Text del 2002.
“Els ex-libris són el resultat d’un acte d’amor a través del qual transfereixes ànima al llibre”
“Els primers ex-libris foren inscripcions manuscrites pels monjos copistes i miniaturistes medievals”
“Heus aquí que Déu, després del sisè dia de la creació i coincidint amb el sàbat, deixà oblidat, en un racó del paradís, els llibres de notes que havia redactat per a tal projecte. Es tractava d’un llibre magnífic –el primer llibre clau de la Història– que, si bé era menut de proporcions, havia estat escrit amb una lletra divina, summament entenedora i segura, i alhora, bellament il·lustrat amb una munió de dibuixos. Retrobat per Eva i compartit amb Adam, el llibre fou llegit subreptíciament en les nits de lluna plena per por de ser descoberts. Quin bé de Déu llegir-lo! Així, conegueren tots els secrets de Déu. Tanmateix, l’omnipresència divina els descobrí. És per això que Déu, després del seu repòs, de manera previsora per bé que excepcional, creà el mot ex libris per als llibres de la seva biblioteca. D’aleshores ençà, els humans es feren seva la idea.” Aquest és el mític inici que Francesc Orenes, autor i devot de la tècnica dels ex-libris, concedeix a aquest gènere artístic en el seu relat “Del veritable origen de l’ex-libris.”
A Cien años de ex-libris contemporáneos en Cataluña ho explica d’aquesta altra manera: “Els primers ex-libris, fins i tot abans de la invenció de la impremta en el segle xv, foren inscripcions manuscrites pels monjos copistes i miniaturistes medievals amb la finalitat d’assegurar el més possible la seva propietat i conservació. No obstant, no és fins a la invenció de la impremta que neixen els ex-libris com a petites estampes amb caràcter de recordatori i com a reclam de pertinença.”
Aquesta representació artística, “el nom de la qual prové de l’expressió llatina ex libris, que significa ‘relatiu o pertanyent a una biblioteca o als llibres que formen part d’una biblioteca’”, es deriva de la complexitat de l’esperit humà: “L’ésser humà és un ésser polític, esteta –perquè no hem d’oblidar que estem fets per gaudir de la vida– i simbòlic.”
Els ex-libris són obres que s’encarreguen a un artista, o bé són elaborades pel mateix propietari de la biblioteca, a partir de qualsevol tècnica, incloent-hi la moderna tecnologia digital. Aquesta marca s’integra en els llibres –concretament a la guarda– i esdevé no només un signe de propietat, sinó també un retrat espiritual o psicològic del seu titular. Sovint, aquestes peces són imatges en què els missatges gràfics són complementats per missatges lingüístics, és a dir, un component plàstic amb un de literari. La seva bellesa ha motivat un interès pel col·leccionisme que depassa la funció inicial “lligada a la bibliofília” (sentiment d’estimació cap al llibre com a objecte de culte). A banda d’això, el llibre també pot destacar com a obra artística quant a la forma.
A part de les grans tirades actuals de “llibres de batalla”, en què els factors estètics no solen ser gaire importants, existeixen “edicions especials molt elaborades, com en el cas dels llibres de Personatges de Catalunya. Aquests llibres tenen un valor, per raons personals, afegit”; s’identifiquen i diferencien de la resta a partir d’aquest símbol. En definitiva, els ex-libris “són el resultat d’un acte d’amor a través del qual transfereixes ànima al llibre.”
Les característiques actuals d’aquest gènere artístic i d’aquesta afecció “pròpia de les persones que estimen la cultura”, van configurar-se a final del segle xix i començament del xx, tal com esmenta el doctor Orenes, professor del departament de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, en l’article citat anteriorment: “Es concedí a les marques de propietat bibliòfila el caràcter d’artístiques per diferenciar-les de les heràldiques de segles anteriors.”
En aquesta transformació no només va ser fonamental l’empremta del Modernisme, “integrador de totes les arts”, sinó també el canvi social que havia comportat la Revolució Industrial, la qual havia rellevat del paper de mecenatge els estaments nobiliaris. Aquesta funció va ser assumida per la burgesia naixent –especialment important a Catalunya–, enriquida gràcies a la transformació econòmica, una burgesia que no posseïa cap passat nobiliari ni tenia antecedents familiars coneguts en l’escena política i social. Així, doncs, es feia indispensable crear nous motius que apel·lessin a la personalitat del bibliòfil.
De resultes de l’eclosió i expansió del fenomen dels ex-libris, es crearen a Catalunya quatre associacions al llarg del segle xx. L’única activa actualment és la que presideix Francesc Orenes: “La primera fou l’Asociació d’Exlibristes Ibèrics, creada en l’època modernista; la segona, la Unió d’Exlibristes Ibèrics, constituïda durant l’auge del moviment noucentista; la tercera, creada a mitjan segle xx, concretament l’any 1951, va ser l’Asociació d’Exlibristes de Barcelona. Aquesta entitat s’anà extingint paulatinament cap al 1970. A partir de la investigació i l’elaboració de la meva tesi doctoral, llegida el 1987, em vaig interessar més per la qüestió, i el meu entusiasme fou tal que, finalment, l’any 1989, amb un grup d’amics fundàrem l’actual associació, gràcies a l’ajut d’un estol de col·laboradors.”
L’objectiu de l’Associació Catalana d’Exlibristes és “promocionar i divulgar tot allò relacionat amb la cultura exlibrística des dels diferents vessants –l’artístic, el de la recerca, el col·leccionisme, etc.– per mitjà de diferents activitats, com ara exposicions, concursos, conferències, debats i trobades.” Les exposicions –fins al moment se n’han organitzat quasi una cinquantena per tot Catalunya i diverses capitals de l’Estat–, els concursos i les conferències tenen una doble finalitat: d’una banda, promouen i donen a conèixer aquest tipus singular d’expressió artística entre el gran públic; de l’altra, inciten a la seva producció entre els mateixos artistes.
Quant a les trobades, aquestes desenvolupen l’aspecte més enriquidor per als col·leccionistes i afeccionats als ex-libris: “Intercanviem peces amb altres exlibristes d’arreu del món, no només a les trobades sinó també per correspondència. Aquesta és una activitat cultural que no requereix grans tecnologies ni tampoc grans infraestructures.” Finalment, a banda de les activitats anteriors, Francesc Orenes edita semestralment la revista Ex-libris, en català, amb extrets en castellà i anglès, adreçada als 240 socis que formen part d’aquesta organització i a qualsevol persona interessada en el tema.
