Virgínia Novel i Martí
Fotografia: Àngel Font
PC, 13è VOLUM. Associacions professionals

Sra. Virgínia Novel i Martí

COL·LEGI OFICIAL DE PODÒLEGS DE CATALUNYA

Text del 2002.

“El Col·legi ha permès la integració de tots els professionals entorn d’una filosofia comuna”

La professió de podòleg està regulada des de fa quaranta anys, si bé el Col·legi professional de Catalunya no va ser creat fins al 1989: “Va néixer a instàncies de l’Associació de Podòlegs de Catalunya”, ens explica la seva presidenta, Virgínia Novel, doctora honoris causa pel Pennsylvania College of Podiatric Medicine de Filadèlfia i guardonada amb la Medalla Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya al mèrit en el treball. L’explicació és senzilla: “Com que la podologia era una especialitat, i no una carrera universitària independent, no teníem col·legi. Els membres del col·lectiu, però, érem conscients de la necessitat d’agrupar-nos. En aquell moment, cada comunitat autònoma ja tenia la seva pròpia associació.”

El prestigi de la professió es va incrementar progressivament, de manera que es va decidir sol·licitar la constitució del col·legi professional “emparats en l’article 3 de la llei sobre Col·legis Professionals del 1982.” L’any 1988, “els estudis de podologia s’insereixen dins el context universitari com a carrera independent. La societat ens reconeixia.” La petició reeixí, i així és com va néixer el primer col·legi a l’estat espa­nyol, i el primer europeu, en el si del Parlament de Catalunya.

“El Col·legi ha permès la integració de tots els professionals entorn d’una filosofia comuna”, subratlla. La necessitat d’establir “uns paràmetres d’actuació” era evident: “La nostra professió, tot i que és antiga, és relativament nova pel que fa a la regulació professional. Calia, doncs, promoure una millor professionalització.”

El Col·legi, “avui totalment consolidat, té un doble vessant. El primer és el professional. La nostra finalitat és ordenar i vigilar l’exercici de la professió i vetllar perquè l’activitat professional s’adeqüi a les necessitats i els interessos dels ciutadans. Alhora proporcionem als col·legiats les eines i la informació necessàries per exercir la seva feina.”

Entre aquestes eines hi ha “la formació continuada, a la qual un professional –sobretot si pertany al món sanitari– no pot renunciar mai.” Per aquest motiu l’entitat disposa de les seves pròpies publicacions: “Bimensualment, editem un butlletí d’informació general i, trimestralment, una revista científica d’àmbit estatal, europeu i llatinoamericà.”

Una altra de les funcions prioritàries del Col·legi és “vetllar pel compliment del codi deontològic professional, és dir, la qualitat assistencial.” A més, entre els molts serveis que la institució posa a l’abast dels col·legiats, hi ha “una pòlissa de responsabilitat civil.”

Virgínia Novel recalca el fet que “el Col·legi té l’obligació de perseguir l’intrusisme.” Aquesta important observació ens condueix a l’altre vessant del Col·legi de Podòlegs, el social. Des dels seus inicis, aquesta en­­titat catalana ha aspirat a “estar present en la ciutadania. Garan­tim que l’usuari rebi serveis de màxima qualitat, que només poden facilitar els professionals col·legiats.”

Per a la responsable de l’entitat, és indispensable que els professionals sanitaris s’apleguin en un col·legi, perquè la seva és una tasca complexa que requereix un control estricte. Així, preveu que en el futur els col·legis professionals deixaran d’exercir exclusivament una tasca de “vigilància” i “adquiriran un paper determinant en la consolidació de la professió, a través d’eines com la formació continuada, que cal regular en un sistema d’acreditació institucional.”

Fora de les nostres fronteres en tenim exemples: “En altres països de la Unió Europea i als Estats Units hi ha col·legis que obliguen els professionals a aprovar un nombre determinat de crèdits de reciclatge anuals. En un futur, els nostres col·legis també sotmetran els professionals a una revalidació periòdica. Aquesta és la manera de garantir a l’usuari l’habilitació i la preparació constant de qui l’atén.”

Per a Virgínia Novel, que a més de representant de l’entitat és professora universitària, l’ideal és que el professional sanitari accedeixi a la formació continuada de motu proprio, si bé el mercat l’acaba conduint inevitablement al reciclatge: “El pacient del podòleg d’ara no té res a veure amb el de fa vint anys. Les exigències de la societat han evolucionat notablement. Avui se’ns demana el domini de les noves tecnologies i uns coneixements que ens permetin aplicar tot tipus de tractaments, sense oblidar els preventius.”

I és que, al nostre país, la medicina preventiva es troba en estat embrionari: “In­troduir la prevenció en els plans d’estudi de les carreres sanitàries no ha estat fàcil.” Ni tampoc entre el públic, quan “seria recomanable anar al podòleg un cop l’any.”

Virgínia Novel reitera que la carrera només aporta “uns coneixements bàsics” al titulat, el qual, al llarg de tota la vida professional, que dura entre trenta-cinc i quaranta anys, haurà d’anar completant amb formació continuada. “Tenint en compte que actualment per exercir es requereix una diplomatura, hi ha la necessitat ineludible d’un segon i tercer cicle per ampliar la recerca en aquest sector.”

“Actualment, hi ha un excés d’escoles de podologia i de professionals”, ens revela: “Les promocions no responen a les necessitats socioprofessionals detectades, sinó que depenen de pactes institucionals.”

El resultat és fàcil de preveure: “La sanitat pública no contempla incorporar aquests professionals i, per tant, molts es veuen obligats a exercir en el món privat.” Ara bé, aquesta aparent massificació es resoldria fàcilment si prestéssim prou atenció a un aspecte que ja hem esmentat, la prevenció. “La sanitat pública podria acollir aquests professionals dins les institucions en programes pilot, per donar cobertura al que nosaltres anomenem peu de risc’, això és, el peu diabètic.” És per això que el Col·legi Oficial de Podòlegs, a través d’un conveni de col·laboració amb el departament de Sanitat, pretén estudiar i valorar aquesta possibilitat. Corrobora tot això el fet que siguin pocs els centres sanitaris públics que ofereixin atenció als usuaris en aquesta especialitat. Mentre no arribi aquest reconeixement, cal que “l’usuari conegui bé quines són les atribucions de cada professional, que sàpiga que davant un problema de peu ha de visitar un podòleg.”

La responsable del Col·legi Oficial de Podòlegs de Catalunya, que també presideix el Consell General de Podòlegs de l’estat espanyol i la institució que agrupa els podòlegs de tot Europa, ens explica que: “Arreu del món, Espanya és el segon país de referència, després dels Estats Units. Pel que fa als podòlegs catalans, tenim molt assumides totes les nostres competències i una ferma voluntat de formació i millora constants de la qualitat en l’exercici de la professió.” I és que “la podologia és tota una cultura.”