Enric Vigas Bonany
PC, 13è VOLUM. Associacions professionals

Sr. Enric Vigas Bonany

ASSOCIACIÓ D’EMPRESARIS SURERS DE CATALUNYA

Text del 2002.

“Ens hem especialitzat en la fabricació de taps per als millors cellers del món”

La rellevància del sector vinícola a Catalunya és força coneguda, però no la de les indústries que s’hi relacionen i en depenen, com la surera, que optà per elaborar articles d’ús vinícola. Després d’una reconversió industrial durant el segle xx, el sector ha transformat tant el procés de fabricació com la imatge del producte; això ha possibilitat que sigui conegut i valorat pels consumidors finals d’arreu del món: “Catalunya, com les altres regions mediterrànies es­panyoles, era un gran productor de suro. A més, en fer frontera amb França –un dels grans consumidors–, les indústries transformadores s’hi establien.”

La producció es reduí, en part per la incapacitat de competir amb els ajuts rebuts en altres indrets de la península Ibèrica, Portugal inclòs. Malgrat això, Catalunya és la comunitat autònoma capdavantera. Segons les paraules d’Enric Vigas: “Industrialitzem el 80% del suro de l’Estat espanyol. Extremadura i Andalusia són els grans proveïdors de matèria primera. Tanmateix, malgrat els esforços per crear en aquestes regions una base industrial surera forta, fins ara no s´ha aconseguit, tot i les nombroses inversions comunitàries i autonòmiques.”

La supremacia portuguesa es basava “en uns costos socials i laborals menors, en les constants subvencions de la seva administració i en uns acords aranzelaris més satisfactoris que els espanyols.” Finalment, el 1972 “mentre que Portugal, en el procés d’ad­hesió a la CEE, acordava un aranzel del 0% per als seus béns, Espanya en fixava un d’un 20% i escaig.”

Aquesta situació de desavantatge, que provocà el tancament de moltes firmes catalanes –“empreses mitjanes formades per nissagues familiars, algunes amb més de 300 anys d’antiguitat”–, determinà una nova línia d’actuació: “L’especialització en la fabricació de taps per als millors cellers del món.”

Després de travessar una fase d’enfortiment del sector, en vingué una altra: “L’any 1989 vam arribar a la conclusió que calia crear un estament corporatiu que treballés segons les exigències contemporànies dels industrials. No s’havia de limitar a ser una institució que continués l’existència i tasca d’altres de més antigues que havien deixat de tenir la seva raó de ser en el context actual i que es limitaven a oferir serveis d’asses­so­rament. Ens va costar molt de fer comprendre als integrants del nostre sector que calia que aquesta nova entitat es­devingués veritablement operativa i que la compe­tència que els havia de preocupar no havia de ser pas la interna, sinó la procedent de fora de les nostres fronteres. Era indis­pen­sable que la nostra tasca de transformació i enfortiment par­tís de la unió, mitjançant la qual assoliríem el prestigi i el re­coneixement de tota la indústria surera. Per això, ens vam desmarcar de la línia mundial de la nostra àrea, i entre 1989 i 1990 vam co­men­çar a normalitzar els nostres productes (normes catalanes del suro que esdevindrien normes UNE i normes ISO) sota unes directrius que intentaven aportar-los un valor afegit econòmic i, sobretot, qualitatiu i d’imatge.”

Malgrat la dificultat d’obtenir aquesta identificació, els resultats demostren “que ho hem aconseguit, i ens en sentim molt satisfets.” Aquest esperit conjunt innovador ha propiciat millores individuals: “El productor s’ha esforçat per sobresortir i obtenir la seva quota de mercat. Per al reconeixement i el pres­tigi internacionals de la teva empresa, no és operatiu destacar individualment en una àrea geogràfica i en un sector sense gaire reconeixement industrial.”

Amb la constitució del consorci públic Institut Català del Suro l’any 1991, s’aconseguia el reconeixement que es demanava i es promovia la competència amb l’exterior i la cooperació interna: “Abans existien altres organismes aglutinadors com el CANCOR, el Comité Asesor Nacional del Corcho, però no era gaire operatiu per potenciar les empreses del sector. Per contra, certs instituts més tècnics, a Portugal o Extremadura, divulgaven millor el sector mitjançant subvencions de projectes, informacions sobre reforestacions, estudis, etc.”

Per això Enric Vigas, l’impulsor de l’Institut, creà una institució equivalent: “D’una banda, era difícilment comprensible que un país emprenedor que apostava per la qualitat no hagués constituït encara una institució que dinamitzés el sector. De l’altra, la Generalitat de Catalunya havia expressat el seu desig i compromís de crear les infraestructures necessàries.”

El Govern català, però, no podia facilitar “ajuts econòmics. Després d’una entrevista amb el president Jordi Pujol i d’un es­tudi sobre la viabilitat del projecte, la Generalitat apostà per la Institució.” Per això “cal valorar el suport moral de les administracions. A pesar dels minsos mecanismes i mitjans a l’abast, hem transformat la situació i augmentat la competitivitat i l’eficiència del sector.” La participació del Govern es reflecteix en la ti­tularitat: “Un 80% és pública i el 20% resta privada, la qual cosa explica que el president de la Institució sempre sigui el director general d’Indústria.”

El reconeixement del sector partia de l’evidència científica “que en una ampolla de vi o de cava l’element essencial és el líquid, però el segon és el tap, la membrana permeable que aïlla i que deixa transpirar i madurar el líquid. És una simbiosi perfecta entre els productes naturals que res té a veure amb els components sintètics dels materials plàstics i similars. Aquests no encaixen ni amb l’equilibri ecològic del planeta ni amb els efectes secundaris desconeguts en els vins i en l’home a mig i llarg termini. Un estudi de la Universitat Rovira i Virgili i de l’Institut Català del Suro publicat al Journal of Food Science, evidencia que el millor tapament és el suro i afegeix que una de les poques utilitats que tindrien els tapaments artificials seria en el cas de vins de rotació molt i molt ràpida.”

Per difondre la importància del tap, l’Institut engegà una campanya amb “cursos a les escoles d’enologia, xerrades, assistència a congressos, edició de revistes, etc”, informa Enric Vigas.