Sebastià Cortès Rius
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. Sebastià Cortès Rius

Cortès Rius

Text del 2001

“Els advocats tenim llicència per dir segons quines coses pel bé d’una persona”

Gairebé trenta anys d’experiència avalen la saviesa d’aquest lletrat, Sebastià Cortès Rius, amb bufet a la capital catalana. Si alguna cosa ha a­près al llarg de tota la seva trajectòria és que “en aquest ofici, avui pots defe­nsar el blanc i demà el negre.” En qualsevol cas, estigués al can­tó que estigués, ell sempre ha exercit la seva activitat amb una pro­fessionalitat que és molt d’admirar.

Va començar la seva activitat en un altre despatx, juntament amb un company de gremi. Quan aquest es va jubilar, l’any 1996, va decidir obrir una nova assessoria, que va batejar amb el seu nom, a la barcelonina plaça de Francesc Macià, un lloc sens dubte privilegiat, ja que està en contacte amb múltiples firmes a les quals, amb l’ajut d’un equip reduït d’advocats, proporciona “assessorament mercantil personalitzat.”

Bona part dels seus clients pertanyen al ram de l’hostaleria. Els orienta “sobre el funcionament del negoci, obertura d’establiments, con­flic­tes amb ajuntaments i comunitats de propietaris, contractes, etc.” Són molts els aspectes que cal tenir en compte abans d’engegar un local d’aquesta mena: “En el cas de les franquícies, no podem obviar el te­ma de la protecció de les marques. D’altra banda, a l’hora d’escollir l’immoble cal considerar, per exemple, que tot restaurant necessita una sortida de fums. No qualsevol local és adient per dedicar-lo a la restauració. Per inaugurar un establiment d’aquestes caracterís­ti­ques, cal tenir en compte una normativa molt complexa, d’aquí que sigui necessari disposar d’un bon assessorament.”

La tasca de l’assessor d’empresa implica sovint l’assistència a “reunions informals de l’accionariat d’una societat. La figura del lletrat és molt útil en un consell d’administració, no en va és capaç de considerar totes les circumstàncies des d’un punt de vista extremadament ob­jec­tiu. Ell és l’encarregat, entre altres coses, que les inversions d’una companyia es portin a terme amb el màxim possible de garanties.” Aquest jurista té molt assumit que “els advocats tenim llicència per dir segons quines coses pel bé d’una persona, comentaris que a un altre professional no li permetrien pronunciar.”

Si hi ha algun tema delicat a l’hora de proporcionar orientació, aquest és sens dubte el successori, particularment a les empreses familiars. Quan al fundador o continuador d’un negoci li arriba el moment de retirar-se, al clan no sempre hi ha algú preparat per prosseguir la seva tasca. “Normalment, el fill de l’empresari jubilat, tot i ser conscient de les seves limitacions, es posa al capdavant de la firma. En aquestes ocasions, l’advocat patern més aviat li fa nosa, perquè ell té una idea de gestió molt diferent de la que havia prevalgut fins aleshores. De vegades és el mateix pare, per evitar l’ensorrament del fill, qui decideix situar un professional qualificat al seu costat per suplir-ne les mancances. El que no és gens freqüent és que un pare no deixi el seu gran o petit imperi en mans del fill. En conseqüència, convèn­cer-lo que la seva no és la millor opció és terriblement difícil.” Per tot això, el nostre protagonista, Sebastià Cortès, reconeix que, “a Catalu­nya, la conti­nuació d’una Pime és im­pen­sable si no és la família qui la porta endavant al llarg dels anys.”

Un dels errors més estesos entre el petit i mitjà empresari és “la no-separació entre el patrimoni familiar i l’empresarial.” Ell s’enfronta cada dia a la “lluita que representa fer entendre al client que la fi de la firma no té per què comportar la fi de tota la seva economia. D’altra banda, si barreja tots dos patrimonis i el negoci fracassa, es quedarà sense capital per engegar una nova activitat. Quan un negoci no és rendible, el millor és deixar-hi d’invertir i abandonar-lo. És l’empresa qui ha de ser solvent i respondre dels deutes pendents; no és el res­ponsable qui ha d’aportar la seva garantia personal.”

El que està clar és que una bona orientació professional és la millor via per resoldre aquests i qualsevol altra mena de conflictes en el marc d’una com­panyia. Ara bé, bon coneixedor del tarannà dels emprenedors catalans, Sebastià Cortès reconeix que, tot i que toleren bé l’assessorament, “els cos­ta molt deixar parcel·les de la gestió del negoci a mans d’un altre. Mai no renunciaran a prendre les seves pròpies decisions.” Lluny de lamentar-se d’aquesta actitud, aquest jurista és partidari que “els clients s’escoltin els nostres consells i decideixin què és el millor per al seu negoci, sabedors dels perills als quals s’exposen.”

Des del seu punt de vista, un bon assessorament no consisteix úni­ca­ment a donar respostes al client, sinó també a posar-se en contacte amb el professional més adequat perquè l’orienti sobre temes molt concrets: “En els casos de les consultes relacionades amb la fisca­li­tat, col·laborem regularment amb un despatx especialitzat en aquests tipus d’afers. D’aquesta manera, conservem un seguiment personal de les circumstàncies del client, que sap que coneixem el seu problema en tot moment. No derivem l’assumpte, sinó que con­tinuem sent nos­altres qui el resolem.”

El fundador d’aquesta assessoria està acostumat a col·laboracions professionals de tota mena. Com que ha treballat amb més d’una multi­nacional, en moltíssimes ocasions ha hagut de moure’s en altres esque­mes de dret, com, per exemple, l’anglosaxó. Reconeix que bellugar-se en aquest terreny no és fàcil: “Et sents una mica encotillat, perquè jugues en un camp que no és el teu. Hi ha tot un seguit de condicions que de bell antuvi et sorprenen, si bé després t’hi habitues.” Només cal comentar una xifra per adonar-se’n: “Un contracte que al nostre país consta de 4 pàgines, allà pot ser de 20.”

A banda d’aquests aspectes formals, també vol subratllar el xoc cultural: “Recordo, per exemple, el cas d’un contracte de lloguer amb construcció de naus a Manchester. Al meu client, el llogater, se li exigien tot tipus de garanties. Quan jo vaig demanar a la part contrària una clàusula d’indemnització en cas que l’obra no estigués acabada a temps, es van ofendre profun­dament. Per a ells era impensable que el dia pactat les naus no estiguessin enllestides. No comprenien que, al nostre país, les clàusules penals són d’allò més corrents.”

Al llarg de tots aquests anys d’exercici, aquest català les ha vistes de tots els colors. En general, destaca el caràcter lluitador del nostre empre­sariat: “Són pocs els qui, en circumstàncies difícils, opten per vendre la firma i retirar-se. I els qui escullen aquest camí, al cap de menys d’un any em tornen a visitar amb una nova idea per crear un negoci.” Topem, per tant, amb el mite de l’Au Fènix. I és que, qui és empresari, “ho porta a la sang i ho serà sempre, gaudeix dels riscos que comporta el camí que ha escollit.”