Text del 2001
“Hem de valorar qui té raó i qui no en té, què és just i, si és possible, arribar a un pacte”
El dret ha anat de la mà de Jaume Enrich des de l’any 1979, quan, just acabar la carrera, va decidir establir el seu despatx professional a Sabadell. Aquest pas el va fer juntament amb el seu amic Josep Antoni Ruiz, de Molins de Rei, amb qui col·labora des d’aquell primer moment encara que des de despatxos independents.
“El nostre país estava immers en un període de transformacions. La situació política, social i econòmica passava pel principi d’una nova etapa. En l’àmbit jurídic s’estava treballant per adequar la normativa als nous temps. Els primers indicis de canvi en aquest camp es produeixen amb la Llei de la separació i del divorci, i nosaltres vam començar a exercir just en el moment en què s’activà. Moltes persones es van dirigir a l’advocat per gestionar el procés matrimonial, i el col·lectiu va patir una certa saturació pel gran nombre de gent que sol·licitava serveis legals. Així és com vam iniciar la nostra trajectòria professional.”
De totes maneres, ell va preferir enfocar la seva carrera cap a l’àmbit de l’assessorament a empreses, àmbit que domina i que l’ha convertit en un expert per resoldre temes que exigeixen una solució no gens fàcil de trobar.
Jaume Enrich ha completat la seva formació jurídica amb altres estudis de caire econòmic. És auditor-censor jurat de comptes, la qual cosa li permet un coneixement més profund i exhaustiu de l’empresa: “Penso que se li han d’oferir tots els serveis jurídics i econòmics. És un món que demana molta vigilància; internament, l’empresari necessita la tranquil·litat de saber que està complint les múltiples normatives legals i, externament, l’empresa requereix la seguretat que no li parin cap parany perquè, com tot ens creador de riquesa, té molts rapinyaires al voltant, i això representa una lluita constant. Cal estar a l’aguait i saber diferenciar. Algunes persones han utilitzat l’empresa per fer negocis i per saltar-se les normes i actuar de forma poc ortodoxa, només buscant un benefici monetari ràpid i fàcil, però, per molt hàbils que siguin, ni el crim ni l’engany perfecte existeixen, i el frau s’acaba descobrint. Amb això faig referència a aquell temps en el qual alguns s’emparaven en una societat jurídica per actuar en frau de llei. Es van aixecar molts vels jurídics (tal com diu la jurisprudència nord-americana, lifting the veil), que s’utilitzaven per descobrir que al darrere d’una empresa se n’amagava una altra. Els advocats n’hem vist de tots colors. Avui el control per part de l’Administració està molt informatitzat, és més exhaustiu i això explica que hi hagi menys situacions d’aquest tipus.”
No hi ha cap mena de dubte que aquest advocat transmet seguretat amb el seu discurs serè, clar i honrat. Té una trajectòria professional que l’avala i molt records que avui són història. Com a sabadellenc, ha viscut l’època en què ciutats amb una gran presència d’empreses tèxtils patien la crisi del sector i acabaven arruïnades. “Jo ho conec molt bé perquè a la meva família havien estat filadors durant generacions i, al final, la fàbrica es va veure arrossegada per la crisi dels seixanta. Aquella època va ser crítica i singular. L’empresari del tèxtil català era capaç d’arriscar tot el patrimoni familiar per conservar els llocs de treball i acabar com un senyor, pobre però amb honor. Sóc amic d’un gran empresari de Sabadell el pare del qual, en el testament familiar, encara va repartir diners entre els treballadors més antics. Tot això ja ha passat a la història, i les coses han canviat. No hi ha tantes fallides ni suspensions de pagaments, perquè ara la tendència és la inversa i porta a prescindir de treballadors en el moment que s’entreveu la crisi. La reducció de la despesa de personal és la gran solució perquè el negoci pugui intentar salvar-se. S’ha de reconèixer certa lògica en la teòrica d’aquest sistema predicat pels qui han rebut una formació forana, a l’estil dels EUA. A pesar que el treballador rep un cop molt fort, s’assegura la continuïtat de les empreses o la conservació del capital i, ja superada la crisi, el mateix empleat pot acabar trobant feina en una altra companyia.”
L’empresari sovint reacciona massa tard una vegada han sorgit els problemes. Ha d’haver-hi un treball de vigilància, de prevenció, per tal d’evitar complicacions. “Els assessors actuem gairebé sempre des de fora de l’empresa, per això la nostra perspectiva és diferent i podem respondre amb solucions que a dintre no es detecten. S’ha de conèixer molt a fons cada organització i els seus puntals directius per entendre què necessita. És difícil entrar dins d’aquesta estructura perquè l’assessorament es veu com un cost més. Potser no s’entén que el nostre rol és evitar que arribi el problema. Podríem exercir un gran paper si participéssim més sovint en els consells d’administració, en decisions importants… ja que podríem detectar possibles futures errades i de pas estalviar disgustos costosos. Un altre gran impediment és que a alguns empresaris, fins i tot quan parlen amb nosaltres, els costa ser sincers i exhaustius en les explicacions.”
I cal no oblidar que si un aspecte és bàsic en el camp jurídic i de relació entre advocat i client és la confiança: “Les conseqüències de les mentides o de la manca d’informació sempre són negatives. La confiança amb el client ha de ser absoluta. Nosaltres partim d’una deontologia que comporta el secretisme professional. No obstant, a vegades hem d’insistir i burxar molt perquè el client ens digui tota la veritat. Un cop assumeix el nostre rol, la relació entre tots dos és molt estreta.” I matisa: “Cal diferenciar entre el client que requereix els serveis del despatx per temes comptables o d’auditoria del que necessita un assessorament jurídic de tipus més personal. En aquest últim cas, la gent ens reconeix decididament com el seu defensor.” En un altre ordre de coses hi ha la relació de l’economista-auditor amb l’empresari, “que hauria de ser igual d’estreta, però no acostuma a ser-ho. Estem en un àmbit més superficial en la relació personal, el dels números, el dels negocis.”
I és que el paper dels advocats en la nostra societat és i ha de ser, en un futur, vital. Una raó de més perquè professionals com Jaume Enrich i Franco es mantinguin al peu del canó amb les mateixes ganes del primer dia és “la il·lusió i l’empenta per resoldre els temes de la millor manera possible per al client. I, si s’ha de lluitar, no tinc inconvenient a fer-ho. En qualsevol conflicte, la baralla ha de ser-hi, i em refereixo a defensar els arguments els quals crec, en definitiva, el dret; però, això sí, fixant sempre un límit: l’interès del client. Hem de valorar qui té raó i qui no en té, què és just i, si és possible, arribar a un pacte.” Paraules convençudes que diuen molt d’aquest professional del dret.
