Text del 2003.
“S’ha de tenir una visió cíclica del que està passant i saber cap a on ens porta; no ens podem deixar enlluernar massa perquè cal que siguem previsors per al futur”
La Federació de Gremis de la Construcció de la Província de Tarragona es va crear l’any 1975, un moment en què associar-se estava prohibit, quan un grup d’empresaris del sector de la construcció de les comarques tarragonines va decidir unir-se en una societat anònima per defensar els interessos del seu col·lectiu i els salaris dels seus treballadors. L’any 1977, però, amb l’arribada de la democràcia, les coses van canviar i l’associació va poder legalitzar-se i constituir-se com a tal. Així va funcionar durant uns anys fins que es va convertir en el que és ara, una federació que agrupa set gremis comarcals i que compta ja amb 1.900 empreses afiliades.
A Catalunya hi ha una cultura associativa molt important, però potser ha arribat el moment de replantejar-se una mica quin és el paper de les associacions empresarials en el món actual. I això és el que en pensa Manuel Niñerola, president de la Federació que ens ocupa: “En aquest moment hi ha moltes associacions d’empresaris, l’economia s’ha obert internacionalment i potser ha arribat l’hora que analitzem l’estructura d’aquestes associacions i comencem a canviar-la. Penso que hauríem de fer cúpules més fortes, amb més serveis i amb més capacitat d’aglutinar els empresaris.”
En el cas de la construcció, a més, no es pot oblidar una qüestió fonamental: “Actualment, el 50% dels treballadors són autònoms i en els paràmetres que té avui l’economia de mercat això s’ha de tenir en compte.”
La Federació ofereix diversos serveis als empresaris afiliats de manera directa des dels mateixos gremis amb seu a totes les capitals de comarca tarragonines: “Són els encarregats de donar una sèrie de serveis comarcals i de crear unes plataformes de defensa del sector per negociar els convenis. Perquè és la federació la que després participa en aquestes negociacions, i per això ha de tenir molt clar què pensen els seus socis. Els gremis comarcals i locals també defensen els seus afiliats en l’àmbit de les administracions i participen en les cambres de comerç i d’altres entitats locals relacionades amb el sector.”
La Federació és, però, la que els fa de paraigües quan convé plantejar temes més generals: “En un primer estadi oferim la defensa del conveni de la construcció, un conveni que està lligat a la vegada al conveni nacional, però en què nosaltres tenim certa autonomia respecte del marc establert per Madrid. Un segon tema fonamental és el de la seguretat i higiene: tenim una estructura delegada de prevenció, fem el seguiment de l’obra, la formació de l’empresari i la defensa en la qüestió concreta de la seguretat. També ens preocupa molt la formació i per això participem en l’Institut Gaudí de la Construcció i en la Fundació Tripartida per a la Formació.”
A més, la Federació defensa els interessos del col·lectiu davant del maremàgnum actual de legislació: “Estem al corrent de totes les ordenances estatals, autonòmiques i locals, i oferim també la nostra col·laboració en màsters per a l’empresari amb professors de primera línia. A banda de tot això, ens encarreguem de generar opinió i som consultius en la defensa dels nostres interessos; participem en les cambres de comerç i en altres ens que directament o indirectament ens poden afectar.” Cal assenyalar també la seva labor intensa en l’anàlisi econòmica de les despeses laborals i generals de les empreses per facilitar uns preus orientatius de facturació als associats.
Espanya va ser durant molts anys un país exportador de mà d’obra però, en canvi, actualment s’ha convertit en un país receptor, i un dels sectors que més han incorporat aquesta mà d’obra estrangera ha estat el de la construcció, per això volem que Manuel Niñerola ens en faci cinc cèntims: “Benvinguda sigui la gent, vingui d’on vingui, sempre que sàpiguen adaptar-se al lloc on van a viure, perquè penso que això significa que el nostre país ha avançat molt i que, si volem mantenir l’Estat del benestar que tenim, ho hem de fer rebent i donant feina a tota aquesta gent que ho necessita. El cert és que el nostre sector ha passat de tenir 8.000 persones afiliades a la Seguretat Social l’any 1994 a la província de Tarragona, a tenir-ne 32.000 en l’actualitat.”
Lligat a això, però, hi ha la baixa formació dels joves catalans i el boom que s’ha produït en el sector: “Pensem que la formació és una eina clau si volem tenir bons operaris com havíem tingut sempre, però malauradament, tot i que darrerament s’estan fent esforços, encara ens trobem molta gent que es posa a treballar de paleta sense saber res de l’ofici.”
Quant a la demanda creixent de construcció, Manuel Niñerola ens explica que les coses no són tan clares com sembla: “Quan un sector surt d’una crisi, està gairebé sense estoc i això vol dir que costa uns anys posar el producte en marxa. Això, unit a la manca de sòl edificable, va fer que es produís una demanda superior a l’oferta que hi havia. A la sortida d’una crisi, a més, tothom s’aboca a comprar perquè pensa que aquell habitatge li generarà una plusvàlua important. d’altra banda, els interessos hipotecaris baixen i s’allarguen els terminis de pagament. És evident, a més, que el ciutadà fa números i veu que pel preu que li costa un lloguer pot comprar-se un habitatge i assegurar-se una pensió per al futur.”
Aquesta demanda tan forta, lligada a la manca de mà d’obra especialitzada i a l’encariment del sòl, fa que el sector pateixi un encariment important: “Tot i l’augment de preus, també és cert que s’ha reduït el marge de benefici del constructor i del promotor, però en general podem dir que estem en un moment dolç.”
De tota manera, l’experiència dels dirigents de la Federació fa que demanin als seus afiliats molta prudència: “S’ha de tenir una visió cíclica del que està passant i cap a on ens porta, no ens podem deixar enlluernar massa perquè cal que siguem previsors per al futur.”
Pel que fa a la prevenció, hi intervenen molts factors interrelacionats: “L’increment de gent que ha entrat en el sector ha fet que molts no coneguin l’ofici, com dèiem abans, i això significa que tampoc coneixen el risc que comporta. La nostra feina suposa treballar a la in-tempèrie, a molta altura, amb situacions climàtiques a vegades ex-tremes i amb uns vicis adquirits que costa fer corregir a la gent.”
A més, ara el professional ja no és aquell que començava i acabava l’immoble, sinó que es treballa per equips: “Ara hi ha els enrajoladors, els qui posen envans, els qui pugen els fonaments, etc. Cadascú té una feina diferent i això vol dir que en una obra entra i surt molta gent al llarg del dia, la qual cosa pot fer que hi hagi més perill d’accident.”
Són els empresaris, els sindicats i l’Administració els qui tenen l’obligació de vetllar per aquesta qüestió, però també els mateixos treballadors: “Han de ser conscients del risc que corren i que el seu estímul no ha de ser altre que protegir la seva vida i la seva seguretat.”
