Text del 2001
“La nostra tasca comporta una bona capacitat per escoltar, viure i ajudar a resoldre els problemes de les persones”
L’assessorament privat intenta que els usuaris de la legislació, és a dir, els ciutadans, apliquin correctament la normativa vigent i, si és possible, se’n beneficiïn. De l’altre costat, trobem els advocats de l’Estat, la funció dels quals és assessorar i defensar els interessos de l’Administració en favor de tota la comunitat. L’advocat i economista Josep Mª Coronas se sent afortunat d’haver superat les oposicions que li permeten assumir aquesta gran responsabilitat.
“Atès que les proves d’accés tenen un elevat grau de dificultat, els funcionaris acostumen a ser professionals molt ben preparats. Després, un cop estàs desenvolupant la teva tasca, t’adones que mitjançant el teu treball i esforç pots aportar quelcom al país i millorar-lo. Aquesta és una sensació molt bonica i positiva, sobretot perquè són els teus conciutadans qui te la transmeten.” Tot i la dualitat de ser llicenciat en dret i en econòmiques, Josep Mª Coronas reconeix obertament la seva passió per les lleis: “La meva activitat professional sens dubte és privilegiada perquè realitzo un treball d’advocat pur per sobre de qualsevol altra consideració.”
Aquest amor cap a l’advocacia i en particular cap a l’assessorament fa que tingui un concepte ben precís del compromís ètic que implica aquesta activitat: “L’advocat no pot deixar de ser objectiu i sincer amb les persones que confien en ell. No es tracta mai de dir-los el que desitgen sentir, sinó el que veritablement el professional creu que s’ha de fer. A més, la nostra tasca comporta una bona capacitat per escoltar, viure i ajudar a resoldre els problemes de les persones.”
La seva posició d’assessor, juntament amb els seus profunds coneixements del funcionament i de les dinàmiques de l’Estat, fa que observi els objectius que tant el sector públic com el privat han d’assolir per tal que els empresaris del país gaudeixin d’un assessorament de qualitat: “D’una banda, cal que el legislador es conscienciï que les normes s’han de redactar de forma entenedora i unidireccional, de manera que només se’n pugui fer una interpretació. S’hauria d’evitar el fenomen actual en què els funcionaris les entenen i les apliquen de formes diverses i en el qual els magistrats dicten sentència partint de lectures molt variades. D’altra banda, cal que els assessors tinguin la preparació i la vocació escaients. L’empresari ha de tenir molt clar que si contracta un professional entusiasta de la seva feina, honest, que aprofundeixi en l’arrel dels problemes i que li cobri de manera proporcional als seus serveis, sempre sortirà guanyant.”
Això és especialment important en el cas de l’assessorament fiscal: “En qualsevol societat el pagament d’impostos és coactiu perquè molt pocs ciutadans abonen els seus tributs de forma espontània. L’Administració hauria de tenir molt en compte aquest fet i ser conscient que la seva primera tasca és l’honestedat, la claredat de gestió i la difusió del ventall de serveis que presta. D’aquesta manera, la gent valoraria la utilitat i conveniència de la seva contribució, i pagaria amb naturalitat per les contraprestacions que rep de l’Estat.”
La fiscalitat és també una mostra dels models amb voluntat exemplificativa que s’han estat utilitzant per acabar amb el frau: “Les polítiques i actituds agosarades i agressives per forçar una situació mai no donen resultats satisfactoris perquè es produeix un rebuig i una negativa per part de la població. L’Administració s’hauria de plantejar l’eliminació de determinades sancions que no s’ajusten a un sistema democràtic. Un cas evident és el de la presó per deutes amb l’Administració. Quant als deutes privats, aquest càstig ja va ser eliminat del dret romà i no sembla tenir gaire sentit que es continuï aplicant només perquè el creditor sigui l’Estat.”
Tot i que l’Administració espanyola té encara camí per recórrer, hi ha hagut una pronunciada evolució cap a mesures més eficients per tal d’aconseguir la tributació general i acurada de la ciutadania: “Fins a l’any 1995 les sancions podien arribar al 300% de la quantitat defraudada. Aquesta mesura, en comptes de potenciar el pagament, induïa al frau perquè l’empresariat en cas d’infracció es declarava insolvent. Des d’aquell any les sancions mai no poden superar el 150%. Tot i així se segueixen aplicant amb excessiva exemplaritat. L’Administració ha d’educar els seus professionals en la prudència i estimular la idea que la sanció només s’ha d’imposar quan hi ha proves paleses que ha existit un comportament negligent per part de l’infractor.”
La Generalitat sí que està mostrant una actitud oberta que ajuda a conservar moltes empreses tradicionals catalanes: “La bonificació del 95% en la transmissió de patrimonis actius és una decisió intel·ligent que facilita la continuïtat de les empreses i la creació de riquesa per al conjunt del país.” Aquesta mesura evidencia l’actitud de la nostra Administració, però també mostra una forma d’entendre l’empresa que es diferencia de la concepció que poden tenir en altres indrets: “Els empresaris se senten orgullosos de la seva tasca perquè saben que aporten un component d’exemplaritat en la seva feina diària en tirar endavant negocis que no sempre són tan rendibles com caldria. Donen una lliçó de generositat i d’esforç personal per crear riquesa per a la col·lectivitat.”
El treball de Josep Mª Coronas respon a la seva voluntat de deixar a les generacions futures un món més just i millor del que ell va trobar en començar a exercir. Aquesta característica de la seva personalitat també explica la importància que concedeix a la societat civil com a mitjà per pressionar les instàncies polítiques i afavorir la creació d’un estat democràtic més igualitari: “Crec que, d’una banda, la passivitat de la societat civil obeeix al desencís que els ciutadans senten cap a una normativa que troben esquerpa i poc generosa. Per això, em sembla que calen causes justes que els estimulin. D’altra banda, també seria necessària una legislació que els emparés i motivés a fer quelcom per als altres, com és el cas de les obres socials de la ciutadania acomodada, que es podrien estimular mitjançant una Llei de mecenatge més oberta i generosa. En definitiva, crec que és un problema de manca d’educació en valors –la pau, la justícia, la llibertat, la igualtat, etc.– que afecta tant els polítics com la resta de la societat.”
Esperem que el sistema docent vigent que inclou tota una sèrie de continguts transversals –educació per a la democràcia, per a la pau, per a la igualtat, etc.– formi ciutadans més conscients dels seus deures i drets socials en un estat democràtic. Si aquest objectiu s’assolís, Josep Mª Coronas Guinart pensa que la mateixa societat criticaria i lluitaria per eliminar determinades xacres del poder legislatiu i judicial: “Un estat sense una justícia ràpida és un estat menor de dret, perquè sense justícia ràpida difícilment hi ha justícia.”
