Text del 2002.
“Els ciutadans valoren cada cop més els espais verds com a llocs que determinen la qualitat de vida d’una ciutat”
Les bondats, en opinió de Pere Vidal, del món associatiu són moltes i queden resumides en les paraules següents: “A Catalunya hi ha un esperit molt arrelat d’associacionisme que és molt útil per al desenvolupament de les diferents branques de la societat.” Pel que fa específicament a les empreses dedicades al sector de la jardineria, s’ha pogut constatar que la meitat nord de la península ha tendit més cap a l’agrupament i l’associacionisme. Aquesta característica, al seu torn, ha repercutit en el funcionament de les empreses del seu àmbit i ha facilitat la creació d’iniciatives en comú.
La Federación Española de Empresas de Jardinería va néixer en el marc del Mercat de la Flor de Catalunya –situat a la població costanera de Vilassar de Mar, al Maresme– per tal “d’aglutinar i atorgar una cohesió més gran a les diferents associacions d’empreses de jardineria de l’Estat espanyol, amb l’objectiu de constituir un front comú a l’hora de defensar els nostres interessos davant dels sindicats i les administracions. Després s’hi han anat afegint diferents entitats i hem pogut assolir objectius més ambiciosos. De fet, el nostre repte actual és intensificar l’associacionisme del nostre sector a les zones menys representades perquè puguem obtenir una millor formació –i més homogènia, és a dir, semblant a totes les comunitats autònomes– i una millor representació dels nostres interessos. Això explica que la Federació doni suport a totes les associacions que la componen i molt especialment a aquelles que per les seves característiques tinguin menys recursos.”
La formació és una de les qüestions que més els preocupa, ja que parteixen “del fet que no ha existit durant molts anys una formació específica; l’ofici s’aprenia amb l’experiència que donaven els anys de professió. Actualment hi ha diverses escoles professionals de jardineria per tot Catalunya, encara que destaca especialment –per haver estat la pionera i perquè ha donat alguns dels millors jardiners del país– la Rubió i Tudurí. A més a més, també es poden cursar estudis universitaris com són els d’enginyeria agrònoma, enginyeria tècnica agrícola, enginyeria de forest i els de botànica. Tots ells poden ser complementats, un cop acabats, amb diversos màsters d’especialització. D’aquí surten els professionals universitaris que, treballant de manera independent o col·laborant amb gabinets tècnics, són els encarregats del disseny dels jardins, ja que són ells qui tenen la formació adequada per poder planificar espais que siguin veritablement viables.” Tanmateix, per a Pere Vidal és evident que “per exercir aquesta activitat, a més del vessant tècnic, és sobretot necessari ser creatiu.”
La jardineria, en sentit estricte, “és una nova professió, almenys en el cas de l’Estat espanyol. Abans de l’arribada de la democràcia, aquesta activitat es lligava predominantment amb determinats sectors socials minoritaris que contractaven, com un membre més del servei, una persona, qualificada o no, perquè es fes càrrec del jardí. Van ser els ajuntaments democràtics uns dels organismes que més es començaren a preocupar per la creació en l’aspecte professional de jardins i zones verdes a la ciutat. Va ser així com aquesta activitat es va començar a potenciar. En aquest nou i creixent interès també ha influït el canvi de valors que s’està produint en la nostra societat. Els ciutadans valoren cada cop més els espais verds, no només com a zones de lleure sinó també com a llocs que determinen el nivell de qualitat de vida d’una ciutat. El fet és que cada vegada més hi ha un interès per la natura i per la seva protecció, i la propagació de la nostra activitat es relaciona amb aquests valors. En el cas concret de Catalunya i de Barcelona, en l’auge de la jardineria i els espais verds urbans van tenir un paper molt important els Jocs Olímpics de 1992.”
La recent organització del sector com a tal no ha resolt encara algunes mancances: “No existeix encara un epígraf específic per a les empreses de jardineria que s’encarreguen de la projecció i el manteniment de zones verdes. Això no només significa una manca de reconeixement oficial de la nostra activitat, sinó que també impedeix una correcta defensa dels nostres interessos, perquè ens movem en el terreny de la indefinició”, però ha aportat avantatges com “l’expansió i la demanda creixent de professionals de la jardineria, la qual cosa la converteix en una opció de futur segura per als joves.”
Un dels factors que determinen aquest creixement és “l’evidència que ja apuntava abans del canvi de mentalitat de la societat, que atorga més valor a la natura i la qualitat de vida. Això es fa palès en coses tan senzilles com la clara tendència a la construcció horitzontal amb espai destinat a jardí, el fet que cada vegada es regalen més plantes o que es fa impensable avui dia que aquestes no formin part de la decoració de qualsevol llar.”
El món de la jardineria es promociona per diversos mitjans i un dels més importants és el de les fires. Malgrat que aquests certàmens no estan pas organitzats per la Federació, en reben el suport i la col·laboració: “Destaquen la fira nacional i internacional Iberflora –la més important del sector–, amb seu a València; Municipalia, que se celebra a Lleida, i altres fires monogràfiques, com la de productors de plantes de Girona, Arboretum; Smagua, a Saragossa, o altres. La nostra intenció és potenciar-les i difondre-les en la mesura de les nostres possibilitats. En aquest sentit, hem impulsat diverses iniciatives encaminades a facilitar l’accés al màxim de públic possible.”
Per acabar, Pere Vidal fa una interessant reflexió al voltant de la filosofia que ha de primar entre els professionals i usuaris del sector: “S’ha d’apropar la natura a les ciutats, propiciant els espais i les condicions adequades. S’ha d’apostar per un model equilibrat entre les necessitats d’urbanització i les d’embelliment, respir i descans. En l’habilitat de trobar aquest punt rau precisament la raó d’ésser de la nostra professió.”
