Text del 2001
“La confiança ha de donar-se des del primer moment; la comprovació és quelcom més material”
Amb orígens professionals a l’Administració, aquesta parella d’empresaris-advocats manté al seu despatx una línia d’exactitud en l’activitat assessora, exactitud que anteposen a altres aspectes com ara la confiança amb el client, tot i que, segons asseguren, aquesta és una qüestió que tampoc ha d’obviar-se: “La confiança, d’entrada, ha d’intentar-se per tal que el client se senti bé. La imatge és important però el que realment compta és la feina. Si el temps demostra que l’has feta bé, l’opinió de la persona et val la pena. La resta és un atzar que s’esdevé o no si realment ets com es pretén. La confiança ha de donar-se des del primer moment; la comprovació és quelcom més material.”
Aquesta serietat professional els féu organitzar-se en un determinat estil de despatx dedicat als temes laborals d’empresa, “des d’aspectes administratius fins a acomiadaments. Per a fer això, ens estructurem en dos grans departaments: l’administratiulaboral –dedicat a contractacions, nòmines i Seguretat Social– i el contenciós, tot i que la principal problemàtica ve sempre de les relacions laborals.”
“El nostre lema és el personalisme. Sortosament tenim un equip de gent jove i responsable que treballa fins molt tard perquè el que es vol és la personalització ja que hi ha qüestions extremadament complicades que demanen un alt grau d’atenció.” I tot plegat va encaminat a un determinat tipus d’empresa: “La tipologia és la d’aquella companyia on la presa de decisions es fa tal com decidim a les nostres fronteres. Per raons òbvies: quan algú designa un assessor ho fa inspirat en la confiança que li suposa el nom. I el nom és quelcom que només es coneix al dedins d’un país. Les empreses són, doncs, catalanes –petita, mitjana i gran– però més que per magnitud, el client es defineix per la capacitat decisiva al dedins de les fronteres.”
I les virtuts que, sovint, el client demana a l’assessor són poques però precises: “Ha de tenir autoconfiança, credibilitat, autoritat moral, coneixement i respecte professional, tot un seguit de valors que només donen el bagatge i l’experiència.”
Com a empresaris, Eduard Coll i Francisco Javier Arguiñáriz formen part de la història d’una nova generació del món empresarial que visqué una mena de caça de bruixes, una situació que amb el temps ha anat evolucionant: “En l’actualitat hi ha una tendència a protegir el treballador en igualtat de condicions, la qual cosa comporta que costi més de defensar l’empresari. Quan, atípicament, hem defensat un treballador sabem que d’entrada tenim més possibilitats i que jurídicament és més satisfactori. Avui no creiem que hi hagi cap caça de bruixes però la situació d’antuvi era més complicada que la d’ara.”
Francisco Javier Arguiñáriz allarga aquesta reflexió: “Jo venia de l’Administració laboral com a inspector de treball, i com a tal vigilava el compliment de la normativa laboral. Això em creà una predisposició i una obligació envers aquest subjecte que és l’empresa. No hem d’oblidar, però, que la normativa protegeix l’element més feble de la relació laboral: el dret laboral és pensat justament per a contrarestar l’inicial desequilibri existent entre empresari i treballador. Ara bé, l’opinió de l’empresari ha variat arran del canvi del panorama polític, d’una tensió de forces que ara és més difusa: el discurs s’ha matisat mercès a la maduresa del sindicalisme. Això fa que el treballador entengui els problemes com una demanda que ha de cobrir: fa uns anys, qualsevol decisió empresarial era titllada de capriciosa, però avui es veu com una necessitat.”
Per a Eduard Coll s’ha fet, en aquest sentit, una gran tasca des d’un punt de vista legal i sindical: “On hi ha més profusió de disposicions és en el dret laboral: els legisladors han fet molta feina ampliant un bon nombre de lleis sense derogar les anteriors i això no passa en altres branques del dret. Políticament s’ha treballat, els sindicats han evolucionat i han modificat la seva actitud. Les relacions laborals són en un estat en què la col·lectivitat es prioritza sobre la individualitat i per a fer-ho hi ha una representació legal de treballadors. Això té avantatges i inconvenients: res no és bo per si mateix, tot va en funció del context, i un sindicalisme benentès és inexcusable per al bon funcionament de l’empresa.”
Davant les pors inicials que patia l’empresari vers el sindicalisme, cal fer-se una sola pregunta: “Què genera el que es desconeix? Por, justament perquè es desconeix. Els sindicats no havien tingut l’oportunitat de donar-se a conèixer en una línia de treball però en demostrar-la, l’empresari entén que no hi ha motius per a la por. I és que també ell ha evolucionat: hem passat d’empresaris paternals basats en un principi d’autoritat a gent preparada, formada, professional, que se sent còmoda en contextos de discussió amb sindicats que són a l’alçada de les circumstàncies.”
L’assignatura que encara és pendent en el dret laboral és potser la no-discriminació entre la petita i la gran empresa ja que l’aplicació d’una única solució comporta la desigualtat d’un tracte adequat. “Queda encara la incapacitat de no haver fet un vestit a mida de cada empresa: les necessitats no són les mateixes a una multinacional i a un petit taller. Nosaltres vam participar en un estudi de la Cambra de Comerç arran del qual, i com a conclusió, es va decidir presentar als grups parlamentaris la necessitat d’incorporació d’un Estatut de petita empresa que regulés certes situacions. S’ha instaurat una cultura que entén que l’empresari paga per tot i no s’atén a la seva fortalesa econòmica. L’empresari, de vegades, només difereix del treballador en el fet d’haver tingut un atreviment. Sorprèn de veure treballadors amb millor cotxe, amb millor habitacle i amb més vacances que l’empresari. I hi ha qui es juga permanentment el seu futur en un mercat canviant i amb una normativa que se li gira d’esquena.”
Com a coneixedors de la Seguretat Social, aquests dos assessors tenen una opinió formada sobre la millora de tracte envers el contribuent, sobretot quan per part de l’Administració hi ha la sensació de lliurar prestacions: “Això els fa caure en una certa superioritat. Els professionals han de saber que el que fan és només un repartiment, d’acord a una normativa, del que d’altres han lliurat. La Seguretat Social ha tingut un creixement important però no ha donat més prestacions i tampoc no ha abaixat les quotes. I té paradoxes ben absurdes: les baixes per incapacitat temporal –que són les que més afecten l’interès empresarial– són fàcils d’obtenir; les invalideses, en canvi, moltes vegades no es donen.”
Però abans d’arribar a un litigi, ells recomanen una consulta preventiva i una positura hàbil: “De les lleis s’ha de veure el que diuen i el que no; però el qui no lluiti tot el que pugui per impedir que un tercer li digui com ha de fer les coses, s’equivoca. El consens, i no pas la imposició, garanteix la solució d’avui i la pau de demà.”
