Text del 2002
La Constitució assegura que és un dret fonamental tenir un habitatge digne, però això no és el que passa en realitat.
Abans de constituir-se la Fundació Família i Benestar Social, Francesc Borrell era president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya i, precisament perquè tenia aquesta responsabilitat, i amb el beneplàcit del comitè que presidia, va creure necessari convocar tots els partits polítics per parlar de la qüestió social: “En aquells moments hi havia molta pobresa, molta marginació, atur, mendicitat infantil… i vam creure que s’hi havia de fer alguna cosa.”
Es va arribar a uns acords que no van poder realitzar-se per manca de pressupost. El senyor Borrell va constatar la manca de voluntat política de solucionar, ni que fos parcialment, algun d’aquests problemes i va decidir deixar la política activa i treballar des de l’àmbit cívic: “Havíem convidat, perquè participessin com a experts en les converses, Càritas i Justícia i Pau, i va ser amb uns quants col·laboradors i amb l’ajut de dirigents d’aquestes organitzacions que vam tirar endavant la Fundació.”
El primer que van fer va ser un estudi de tres dels barris que creien que necessitaven més ajut: “Vam fer un estudi de la Mina de Sant Adrià de Besòs, de Camp Clar de Tarragona i del Gornal de l’Hospitalet. Vam editar un llibre amb les conclusions que n’havíem tret i ens vam posar a treballar, potenciant les associacions dels barris, per combatre, sobretot, l’analfabetisme, la droga, la prostitució i la delinqüència.”
Aleshores es van adonar que no era aquest el millor camí per ajudar aquella gent que tant ho necessitava: “Vam arribar a la conclusió que la reinserció de la gent marginada era molt difícil si no disposaven d’un habitatge digne. La Constitució assegura que és un dret fonamental tenir un habitatge digne, però això no és el que passa en realitat. Si no podien viure amb un mínim de condicions, tot el que fèiem per aquelles persones serviria de ben poc.”
Va ser llavors quan la Fundació Família i Benestar Social va canviar els objectius inicials per dedicar-se a fer habitatge social: “Vam estudiar la legislació vigent i ens plantejàrem de quina manera faríem aquests habitatges.” Fan el següent: “Els ajuntaments ens truquen dient que volen fer habitatges socials. Aleshores els demanem que ens cedeixin el sòl gratuïtament i nosaltres hi portem a terme la construcció; ens reservem un marge del 12% per a les despeses d’execució i la resta passa a l’Ajuntament per pagar el sòl.”
Els primers pisos que construiren estaven ubicats a Vilafranca del Penedès i en aquella ocasió la Fundació va haver d’anar al darrere de l’Ajuntament per explicar-los la proposta. Ara ja són els consistoris qui els fan arribar les seves demandes: “Hem signat acords amb 60 ajuntaments però, malauradament, no podem atendre totes les peticions perquè en aquests moments tenim moltes dificultats per trobar constructores disposades a treballar.”
En aquests darrers dos anys s’ha construït a Catalunya més que mai, però d’habitatge social se n’ha fet molt poc: “Aquest és un motiu de reflexió: és clar que l’Administració no ha facilitat la construcció d’habitatges socials i la nostra Fundació no trobava contractistes disposats a treballar a preus assequibles.”
Però, sembla que la tendència dels propers mesos serà diferent: “El mercat d’habitatge car s’està saturant i crec que les empreses constructores es prestaran a construir habitatges socials.”
Francesc Borrell dedica moltes hores a tirar endavant la Fundació, i com ell tots els seus companys; això sense rebre cap remuneració a canvi: “És una llàstima que no hi hagi més persones a Catalunya disposades a treballar per l’habitatge social. nosaltres hem intentat promoure entitats que facin una feina semblant a la nostra perquè creiem que hi ha molta gent que podria dirigir una entitat d’aquest tipus; la Fundació estaria disposada a ajudar-los.”
Però la gent s’espanta perquè es mouen xifres importants de diners i hi ha el risc de perdre’ls: “Malgrat aquest risc, penso que hi ha qui té molts diners i que hi podria fer alguna cosa.”
De fet, des de l’Administració s’està parlant d’obligar a fer un percentatge d’habitatge social, però de moment hi ha queixes de les immobiliàries: “S’haurà de resoldre aquesta qüestió d’una o altra manera, perquè hem comptat que, en l’actualitat, al nostre país calen 50.000 habitatges socials i només se’n fan uns 400 a l’any.”
Potser la solució seria promoure l’habitatge de lloguer, però sembla que la gent continua preferint ser propietari del pis o la casa on viu: “Això ve una mica imposat en funció de les condicions de treball. Als Estats Units, per exemple, hi ha una rotació de llocs de treball molt gran, la gent canvia de domicili i se’n va a treballar d’un Estat a l’altre; el treball no està garantit de per vida i saben que en tornaran a trobar, però que potser serà a l’altra banda del país. Aquesta incertesa del lloc de treball provoca que no tingui sentit tenir un habitatge de propietat. Aquí, en canvi, tenim un sistema molt diferent.”
A més, els propietaris no poden estar mai segurs que els llogaters els pagaran a final de mes i que no els malmetran l’habitatge: “Tornant als EUA, val a dir que allà, si una família necessitada no pot pagar el lloguer, és el mateix Estat qui els deixa els diners, i així el propietari no té mai problemes de morositat.”
Normalment, els habitatges que construeix la Fundació Família i Benestar Social són per a vendre, però a Barcelona, amb les dificultats que hi ha per trobar sòl edificable, se n’han fet també de lloguer: “La setmana passada precisament vam inaugurar 75 pisos que lloguem a quaranta mil pessetes el mes.”
A l’hora d’adjudicar els habitatges apliquem diferents criteris: “Solem adjudicar els pisos procurant afavorir les famílies que en tenen més necessitat. A més, intentem que un 10% sigui per a immigrants, cosa que no és gens senzilla, perquè acostumem a trobar-nos amb queixes dels veïns.”
El problema dels immigrants és força greu, i Francesc Borrell pensa que s’haurà d’actuar d’alguna manera: “Molta gent diu que països com França tenen un nombre d’immigrants molt més elevat que el nostre, i és veritat, però també és cert que a nosaltres ens n’han arribat molts més en tres anys i costa molt d’integrar-los: som el país d’Europa amb el l’increment d’immigrants més gran i hem d’anar trobant solucions.”
La Fundació té també una residència de gent gran que va inaugurar abans de començar la construcció d’habitatges socials: “No és la nostra activitat bàsica, però l’hem mantinguda: tenim una residència i un centre de dia al cor de la Barcelona vella, perquè creiem que és un barri amb moltes necessitats i amb moltes persones grans pobres i desateses.” Sembla, doncs, que la Fundació Família i Benestar Social no deixarà de treballar per les persones, cosa que ha estat sempre la seva gran vocació.
