Text del 2002.
“Som un grup de servei que no oblida el motiu pel qual es va constituir en el seu moment”
Els senyors Flocelo Puig Olivella i Josep Joan Llorens Domingo estan al capdavant de la Fundació Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú, entitat fundada l’any 1875 i situada “al rovell de l’ou” d’aquesta vila del Garraf. En aquesta institució comparteixen espai dues generacions: els infants i la gent gran. Ells ens fan cinc cèntims dels orígens del grup que representen, que arrenquen amb “el llegat de Magdalena Miró. Ella va ser qui va efectuar un testament, en què encarregava als marmessors que endeguessin el seu projecte. Entre altres coses, va deixar establert que aquests marmessors –mereixedors de la seva confiança– i els seus descendents fossin els patrons de la Fundació.”
La seva voluntat es va seguir al peu de la lletra, no en va aquells primers responsables de la Fundació eren avantpassats del seu actual president, Flocelo Puig, que es defineix com a “catalitzador del Consell de la Junta de Patrons.”
Per a Josep Joan Llorens, el seu company “representa les arrels de la Casa d’Empara. És gràcies a la família Puig que l’entitat s’ha mantingut al llarg de generacions. Cal tenir en compte que en el passat, el món fundacional no era com en l’actualitat, que compta amb el suport de les institucions. Durant la postguerra, si no arriba a ser per determinats patrons, moltes fundacions haurien desaparegut. Eren els prohoms aquells qui tiraven endavant les activitats benèfiques.”
Els terrenys i els recursos generosament cedits per Magdalena Miró es van destinar a “emparar els avis i els orfes.” D’aquí el nom de l’entitat. La Companyia les Germanes de la Caritat es va sumar al projecte, tenint una cura abnegada de les persones acollides i de la creació d’una “escola destinada als orfes, amb el nom de La Miraculosa.”
Progressivament, els infants van ser destinats a d’altres institucions, de manera que “vam deixar d’acollir-los, si bé vam conservar l’escola. Els recursos que aquest centre docent generava servien per mantenir l’asil de persones grans.”
Amb la reforma educativa, els responsables de la Casa d’Empara van haver de reflexionar sobre el destí de l’entitat. Finalment, perquè el trànsit de l’EGB a l’ESO resultés un bon projecte, fa cinc anys “ens vam fusionar amb una altra escola de Vilanova, la de les Concepcionistes.” En destaquen el fet que “tot i que les fusions entre els centres docents acostumen a resultar difícils, nosaltres ens n’hem sortit, cosa que representa pràcticament una proesa. Actualment, doncs, la nostra escola, amb 750 alumnes i més de 50 treballadors, gaudeix d’un bon prestigi. En un futur, tenim previst oferir als nostres alumnes la possibilitat de formar-se professionalment com a auxiliars clínics.”
La realitat d’aquest centre, denominat “Escola el Cim”, cal agrair-la, d’una banda, a la Casa d’Empara, i a la Congregació de les Filles de la Caritat, i de l’altra, a la Congregació de les Concepcionistes. El senyor Flocelo Puig, per la seva banda, afegeix que el seu company, “gran negociador, és l’artífex d’aquesta fita.”
Tots dos catalans subratllen que la Casa d’Empara “ha mantingut des de sempre uns vincles molt estrets amb el sector pesquer”, i és que la mar, en engolir-se els pescadors, deixava molts nens i avis sense sostre. Aquesta vinculació arriba al punt que “els pescadors de Vilanova ens regalen el peix que consumim diàriament a la Casa.”
En aquest sentit, afegeixen que “tot i la modernització i professionalització de l’entitat i la recerca de subvencions i convenis, procurem no perdre l’esperit benèfic. Som un grup de servei que no oblida el motiu pel qual es va constituir en el seu moment.”
Si bé aquest esperit altruista es manté intacte, val a dir que en un quart de segle les coses han canviat molt a la Casa d’Empara: “Abans els avis ens deixaven quan tenien 80 anys i escaig, com a conseqüència dels primers freds de l’hivern. Actualment, gràcies als avenços mèdics, entre d’altres factors, molts d’ells arriben a ser centenaris.” L’altra cara de la moneda és “l’estat de deteriorament” en què aquestes persones arriben a aquesta edat: “Ens hem convertit en una residència assistida. Els usuaris estan afectats de moltes mancances i necessiten moltes atencions per part del personal.”
En aquest sentit, subratllen que “actualment l’atmosfera de la residència és més trista que en altres èpoques.” La seva tasca, per tant, pot arribar a ser feixuga des del punt de vista emocional, i encara més si tenim en compte les “llargues llistes d’espera” existents per entrar a viure a la Casa d’Empara: “Hi ha casos que et generen molta angoixa. Malauradament, tenim places limitades.”
Tanmateix, no es mostren partidaris que la Casa ampliï la seva capacitat, perquè això conduiria sens dubte a la “deshumanització” del seu servei: “Al meu parer, seria ideal que una residència disposés d’una cinquantena de llits.”
La solució passa per crear nous centres que s’ocupin de la gent gran: “Cada cop hi ha més avis, però en general els equipaments no creixen al ritme que haurien de fer-ho.” Les xifres delaten el dramatisme de la situació: “Fa un segle Vilanova no tenia més de 18.000 habitants. Avui n’hi ha més de 50.000, i els espais destinats a l’atenció de la gent gran continuen sent pràcticament els mateixos. Aquest no és un problema exclusiu de la nostra vila, sinó que afecta tot Catalunya.”
Josep Joan Llorens, president de la comissió executiva de l’entitat, amb la qual col·labora des de fa ja 25 anys, ens revela que aquesta és “una escola d’aprenentatge per a futurs patrons.” Han quedat enrere els temps dels càrrecs vitalicis sense preparació: “Procurem captar gent jove i entusiasta, destinada a substituir els membres del Patronat que es vagin retirant.” I és que una fundació necessita renovar-se cada dia, amb l’ajut de saba jove.
Ell mateix recorda com, quan ell i uns quants companys es van incorporar a l’entitat ara fa un quart de segle “vam aconseguir imprimir-hi un nou ritme, sense trencar amb els membres de més edat, però donant-li un nou aire.”
Entre els homes i dones que han dedicat el seu temps i esforços perquè la Casa d’Empara seguís endavant, Flocelo i el seu company destaquen especialment “Enric Figueres, que quan va començar a treballar amb nosaltres era gerent d’una important firma.” Divertit, Josep Joan recorda que “al principi, ens va advertir que només hi podria col·laborar durant l’hivern. A l’hora de la veritat, però, s’hi va abocar en cos i ànima, diàriament. I avui és, de fet, l’administrador de l’entitat.”
La Casa d’Empara de Vilanova ja ha celebrat els seus 125 anys d’història: “Amb motiu d’aquest aniversari, l’Ajuntament ens va concedir la Medalla de la Ciutat.” Un guardó indubtablement ben merescut, i és que el balanç d’un segle i escaig no pot ser més positiu: “Participem en moltes de les activitats del municipi, i la gent de la vila ens valora molt.”
