Entrevistat el 14-9-2017.

Fa vint anys s’adonà que havia de donar sentit a la seva professió i es comprometé amb la salut i la sostenibilitat. Personatge polifacètic i sempre disposat a aprendre, la seva carrera ha estat reconeguda amb el Ciutat de Barcelona per la rehabilitació de façanes, a banda d’haver estat finalista del premi Dècada per l’edifici de la biblioteca Joan Miró, amb el qual també en fou del premi FAD. Sense pèls a la llengua, denuncia les pressions dels grans lobbies als professionals de l’arquitectura.

Intercanvi de trets durant el dia; de xocolata i tabac, a la nit

Els meus orígens se situen a la Girona de la postguerra, a una llar formada per un representant d’una companyia d’assegurances i una mestressa de casa. Si bé la família dels avis materns era benestant, la dels avis paterns era d’origen immigrant. El pare tenia sis germans i una germana. Un d’ells havia nascut el 1913. La Guerra Civil el tocà de ple. Sortosament, aconseguí tornar-ne indemne. D’aquell episodi, el pare no en parlava gaire, a excepció d’una anècdota que explicava sovint. Deia que, si bé de dia ambdós fronts s’intercanviaven trets, de nit es reunien per bescanviar xocolatines per tabac. És una bona mostra de la complexitat de l’esperit de l’ésser humà.

El traspàs de l’àvia propicià l’entrada a la Universitat

Vaig rebre una educació catòlica, apostòlica i romana als Hermanos de la Doctrina Cristiana de La Salle. Van ser onze anys en aquell centre, marcats també per una malaltia, l’asma infantil, que m’impedí córrer, jugar al futbol o fer gimnàstica, la qual cosa em situà en el grup dels maldestres. Durant una curta època, el metge m’administrava fins a tres injeccions al dia. En acabar l’escolaritat, vaig fer peritatge mercantil, ja que a casa no hi havia diners perquè pogués fer una carrera, i la idea era acabar treballant en un banc. Tanmateix, la mort de l’àvia aportà a la família una herència que em permeté contemplar la Universitat.

Habilitat per fer caricatures

Un test que em feren quan cursava Batxillerat determinà que tenia aptituds per a l’arquitectura o l’enginyeria. M’agradaven molt les matemàtiques i tenia habilitat per fer caricatures. Em posava davant el televisor i qualsevol personatge que sortia a la pantalla el retratava d’immediat, però amb el temps he perdut aquesta traça. Fou en el curs preuniversitari quan vaig conèixer l’Arcadi Pla Masmiquel, amb qui compartíem sortides, a l’hora del pati, per anar a dibuixar al barri jueu. Ell tenia molt clar que volia ser arquitecte i em va convèncer perquè seguís les seves passes. Dels inicis a la carrera, recordo especialment haver coincidit amb en Narcís Comadira, un poeta i pintor fantàstic, a l’assignatura de dibuix, que tenia el curiós nom d’Análisis y Composición de las Formas Arquitectónicas. Tot i la meva habilitat amb el llapis, dibuixar em feia por. I allí vaig aprendre que el primer que hem de trencar en la creativitat és precisament la por.

Aprenent al costat d’en Coderch i d’en Sostres

Vaig tenir dos mestres genials, com són José Antonio Coderch de Sentmenat i Josep Maria Sostres. En Coderch, el millor arquitecte del nostre país del segle XX després de Gaudí. Encara recordo el primer dia que va entrar a classe. M’impressionà la seva presència física, que emanava autoritat; amb la seva cara fosca, fesomia índia, el seu nas… Crec que vaig aprendre més de la seva persona, de la seva humanitat, que no pròpiament d’ell com a arquitecte. En tota la carrera només vaig fer una visita d’obres: a l’edifici del Banc Atlàntic, al carrer Balmes, on llavors tot just estaven excavant-ne els fonaments. I d’en Sostres, que ens endinsava a la Història de l’Art, també en vaig aprendre la subtilesa de l’Arquitectura; un aspecte que, amb el temps, m’ha anat interessant cada cop més.

Un primer projecte professional amb nom transgressor

La meva etapa universitària coincidí amb l’època de les vagues i el maig del 68. En acabar, el 1970 vam formar un equip juntament amb cinc aparelladors i un interiorista. Fou l’estudi La Pera, un nom que escollírem amb molt sentit de l’humor i amb un esperit transgressor davant la veneració que despertaven certes disciplines. Aquell projecte durà tres anys, fins a la crisi del petroli, moment en què passàrem a treballar com a assalariats. D’aquella època recordo la relació amb en Francesc Serrahima, un aparellador que em transmeté el bon gust pel menjar i que em descobrí la política, un món que m’apassiona tot i no haver militat mai en cap partit. Això sí: simpatitzava amb el PSUC perquè la majoria dels companys amb qui em relacionava en formaven part.

Reclòs a la mateixa presó que en Tejero

Vaig estar a la presó; però no per motius polítics sinó militars. Quan estava complint el servei, com a alferes de complement a la caserna de Castillejos, em vaig escapar per anar a veure la meva promesa, juntament amb un sergent i un recluta. Em van recloure durant una setmana a la presó de Figueres, on després tancarien en Tejero. En arribar al penal, se’m presentà un reclús que havia estat perseguit per la Interpol per tràfic de blanques i de drogues i altres delictes. M’oferí una copa de cava i em va assegurar que abans de Nadal s’escapoliria de la presó. I ho aconseguí: introduí una moneda de deu cèntims a un portalàmpades i va fer saltar els ploms abans d’arrencar a córrer. Cap recluta no gosà disparar-li. El dia de cap d’any, el tinent coronel va rebre una postal seva des de Roma…

Més enllà de la física newtoniana

En l’actualitat, a l’arquitectura hi predomina excessivament el sentit de la vista respecte els altres; en particular, l’oïda i el tacte. D’aquesta manera estem renunciant a captar les vibracions subtils de l’art, la inspiració de les musses, les revelacions dels místics, la telepatia, la morfogènesi que aplega els estudis del científic Rupper Sheldrake, que estudia la transmissió dels pensaments dels animals. En l’arquitectura cal anar més enllà de la física newtoniana i parar esment a la metafísica. Pot semblar extravagant, però hi ha tècniques que funcionen i que afecten la salut. Jo mateix he participat en l’organització de quatre congressos sobre arquitectura i salut, al darrer dels quals hi intervingué Stéphane Cardinaux, arquitecte francès expert en la matèria i que és capaç de detectar vetes d’aigua amb les mans; sense varetes ni pèndol. Jo faig servir el pèndol i les varetes, però no com a professional. Tothom gaudeix de capacitats en potència per detectar-ne, però tenim les sensibilitats diferentment educades.

La influència dels camps elèctrics

Aquesta influència s’explica perquè el nostre cervell, com tot el cos humà, té camps elèctrics. I qualsevol altre camp elèctric ens afecta. Com més temps hi estàs sotmès, més intensa és l’afecció. Un corrent d’aigua sota terra, o una falla, genera camps elèctrics, i això estimula el cervell, un fet que pot ser positiu per a determinades activitats però perjudicial per a d’altres. Sota l’altar de Santa Maria del Mar conflueixen, per exemple, set vetes d’aigua; i al de la catedral de Chartres, tot un paradigma druida, n’hi coincideixen dotze. Recordo que un científic pragmàtic em digué que la seva criatura plorava totes les nits. Vaig proposar-li que la canviés de lloc i s’adonà que, quan no dormia a la cambra inicial, deixava de plorar; això va delatar que sota hi havia una veta d’aigua que li pertorbava el son.

Compromès amb la salut i la sostenibilitat

Els darrers vint anys he anat adoptant un compromís amb la salut i la sostenibilitat. Em considero un arquitecte poc destacat, però he volgut consagrar la meva trajectòria a aquest vessant. Per això ara em dedico a la bioconstrucció, treballant amb materials no tòxics i que evitin les radiacions electromagnètiques, tan perilloses per a la salut. No tots els clients es mostren sensibles a aquests aspectes, però cada vegada hi ha més professionals que són conscients d’aquesta necessitat, sobretot a Europa. Estic molt sensibilitzat amb les pràctiques sostenibles; aquelles que interpreto que han de fer possible un món millor per a les pròximes generacions, és a dir, les set següents, com contemplen algunes tribus. Lamentablement, però, als nostres fills se’ls presenta un panorama pitjor, perquè els salaris han anat minvant, així com els recursos. En canvi, cada vegada es generen més residus i CO₂, causant del canvi climàtic. Hauríem de limitar l’ús de determinats vernissos o pintures, o del ferro i el plàstic, i recuperar materials com la fusta, la palla o la mateixa terra, sens dubte molt més sostenibles. Amb aquesta filosofia, el 2011 vam fundar Bioarquitectura Mediterrània (BaM), que defensa l’arquitectura tradicional i popular. Va néixer amb el lideratge de l’arquitecta italiana Valentina Maini, tot posant l’accent en el tema de la salut. El BaM va coordinar un procés participatiu de més de dues-centes persones per dur a terme un petit edifici al carrer Montalegre de Barcelona (davant el MACBA), realitzat amb materials no tòxics i saludables, i a on es fan tallers, xerrades i actes diversos relacionats amb la bioconstrucció i les pràctiques saludables.

Evitar soterranis i usar fusta per a l’estructura de suport

Al Marroc hi ha fortaleses de fang aixecades fa mig miler d’anys amb una argila d’una qualitat tan extraordinària que som incapaços de reproduir-la. I no podem oblidar que els millors edificis del món estan construïts amb pedra i acumulen milers d’anys; o que a la Xina es conserven construccions de fusta de fa set segles. En canvi, el formigó no durarà dos-cents anys i, juntament amb el ferro, és el causant del 8% del CO₂ que s’emet a l’atmosfera. Dues maneres de reduir en un 90% aquest impacte passa per evitar construir soterranis, perquè requereixen murs pantalla de formigó armat que reclamen molts recursos i energia; i fer l’estructura de suport de l’edifici (forja i parets mestres) de fusta, segons demostrà el company Joan Sabaté, en un estudi finançat per la Generalitat. A França hi ha molta normativa desenvolupada perquè un percentatge de la construcció es faci amb fusta, però aquí anem molt endarrerits en aquest sentit.

Pressions del lobby del formigó

Per la meva condició de professor a la Universitat Internacional de Catalunya (fa deu anys que imparteixo classes en aquest centre), rebo pressions per part del lobby del formigó perquè a les aules no elogiï tant la fusta i deixi de mostrar-me tan crític amb aquest altre material. Em sap greu la perversió que hi ha al món de la construcció, en favor de la tècnica i l’economia i en detriment de la humanitat, la filosofia, la moral, l’ètica… No sóc contrari al formigó, però sempre proposo que, si hi ha una alternativa que no contamini, que no emeti CO₂ i que l’absorbeixi, que s’opti per aquesta darrera. És l’arquitecte el responsable de saber l’impacte que tindrà el material que farà servir.

Aprenentatge constant

Al llarg de la meva carrera, a banda de més de mig centenar d’articles sobre arquitectura, he escrit quatre llibres al voltant d’aquesta disciplina, dels quals n’he venut uns deu mil exemplars. El més exitós fou 34 quilos de CO₂, un títol sobre sostenibilitat, publicat per la Generalitat de Catalunya i que, tot i que està exhaurit, es pot descarregar en format PDF. Em queda molt per conèixer, encara, sobre sostenibilitat. Sempre tinc ganes d’aprendre coses noves. Fins i tot he anat a una conferència d’una alumna meva que va estudiar Neuroarquitectura a Ginebra. I a l’Escola Sert tan aviat adopto la posició de professor com la d’alumne. Prova d’aquest neguit d’aprenentatge és que fa dos anys em vaig matricular a un curs de Geobiologia, Bioconstrucció i Arquitectura Sagrada a l’Escola Sert del CoAC.

Una formació polifacètica

De l’arquitectura també me n’interessa la filosofia; de fet, he estudiat filosofia. Com també he estudiat cuina, m’he format com a massatgista i he après música. Vaig fer quatre anys de solfeig amb la Montserrat Figueras, una professora de Matemàtiques que ens n’ensenyava a través del sistema Kodály, un mètode desenvolupat per un compositor hongarès; i vaig cursar així mateix un parell d’anys de flauta dolça. Però finalment la professora em va dir que amb bona voluntat i esperit no n’hi havia prou, i que la meva oïda era un desastre… Aquesta sensibilitat per la música probablement és la responsable que, en un determinat moment, decidís estudiar italià. Durant quatre anys vaig estudiar la llengua d’aquest país, que em té captivat i que és la Meca de l’arquitectura i de l’art. Fa uns anys, el 60% del Patrimoni de la Humanitat el concentrava Itàlia. Amb l’Editorial Electa, vaig traduir quatre llibres de l’italià al castellà; i amb Gustavo Gili, cinc. En canvi, amb l’anglès no m’ha anat gaire bé. A La Salle vaig estudiar francès i, en acabar la carrera, vaig intentar progressar amb l’anglès, però se’m va posar de través. I un dia que el meu fill, amb tres anys, em va començar a fer preguntes en català, em vaig plantejar que jo, amb quaranta-un, desconeixia la meva pròpia llengua. Per això vaig decidir posar-me en mans d’uns professors meravellosos que me’n van ensenyar. Perquè, tot i ser bilingüe, la meva formació, en època franquista, fou en castellà. Els meus pares parlaven entre ells en català, però a la meva germana i a mi, ens parlaven en castellà, una llengua amb la qual em trobo més còmode escrivint. Vaig aconseguir perfeccionar el meu castellà en uns tallers d’escriptura creativa, impartits per Zulema Moret, que vaig compartir amb la Serena Vergano, l’ex muller d’en Ricardo Bofill, que era la millor de la classe. Per a mi, aquella activitat fou una experiència i una teràpia fascinants.

Treballant al costat d’en Joan Miró

Amb el meu equip, format per Beth Galí, Moisés Gallego, Màrius Quintana i Fran Fernández, guanyar el primer concurs de la democràcia, que ens permeté treballar al Parc Joan Miró de Barcelona, juntament amb el propi pintor. Recordo que, amb en Joan Gardy, fill d’en Llorens i Artigas, vam preparar una silueta que vam elevar amb una grua fins que en Miró mateix va dir prou. Ell decidí l’alçada d’aquella icona. Llàstima que no va poder veure conclòs aquell parc, perquè va morir a finals del 1983. L’encofrador i encarregat d’obra era un ebenista que, en acabar, en veure que l’escultura tenia una forma fàl·lica claríssima, va dir que si ho arribava a saber no la feia… Aquell projecte s’allargà deu anys, perquè s’executà per fases. D’allà en surt la polèmica de les places dures, perquè la primera fase del Parc Miró es feu sota aquest concepte. Posteriorment vam encarregar-nos de l’àrea de la pineda i, finalment, de la zona de la biblioteca, que vam rematar el 1992. Cal tenir en compte que eren sis hectàrees i mitja i que érem tot just al principi de la democràcia.

La hipocresia que a vegades amaga la sostenibilitat

A alguns arquitectes ens ha passat que un encàrrec ens ha canviat la vida. A mi m’ocorregué amb La Fàbrica del Sol. El 1999 el Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, en un dels concursos per promoure habitatge públic, establia a les bases que el jurat valoraria especialment en les propostes que s’especifiqués la sostenibilitat del projecte i el futur ús de l’edifici. Jo tenia encara un coneixement incipient de la «sostenibilitat», i vaig decidir aliar-me amb una important enginyeria per demanar-los col·laboració. Tanmateix, ells tampoc no hi estaven avesats, però em van posar en contacte amb un enginyer català que havia estudiat al Canadà i que en sabia molt. Així vaig conèixer Xavier Vallvé, amb qui vam guanyar el concurs amb un sistema per escalfar les cases a l’hivern a través de captar aire calent de la façana al sud-oest, la banda que més escalfa el sol a la tarda, mitjançant un forjat alveolar que el traslladava a la part oposada de l’habitatge. Paradoxalment, el Patronat no ens permeté executar aquella solució tan innovadora perquè no se’n refiava. Aquí em vaig adonar de la hipocresia que amaga a vegades la sostenibilitat.

Grans col·laboradors, grans mestres

Poc després, en Vallvé em proposà encarregar-me de la rehabilitació d’un edifici modernista del 1907 que havia llogat a l’Ajuntament de Barcelona per establir-hi les seves oficines i les de cinc entitats i ONG vinculades a la sostenibilitat ambiental i, també, a la social. Lògicament, la rehabilitació s’havia de fer sota uns estàndards de sostenibilitat molt alts. Vaig tenir la sort de coincidir amb en Jaume Serrasolses, un biòleg soci d’en Vallvé, i sobretot amb la Bettina Schaefer, una arquitecta austríaca que esdevingué la meva primera gran mestra; subtil i intel·ligent, em va alliçonar sobre el fet que això de la sostenibilitat no es resol amb una «recepta», sinó que reclama un coneixement profund i una mirada més global. Després he tingut molts altres mestres; i en segueixo tenint: Albert Cuchí, Coque Claret, Dani Calatayud, Gabi Barbeta, Elisabet Silvestre, Mariano Bueno… i molts més que mereixerien ser esmentats. Quan vaig aprofundir en la sostenibilitat, em vaig adonar que està molt relacionada amb el clima autòcton. El que es fa a Alemanya pot no ser útil a l’àrea mediterrània. Això em portà a fer recerca del que s’estava fent al nostre país i em vaig adonar que hi havia molt poca literatura al respecte. Per això, vaig proposar a l’Editorial Gustavo Gili preparar un llibre sobre el tema. Finalment, van ser dos títols al voltant de Vivienda y sostenibilidad en España, apareguts fa deu anys: un dedicat a l’habitatge unifamiliar, ja exhaurit, i el segon, al residencial col·lectiu.

Inquietud per impulsar nombrosos projectes

Vaig voler impulsar, al si del Col·legi d’Arquitectes, una agrupació de persones sensibilitzades amb la construcció sostenible. Després d’alguns entrebancs inicials, vam fundar Arquitectura i Sostenibilitat, AuS (on la u minúscula és el símbol matemàtic d’unió de dos conjunts). L’Agrupació, fundada el 2005, organitza nombrosos actes per donar a conèixer la sostenibilitat, entre ells els quatre Congressos sobre Arquitectura i Salut i les Jornades sobre Ciutats Saludables, Sostenibles i Resilients. També sóc un dels fundadors de la Cooperativa Jordi Capell, la llibreria i papereria del Col·legi d’Arquitectes. Va obrir les portes el 1978 i en vaig ser Secretari, Vicepresident i President al llarg de vint-i-dos anys. Així mateix, vaig llançar Eupalinos, la revista de la Cooperativa. Aquesta es troba instal·lada ara al soterrani del Col·legi i compta amb gran prestigi a tota la Península, a més de rebre molts arquitectes estrangers que visiten Barcelona.

Vázquez Montalbán, entre la clientela

Ja en acabar la carrera vaig tenir clar que volia dedicar-me a l’edificació i a l’habitatge. Francesc Serrahima estava molt ben relacionat i em va proporcionar clients il·lustres, com l’escriptor Jordi Coca o en Manuel Vázquez Montalbán. A aquest, a més de projectar-li una reforma que no es va acabar de dur a terme de la casa que tenia a Vallvidrera, amb un garatge i una piscina, també vam aconsellar-li que es vengués un terreny que havia comprat a Aiguafreda. Vam fer-li veure que l’orientació cap al nord, en un pendent, no era gens recomanable en una zona en què, a l’hivern, hi fa força fred. Finalment ens va fer cas i se’n va desprendre. Al client cal assessorar-lo adequadament sobre què necessita i què li convé.

L’enginyosa masia prop de La Selva de Mar

Un altre client il·lustre fou en Pep Termes. L’historiador anava a El Port de la Selva, on aprofitava per escriure. Però al bloc del costat hi havia un lloro que no el deixava concentrar-se en la seva tasca. Juntament amb tres amics més van comprar un terreny prop de La Selva de Mar per edificar-hi quatre cases. El problema fou que el solar no era urbà i vam haver de salvar la situació amb enginy. Com? Projectant una masia amb diferents edificacions: l’estable per a les vaques, la cort dels porcs… Així vam acabar aconseguint aixecar quatre preciosos habitatges d’estiu. En aquell moment col·laborava en el nostre equip la Beth Galí, que encara no havia obtingut la titulació com a arquitecta.

Cal compartir idees i coneixements

M’agrada molt treballar en equip; com també dur a terme projectes comunitaris com aquest que esmentava de l’Empordà i d’altres a Alella; grups d’habitatges amb espais comuns per a piscines, pistes de tennis o altres serveis col·lectius. Uníem esforços per obtenir resultats més racionals. Ara mateix formo part d’un equip d’una desena de persones que treballa en un curs restringit de la companyia d’Aigües de Barcelona per naturalitzar un edifici concret. És un projecte molt interessant perquè hi bullen les idees. Fins ara tots érem arquitectes, però ara s’hi ha afegit una tècnica en Agricultura, la qual cosa enriqueix el debat. Recordo un llibre que m’influí molt: Les connexions ocultes, del físic vienès Fritjof Capra. En ell, hi relaciona biologia, medicina, economia, educació… Subratlla la importància d’interconnectar les neurones; perquè una neurona pot ser molt llesta, però no prospera si no es relaciona amb la resta. I avui dia és molt important compartir idees i coneixements, perquè difícilment es té un domini de moltes disciplines.

El meu antioxidant és la gent jove

Al llarg de la meva vida he dut a terme més de dues-centes obres. Tot i que els arquitectes liberals ens solem jubilar als seixanta-vuit anys, vaig decidir tancar l’estudi quan en tenia seixanta-set. Dos mil llibres d’arquitectura que acumulava els vaig distribuir entre biblioteques de Barcelona i Sant Cugat. Els llibres són una de les meves debilitats, i m’ha agradat sempre compartir-los, fins al punt que d’alguns potser n’he comprat fins a mitja dotzena d’exemplars per poder deixar-los a altres amics i companys. Tanmateix, al cap d’un any d’haver abandonat el despatx van venir dues noies que em van proposar treballar amb elles. Em van engrescar i vaig considerar que podia recomençar la meva carrera. Me n’adono que el meu antioxidant és la gent jove. Treballem en xarxa i ens trobem un cop a la setmana a casa meva, en reunions d’unes tres hores. Això m’ha permès recuperar aquell nom emblemàtic amb què vaig iniciar la trajectòria, perquè ens identifiquem com la Xarxa La Pera.

Incomprensibles prioritats comercials

Els projectes col·lectius m’omplen molt, malgrat els conflictes que comporten per la complexitat de treballar en equip. És molt més creatiu que quan hi ha un objectiu simple de negoci. Cal dir que també he treballat per a promotors immobiliaris. A Sant Sadurní d’Anoia, per exemple, entre els anys setanta i vuitanta vam sobreviure durant una dècada a força de construir blocs de sis habitatges, a raó d’un per any. Sobta que, a vegades, en comptes de prioritzar els criteris de comoditat, racionalitat, aprofitament de l’espai, etc., hi ha decisions que les adopta el comercial; les façanes, per exemple, perquè només es té en compte el que el públic demana… fruit d’haver-ho vist en una revista.

El futur: la rehabilitació

El futur es troba a la rehabilitació. A Europa aquesta activitat suposa entre el 40 i el 50% de la construcció, mentre que aquí amb prou feines representa el 10%. Si al nostre entorn la rehabilitació no prolifera és per mandra, perquè les grans constructores estan acostumades a la pràctica edificadora. Rehabilitar els fa trontollar el negoci, perquè significa incorporar oficis alternatius als habituals. La rehabilitació d’edificis evita fer fonaments, aixecar estructures i bona part dels tancaments, amb tot l’estalvi d’emissions de CO₂ que tot això comporta. Es calcula que suma el 70% de l’energia grisa de fabricació dels materials.

Projectes lamentablement silenciats

Per il·lustrar la poca sensibilitat que a casa nostra hi ha sobre la rehabilitació, puc al·ludir a un projecte alternatiu que vam presentar a l’Eurovegas que pretenien aixecar a Salou. Sheldon Adelson havia pressupostat el macroprojecte en sis mil milions d’euros, dos mil dels quals els invertia ell i la resta els aportava la Generalitat. El Col·legi d’Arquitectes entrà en el debat i programà dues sessions al voltant d’aquesta iniciativa. La primera consistí en una taula rodona en què hi participava gent crítica amb els casinos, que destacaren els vincles tradicionals amb la droga i els negocis bruts… L’endemà, els diaris n’anaven plens. En canvi, la premsa no feu ressò de la segona de les sessions, en què vam plantejar que amb aquell pressupost es podien dur a terme projectes alternatius i més interessants. Un consistia a preservar els conreus tradicionals al delta del Llobregat; un altre tenia a veure amb una proposta de turisme sostenible; i el tercer, que era el meu, permetia rehabilitar edificis d’habitatges. Tot i que es creaven més llocs de treball i que aportaven més riquesa que els casinos, els mitjans de comunicació ho obviaren.

Materials de futur i oportunitat de negoci

Al carrer Diputació de Barcelona estem executant l’aïllament d’una façana d’un poliesportiu amb suro, un dels materials de futur. Les parets dels edificis són la tercera pell, i han de transpirar. El revestiment cal que sigui amb morter de calç, com ja feien els romans. Els monocapes de pintura sintètica que ens volen vendre no permeten aquesta necessària transpiració i provoquen a l’edifici uns efectes similars als que pateixen els astronautes, que a causa de l’aïllament no reben els indispensables ions còsmics i les vibracions tel·lúriques. La fusta també és un material de futur, i si bé hi ha la creença que la que es genera a Catalunya és de mala qualitat, el gremi de fusters afirma que sí que és bona. El problema rau en el fet que no hi ha esperit de cuidar-la. És una llàstima, perquè aquí hi ha un negoci interessant.

Preocupant ràtio d’arquitectes

La crisi dels arquitectes és fruit de la crisi econòmica. Però també té a veure amb l’estadística, que diu que als anys setanta hi havia a Espanya un professional d’aquesta disciplina per cada deu mil habitants. Ara, en canvi, hi ha un arquitecte per cada sis-cents espanyols. Caldria tancar escoles d’arquitectura, com ja fan a Suïssa. I sospesar que la rehabilitació genera més llocs de treball, perquè reclama més mà d’obra. A més, es tracta de treball d’ofici, més complex i enriquidor, a diferència dels llocs poc qualificats que reclama l’obra tradicional. Perquè fer morter amb ciment ho fa qualsevol, però el morter de calç exigeix formació i coneixement.

Lobbies que distorsionen el mercat i perjudiquen la població

La rehabilitació propicia una millor redistribució de la riquesa, perquè genera una economia més difusa, més local, més d’ofici; més sana, en definitiva. En contraposició, la gran empresa distorsiona el mercat i les lleis. Hi ha normatives impulsades per lobbies. És el cas de la del totxo, promoguda pel lobby del formigó i que propicià que es comencessin a construir xalets amb pilars de formigó: una autèntica bestiesa. És preocupant que interessos econòmics molt potents distorsionin les necessitats del mercat en perjudici de la població. I això no passa solament en l’arquitectura. Només cal fixar-se en els estudis científics, el 80% dels quals ofereixen uns resultats que afavoreixen les tesis de les empreses que els sufraguen. En canvi, el 80% dels informes independents posen contra les cordes les companyies que no observen un comportament ètic.

La perversitat de la proposta més econòmica

El primer cop que un client em demanà un pressupost per comparar honoraris amb un col·lega suposà per a mi una sorpresa. Tanmateix, ara aquesta és una pràctica molt habitual. Em sembla comprensible, però em sap greu que, sovint, el preu esdevingui el factor principal en l’elecció. És una desgràcia que, sobretot a l’oferta pública, els concursos es resolguin sistemàticament a favor de la proposta més econòmica. Constitueixen projectes temeraris, perquè solen pressupostar-se un 20%, i més, per sota del que és raonable. Tothom sap què comporta aquesta pràctica, perquè posteriorment la despesa acaba inflant-se. És un joc absurd acceptat per tothom i que amaga conseqüències nefastes, perquè significa que els números no surtin i provoca que, en comptes d’aconseguir una obra creativa, generem una batalla contínua amb la constructora; que esdevingui una obra d’enganys i es converteixi en una activitat avorridíssima.

A favor d’una República independent per raons pràctiques

No soc nacionalista ni m’agraden les banderes. Tot i això, tinc el cartell de Crida per la Democràcia que ha editat Òmnium Cultural (entitat de la que soc soci de fa molts anys) penjada al balcó de casa i aquest 11 de setembre vaig sortir al carrer amb la samarreta corresponent i vaig posar-n’hi una a la meva néta de sis mesos. I l’1 d’octubre penso votar «sí». Pot semblar una contradicció, però estic a favor d’una República independent; no d’una manera visceral, sinó pràctica. Amb els anys m’he adonat que els països que m’agraden, a banda d’Itàlia, són els que funcionen: Suècia, Nova Zelanda, Dinamarca… Països modestos que rutllen millor que els grans Estats. Crec que és un tema d’escala.

Impossible mantenir-se equidistant davant el Procés

Les identitats nacionals les veig difuses. Tot i que gaudim d’una llengua, una cultura, una història… comunes (i fins i tot d’una voluntat possiblement majoritària), puc tenir més afinitat amb algú de Milà que amb algú de Lleida. En qualsevol cas, en el Procés m’hauria agradat seguir la via canadenca, perquè entenc que els assumptes importants requereixen ser avalats amb un mínim del 55% de suport. En cas contrari, hi ha risc de friccions i que la legitimitat quedi qüestionada. En aquest tema considero que no hi pot haver equidistància, com tampoc no es pot comparar la corrupció practicada pel PP amb la de Convergència. En la lluita entre David i Goliat sempre em posicionaré a favor del feble. Demòcrata de tota la vida, em considero d’esquerres i tinc debilitat per l’Ada Colau, malgrat que no totes les seves decisions em convencen. No soc un incondicional de ningú, però entenc que en el moment actual no hi ha cap dubte sobre què cal fer: votar «sí» l’1-O. Encara que el que es va viure al Parlament a principis de setembre no em va satisfer, he d’admetre que el President Puigdemont cada dia m’agrada més. És un home serè que transmet tranquil·litat.

Suport en la dilatada estabilitat matrimonial

En la meva trajectòria hi ha tingut un paper essencial la meva esposa, l’Eloïsa Sendra, amb qui compartim quaranta-quatre anys de matrimoni. Llicenciada en Història de l’Art, fou ella qui endreçà els documents d’en Joan Brossa quan va morir. Tenim un fill, en Jordi, que fins recentment treballava com a cuiner i que ara es dedica a la jardineria, i que, amb la seva parella l’Àngels, ens han regalat una neta: la Bruna, que ens ha fet assolir el millor “ofici” del món, el de ser avis. I des de no fa gaire compto amb una sòcia, la Cristina Casali, que dóna continuïtat a la meva obra.