Francesc Perich Faura
Fotografia: Àngel Font
PC, 10è VOLUM. Assessors d’empresa

Sr. Francesc Perich Faura

GESTORIA PERICH

Text del 2001.

“No hem de perdre mai de vista que no hi ha res fàcil”

Als anys seixanta s’entenia la figura del gestor com aquell professional que s’encarregava dels tràmits burocràtics. És cert que són els interme­diaris entre l’Administració i els contribuents però, avui en dia, la seva feina va més enllà de la gestió, són professionals capaços d’interioritzar els problemes dels seus clients i d’assessorar-los en tots els assumptes. Arribar a aquest nivell d’actuació era l’objectiu de Francesc Perich. Va deixar la seva primera feina en una gestoria perquè creia que es podia anar més enllà i, amb l’esperit emprenedor heretat del seu pare, va crear el seu propi gabinet. “Sempre he tingut la inquietud de moure’m i per això em vaig establir pel meu compte el 1959. La intenció era la de fundar un despatx petit i molt personalista. Així ho vam fer i així hem continuat: a la gestoria som quatre persones però, seguint l’evolu­ció del mercat, oferim un assessorament integral, amb gent externa de l’oficina. En l’actualitat no pots treballar sol perquè en la nostra feina has de tocar una àmplia gamma de temes, de manera que t’has de rodejar de gent experta, col·laboradors titulats i preparats. Nosal­tres en tenim tot un ventall, i canalitzem els assumptes vers el pro­fes­sional més idoni per a la situació en qüestió. Així podem facilitar totes les prestacions als nostres clients.”

Els assessors són els professionals que més contacte tenen amb el teixit empresarial, i en saben els trets distintius característics. “Els empre-saris catalans solen ser emprenedors. Potser no són gaire arriscats a l’ho­ra d’invertir i actuen amb un excés de prudència, però crec que hi dediquen molts esforços i que no es queden aturats. Les noves ge-neracions són bastant emprenedores, comencen des del no-res i van progressant a poc a poc, millorant dia a dia. Aquesta és, al­menys, la visió que en tinc jo, després de tractar amb els petits i mit­jans empresaris.”

Lògicament, no tots actuen de la mateixa manera, hi ha moltes diferències entre ells. Tot i així, l’evolució del sector està directa­ment relacionada amb els temps que es viuen i certes actituds són molt semblants: “La tònica actual és que tothom té molta informació, i qual­se­vol empresari d’avui té al seu abast més coneixements que abans. Això per a nosaltres és un avantatge, sempre que el client es deixi guiar per l’opinió dels experts. El problema sorgeix quan creu que ho sap tot perquè ha llegit una mica sobre el tema. No hem de perdre mai de vista que no hi ha res fàcil.”

La formació i la informació de les noves generacions les ha dotades de més preparació a l’hora de portar les empreses. Els joves asses-sors també es troben immersos en aquesta dinàmica, però cal tenir en compte que un assessor s’ha de moure amb uns paràmetres diferents. “Un pro­fes­sional com nosaltres ha de tenir clar que som com els metges de capçalera. Et pots guanyar bé la vida, però no seràs un milionari i molts d’aquests joves basen la feina en els diners. La seva manera d’actuar és molt agressiva i només respon a l’ob-jectiu de fer diners ràpidament.”

Aconseguir la fidelització d’un client no és una feina fàcil, i ho és menys, encara, quan s’ha de fer front a la competència deslleial: “L’intrusisme és un factor que fa molt de mal a la nostra professió. Qualsevol es pot donar d’alta perquè l’Administració no requereix cap títol especí­fic, i això crea confusió. El client tendeix a contractar el servei més barat i, normalment, l’elecció és errònia. M’he trobat amb dos casos de persones que han tornat a la meva gestoria després d’haver po­sat els seus assumptes en mans d’algú que no és professional. Això no és el més habitual, perquè no és fàcil reconèixer les pròpies equi­vo­ca­cions i tornar enrere, i llavors perds el client definitivament.”

Un altre gran inconvenient d’aquest ofici és la obligatorietat de formar-se contínuament. “No pots deixar d’assistir a cursos, seminaris, confe­rèn­cies, etc. Però arriba un punt que hi has de posar límits perquè si no, al despatx gairebé no hi series. Has d’estar ben organitzat, no perdre el fil però tampoc descuidar la feina. El que és cert és que els canvis que ens vénen són tan ràpids que no tens temps de reaccio­nar.”

Les variacions de la normativa són constants. Moure’s en un terreny tan inestable comporta una inversió de temps i d’atenció considerables. Però aquestes modificacions de legislació contenen un segon factor pro­ble­màtic: la necessitat d’un estudi profund per arribar a una interpretació correcta. “La dificultat màxima ens arriba amb la disparitat de crite­ris. No es tracta només de donar una interpretació a la llei. De vega­des ens trobem que els criteris de la Direcció General de Tributs, els de l’Agència Tributària i els de l’inspector del cas en particular no coincideixen. Nosaltres informem el client d’aquestes desavinences i és aleshores quan et demana que siguis tu qui decideixi. És una mostra de confiança, però no és la nostra feina.”

Aquest és un exem­ple clar de l’estret vincle que es crea entre l’assessor i el client, una relació que no és fàcil d’aconseguir: “La confiança és l’èxit de la nostra pro­fes­sió. És important tenir cura del tracte amb les persones. S’ha de saber transmetre seguretat, el client ha de copsar que estàs fent les coses de la millor manera possible. Actuant així no té dubtes per adreçar-se a tu quan sorgeix un problema.”

Sovint, la relació professional s’eixampla i el client es converteix en amic i, de la mateixa manera que es comparteixen les alegries, també es com­par­teixen els disgusts: “Quan estàs passant una inspecció d’un client, la pateixes i la vius com si tu mateix fossis l’empresari. En alguna ocasió consideres que l’actuació de l’Administració és injusta per­què coneixes l’afectat i saps que no hi ha mala fe en els seus actes. En els casos més extrems et pots trobar en la trista situació d’haver de comunicar a un amic que la seva situació no és bona, que s’ha equivocat i que ho ha de deixar córrer. Barrejar els negocis i l’amis­tat et fa la feina més complicada perquè la implicació emocional és màxima.”

Cal saber separar la feina de la vida privada, però deixar els problemes al despatx no és tan fàcil. “Jo intento marcar una separació, cada cosa al seu temps. Hem de poder desconnectar de la vida labo­ral, però reconec que cada cop és més difícil. Procuro sortir del despatx i no pensar més en els clients, ni quan sóc amb els amics, ni quan sóc a casa.”

I aquest és un dels tractes que té amb el seu fill, amb qui comparteix llar i també feina: “Va començar a treballar al despatx i a poc a poc es va anar interessant per la professió. Els es­tu­dis li han anat molt bé i ara ja puc començar a delegar-li feines. Es pot dir que estic a punt de cedir-li la torxa, ell serà el continuador del despatx i estic tranquil. Sentimentalment, és molt important saber que la tasca que has començat té continuïtat en el temps.”