Text del 2001
«Que ara el jutge pugui veure el rostre de la part demandant i de la demandada i poder parlar cara a cara és molt positiu»
Deu anys d’exercici avalen la professionalitat de Francisca Duque Hernández, una treballadora de mena: “Quan estudiava, els meus pares, Sebastián Duque i Carmen Hernández, em deien que aquesta era la meva única obligació, però jo vaig voler buscar una feina de mitja jornada per donar un cop de mà a casa. La millor herència que ens podien deixar a la meva germana bessona, la Carmen, i a mi són els estudis.” Però ella tenia clar que “l’autèntic aprenentatge l’adquiriria un cop comencés a exercir. Així ho entenen la majoria d’estudiants de dret.”
No va passar per l’experiència de la passantia, si bé “els pocs casos que t’arriben al principi, als quals et dediques en exclusiva”, constitueixen sens dubte una bona alternativa: “Els lletrats que tot just comencen a exercir esmercen tants esforços i atenció en el seu primer assumpte que el resultat ha de ser necessàriament perfecte.” Per a Francisca Duque, una dona molt optimista, la primera persona que va entrar al seu despatx, ubicat a Badalona, està carregada de simbologia: “Va ser un senyor que demanava diners. Em vaig prendre aquesta anècdota com un bon punt de partida.”
Admet que, al llarg dels anys, ha guanyat “seguretat en mi mateixa a l’hora de treballar”, la millor garantia perquè “els altres també confiïn en tu i obtinguis clients fidels. Ara bé, si alguna cosa tinc clara és que la manera idònia de guanyar fama i clients consisteix a ser bona persona.” En aquell primer despatx de Badalona, “com que era situat en un barri de treballadors, els primers casos que van arribar estaven relacionats amb qüestions laborals, sempre des del punt de vista de l’empleat.” Ara bé, ella volia anar més enllà i va començar “a col·laborar amb gestories de la ciutat. Així va ser com vam iniciar el tracte amb la petita i mitjana empresa.”
Al principi d’exercir, amb menys de 25 anys, Francisca Duque es va sentir discriminada per la seva edat i sexe: “Quan els clients entraven al despatx, es pensaven que jo era la secretària. Vaig haver de tallar-me els cabells, vestir-me amb roba seriosa i aparentar més edat de la que tenia. Vaig canviar d’imatge per fer-me respectar.” En alguna ocasió, “sobretot amb gent gran i de poca cultura, els primers contactes han estat difícils, si bé només els ha calgut conèixer-me per saber que es trobaven davant d’una bona professional.”
Actualment la seva oficina es dedica bàsicament a assumptes laborals i civils. A més dels molts casos relacionats amb el primer domini del dret, està al càrrec de la comptabilitat d’unes quantes empreses: “Liquidacions trimestrals, nòmines i contractes.” Assegura, però, que a ella li agrada “saber de tot”, de manera que, per estar en contacte amb una altra vessant del dret, el penal, és també advocada de torn d’ofici. Aquest “contacte esporàdic amb els delinqüents que assisteixo” no està mancat d’interès, per bé que “t’enfrontes a històries molt tristes. És una manera de veure l’altra cara de la realitat. Poder ajudar aquesta gent és un motiu de satisfacció personal.” Quant als clients privats, confessa que “em consideren una lletrada bastant bel·ligerant. No em fa res anar a judici. Si hi ha proves suficients, portem el cas als tribunals i prescindim del pacte. Això sí, en tot moment respecto la voluntat del client i l’informo sobre els pros i contres de cada opció.”
Visitant assídua dels jutjats, Francisca Duque està suficientment autoritzada per aportar un punt de vista vàlid sobre les conseqüències de la nova Llei d’enjudiciament civil: “En el cas de Badalona, disposem únicament de tres sales per a deu jutjats. Cal fer cua per celebrar judicis. Malgrat tot, que ara el jutge pugui veure el rostre de la part demandant i de la demandada i poder parlar cara a cara és molt positiu. Gràcies a la nova llei, s’imparteix una justícia més ràpida i justa. Tant és així, que les sentències es pronuncien l’endemà del judici.” L’augment de l’oralitat “pot crear problemes al jurista especialitzat en dret civil, perquè no està avesat a emprar la psicologia per mirar de convèncer el jutge. El lletrat expert en dret laboral o penal, en canvi, més habituat a les vistes, tindrà les coses molt més fàcils.”
Des de la seva especialitat en dret laboral, aquesta advocada de Badalona posa en evidència que, un cop a la sala, la defensa d’obrers i empresaris és molt diferent: “Si representes el treballador, saps que el jutge pressuposarà que dius la veritat.” L’empresa, en canvi, s’emporta la pitjor part: “És qui ha de demostrar les seves raons.” En resum, “és molt més fàcil representar un membre de la plantilla que el propietari del negoci. Hi ha casos que et provoquen una terrible sensació d’impotència.” L’actitud de l’obrer respecte a l’assessor és també diametralment oposada a la de l’empresari, perquè “quan travessa dificultats a la feina, ens visita constantment. El seu neguit és molt gran, perquè a casa depenen del seu sou. La relació amb ell és molt personal. L’empresari, en canvi, tendeix a delegar el problema i et dóna poders perquè vagis a judici en nom seu.”
Sembla, des del punt de vista del rigor, que el món del dret laboral hauria hagut d’evolucionar al llarg dels darrers anys. Aquesta lletrada sap molt bé que “actualment les inspeccions per part de l’Administració són molt més freqüents”, però també és conscient que “la picaresca encara persisteix. El client sempre cerca subterfugis per estalviar-se el pagament d’algun impost; en té prou a saber que una altra empresa està fent el mateix i no ha tingut cap problema. En conseqüència, si tu no l’assessores per obtenir els mateixos resultats, al seu parer no ets un bon advocat.” Sigui com sigui, Francisca Duque sap molt bé que els únics asos a la màniga per triomfar en la seva i en la resta de professions són “el treball constant i la responsabilitat.” Aquesta és la filosofia que “els meus pares em van transmetre” i la que ella i el seu marit, Sergio, també advocat, ensenyaran al seu fill de cinc anys, Sergi.
