passar uns estius fantàstics. Estiuejàvem a una localitat de l’àrea metropolitana i hi passàvem tot l’estiu. El meu pare anava a treballar cada dia a València en el «Trenet», una xarxa de ferrocarrils de via estreta que ens connectava amb la ciutat. Actualment, una part d’aquesta línia es troba integrada a la xarxa de Metrovalencia, però en aquella època per a mi era com fer una llarga distància. Als anys seixanta, el meu pare va demanar el trasllat a Barcelona, ​​i vam tornar a Catalunya.

«No vulguis mai esdevenir peó a una guerra»

Sovint, el meu pare ens parlava de la Guerra Civil espanyola i ens explicava les seves vivències com a soldat: el van reclutar quan era molt jove i va ser enviat a lluitar al front amb les tropes de xoc del bàndol republicà. Va estar tant a la batalla de Guadalajara com a la de l’Ebre, on el van ferir amb una bala que se li va incrustar a l’espatlla. Els metges van intentar treure-se-la sense èxit, així que el van traslladar a l’Hospital Militar de Barcelona, ​​lloc en què va ser detingut quan les tropes franquistes van entrar a la ciutat. Sempre va sentir una gran animadversió pel franquisme; va ser d’una generació marcada per la guerra. Recordo que ens explicava com li impressionaven els crits d’atac de l’anomenat exèrcit d’Àfrica, popularment conegut com «exèrcit moro», que actuava com a tropa de xoc franquista. Ens relatava que saquejaven, robaven, violaven i assassinaven la població civil sense que ningú els posés fre. Al meu oncle, el van agafar pres i volien robar-li l’anell d’or, però com que no podien treure-se’l, es van plantejar tallar-li l’anular. Encara sort que al final no va caldre. En una guerra, els dos bàndols cometen bestialitats. El meu pare sempre em deia: «No t’allistis a l’exèrcit ni vulguis anar a una guerra, que no t’hi emboliquin, perquè al final els únics que es juguen la vida són els soldats rasos; els dirigents acaben fent-se amics dels seus enemics, per a ells no som més que peons al seu tauler d’escacs». Hi ha una pel·lícula antibel·licista del director Stanley Kubrick, protagonitzada per Kirk Douglas, anomenada Senderos de gloria (Paths of Glory, 1957), que retrata a la perfecció aquest consell del meu pare: està ambientada en la Primera Guerra Mundial i narra la història d’uns soldats francesos que són enviats a un atac suïcida contra els alemanys. La guerra no és un joc de nens.

Volaven tan baix que podien veure les cares dels pilots italians

La meva mare es deia Maria López Giménez i va conèixer el meu pare quan treballava a la Nestlé; però, en casar-se, va deixar la seva ocupació i es va dedicar a cuidar la seva família. De petit, passava moltes hores amb ella, més que amb el meu pare, a qui vèiem menys a causa del seu dilatat horari laboral. Tot i que la meva mare procedia d’una família castellana, va néixer i es va criar a Barcelona, ​​així que parlava perfectament el català. Ella també ens explicava sovint les seves vivències de la guerra, però des de la perspectiva de la població civil: quan va esclatar la contesa, a causa dels continus bombardejos sobre la ciutat, els seus pares van decidir traslladar la seva residència a la serra de Collserola. Recordo que rememorava emocionada com veia entrar els avions italians que anaven a bombardejar la ciutat; els caces volaven tan baix que podia veure les cares dels pilots. En una ocasió en què un bombardeig els va agafar desprevinguts, van decidir protegir-se sota el pont de Vallcarca; i van tenir sort, perquè aquell dia no fou bombardejat, ja que hauria pogut ser perfectament un objectiu militar de l’exèrcit enemic.

Adaptant-me a Barcelona en plena adolescència

Quan la meva família es va traslladar a Barcelona, ​​em tocava cursar el tercer curs de Batxillerat, però com vam arribar al mes de juny, vaig passar tot l’estiu a la ciutat. No coneixia ningú, per això els dies laborables em quedava a casa llegint. Fou en aquesta època quan es va assentar la meva afició per la lectura: en tres mesos, em vaig llegir gairebé tots els llibres de l’autor Emilio Salgari, com Sandokán, El Corsari Negre o Els tigres de Mompracem. No obstant això, els caps de setmana, el meu pare em portava a fer turisme per tota la ciutat. Vam visitar tots els llocs, haguts i per haver, i vam pujar a tot arreu: al monument de Colom, a les Orenetes, a la Sagrada Família… Va ser un estiu entranyable. Després arribà la tardor, el començament de les classes a l’institut Jaime Balmes i els primers amics, amb els quals solia compartir el camí de tornada a casa i quedava els cap de setmana… Crec que he tingut la sort de viure una infància i una adolescència molt felices.

Estius a Llançà

Els estiuejos a Llançà eren molt divertits. Anava cada dia a la platja del Cau del Llop, que en aquella època encara estava sense edificar, amb els amics. Com que tenia un altre grup d’amistats que solien quedar a la platja del Port, m’atrevia a anar d’una cala a l’altra nedant; ara seria incapaç de fer-ho. També, practicava submarinisme, tant a Llançà com al Cap de Creus. De gran, vaig tornar a aquest poble amb la meva dona i els meus dos fills. Teníem una barqueta i recorríem la costa, recollíem musclos a les roques i també, eriçons. És un lloc en el qual he estat molt feliç, i em porta records fantàstics.

Entre cursar Enginyeria de Camins o Arquitectura

No va ser fins a l’últim curs de Batxillerat que em vaig plantejar què volia ser de gran. Dubtava entre dues carreres: Enginyeria de Camins o Arquitectura. La primera m’atreia, sobretot perquè em fascinaven les obres de l’enginyer i professor Eduardo Torroja Miret, gran especialista de la construcció amb formigó, i autor de nombroses obres, com l’acueducto de Alloz, a Navarra, o el Puente del Hierro, a San Fernando (Cadis). Tanmateix, al final vaig optar per l’Arquitectura: en primer lloc, perquè per tal d’estudiar Enginyeria de Camins havia de desplaçar-me a Madrid, una opció que escapava a les meves possibilitats; i en segon lloc, perquè em resistia a seguir els plans que el meu pare havia traçat per a mi, ja que ell pretenia que, si no podia estudiar Enginyeria de Camins, em matriculés a Enginyeria, i així ell m’ajudaria a ingressar com a enginyer a la Nestlé. Jo observava que ell treballava sempre amb molta pressió, fins i tot va arribar a patir dos infarts, de manera que sabia que no era el tipus d’ocupació amb la qual m’anava a sentir a gust. Quan va arribar el dia de la matriculació universitària, el meu pare estava convençut que m’apuntaria a Enginyeria, però quan va arribar a casa a la nit i em va demanar veure els papers de la matrícula, va veure amb estupefacció que estava marcada la casella d’Arquitectura. Em va dir: «Jo no et podré ajudar com a arquitecte, és un àmbit en el qual no compto amb cap contacte». Recordo que li vaig respondre: «No et preocupis, ja m’espavilaré». Mai me n’he penedit, d’haver escollit Arquitectura.

Primer any de carrera: dos-cents cinquanta alumnes per classe

Ingressàrem a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) un total de mil sis-cents alumnes; una xifra que incloïa també els repetidors de l’any anterior. Ens vam repartir en sis classes, així que a cada aula et trobaves amb dos-cents cinquanta universitaris, un nombre desorbitat. Tanta massificació era angoixant; estava acostumat als cinquanta companys per classe del meu institut. A més, a la universitat existia una pressió afegida: havies d’aprovar totes les assignatures per entrar al següent curs, de manera que, finalment, tan sols vam passar uns seixanta alumnes. Aquell primer any, hi havia classe totes les tardes, de dilluns a dissabte, de dos quarts de quatre de la tarda a dos quarts de deu de la nit. De tres a sis, anàvem alguns dies a la classe de Dibuix Tècnic i, altres, a la de Dibuix Artístic. També cursàvem Física, Àlgebra, Càlcul Infinitesimal i Geometria Descriptiva. Però durant tot el primer any, no se’ns va impartir cap concepte relacionat amb l’Arquitectura. Quan ja vaig accedir al segon curs, per fi vaig estudiar assignatures que van començar a introduir-me en els secrets de la meva professió. Algunes eren impartides per acadèmics d’alt nivell, com José Antonio Coderch, que ens ensenyava Composició; es mostrava dur i molts temien els seus disgustos, però era realment bo, vaig aprendre molt amb ell. I també recordo les classes magistrals d’Història de l’Art amb l’arquitecte Josep Maria Sostres, i més tard, les de Francisco Juan Barba Corsini, que feia l’assignatura de Projectes.

Nits senceres dibuixant amb el Rotring

A partir de tercer ja teníem una assignatura de Projectes i començaves a desenvolupar els teus primers treballs pràctics. I era apassionant percebre que estaves al lloc correcte, que estaves aprenent una professió que t’agradava. Recordo que passava nits senceres dissenyant i dibuixant plànols a tinta amb el Rotring; la meva mare solia obrir la porta de la meva habitació i em preguntava: «Encara no et vas a dormir?». No podia, havia d’acabar la feina; però l’esforç quedava recompensat: eren assignatures molt agraïdes, perquè gaudies posant en pràctica els conceptes impartits a l’aula. D’altra banda, quan em vaig llicenciar era capaç de calcular les meves mateixes estructures quan, per exemple, dissenyava una casa unifamiliar o un edifici d’habitatges. En l’actualitat, és un àmbit de la meva professió que no desenvolupo, tot i que els conceptes sempre queden a la memòria i sóc capaç de debatre o entendre el posicionament d’un arquitecte especialitzat en estructures, la qual cosa sempre és útil.

Contra tot pronòstic, em va tocar fer el servei militar a Rota

Les milícies universitàries, també conegudes com IMEC, eren un sistema de «mili» a terminis que et permetia complir amb aquesta obligació sense haver d’interrompre els estudis. Quan van sortejar les places, pensava que em destinarien al campament militar dels Castillejos, a Tarragona, però contra tot pronòstic em van enviar a Rota, a Cadis. Recordo que el dia del sorteig em vaig trobar un company de la Facultat que havia anat a mirar els resultats i em va anunciar: «T’ha tocat a Rota!». Vaig pensar que s’havia equivocat. Però minuts després, un altre company d’estudis em va repetir el mateix, i llavors ja vaig començar a preocupar-me. A Rota, hi havia un petit campament militar, amb dos-cents cinquanta reclutes, que normalment omplia les seves places amb estudiants residents a Andalusia, lògicament per la proximitat amb els seus domicilis; però aquell any els van quedar tres places lliures i vaig ser un dels «afortunats». Vaig passar allà dos estius. Al tercer any, em van destinar a Palma, on vaig fer els quatre mesos de pràctiques que em faltaven. Als matins, era al campament militar, mentre que les tardes les aprofitava per acabar el projecte final de carrera, que compartia amb un amic de la Facultat, Paco Pernas. Vam decidir desenvolupar una escola d’audiovisuals, un gran complex educatiu. No va ser fàcil fer-ho, ens vam repartir la feina i el confeccionàrem en la distància, però vam aconseguir acabar-lo i finalment vam obtenir el títol. Em vaig llicenciar en l’any 1971.

Quan vaig acabar Arquitectura, em vaig matricular en Física

En acabar la carrera, vaig iniciar la de Física, i vaig cursar fins a tercer. És una matèria que m’agrada molt, sempre ha estat un dels meus hobbies. Però la feina m’impedia dedicar tota l’atenció que aquests estudis requerien. En aquell temps, vaig començar a treballar als matins formant part de l’equip redactor del Pla d’Ordenació de la nova ciutat de Gallecs, que s’havia d’ubicar al Vallès Oriental. Era l’època en què a Gran Bretanya i a França estaven de moda les new towns, i l’Estat espanyol va decidir fer-ne dos a Espanya: Tres Cantos, a Madrid, i Gallecs, a Barcelona.

Arquitecte de planificació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

Més tard vaig treballar com a arquitecte de l’equip de planificació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El 1975, i un cop redactat el Pla de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ​​vaig entrar a l’Institut Provincial d’Urbanisme de la Diputació de Barcelona (IPUR), i allà vaig participar en la redacció de l’Avanç del Pla de la comarca del Vallès Central i, posteriorment, vaig formar part de l’equip redactor del Pla General d’Ordenació dels municipis de la comarca de Sabadell. Més endavant, de 1978 a 1979, vaig treballar a la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, llavors sota la direcció de l’arquitecte Lluís Cantallops i Valeri.

També vaig intervenir a València i Alacant

A la Comunitat Valenciana, també vaig participar en la redacció de diversos dels seus plans urbanístics, com el de la Vila Joiosa i el de la localitat d’Elda, en la qual vaig residir durant uns mesos. Anava casa per casa, anotant tot el que hi havia i suggerint possibles solucions; vaig gaudir molt. Recordo una anècdota curiosa: mentre que a Petrer es parlava valencià, a Elda, els habitants es comunicaven en un castellà amb accent mañico. Aquest fet em va despertar tanta curiositat que vaig començar a indagar i vaig descobrir que, quan Jaume I d’Aragó va conquistar aquestes terres al segle xiii, van començar a poblar-les amb colons procedents tant d’Aragó com de Catalunya. Per evitar les rivalitats, se’ls va obligar a repartir-se les terres: a l’esquerra del camí reial, havien de situar-se els catalans, i a la dreta, els aragonesos.

Fundació del meu primer despatx el 1978

Quan vam acabar la carrera d’Arquitectura el 1971, juntament amb el meu amic i company d’estudis Paco Pernas vam fundar un petit despatx. L’escassetat d’encàrrecs i el fet que tots dos el conciliàvem amb els nostres respectius treballs (ell, a l’Escola d’Arquitectura i jo, a Urbanisme) van fer que el deixéssim passats un parell d’anys. A la meva primera etapa en solitari vaig comptar amb la col·laboració de dos amics, Rafa Olcina i Pep Bibiloni, aleshores encara estudiants d’Arquitectura. La primera lletra dels nostres cognoms conformava l’abreviatura SOB, com una caricatura del poderós despatx nord-americà SOM (Skidmore, Owings & Merrill), alhora que era l’abreviatura comuna en anglès de son of a bitch. Fèiem broma amb aquest nom. Posteriorment, durant els primers anys 80, es va incorporar al despatx el meu amic, l’arquitecte Jordi Gallen. Quan es va legalitzar que els arquitectes poguéssim formar societats d’arquitectes, és quan, amb qui ja era el meu soci, Fernando Batalla, vam crear S.O.B. Arquitectes, SLP (amb les primeres lletres dels nostres cognoms i, per part meva, com a record nostàlgic dels meus inicis amb Olcina i Bibiloni), amb seu a Barcelona, ​​tot i que actualment també disposem de delegacions a Alacant i Màlaga. La nostra oficina ofereix una àmplia oferta de serveis, que van des de la planificació i el disseny de projectes d’arquitectura fins a la gestió de cada etapa del procés constructiu de tota mena d’obres. Elaborem tant plans urbanístics com projectes arquitectònics integrals, que inclouen enginyeria i interiorisme. De la mateixa manera, estem especialitzats a oferir serveis complets de gestió d’obra, licitacions, fragmentació en etapes, organització i coordinació de tècnics, industrials i proveïdors. El nostre recorregut professional abasta també la rehabilitació i reforma d’edificis protegits.

Treballant amb un màxim de trenta professionals

Abans de la crisi, comptàvem amb més de setanta tècnics empleats; però considero que és més senzill gestionar un màxim de trenta professionals, que és la xifra que conformem en l’actualitat. Igualment, crec que és millor contractar i tenir al despatx a especialistes en enginyeria. D’aquesta manera, m’asseguro que compliran amb els terminis de lliurament i, d’altra banda, que estaran més fàcilment disponibles per a qualsevol consulta que pugui sorgir sobre algun dels projectes que duem a terme.

Els despatxos petits han passat a la història

Recordo que els arquitectes José Antonio Coderch o Josep Maria Sostres disposaven d’estudis en què només treballaven cinc o sis professionals; eren despatxos de noranta metres quadrats, en què es desenvolupava una arquitectura basada en la construcció tradicional. Avui dia, això és impossible: els projectes actuals, molt més tecnificats, requereixen un equip més ampli d’especialistes i consultors; la nostra professió ha canviat molt.

«Quan una obra surt malament, sempre pots plantar heura per tal de tapar-la»

Un professor de la Facultat solia fer broma amb aquesta frase; però és evident que l’arquitecte sempre suporta una enorme responsabilitat social. Un edifici perviu més de cent anys al nostre paisatge quotidià; per tant, pot esdevenir una bondat o un llast per als ciutadans. A diferència d’un quadre, que pots vendre’l o llençar-lo a les escombraries si no t’agrada, un immoble és a lloc durant molt de temps. L’arquitectura té una major perdurabilitat. Quan un arquitecte projecta una obra, està necessàriament obligat a mirar més enllà del seu horitzó visible, a imaginar-la més enllà del seu temps.

L’arquitectura està lligada a la seva contemporaneïtat

Quan parlo amb estudiants o nous llicenciats d’Arquitectura, sempre els recomano que es llegeixin el llibre Història social de la literatura i l’art, d’Arnold Hauser, perquè els permet visualitzar la interrelació existent entre totes les arts, ja sigui la pintura, l’escriptura, l’escultura o l’arquitectura, amb els moviments socials de cada moment històric. Totes les èpoques tenen unes tendències culturals i artístiques determinades, i no és un fet casual o gratuït, sinó que neixen en un moment concret perquè cada generació té una particular manera de concebre i afrontar el món que els envolta. L’arquitectura tampoc és aliena a la seva contemporaneïtat.

Satisfer el client i l’usuari

Als arquitectes que comencen la seva trajectòria professional amb nosaltres els insisteixo en la necessitat de tenir en compte la perspectiva de l’individu que ha de viure a la seva construcció. L’habitatge és la compra més important que fa una persona a la seva vida, per tant cal que estigui ben concebut i construït, i, així mateix, ha de respondre als requeriments del seu entorn, de la ciutat en la qual s’ubicarà. El Guggenheim no representa la idiosincràsia de Bilbao perquè, en realitat, aquest museu de Frank Gehry és només una icona, encara que molt important, ja que ha col·locat Bilbao al mapa mundial; però la personalitat d’una ciutat la conformen tots els immobles que s’hi han edificat. La universitat intenta potenciar la creativitat de l’alumne; al meu despatx procuro que els futurs arquitectes complementin la seva formació, aprenent l’ofici i afrontant les dificultats reals de la pràctica diària de l’arquitectura.

Intentar dur a terme una arquitectura digna i honesta

La vida professional m’ha portat a desenvolupar un gran nombre de promocions residencials. Habitualment, treballem per a grans promotores, com són bancs o fons d’inversió. Però també hem projectat habitatge social. Sempre dic que intentem dur a terme una arquitectura digna i honesta: hem construït més d’un milió de metres quadrats, la qual cosa ens ha permès conèixer en profunditat cada etapa del procés arquitectònic. I hem depurat i millorat la nostra tècnica, a poc a poc, a cada pas. Per a nosaltres, la qualitat d’una obra arquitectònica es reconeix tant en les seves virtuts estètiques com en l’adequada utilització de tots els recursos tècnics i econòmics disponibles; sempre tenim en compte el confort climàtic i l’aprofitament responsable dels recursos naturals. Per això, el nostre equip professional d’arquitectes, enginyers i tècnics treballa de manera coordinada buscant les solucions més apropiades a fi d’assolir els objectius de disseny, des dels primers esbossos, i al llarg de tot el procés. Per a nosaltres, fer arquitectura implica una responsabilitat altíssima amb la societat i amb la natura alhora.

Els comercials solen dir-nos: «Això no es vendrà»

Quan presentem als comercials una proposta que no respon al seu esquema habitual, intenten frenar-la amb l’afirmació contundent de què no tindrà sortida. És habitual que s’obri amb ells un debat constant; des del despatx intentem explicar-los que la societat evoluciona i que la tipologia de pis que el mercat demandava fa quaranta anys, avui ja no té justificació. Per exemple, hi ha molts promotors que solen demanar-nos que separem la cuina de la resta de l’habitatge. Tanmateix, nosaltres la presentem integrada al saló, tot i que els comercials s’interposin dient: «A la gent no li agrada que es propagui l’olor a sardines per tota la casa!». La raó és simple: avui en dia, la immensa majoria de les parelles ja no fregeix sardines, i a més acostumen a compartir la responsabilitat dels fogons, raó per la qual la cuina és un espai compartit: un prepara una amanida mentre està xerrant amb la seva parella al saló. Una porta corredissa que connecti els dos espais sol ser la nostra millor opció; d’aquesta manera, tenim la possibilitat de tancar la cuina quan no vulguem que es vegin els plats bruts o quan desitgem evitar que el fum s’expandeixi per tot el menjador. Actualment, estem treballant en una nova promoció residencial al port de Badalona: es tracta de tres edificis amb una façana inclinada en forma de vaixell. En aquesta ocasió, i amb l’objectiu de solucionar aquesta eterna discussió, hem decidit oferir als possibles compradors la visualització de dos tipus de plans: uns amb la cuina separada del saló i, altres, integrada. Així seran els mateixos clients els qui tinguin la possibilitat de decidir quina opció els convé més. D’altra banda, no passa el mateix amb les façanes dels edificis: les promotores ens sol·liciten que estiguin projectades amb els últims avenços; la mentalitat, aquí, no és tan conservadora.

Ja no ens presentem als denominats «concursos per invitació»

Quan va irrompre la crisi al nostre sector, els promotors d’habitatge residencial van començar a convocar els anomenats «concursos per invitació», en els quals citaven a cinc o sis equips d’arquitectura perquè els dissenyessin una proposta constructiva. El principal inconvenient d’aquest tipus de concursos és que l’únic despatx que cobra les despeses és el guanyador. Considero que és una pràctica abusiva i fa temps que vam optar per no participar-hi; afortunadament, tenim prou feina.

Un coeficient energètic A ajuda a vendre

Tots els promotors residencials ens demanen que projectem immobles que tinguin aquesta alta qualificació energètica, directament relacionada amb les baixes emissions de CO₂. D’una banda, hi ha una major sensibilitat social al respecte, però, d’altra banda, el promotor s’ha adonat que disposar d’aquest certificat l’ajuda a vendre. Així mateix, hi ha altres empreses promotores, normalment estrangeres, que piquen més alt i ens sol·liciten altres certificacions de sostenibilitat afegides, com el BREEAM britànic o el LEED nord-americà. Aquests casos, però, responen més a la conscienciació dels mateixos empresaris, ja que la majoria dels clients desconeixen l’existència d’aquestes certificacions o, com a mínim, no les demanen.

La nostra primera experiència a l’estranger

L’any 2010, l’empresa Mitsubishi Aire Condicionat va convidar diversos despatxos d’arquitectes a visitar les seves fàbriques al Japó; va ser un viatge de deu dies molt interessant i divertit, en el qual vaig poder fer amistat amb un arquitecte mallorquí anomenat Pep Vich. Uns mesos més tard, a l’edifici de la Llotja de Mar de Barcelona, es va organitzar una reunió empresarial per donar a conèixer les oportunitats comercials existents a Vietnam; per això, es va convidar el President de Vietnam i una delegació de diversos empresaris. Vaig decidir assistir a la trobada i allà em vaig trobar Pep Vich, que formava part de la comitiva vietnamita. Em va explicar que havia obert un despatx al país, i em va animar a visitar-lo. Tenia raó: les oportunitats d’operar a Vietnam eren altes i vam començar a treballar juntament amb l’arquitecte Paco Risques, tot desenvolupant nombrosos avantprojectes. Ens ho vam passar molt bé i, a més, vam tenir la sort de visitar llocs bonics, com la badia de Ha Long, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1994. Deixàrem d’operar al país quan finalment va esclatar la seva particular bombolla immobiliària , que va deturar moltes de les grans promocions que estaven a punt de desenvolupar-se.

Operant a Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud

Hem dut a terme projectes a Perú, Brasil, Panamà, Cambodja, Aràbia Saudita, Vietnam, Algèria i Guinea Equatorial. Alguns s’han construït i altres, no. A la Xina desenvolupàrem un centre comercial, diversos conjunts residencials i propostes de edificis d’oficines, però vam deixar d’actuar al país quan topàrem amb la dificultat de cobrar l’últim tant per cent que quedava pendent en cada projecte. D’altra banda, al Sudan vam estar estudiant l’oferta de construcció d’un projecte a l’Estat de Kassala, que finalment no va prosperar. Recordo que ens van anar a recollir a l’aeroport dos homes armats amb kalàixnikov, que ens van traslladar pel desert, ja de nit i amb un tot terreny, fins a Kassala. Va arribar un moment en què fins i tot ens vam imaginar que podíem haver estat raptats, perquè després de set hores de trajecte, semblava que mai no anàvem a arribar al nostre destí; el viatge es va fer interminable. La calor a Kassala era insuportable, quaranta-vuit graus a l’ombra; era com estar dins d’un forn.

No podem prescindir de les noves tecnologies

El programa de dibuix Revit ens permet treballar en tres dimensions; és un programa molt útil quan has de projectar obres complexes, perquè et possibilita visualitzar les teves idees. Veus per dins i per fora l’edifici que has projectat, com si ja disposessis d’una maqueta de l’immoble abans de ser construït. D’aquesta manera, pots detectar errors o inconvenients que en un pla o en un disseny en dues dimensions solen passar desapercebuts. D’altra banda, aquestes tecnologies serveixen per mostrar el teu treball als clients, que solen valorar de manera molt positiva la possibilitat de visualitzar virtualment els espais que has creat.

Tinc seixanta-nou anys i no em plantejo la jubilació

M’apassiona la meva feina. Quan em pregunten per què segueixo en actiu, acostumo a fer broma i responc: «És que no tinc gos que treure a passejar». Ara bé, en aquesta etapa daurada de la meva trajectòria laboral, disposo de l’avantatge de poder escollir en quina part del procés constructiu decideixo intervenir, i ara com ara, em centro en la part més creativa: la concepció dels avantprojectes.

Els meus dos fills s’obren camí lluny de l’arquitectura

La Paula té vint-i-tres anys i, igual que a mi, sempre li ha agradat molt la lectura i el cinema. De fet, va optar per estudiar Direcció de Fotografia a l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, que està situada a Terrassa. I ara és a Madrid realitzant un curs de fotografia fixa. Recordo que, quan li preguntaven de petita què volia ser de gran, responia: «Mesuradora, com el pare». Ens rèiem amb aquesta ocurrència; i és que la meva filla m’havia estat observant prendre mesures de la nostra nova casa quan vam canviar de residència. D’altra banda, el meu fill Marc, que té vint-i-un anys, s’ha inclinat sempre per l’activitat esportiva, així que està estudiant a l’INEFC, l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. A més, entrena a un equip de benjamins de futbol.

Passaran anys abans que Catalunya aconsegueixi la independència

Catalunya aconseguirà la independència, però no de manera immediata. Ara mateix, ens trobem en una situació política molt difícil, que requereix una normalització. Necessitem postures més dialogants, que ajudin a desencallar el conflicte. La celebració d’un referèndum seria una bona alternativa, però passaran anys abans que això es permeti, i tampoc està clar que guanyés l’opció independentista. Crec que s’han comès errors als dos bàndols, i ara ens trobem en un camí de retorn difícil. D’una banda, els catalanistes van difondre la idea que la independència s’anava a aconseguir sense esforç en un curt període de temps; mai no em vaig creure aquesta possibilitat, que implicava convertir Catalunya en un cotxe que circulava a tota velocitat prop d’un precipici. Hi havia la possibilitat de caure i, efectivament, és el que ha passat, i ara n’estem pagant les conseqüències. Però, d’altra banda, l’Estat espanyol ha estat incapaç de dialogar i de proposar alguna alternativa a les justes aspiracions dels catalans. En canvi, ha estat capaç de qualsevol cosa per tal de frenar l’independentisme: és inadmissible que avui dia hi hagi presos polítics a les presons espanyoles. I els únics que s’atreveixen a dissentir de la injusta manera d’interpretar la llei són jutges ja jubilats; la por de ser represaliat detura les crítiques dels magistrats en actiu. Igualment, els actors econòmics internacionals no veuen amb bons ulls una Catalunya independent, cosa que és un handicap per al Procés.

El franquisme no ha tornat, sempre ha estat latent

En quin país d’Europa es permetria l’existència de la Fundación Francisco Franco? És que potser hi ha cap Fundació Hitler o Mussolini? A Espanya, la Transició va ser un pacte, un acord condicionat pel «soroll de sabres». A diferència d’altres països, en els quals els dictadors acaben davant els tribunals, a Espanya no es va celebrar cap judici, se’ls va amnistiar com si res hagués passat. Mentrestant, el poder econòmic i les grans institucions de l’Estat (la Judicatura, l’Exèrcit, l’Alta Administració de l’Estat, etc.), bàsicament van seguir en mans dels mateixos actors. Quan Pablo Iglesias, de Podemos, va afirmar que l’independentisme català havia provocat el retorn del franquisme, s’equivocava: hem pogut comprovar que mai se’n va anar, simplement passava inadvertit. Hi ha gent que segueix pensant que Barcelona, ​​com va dir el general Espartero, necessita ser bombardejada cada cinquanta anys. Avui dia s’apliquen altres tipus d’atacs: financer, lingüístic, judicial, policial, etc.

Si existís la reencarnació, m’agradaria ser un ocell

No només he gaudit amb el submarinisme; també he practicat paracaigudisme, una experiència intensa i emocionant. Ara m’estic iniciant en el vol amb parapent, una oportunitat única per gaudir del silenci. En una ocasió, recordo que va passar una àliga planejant al nostre costat, i va ser molt bonic. Si pogués, podria passar-me hores volant. De fet, si de veritat existís la reencarnació, optaria per convertir-me en ocell.