Sr. Pablo Cristóbal González

Text del 2001

“El pacte és una eina com una altra, com ho és també el judici; si és adient s’utilitzarà i si no, no”

Pablo Cristóbal és un jove advocat que des de l’any 1988 comparteix societat amb un assessor fiscal, José M. Gutiérrez i un comptable, Rossend Sánchez. A més d’ells tres, treballen al despatx altres advocats, com ara la laboralista Anna Saez, que fan una gran feina per poder oferir als clients de la comarca el servei integral que demanen: “La gent d’una ciutat mitjana com la nostra el que vol és poder anar a un lloc on els solucionin tots els problemes, de manera que toquem tant temes mercantils com civils, fiscals, laborals, comptables, etc.” L’espe­cia­­litat de Pablo Cristóbal com a lletrat és la civil i mercantil, i és per això que, a més d’alguns particulars, porten sobretot empresa petita i mitjana.

La valoració que fa ell de la posada en marxa el gener de 2001 de la Llei d’enjudiciament civil és la següent: “Crec que el que passa ara és una mica el mateix de sempre: cada vegada que entra un legislador nou, vol solucionar el problema de la justícia amb una altra llei, cosa que em sembla molt bé. La llei en si no és que estigui malament, el problema són els mitjans amb què es fa efectiva.”

Igualada, per exemple, disposa en aquests moments de tres jutjats, però no són suficients: “Penso que amb un o dos més, i amb més mitjans i personal, la llei es podria aplicar molt millor i tot funcionaria d’una altra manera. Ara bé, crec que la importància que es dóna ac­tual­ment a l’oralitat és molt interessant, perquè el client no acabava d’en­tendre el judici escrit. Més d’una vegada m’havien demanat quan es faria un judici i, de fet, ja s’estava tirant endavant, però per a ells a­nar a judici era anar a veure el jutge i prestar declaració davant d’ell.”

Precisament, aquest fet és el que a Pablo Cristóbal més positiu li sem­bla de la nova llei: “Veure els ulls d’una persona mentre està decla­rant és fonamental, perquè no tan sols és important allò que explica, sinó que també ho és com ho fa. El jutge es pot adonar de si diu o no la veritat mirant-lo als ulls; és a dir, no es tracta tan sols que el client vegi el jutge, sinó també que el jutge el vegi a ell i a cadas­cuna de les parts implicades.”

No obstant això, la nova llei també ocasiona alguns maldecaps als advocats titulars de despatxos petits: “A mi m’agrada poder rebre tots els clients personalment, malgrat que després pugui delegar alguna feina a altres companys. El problema que tinc ara és que no puc atendre jo mateix tots els judicis perquè, a vegades, te’n coincideixen dos o tres alhora i els clients volen, com és natural, que estiguis al seu costat.”

La conseqüència d’això és la fusió de diversos professionals per poder fer front a la nova realitat: “Els advocats que fins ara treballaven sols ja han començat a unir-se en bufets, perquè ha arribat un moment en què és impossible portar assumptes seriosament sense tenir al­me­nys dues o tres persones que puguin presentar-se davant dels tri­bu­nals. Aquesta és la nostra situació actual, però no descartem créixer una mica més en el futur.”

La personalització, tanmateix, és el que con­tinua amoïnant-lo: “Els clients et dipositen la seva confiança i t’acabes convertint en molt més que el seu advocat, arribes a ser el seu con­seller, sovint no solament en temes empresarials, sinó també per­sonals. De tota manera, has de procurar no perdre l’objectivitat, si t’hi involucres massa no ets capaç de veure els problemes amb la perspectiva necessària com per poder trobar la solució més adient.”

Aquesta solució no sempre passa per un judici, a vegades cal arribar a pactes: “No m’acompanya la fama de pactista, perquè si crec que tinc la raó i que la puc defensar, ho intento. Una altra cosa és que per motius estratègics intentis pactar.” És a dir, és fonamental que el lle­trat faci una anàlisi seriosa de quines són les principals raons d’un con­flicte: “Jo pacto si amb el que m’estan oferint ja em sento satisfet, si és el que volia el meu client, però el que tinc molt clar és que pactar per pactar no entra dins la meva filosofia professional. El pacte és una eina com una altra, com ho és també el judici, si és adient s’uti­litzarà i si no, no.”

Aquesta reflexió sovint cal fer-la als clients perquè ve­gin quin és el millor camí: “El primer que has de fer és tranquil·litzar aquella persona i demanar-li que t’expliqui què li passa. Li has de fer tocar de peus a terra, i demanar-li que no ometi ni un detall en la seva explicació, perquè si hi ha dades que no has tingut en compte, et po­den arribar per sorpresa el dia del judici i fer-te perdre el cas.”

Però, Pablo Cristóbal encara va més lluny: “No pots plantejar mai un litigi sense haver estudiat molt el cas, perquè la versió que tu tens és la del client, i aquesta pot veure’s afectada per problemes personals que pugui tenir amb l’altra part, amb coses que no explica perquè no vol o simplement perquè les ha oblidades. A més, és important que esbrinis quines raons pot tenir la part contrària i què és el que pot utilitzar en un judici en contra teu.”

Però no són sempre litigis el que porten al bufet de Pablo Cristóbal; a vegades han d’unir esforços entre tots els especialistes del despatx per arreglar temes successoris o concursals, que són assumptes que ne­ces­­siten tenir en compte la situació fiscal i econòmica, a més de la prò­piament jurídica i personal: “Les successions solen patir-se un cop a la vida, però el cert és que porten trencaments familiars importants, per això s’han de fer amb molta cura. A més, no depèn tant del volum de diners que s’hi moguin sinó de raons molt més personals, per­què he vist famílies barallades per dos milions de pessetes igual que per cent.”

La feina del lletrat també és en aquest cas la de con­seller: “L’em­pre­sari pensa en el millor futur per a l’em­presa, i so­vint això vol dir mantenir-la en mans d’un hereu i no repartir-la entre tots els fills, però jo sempre els dic que també procurin en la mesura del pos­sible que no hi hagi ningú que se senti menyspreat, que pensi que no se l’ha tingut en compte per a res.”

I no són solament els problemes de successió els que poden portar situacions dramàtiques a la família, sinó també els ocasionats per sus­pensions de pagaments i fallides: “Hem vist casos de petits i mitjans empresaris que tenen una empresa des de sempre, una empresa en què treballa tota la família i alguns empleats fa molts anys que hi són, però que arriba un moment en què no poden superar una crisi i han de tancar. Aleshores és quan esclata el drama, i és tam­bé el moment en què la gent de fora menys s’adona de la si­tuació que viu aquell senyor que ara tracten tan in­jus­ta­ment, quan en rea­litat si s’ha arribat fins a aquells extrems ha estat perquè ha in­tentat aguantar l’empresa i els seus treballadors tant com ha po­gut, i això li ha fet perdre l’objectivitat.”