Text del 2003
El Centre d’Higiene Mental va sorgir com una proposta alternativa real i pràctica que oferia una atenció comunitària, preventiva, assistèncial i rehabilitadora.
L’any 1975, la ciutat de Barcelona estrenava una associació pionera en l’atenció a les malalties psiquiàtriques. El Centre d’Higiene Mental Les Corts donava els primers passos amb un nou tarannà assistencial, tot introduint aire fresc a un àmbit sanitari afectat pel desfasament i la saturació. “El nostre objectiu va ser oferir una bona atenció i alhora difondre un nou model, activar un procés de reforma”, afirma el doctor Lalucat, metge psiquiatre i coordinador general del Centre.
La resposta global i multidisciplinària defineix la filosofia d’aquesta institució que atén actualment a més de quatre mil pacients anuals dels districtes de Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, amb un equip de cinquanta professionals procedents d’un ampli camp formatiu: psiquiatres, psicòlegs, infermers, treballadors socials, educadors socials i administratius implicats en el fiançament d’una nova manera d’entendre el benestar psicològic o l’anomenada higiene mental, perspectiva que té a veure amb la promoció de la salut, la prevenció, la detecció precoç, la millora de la qualitat de vida i la integració de les persones afectades en el seu entorn. “En la dècada dels 70, durant les darreries del franquisme, l’atenció psiquiàtrica de la sanitat pública disposava d’unes saturades consultes de neuropsiquiatria i en l’extrem oposat, grans centres hospitalaris (els ‘manicomis’); eren comptades les unitats de psiquiatria per a pacients aguts en hospitals generals”, rememora el doctor Lalucat.
La inauguració del Centre d’Higiene Mental va significar “una proposta alternativa real i pràctica que oferia una atenció comunitària, preventiva, assistencial i rehabilitadora per a totes les edats: des de la infància fins a la vellesa”, explica tot assenyalant una de les característiques més innovadores: els pacients no eren tractats per un únic professional sinó per un equip multidisciplinari. “Això permet que cada professional aporti els seus coneixements i col·labori amb els altres per tal de donar una resposta integral. No es tracta només de reduir els símptomes sinó també de contribuir a l’evolució favorable de la persona en el si del seu medi social i natural.”
L’associació compta amb cinc dispositius assistencials integrats en la xarxa de salut mental d’utilització pública del Catsalut: un centre dirigit a infants i adolescents, dos equipaments centrats en la població adulta, i dos espais més especialitzats en la rehabilitació i la integració social: “Cadascun d’aquests serveis té un equip propi, amb un coordinador”, matisa, abans d’especificar que la filosofia de treball s’assenta en tres prevencions bàsiques, cabdals en la cura de la salut mental.
La primera intenta evitar la malaltia i promoure la salut mental, per tal que la persona gaudeixi de nivells més alts de benestar psicològic. “L’individu se sent millor si desenvolupa les seves capacitats i participa en contextos sans que les promouen.”
El segon camp d’actuació procura portar a terme una detecció precoç que eviti les evolucions més negatives. En un tercer àmbit, els professionals implicats intenten frenar l’evolució crònica de la patologia i, sobretot, “el seu caire discapacitant.”
Lluís Lalucat destaca el paper present i futur de la detecció precoç per part dels professionals de base, com ara els educadors, els pediatres, els metges de família i els treballadors socials que requereixen una formació específica en aquest camp. Així mateix, declara estar convençut de la necessitat de potenciar l’abordatge psicològic: “Durant els últims deu anys hi ha hagut una tendència a incrementar les respostes farmacològiques com a element d’atenció bàsica i s’ha reduït l’assistència psicoterapèutica”.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, un 25% de la població pateix en algun moment de la seva vida una afecció mental. Els motius d’aquest elevat percentatge s’han de buscar en el “caire excloent, exigent i competitiu de la nostra societat desenvolupada i que tendeix a generar situacions de sobrecàrrega, conflicte i insolidaritat”, valora.
Una formació més orientada a l’acceptació dels canvis i dels conflictes vitals, així com de la creixent transitorietat laboral i familiar seria una eina útil per saber afrontar els entrebancs vinculats als canvis. Per al doctor Lluís Lalucat, és necessaria la implicació de tots els sectors socials en la construcció de comunitats més integradores: “La responsabilitat és dels pares, dels mestres, dels mitjans de comunicació i, òbviament, també dels professionals i les Administracions”, comenta, abans de ressaltar que “tota evolució personal i col·lectiva està lligada al conflicte, que és un motor de maduració de les persones, dels grups i de les organitzacions. No hem de conceptualitzar el conflicte de manera negativa ni tampoc negar-lo, perquè si no el consolidem, i contribuïm a la gènesi de la disfunció i al trastorn. Hem de buscar el seu desenvolupament natural. Això passa per acceptar millor les pròpies limitacions i les de l’entorn, així com per confrontar els propis interessos amb els dels altres, acceptar les diferències i buscar fórmules de negociació i resolució compartida dels conflictes. També, és bo articular d’una manera més realista els desitjos i les possibilitats de realitzar-los.”
El pacient d’un psiquiatre encara pateix el risc d’una estigmatització social. La permanència d’aquest tabú contrasta amb la saturació dels serveis de salut mental. “Ha augmentat considerablement el nombre de pacients que els metges o els pediatres deriven cap a l’especialista”, constata el coordinador, sense oblidar que aquest factor “pot ajudar a normalitzar aquest servei i a acostar l’oferta assistencial a les necessitats reals.”
El doctor Lluís Lalucat avalua el nivell assistencial català amb prudència, perquè “hi ha aspectes que no han estat prou impulsats, sobretot si ho comparem amb el desenvolupament de l’assistència mèdica general.”
Tot i així, es mostra optimista: “Hi ha una bona disposició política per incrementar el ritme de creació de nous recursos.”
Pel que fa el centre que coordina, considera que “molts dels professionals hi són des dels inicis. Això demostra una consolidació.”
La formació continuada és la punta de llança d’una actuació basada en la qualitat: “N’és del tot imprescindible, no només per la necessitat d’actualitzar els coneixements científics, en contínua evolució, sinó per revisar els criteris d’actuació pel que fa a qüestions deontològiques i ètiques.”
En aquest sentit, temes controvertits com els de la confidencialitat de la informació, les hospitalitzacions no voluntàries o els maltractaments en el si familiar requereixen d’un assessorament nodrit. “Molts temes es poden resoldre amb la col·laboració. Hem de procurar crear les condicions, perquè el pacient i la família no entrin en confrontació, ans al contrari participin en la resolució de les dificultats.”
El Centre té cura de crear espais de supervisió per compartir inquietuds, “on es presenten les dificultats tècniques d’un cas per tal de calibrar i millorar-ne l’atenció.”
Les reunions d’equip i les sessions clíniques així com les activitats formatives habituals o les celebracions puntuals on participen experts de renom internacional, completen l’exigència d’una preparació competent.
