Sr. Jaume Figueras Sabaté
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. Jaume Figueras Sabaté

Text del 2001

«Hi ha una inseguretat jurídica molt gran, sobretot en el tema fiscal i tributari»

“Quan surts de la facultat amb el títol de llicenciat so­ta el braç, comença la car­re­ra”, afirma amb seguretat Jaume Figueras, un jove ad­vo­cat que sempre s’ha sentit atret pel món de l’empresa i que des del 1998 té la seva pròpia assessoria: “A l’hora d’om­plir la preinscripció u­ni­­­­­­versitària vaig posar e­co­­nò­miques com a prime­ra op­­­ció i dret com a sego­na, pe­rò quan al setembre em van dir que encara era a temps de matricular-me a qual­se­vol de les dues facul­tats, vaig decidir-me defini­ti­va­ment pel dret, i no me’n pe­ne­deixo pas. De totes ma­­ne­res, no descarto al­gun dia estudiar econòmiques.”

Potser era precisament la voluntat de treballar per a les empreses el que més li cridava l’atenció: “Sigui com sigui, sem­pre he estat una persona molt curiosa i això m’ha fet una mica au­todidacta. Ja durant la carrera, mentre molts companys llegien coses més divertides, jo agafava l’Aranzadi i em passava una tarda devorant sentència rere sentència.” Més que parlar, ell ha preferit fullejar, veure i escoltar molt: “Crec que és la forma idònia perquè quan realment ha­gis d’enraonar ho puguis fer amb una certa tranquil·litat i amb la se­guretat que el que diràs és la millor solució o el millor assessora­ment que es pot donar a aquell empresari.”

L’any 1993, doncs, amb el títol a la butxaca, va decidir que encara no havia arribat el moment d’exercir i va matricular-se al doctorat de dret fiscal de la Universitat de Barcelona: “Vaig aprofitar el temps tant com vaig poder fent alguna feina puntual que em permetia anar veient la pràctica de la professió, i també vaig obtenir la llicenciatura en ciències polítiques i sociologia.” No va ser fins al 1995 que Jaume Figueras va començar realment a fer d’advocat: “Aleshores sí que em vaig introduir en temes processals i contenciosos jurídics a Sant Feliu, fins que vaig tenir l’o­por­tunitat d’entrar en un gran despatx i tocar qüestions exclusivament d’empresa, que era el que més m’agradava.”

Fins que es va veure prou preparat per exercir per compte propi: “Volia llançar-m’hi tot sol. Per a mi era un repte i de moment no em puc queixar, tot i que l’esforç és considerable, perquè avui dia has de saber una mica de tot, i amb les empreses has d’arribar a conèixer fins i tot com fabriquen, com venen els seus productes, com els treuen al mercat… perquè si un client et demana un contracte de distribució cal que sàpigues quina és la seva xarxa habitual de comercialització i quins problemes poden aparèixer a la pràctica.”

Del que es tracta bàsicament “és d’utilitzar molt el sentit comú i la lògica, perquè és el que et portarà a entendre millor la situació d’aquella persona i empresa.” Per tot això, el fet d’haver-hi tre­ballat des dels seus inicis facilita molt les coses: “Si una companyia neix amb tu, t’hi sents molt més implicat, tant que et guien la mateixa il·lu­sió i empenta que als mateixos que la tiren endavant.”

No sempre és senzill, tanmateix, que les coses vagin tal com els empresaris i els seus col·laboradors voldrien: “En molts casos les relacions amb l’Ad­mi­nistració acaben amb molts disgustos per part dels contri­bu­ents i els seus assessors, perquè hi ha una inseguretat jurídica molt gran, sobretot en el tema fiscal i tributari.” No obstant això, en els dar­rers anys se senten veus que parlen d’humanització de l’Administració d’hisenda: “A ningú se li pot perdonar un deute tributari, però sí que l’Ad­ministració ha de deixar de veure el contribuent com un enemic al qual ha d’enxampar, perquè en realitat el 99% de les persones i empre­ses el que volen és estar en pau amb Hisenda, no tenen gens de ga­nes de rebre notificacions de la Inspecció; per tant, com més facilitats doni l’Administració al contribuent per al compliment de les seves o­bligacions, més bé funcionarà el sistema recaptador.”

Jaume Figueras és un d’aquells assessors que poques vegades són al seu despatx, perquè prefereix visitar els clients al seu lloc de treball, vol trepitjar l’empresa per conèixer-la bé, perquè aquesta és una altra forma d’oferir un tracte personalitzat. D’altra banda, hem de tenir en compte que els té repar­tits per gran part de la geografia catalana, i això li dóna una visió molt global del funcionament de l’empresa al nostre país: “Crec que qui té fusta d’em­presari la té a Barcelona, a Tarragona o a Palamós. El que li cal és po­sar molta il·lusió en aquell projecte, alhora que molta constància i un gran esperit lluitador.”

Això és el que tenien aquells clients que fa cinc anys van demanar-li ajut per muntar una bodega al Priorat, una terra que en aquells moments encara no havia vist com els seus vins es posaven al capdavant de la qualitat vinícola mundial. “Va ser d’aquesta manera que vaig entrar en el món de les empreses vinícoles, una me’n va portar una altra i ara és un camp que tracto amb molta assiduïtat.” Són indús­tries que depenen d’una cosa tan imprevisible com la climatologia: “Tenen l’esquelet comú de qualsevol societat, però un dels trets que les ca­racteritza i les fa peculiars és la seva irregularitat en els rendiments i en els cicles econòmics. Hi pot haver collites bones o dolentes, si es té vinya pròpia, i si no també parlem d’anyades bones i dolentes.”

Pe­rò no tot s’acaba aquí: “Un altre factor que cal tenir en compte és que necessita un gran patrimoni per una baixa facturació i per uns bene­fi­cis relativament minsos en comparació amb la inversió que reque­reix. Tampoc no podem oblidar el temps que pot passar entre que po­ses la primera pesseta i que la recuperes, perquè pot tractar-se per­fec­ta­ment de tres o quatre anys.” Un exemple il·lustratiu: “Aquest se­tembre s’ha fet la collita del 2001, per tant ara torna la feina de cui­dar la vinya, que donarà els seus fruits d’aquí a un any. Mentrestant, co­mences a elaborar el vi, que ha de passar a la barrica i estar-s’hi el temps su­fi­cient per envellir. Tot plegat pot voler dir que no vendràs la primera am­po­lla fins al 2004, i que el que estàs cobrant ara és la collita de fa tres o quatre anys.” Els vinaters i els seus assessors, doncs, han de saber preveure a llarg termini, “avançar-te tres o quatre anys al mercat, que es mou per modes i és susceptible a totes les crisis.”