Jaume Serra i Verdaguer
Fotografia cedida
TH, 9è VOLUM. Biografies rellevants dels nostres arquitectes

Sr. Jaume Serra i Verdaguer

Entrevistat 27-10-2017

De verb directe i mirada transgressora, des de ben jove aquest fill d’una reconeguda saga d’arquitectes barcelonins ha cercat un camí diferenciat i propi. Eivissa li va brindar l’oportunitat única de trobar el seu lloc al món, ja que a aquesta illa mediterrània, prop de l’aigua que sempre l’ha envoltat i que l’inspira, va obrir Atlant del Vent, un despatx d’arquitectura centrat en la construcció d’habitatges de luxe. Es considera arquitecte, però es defineix sobretot com a creatiu; com a mostra, ha patentat el disseny de la primera casa submergible.

Nascut al si d’una família d’arquitectes

El meu besavi per part de pare era Adolf Florensa, un reconegut arquitecte municipal del consistori barceloní; va dirigir el projecte de rehabilitació del casc antic de la ciutat, així com nombroses obres d’edificació: l’edifici de Correus, la Casa Cambó o la reconstrucció de la muralla romana, entre d’altres. Hi ha un carrer prop de l’avinguda Diagonal que porta el seu nom. El meu pare, Rafael Serra, també va destacar com a arquitecte especialista en medi ambient i sistemes naturals de control ambiental i eficiència energètica. Va morir el 2012. Ja estava ingressat a l’hospital i vaig venir d’Eivissa per veure’l; aquella nit va morir als meus braços, el dia del meu aniversari. Va ser ell qui em va transmetre el respecte cap a l’arquitectura i la natura. Fou professor i Vicerector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i un gran arquitecte bioclimàtic. Així mateix, hi ha altres membres de la família que van dedicar-se a l’arquitectura: el meu tiet Jaume Verdaguer va ser catedràtic de Geometria Descriptiva; i el meu padrí, Juan Luis Fumadó, i la meva tieta, Alrun Jimeno, van ser catedràtics de Condicionament. Tots tres feien classes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), de la UPC, on vaig estudiar. De fet, van ser els meus professors. I el meu germà gran, Daniel Serra, és aparellador. No obstant això, quan vaig triar els estudis, l’arquitectura no fou la meva primera opció.

Burgesia catalana amb noms cèlebres

El meu rebesoncle fou el famós sacerdot i poeta Jacint Verdaguer. D’altra banda, la meva àvia per part de mare regentava una empresa de vestits a mida per a senyores. Es deia Maria Urroz i era molt coneguda a l’època perquè dissenyava vestits de còctel que compraven senyores de la burgesia catalana. Recordo quan anava a casa seva i veia exposats els seus vestits, amb les seves costures i tots els seus detalls decoratius: eren realment bonics. El meu avi, el pare de la meva mare, es deia Jaime Verdaguer, i durant la Guerra Civil va ser xofer d’un alt comandament republicà. Després, es dedicà a treballar com a comptable d’una gran empresa. Va tenir dos fills: l’arquitecte Jaume Verdaguer i la meva mare, Marta Verdaguer, que va ser la tercera física teòrica d’Espanya. Va dedicar-se durant uns anys a la docència, i de fet va impartir classes de Física i Matemàtiques a molts professors de la meva Facultat. Quan vaig començar els estudis d’Arquitectura, em deien: «Encara me’n recordo de la teva mare». Era una dona alta i molt guapa, s’assemblava a l’actriu nord-americana Audrey Hepburn. Com els meus pares van tenir quatre fills, sempre la recorden fent classes amb la seva panxa d’embarassada.

Per què em dic Jaume?

Quan vaig néixer, el meu pare estava jugant a bàsquet a Eivissa, per tant la meva mare va aprofitar que ell no hi era per decidir el meu nom. El meu pare volia que em digués Rafael, com ell. Finalment, em van batejar amb el nom del germà de la meva mare. Ja de ben petit, anava trencant les tradicions.

Una infància atípica però molt bonica

Vaig tenir una infància magnífica. Érem quatre germans: l’Aintza, que ara es dedica a la producció cinematogràfica i ha guanyat tres Goyas; en Daniel, que és aparellador, i el Nestor, especialista en personal training, que durant el primer programa de Operación Triunfo va ajudar  «la Rosa de España» a perdre vint quilos. Teníem una preciosa au-pair japonesa a casa, la Itoko, que cuidava de nosaltres quan la mare estava treballant i que ens va oferir una altra mirada del món. Els meus pares eren molt moderns, en ésser fills de la revolta del 68. Cada dimecres feien un sopar i el meu pare, que era de la quinta d’en Bohigas i d’en Bofill, convidava els seus amics; de ben petit vaig conèixer l’elit de l’arquitectura catalana, però no n’era conscient. Teníem al menjador de casa un tatami i tots sèiem allà a sopar, com els japonesos. Els meus companys de classe, de l’escola Aula de Pedralbes, eren de famílies més tradicionals i, quan els convidava, els sorprenien aquest tipus de costums; a casa, per exemple, tampoc no s’entrava amb sabates, cosa gens habitual a l’època. Vaig viure feliç la meva primera infància, sense gaires entrebancs; només recordo una experiència que em va marcar: teníem una casa familiar a Moià i vam anar a fer una excursió al bosc. Em vaig entretenir jugant a pujar i baixar per una mena de tobogan de sorra, fins que em vaig adonar que estava sol. M’hi vaig estar, perdut i plorant, amb quatre anyets, durant tres hores, fins que em van trobar. Però els malsons a la nit em van durar més.

Entrenant i estudiant vam passar l’adolescència

Tots quatre germans vam començar a nedar amb sis anys al Club Natació Barcelona; la meva mare també havia estat nedadora i vam seguir-ne les passes. Amb nou anys ja participàvem als Campionats Internacionals de Ginebra, dins la categoria júnior. I vam estar competint fins als divuit. El meu germà gran, en Daniel, guanyà deu vegades la tradicional Copa Nadal, i vint-i-set vegades el Campionat d’Espanya. Jo també vaig aconseguir el primer lloc en set ocasions. Cada dia anàvem al Centre Tecnològic de Preparació Esportiva de Sant Boi de Llobregat, de la Federació Catalana de Natació, i hi entrenàvem cinc hores diàries, tot compaginant aquesta activitat amb els estudis. No va ser una adolescència gaire habitual, mai no vaig sortir de copes ni vaig provar un cigarret. Mentre els nostres companys ja començaven a anar de festa i a emborratxar-se, nosaltres entrenàvem i estudiàvem. En aquest sentit, els meus pares ho van fer molt bé: vam estar protegits d’influències negatives.

Lloa a Marta Verdaguer, un model de dona i de mare

La mare no ho va tenir fàcil: en aquella època les dones boniques eren considerades ximpletes, i li va costar fer-se respectar dins un entorn acadèmic eminentment masculí. Quan va finalitzar els estudis universitaris de Física Teòrica, li van concedir una beca per anar a un important centre de recerca a Toulouse, però la va rebutjar perquè va decidir casar-se i tenir fills. Va ser una mare a vegades molt estricta i dura, però sempre molt bona. Per a mi, ha estat un referent: em va ensenyar a tenir uns valors com a persona i com a ésser humà, a ser sensible vers el món que m’envolta. Recordo que s’aixecava a les cinc de la matinada per fer-nos els entrepans de bistec i salsa Bourguignonne, perquè anàvem a entrenar cada matí. A dos quarts de set ja estàvem nedant, i sortíem amb presses a dos quarts de nou, ja que a les nou havíem d’entrar al col·legi. Ens menjàvem els entrepans al cotxe; estaven molt ben embolicats i encara guardaven l’escalfor. I ma mare sempre estava al nostre costat. Amb quatre fills i separada, fou una dona que sacrificà la seva vida professional per nosaltres, i això no li podrem pagar mai. Emprenedora, treballadora i mare, no tingué més remei que fer les tres coses alhora, o era ella o no era ningú. Amb quatre fills que menjaven com quatre lleons, ja que tots fem metro noranta-cinc i gastàvem moltes calories a la piscina. Quan anàvem el dissabte al súper, omplíem dos carrets de la compra. El pare li passava una manutenció per cada fill, però no n’hi havia prou, així doncs també va treballar a GVC, una empresa de brokers de borsa, tot i que no li agradava gens.

«Pensa sobre tot, i sobretot pensa. I fes, després de pensar amb convenciment»

Amb el temps he anat madurant i m’he adonat del paper que ha jugat el pare a la meva vida; tanmateix, haig de reconèixer que hi va haver una època, en plena adolescència, que sentia rebuig cap a tot allò que ell representava. Un dia que el meu pare era de viatge, ja que havia de donar una conferència a Itàlia, vam rebre a casa una nota anònima que amenaçava la família en cas que no entreguéssim una suma important de diners. La meva mare va avisar la policia i, sota vigilància, va acudir a la plaça on l’havien citat. Al final, no es va presentar ningú a recollir el paquet, i la policia li va comentar que segurament havia estat una venjança de la parella d’alguna noia amb la qual el meu pare havia tingut algun afer. Aquell fet va ser el desencadenant del seu divorci. Recordo quan sortia amb els meus germans de l’entrevista amb el jutge de pau: tots quatre vam estar d’acord en què volíem viure amb la mare. Aleshores tenia tretze anys. El meu pare, emprenyat i dolgut, ens va dir: «Ho passareu molt malament sense mi». Aquella frase em va marcar, em va costar anys perdonar-lo: com pot un pare dir una cosa així? Amb el temps he après a comprendre els seus motius, a entendre tot allò que ell també va haver de sacrificar per formar una família, he assimilat el seu caràcter; era un home que  tenia, com tots, els seus punts dèbils i forts. Encara conservo un llibre que em va dedicar amb aquestes paraules: «Pensa sobre tot, i sobretot pensa. I fes, després de pensar amb convenciment». Aquesta frase m’ha guiat tota la vida, penso en ella cada dia.

Quan vénen mal dades, se n’aprèn molt

I certament, tal com deia el pare, vam iniciar una època més dura, malgrat que la meva mare va mantenir la casa familiar del carrer Rubens, ja que teníem un lloguer antic; però tota la meva vida va trontollar. Van establir un règim de visites, cada dues setmanes havíem d’anar a casa del pare, i vam haver d’entrar a un nou col·legi, a l’escola Sant Boi, patrocinada per la Federació Catalana de Natació; un canvi radical de sistema educatiu, d’amics i d’entorn. No obstant, vaig aprendre moltes coses en aquella època feixuga que després m’han estat molt útils: l’art de la diplomàcia quan t’has de moure en dos bàndols oposats, per exemple. O saber parlar quan toca i callar quan és necessari. M’agrada molt la filosofia, darrerament he llegit sobre el neopositivisme de Wittgenstein, i m’identifico amb una de les seves frases: «D’allò que no pots parlar, millor guardar-ne silenci».

«Mare, per què s’emporten el pare?»

Actualment, també estic estudiant la càbala i les regressions conscients per tal d’entendre d’on procedeixen els esdeveniments que avui ens afecten com a persones. D’aquesta manera, he recuperat un record vinculat al meu pare, que el tenia bloquejat, però que era a la meva ment i em va marcar. Teníem una altra casa familiar a un poble del Prepirineu aragonès, que el meu pare havia comprat i que anava reformant amb conceptes bioclimàtics. Hi vam anar a passar uns dies per la festa major. Ens ajuntàvem grans i petits: els adults bevien vi i tocaven la guitarra, els infants jugàvem. Aleshores, tenia sis anys i recordo com els «grisos» es van endur detingut el meu pare i tres amics només pel fet de cantar en català. Van passar la nit a la comissaria i a l’endemà els van deixar lliures. Em recordo a mi mateix preguntant a la mare: «Per què s’emporten el pare?». És una imatge que m’ha aparegut sovint a la memòria durant aquests dies d’intensa maror política al nostre país.

La sort de gaudir de l’arquitectura com si fos un joc

El meu pare tenia l’estudi i el despatx a casa, al qual entrava sovint de petit. Recordo, com una meravella, les maquetes que feia amb guix: eren cases orgàniques, molt integrades, no feia servir formes cúbiques ni rectangulars, i les omplia de figures humanes i cotxets. A les finestres, posava vidres de colors que anava a buscar a la platja de la Barceloneta. M’impressionava la seva capacitat creativa. Aplicava conceptes d’arquitectura bioclimàtica quan encara no se n’havia sentit a parlar, ni tan sols se sabia què eren les cases ecosostenibles. Però fa quaranta anys ell ja les feia, amb la implementació de sistemes naturals, com un bon disseny i una bona orientació física. Aquests conceptes els vaig aprendre del meu pare, i són ara un puntal de la meva arquitectura. Tinc tres fills: el Nèstor, el més gran i fruit del meu primer matrimoni, que viu a Madrid i estudia Enginyeria Informàtica, i els dos petits, que viuen amb mi i la seva mare a Eivissa, en Dídac, de nou anys, i l’Èric, de sis. Ambdós també han tingut, com quan jo era petit, l’oportunitat de gaudir de l’arquitectura com si fos un joc.

No volia saber res de la meva actual professió

L’arquitectura m’havia acompanyat fins als tretze anys, però a partir del divorci dels meus pares ja no en vaig voler saber res. Un cop acabats els estudis superiors, decidí matricular-me a la Facultat d’Enginyeria Aeronàutica, a Madrid. M’estava tot sol a un col·legi major, sense família ni amics; va ser l’any més dur de la meva vida. A la Facultat hi havia un sistema pedagògic medieval: no teníem dret a preguntar res als professors ni a intercanviar coneixement o plantejar nous reptes. No em va sorprendre que al meu company d’habitació el trobessin mort tres anys després, en patir un atac de cor mentre estava estudiant. D’altra banda, jo continuava amb la natació; cada setmana el meu entrenador m’enviava el programa, però l’INEF estava molt lluny d’on vivia. Tot se’m feia una muntanya. Finalment, em vaig deixar anar: no assistia a les classes ni als entrenaments, i vaig començar a treballar com a relacions públiques d’un bar musical i com a model publicitari. Resultat? Tot suspès, i cap a casa amb la cua entre les cames, deprimit i sense saber què havia de fer amb la meva vida. Estava molt indecís fins que un dia la meva germana em va dir: «Tranquil, que de gana no et moriràs, per això ja ens tens a nosaltres». Això em va fer reaccionar; havia de continuar estudiant. Finalment, amb el beneplàcit dels pares, vaig triar els estudis d’Arquitectura.

Més que aprovar, calia que aprengués

Els meus companys de l’ETSAB em deien: «Ho tens molt fàcil, tens mitja família aquí dins». I no era cert, perquè m’exigien molt més: no només volien que aprovés, s’asseguraven també que aprengués; va ser una tònica i una constant durant tota la carrera. Estava molt controlat: dinava amb el meu pare un cop a la setmana i li havia de passar la llista de tot el temari que havíem fet a classe. Recordo un professor, amic del pare, que em va suspendre perquè no havia aconseguit una nota més alta que el simple aprovat. Tot i així, sempre vaig ser un outsider: mai no vaig ser el típic estudiant d’Arquitectura ben vestit amb el seu foulard i la seva cartereta, sempre anava amb pantalons trencats, botes foradades i jaqueta de cuiro. No assistia a totes les classes, només a aquelles que m’interessaven, i em movia amb una Harley tronada que arrencava empenyent carrer avall perquè no em funcionava. Em vaig pagar la carrera servint copes els caps de setmana. No volia ser un més del grup; he buscat sempre el fet diferencial. Poques vegades vaig sentir un feeling especial amb cap professor; molts acadèmics de projectes i estructures es limitaven a la seva funció educativa, però no et feien pensar més enllà, es conformaven amb els coneixements acceptats i establerts. Recordo que un professor de Projectes em va avaluar un treball i em va dir: «Això no és una idea, és una ocurrència». No vaig parar fins que no vaig poder demostrar-li que aquella idea era realitzable. Finalment, em va aprovar. Sovint, no hi ha males idees, sinó idees que no s’expliquen bé.

L’escriptor Félix de Azúa, un gran referent acadèmic

Félix de Azúa fou el meu professor d’estètica, i en vaig aprendre molt, dell. A tercer de carrera, ens anava oferint definicions sobre què era l’art des de diferents punts de vista històrics. A final de curs, després d’acumular vint-i-set conceptes sobre l’art, ens va dir: «Oblideu-vos de tot allò que us he dit fins ara perquè l’art, entès com una representació de la divinitat, fa més d’un segle i mig que ha mort. Anomeneu-lo d’una altra manera, però les creacions actuals no són art». Ens va desmuntar, i hi vam estar reflexionant tota una setmana. També, recordo una única classe amb l’arquitecte Federico Correa: transmetia amb tanta passió els seus coneixements que em va contagiar el seu entusiasme cap a l’arquitectura.

A la carrera t’ensenyen a pensar però no a ser arquitecte

Les escoles tenen limitacions quant al desenvolupament d’idees; normalment, la capacitat creativa germina fora de les parets de la Facultat. En aquest sentit, vaig tenir la sort, al tercer curs, d’obrir un despatx amb vuit companys. Era com la nostra segona casa. Donar aquest pas va ser cabdal; en aquell entorn es van crear moltes situacions que ens predisposaven a intercanviar idees, generar pensament i obrir nous camins de coneixement.

De treballar per a firmes com Diesel o Guess a desenvolupar diferents projectes hotelers arreu del món

A l’últim curs de carrera, vaig començar a treballar amb dos companys més, els arquitectes Antonio Foraster i Victòria Garriga, en el disseny d’establiments comercials per a empreses com Diesel o Guess. Va ser una etapa molt estimulant, fins que decidí que havia d’emprendre un camí en solitari. El 1997, vaig treballar durant set anys com a director del Departament Tècnic de Sirenis Hotels, empresa hotelera establerta a les Balears, a Eivissa, i per a la qual vaig desenvolupar diferents projectes hotelers arreu del món, per exemple a Cuba, projectant dos hotels; a la República Dominicana, on hi ha quatre establiments hotelers dissenyats per mi, o a Marbella i Eivissa, reformant set hotels i on vaig guanyar el premi al millor disseny l’any 1999. Fou una època molt intensa, viatjant, aprenent i treballant molt, però finalment em sentí estancat; novament necessitava engegar nous projectes professionals.

Em sento afortunat: faig l’arquitectura que m’agrada

El 2003 vaig fundar el meu propi despatx: Atlant del Vent. Hem desenvolupat projectes molt diversos, i encara que sobretot fem habitatge unifamiliar d’alt nivell i disseny d’interiors, també hem projectat diverses promocions immobiliàries i locals comercials i d’oci nocturn. En l’actualitat, som vuit professionals: dos arquitectes, dos delineants, un aparellador, una interiorista –la Rebeca, la meva dona–, i una secretària. Durant una època érem dotze persones, teníem també un despatx a la Xina i a Port Ginesta, i desenvolupàvem projectes internacionals: des del 2007 fins al 2012, vam col·laborar amb el Grupo Pachá, projectant Nightclubs, i amb Entertainment Hotels a Polònia, Itàlia, Brasil, Índia, Hong-Kong, Colòmbia, Argentina, Cuba, Egipte, Dubai, Tunísia i Marroc. Així mateix, vam liderar un projecte de mil quatre-cents habitatges a la Xina, vam dissenyar un Marina & Yacht Club a Sri Lanka i vam portar a terme un projecte immobiliari a l’Índia. Finalment, em vaig adonar que no volia abastar tant; tenia una vida molt més complicada tan sols per guanyar no gaire més. Vaig decidir que no m’interessava. Actualment, treballo des de les sis del matí fins a dos quarts de tres, dino i vaig a buscar els meus dos fills, amb els quals passo tota la tarda. Ara estic en equilibri, faig l’arquitectura que m’agrada. No em preocupa inflar la meva vanitat, no vull créixer sense mesura.

Una agenda amb tres mil contactes

Del meu pare, vaig tenir la sort d’heretar la seva àmplia motxilla de coneixements; els clients i els contactes que he anat fent parteixen de la meva pròpia collita, ja que a Eivissa hi vaig arribar tot sol, no tenia família ni amics. Actualment, conec molta gent, la meva agenda té tres mil telèfons. He projectat cases per a molts clients considerats vip, que resideixen a ciutats europees però que vénen a passar les seves vacances a l’illa.

Tenir una relació estreta amb els clients

Sovint he anat a visitar clients a París, Londres o Suïssa; si els haig de dissenyar la casa dels seus somnis, m’agrada conèixer com són, les seves preferències. Em vénen a buscar perquè els dissenyi quelcom diferent, i jo sempre intento adaptar-me a allò que em demanen, tot i que sovint no és gens senzill. Haig de tenir molta diplomàcia, a banda de psicologia. És gent que vol que els seus convidats quedin sorpresos quan entrin a casa seva; volen ser admirats, els agrada mostrar-se, que els altres s’adonin que la seva vida és un èxit. Solen ser persones riques i intel·ligents, que estiuegen a Eivissa, i em demanen que dissenyi elements que potser mai inclourien a la seva primera residència. Sovint esdevinc el professional que posa fre i seny. Una vegada em van demanar una casa envoltada d’aigua i els vaig advertir que tindrien mosquits. Em van insistir molt i els la vaig fer; l’any següent, la van haver de reconvertir en un llac de grava japonès. He arribat a un moment de la meva carrera, però, que em puc permetre rebutjar un client quan veig que no ens entendrem. En aquest sentit sóc més feliç i em sento igualment satisfet tot dissenyant la caseta per a un gos, que una gran mansió per a algú que no sabrà valorar la meva feina.

Abans d’arquitecte, em considero creatiu

No em vull encaixonar només en la meva faceta d’arquitecte, ja que no m’ompliria prou; m’encanta dissenyar i crear noves idees en altres àmbits. De fet, des que vaig arribar a Eivissa he estat obert a altres activitats: he escrit com a columnista d’un diari eivissenc, he parlat sobre nàutica a un programa de ràdio de la Cadena Ser, tinc un veler amb el qual he participat a regates, he navegat per tot el Mediterrani, i acabo de convertir-me en inventor: he aconseguit la patent d’un habitatge submarí. Crec que és més enriquidor que la teva vida rebi diferents influències per tal que la teva arquitectura també s’enriqueixi. No podem quedar-nos estancats, i no parlo només d’actualitzar els coneixements intel·lectuals amb cursos d’especialització, sinó a la necessitat de renovar-nos emocionalment per tal que sempre tinguem la il·lusió de tirar endavant.

Una casa submergible

L’aigua m’inspira, necessito estar-hi a prop, és un element que, des de ben petit, ha estat present a la meva vida: competicions de natació i d’apnea i travessies en veler fins a Canàries, Malta, Còrsega, Sardenya o Saint-Tropez. Fa tres anys em van operar i vaig haver d’estar-me a casa un mes i mig sense poder-me moure. Aquest temps em va servir per començar un procés creatiu fructífer, perquè se’m va ocórrer que podia dissenyar un submarí per tal de superar un problema recurrent al qual s’enfronten les embarcacions que fondegen a l’illa: quan de manera inesperada es gira el vent i bufa fort, s’estavellen contra les roques. He ideat un habitatge submarí o casa flotant, que es pot enfonsar fins a deu metres per evitar condicions meteorològiques extremes. Pel que fa al disseny, no he revelat cap secret: he ajuntat diversos coneixements que ja existien a diverses disciplines. Es tracta d’una esfera flotant amb un espai habitable a dins (amb un llit, una cuina i un bany), que té unes portes estanques per permetre l’entrada. Està unida amb un anell perimetral, amb rodaments, que aguanta una estructura en forma d’el·lipsi, la qual disposa de dos motors elèctrics i carregables amb energia solar. D’aquesta manera, la unitat habitable sempre està separada de la unitat motriu. La seguretat és completa: si pateixes un curtcircuit, et falten bateries o s’enfonsa la unitat motriu, l’esfera pot sortir igualment a la superfície. Ja tinc la patent i he aconseguit un inversor que col·laborarà en el prototip. Crec que és un projecte que tindrà molta sortida: des del rus que voldrà tenir un petit submarí per a dues persones, com una joguina més de la seva embarcació, fins a l’inversor hoteler que vulgui apostar per un nou concepte residencial, és a dir, un conjunt d’habitatges submergibles on passar un cap de setmana a deu metres de profunditat, tot observant el fons marí; un hàbitat, d’altra banda, que està lliure de la perjudicial radiació electromagnètica, de microones o de ràdio, ultraviolada o solar, tan present a la superfície terrestre.

Emfatitzar els espais amb llum natural

Per molt que estigui a un subterrani, si puc disposar de llum natural, la busco. És la meva manera de ressaltar els espais, i sovint és tot un repte. Vaig dissenyar un gimnàs que estava ubicat a sota de la piscina; se’m va ocórrer obrir-hi unes claraboies per permetre el pas de la llum. Actualment, el client pot fer esport amb els reflexos de l’aigua provinents de les claraboies de la piscina, que actuen com a punts lluminosos.

Cada any, dissenyava la casa dels meus somnis

Ho vaig fer durant un temps, era una mena d’exercici mental; tinc a casa una dotzena d’esbossos, tots diferents, que no em van portar enlloc perquè mai no vaig construir-ne cap, de casa dels meus somnis; però aquesta pràctica em van fer adonar que la meva mirada com a arquitecte anava evolucionant any rere any. Finalment, vaig decidir que aquestes idees les havia d’anar aplicant puntualment als projectes que m’arribaven, en la mesura que fos possible.

Abusem de la tecnologia

Actualment, quan es parla d’arquitectura bioclimàtica es fa referència a cases que disposen, per exemple, de finestres amb doble o triple aïllament i de sistemes domòtics de control electrònic. Es recorre massa a la tecnologia quan són temes que es podrien solucionar amb un disseny adequat, com una orientació adient de l’immoble o un càlcul correcte de l’angle d’incidència del sol. Sovint es desconeixen les bases teòriques i s’utilitza la tecnologia per completar aquest analfabetisme físic. I no s’és prou conscient que aquesta dependència tecnològica implica un manteniment i una obsolescència dels aparells. Després en patim les conseqüències: abocadors enormes de materials informàtics que s’acumulen als països del Tercer Món, perquè mai no en tenim prou i sempre necessitem disposar de l’últim model. Era feliç amb el meu telèfon mòbil de fa cinc anys, la bateria del qual em durava cinc dies, però ens obliguen a tenir el darrer model per tal d’estar més comunicats amb el món: estem embogint.

La normativa limita la nostra creativitat

Ja ho deia Ricardo Bofill a un dels seus llibres: «La normativa moderna se ha cargado las escaleras». O també Òscar Tusquets, al seu llibre Dios lo ve. Abans, les cases tenien dobles accessos i dos replans, però la normativa actual antiincendis no ho permet. Avui en dia, els arquitectes estem massa constrets per la legislació, i estem tan preocupats per complir-la que, al final, ens limita la creativitat i ens fa perdre la passió. Després de tot, acaba sent un problema de relacions: pel que fa a les tramitacions administratives, els ajuntaments o consells insulars concedeixen els favors als amics, mentre que als enemics els apliquen el reglament, i als indiferents, la legislació vigent. Sovint he volgut dissenyar en una casa alguna cosa diferent per tal d’aplicar, per exemple, un doble espai que vagi cap al soterrani i així poder disposar d’un pati anglès. Però després m’ha vingut el tècnic municipal, un d’aquests arquitectes sense capacitat creativa que només sap interposar impediments, i he hagut d’inventar fórmules per no caure en la il·legalitat. Actualment, si hagués d’ampliar la plantilla del meu despatx, segurament contractaria un advocat. Els arquitectes ens hem de saber protegir per tal d’evitar que ens cridin a judici.

Amb la consciència tranquil·la

A Eivissa, és habitual que arquitectes, aparelladors i constructors rebin comissions pel fet de recomanar altres professionals als seus clients. Fins i tot, hi ha arquitectes que només treballen amb un contractista. Per una banda, és positiu, perquè ja coneixes com acompleix la feina, però, per l’altra, considero que corres el risc de quedar-te estancat. Quan treballes amb professionals diversos, estàs obert a evolucionar perquè pots observar diferents punts de vista i, a més, ningú pot acusar-te de moure’t únicament per raons econòmiques. Personalment, no m’interessa rebre comissions, no he volgut mai cobrar diners de consultors ni d’intermediaris. I crec que, per aquesta raó, sempre he dormit molt tranquil. Als meus clients, els prescric productes que considero que tenen una millor qualitat, però sense guanyar res a canvi. Simplement, és una recomanació: la decisió final la té el client. Per aquesta raó tampoc no dono mai una única opció, sinó diverses; no imposo res.

Mai no m’he sentit tan català com ara

L’altre dia esmorzava amb quatre amics: un pintor, un constructor, un advocat i un enginyer. Vam començar a parlar del Procés i de les relacions entre Catalunya i Espanya, i als cinc minuts ja ens estàvem discutint. Teníem punts de vista tan diferents que no aconseguíem posar-nos d’acord; finalment, vam decidir canviar de tema. Crec que molta gent no està ben informada, els mitjans de comunicació estan sent molt tendenciosos amb aquest tema. Sempre he tingut el costum de llegir-me cada matí diversos diaris. Al meu despatx consulto de bon matí tant El Confidencial com El Periódico, El Punt Avui, l’ABC, La Vanguardia o El País. I darrerament, també escolto Catalunya Ràdio al cotxe, quan vaig de camí a la feina. Detecto una gran polaritat, no existeix imparcialitat. I em miro a mi mateix i em sorprenc: mai he estat una persona molt preocupada pels temes polítics, però ara ho visc amb intensitat. No puc evitar enfadar-me quan sento parlar Mariano Rajoy o Soraya Sáenz de Santamaría, em desperta un gran rebuig la seva actitud intolerant i centralista. A Catalunya, percebo més serenor. I em sento català, com mai no me n’havia sentit. Fins i tot, la meva dona, que és eivissenca i no té costum de parlar català, s’indigna amb la manera que s’està tractant el nostre poble. Tant de bo fos així a tota l’illa, ara amb una majoria espanyolista.

A Eivissa t’adones del pas de les estacions

Fa ja vint-i-un anys que resideixo a les Balears i mai no m’he penedit d’haver pres la decisió d’apostar per l’oportunitat que em va brindar el destí. No em vull moure d’aquí, tinc una qualitat de vida que no canviaria per res del món. A Eivissa puc adonar-me del pas de les estacions, sóc capaç de percebre quan arriba l’hivern, la primavera, la tardor i l’estiu. A Barcelona, això és impossible; no vius en sintonia amb la naturalesa. Quan surto de casa i veig les voreres de la carretera plena de margarides, sé que estic al març; i si veig els ametllers plens de flors, sé que està acabant gener. Eivissa et dóna l’oportunitat de fruir amb el pas del temps, de valorar l’entorn immediat. Veus que els dies passen i que els vius plenament. Què més es pot demanar? I a més, tinc a prop l’aigua, el mar.