Text del 2002.
“El ciutadà ha de tenir molt clar que ha de posar els seus comptes en mans d’un bon professional format continuadament”
No ha estat mai senzill fer entendre a la gent que paga impostos a canvi de rebre prestacions, i aquesta és una de les missions dels assessors fiscals. És així com ho explica el president de la Federació d’Associacions Professionals d’Assessors Fiscals de Catalunya, Francesc Sánchez: “Els ciutadans sovint no entenen que paguen per alguna cosa. Ells creuen que els seus diners no se’ls retornen, que tot va a parar al buit. Nosaltres procurem que entenguin que això no és així, tot i que és una tasca difícil. És complicat respondre la pregunta de quan la gent s’haurà mentalitzat que pagar no és una pèrdua de diners, perquè recordo que, pocs dies després de sortir com a obligatori l’impost sobre la renda, ja va aparèixer un llibre que explicava com defraudar!”
De tota manera, els professionals saben quina és la seva feina i actuen d’acord amb la llei: “La persona que demana al seu assessor que l’ajudi a defraudar, el meu col·lectiu no la vol.”
D’altra banda, però, Francesc Sánchez tampoc no és partidari dels càstigs exemplars: “La Hisenda exemplificant pot fer efecte durant un temps molt curt, però després ja ningú no se’n recorda. El que penso que tots ens hem de ficar al cap és que Hisenda és l’aparell recaptador de l’Estat i que, per molt que la seva filosofia sigui més o menys dura, sempre toca la butxaca del ciutadà. També és cert que abans tenia uns sistemes i ara en té uns altres; ara no actua sola, sinó que també ho fa a través d’altres institucions i dels mateixos assessors fiscals; és com una teranyina que s’ha anat estenent cada vegada més.”
Són cinc-cents els professionals que estan associats a la Federació en un total d’un col·lectiu immens: “La nostra és una feina que engloba gent de professions molt diverses, a més de patir un intrusisme força preocupant: els advocats es dediquen a assessorar fiscalment, també ho fan els economistes, els graduats socials, els censors jurats de comptes, els gestors, els sindicats, les associacions de veïns, i aquells que diuen que en saben molt perquè van treballar tres mesos en una gestoria. I això sense comptar els dos màxims assessors fiscals de tots, els bancs i la mateixa Hisenda.”
No obstant això, les associacions que integren la Federació només accepten professionals ben preparats: “Fins ara era necessari passar unes proves i haver cursat uns estudis determinats, aleshores es decidia si s’acceptava aquella persona o no. Des de l’any passat, en canvi, demanem que com a mínim el professional sigui diplomat, perquè, tot i que sabem que hi ha gent que no té títol i té una llarga experiència, havíem de fer una tria que resultés útil.”
Darrere de la Federació hi ha cinc associacions: quatre corresponents a cada província i una cinquena que va crear el mateix Francesc Sánchez: “Aquesta última associació reuneix les persones que es dediquen no solament a la qüestió fiscal sinó també a donar un servei integral a l’empresa, i està integrada únicament per professionals autònoms.”
Ser membre de la Federació no vol dir només estar sota un paraigua protector en cas que sorgeixi algun problema, sinó que “el que importa és beneficiar-se de la gran quantitat de serveis que ofereix a tots els associats. Els oferim un servei d’assessorament jurídic del qual poden disposar des del moment mateix que s’associen; disposen també d’un servei de consultes de què poden servir-se davant de qualsevol dubte, ja sigui fiscal o comptable, i d’un servei de publicacions amb una revista que posa els associats al corrent de totes les novetats que poden afectar la professió.”
Però una de les coses que més valora Francesc Sánchez és l’organització de cursos i seminaris de reciclatge als quals poden assistir tots els socis: “La legislació és canviant, i el fiscalista es pot trobar que hi hagi coses que no les sàpiga perquè acaben de sortir publicades al BOE, però que si hagués assistit al seminari que hem convocat fa quinze dies, se n’hauria assabentat.”
A Francesc Sánchez el preocupa que els cursos que organitzen les associacions i la mateixa Federació no tinguin una assistència de gent molt més nombrosa: “El professional ha d’estar en un reciclatge continu i s’ha de mentalitzar de la importància que té. Aquesta és una de les coses que ha de tenir clares un assessor fiscal, com també el ciutadà ha de tenir molt clar que no pot posar els seus comptes en mans del veí de l’escala, sinó d’un bon professional que s’estigui formant contínuament i li pugui resoldre els problemes que vagin sorgint, sempre d’acord amb la llei.”
De fet, l’aspiració de la Federació seria aconseguir que hi hagués una carrera universitària dedicada exclusivament a formar assessors fiscals: “Aquesta seria la forma perquè tothom sabés quins són els professionals que realment estan formats per fer aquesta feina.”
A més de tots els serveis que hem comentat, la Federació també ofereix les seves oficines a tots aquells associats que les puguin necessitar: “Si algú ha de fer una reunió o una convenció, ens pot demanar les oficines, i també poden venir-hi per connectar-se a Internet amb tots els enllaços oficials i a consultar el material que tenim per tal que pugui fer la seva feina amb molta més eficàcia. Tenim també convenis de col·laboració amb Hisenda i amb la Seguretat Social, i fins i tot un assessor pot consultar la borsa de treball que li oferim, i una borsa concreta per aconseguir secretàries qualificades.”
Tot i els convenis de col·laboració amb Hisenda que esmentava fa un moment el president de la Federació, “això no significa que puguem veure la Federació d’Associacions Professionals d’Assessors Fiscals de Catalunya com el braç dret de l’aparell recaptador de l’Estat. De la mateixa manera que tenim convenis amb Hisenda, també els tenim amb Foment i amb altres institucions, perquè el que ens interessa és poder oferir als nostres associats una informació molt àmplia i una gran varietat de cursos.”
L’harmonització d’impostos amb Europa és un tema que els assessors fiscals coneixen bé, i per això en demanem l’opinió a Francesc Sánchez: “És absurd que cada poble pagui impostos diferents si tenim tots la mateixa moneda. Penso que a mig termini estarem molt assimilats en aquest sentit. El problema és si tots estarem al mateix nivell, perquè el que cobra un treballador a Alemanya i un a Espanya és molt diferent.” Passi el que passi, però, de ben segur que els assessors fiscals seran allà per donar-nos un cop de mà.
