Texto del 2002
És important veure el canvi de rumb que fa una persona després de passar per un tractament.
Durant la dècada del 1980 comença a emergir a la societat una problemàtica seriosa que reclama atenció immediata: la dels drogodependents. El consum de drogues, sobretot a les grans ciutats, estava augmentant de forma notable i no es disposava de línies de treball per frenar-ne el consum o per tractar els afectats. L’any 1981, un grup de professionals de la salut decideix fer alguna cosa per aquest sector social desprotegit. Un objectiu que va culminar el 1986 en la creació de la Fundació Font Picant. Avui, aquesta entitat es dedica a la rehabilitació i la reinserció social de persones amb problemes relacionats amb el consum de drogues i alcohol, amb malalties mentals, amb la sida, amb famílies desestructurades, gent del carrer, etc. Es tracta d’un projecte que va néixer en el marc de la Consulta mèdica de la Sagrada Família, un centre privat format per dos psicòlegs, un educador, una treballadora social, una secretària i un metge, Juan Pedro Montero, que en l’actualitat és el vicepresident de la Fundació.
Els malalts que acudien aleshores a la consulta de la Sagrada Família donaven a conèixer la realitat social, l’estat de salut de la població. Juan Pedro Montero ho explica així: “En aquells moments estava exercint medicina interna. Vam adonar-nos que en el període de 1979 a 1981 la mortalitat juvenil havia estat molt elevada. L’hepatitis era una malaltia que apareixia entre els joves vinculada a un fenomen molt més important, el de la drogoaddicció per via parenteral. Per resoldre aquesta situació no hi havia una resposta institucional. De fet, just llavors s’estava iniciant el traspàs de competències en matèria de sanitat a l’administració catalana. Van sorgir diverses iniciatives per donar resposta a aquella necessitat social, algunes amb un afany lucratiu i d’altres no. Des del nostre consultori vam creure necessari fer quelcom més. Hi havia un ampli sector de la població que sols trobava solucions farmacològiques, però en canvi no disposava de respostes més a llarg termini. Si bé inicialment la nostra labor anava dirigida exclusivament a persones drogodependents, a partir del 1992-1994 vam reorientar la política de treball i ens vam plantejar ampliar el ventall de serveis a qualsevol sector marginat.”
Un dels sectors més desatesos en aquell període va ser el dels afectats pel virus de la sida. “A principis de 1980 es va començar a parlar de la Síndrome Adenomegàlica Universal. Encara no s’anomenava sida (Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida). La infecció del virus es reconeix el 1984. Els paràmetres per catalogar una persona malalta de la sida eren molt complicats, encara no hi havia massa informació. Paral·lelament a aquesta situació, surt el Pla Nacional sobre les Drogues (1985), que parlava d’una via de ‘curació’ per mitjà de l’abstinència i la inserció social, mentre que oblidava els aspectes biològics del problema. Sense deixar de banda els continguts mèdics, la nostra Fundació es recolza en quatre pilars teòrics: la defensa de la vida i de la llibertat com a fets biopsicològics essencials; la defensa del dret a la salut i a la intimitat de les persones usuàries de drogues; l’aplicació d’un programa psicodinàmic en la intervenció psicoterapèutica individualitzada; i, finalment, l’aplicació d’un programa laboral i educatiu per la reacceptació social en un espai rural saludable, que n’afavorirà el tractament.”
La Fundació Font Picant s’estructura en dos àmbits de treball: per una banda, el programa assistencial i, per l’altra, el de formació i inserció professional. Ho explica Jesús Caldera, director del centre. “El programa assistencial es divideix en diferents apartats: l’Ambulatori, on es tracta l’acollida del malalt (la seva avaluació psicobiològica, l’estat familiar, judicial, el seu tractament i el seguiment del procés); i el Centre Rural (CTD), on es duu a terme l’assistència psicològica personalitzada, de grup i familiar, el seguiment biològic i l’educació sanitària. Un altre apartat és aquell que pretén reinserir la persona a la societat i ho fa a través del Programa de Formació i Inserció Professional, similar al realitzat amb altres col·lectius de joves o aturats en escoles-taller i centres de formació ocupacional.”
El 1986 la Fundació es va instal·lar a l’antic hotel balneari de la Font Picant, prop de Sant Hilari Sacalm. “Aquest espai vam reconvertir-lo en centre de rehabilitació i centre especial de treball per a la formació i inserció professional de persones exmarginades per l’abús d’alcohol i de drogues il·legals. Durant el període 1996-1999 aquest grup va participar, junt amb persones sense aquests problemes, en l’explotació de l’hotel. El balneari es va erigir com un espai de culturalització, d’imaginació, de creació, un punt de trobada de persones amb diferents disciplines: cuiners, arquitectes, metges, que coincidien amb gent del carrer que no disposaven de cap ofici, però que tenien possibilitats d’aprendre’n un i posar-se a treballar. El 1986 vam iniciar una tasca de formació que va portar a crear tasques per a la gent exclosa i malalta. Durant el període 1995-2000 es van formar 137 persones en disciplines diferents (cambrer, fuster, paleta, cuiner, dissenyador, forjador, jardiner, mecànic, pintor, etc). En total, es van formar 55 persones alcohòliques, 5 consumidores de cannabis i 72 toxicòmans (heroïna). L’ofici amb major nombre de participants va ser la branca de construcció on s’incloïen diverses especialitats.”
La formació en la professió va tenir lloc al balneari de la Font Picant, espai del qual la Fundació ja no disposa en l’actualitat. “Hores d’ara, ja no utilitzem aquestes instal·lacions que s’han tornat al seu propietari. Les persones acollides en el programa es van encarregar de restaurar aquest balneari, que podria ser un espai pel rellançament turístic de mitja muntanya.”
Per aquestes accions també es compta amb el centre El Pasteral, un edifici que també s’ha hagut de restaurar a causa del seu mal estat, i que està situat a prop del balneari. “En aquests moments estem restaurant un altre espai. Abans era de la granja Callís i l’estem transformant completament amb l’objectiu d’adequar-lo a les nostres necessitats actuals.”
La Fundació acull persones de dins i fora de Catalunya per rebre un tractament molt específic desenvolupat per especialistes en diferents tipus de malalties. “Els nostres centres no són ni un hotel ni una clínica, són espais on el malalt se sent actiu i es reincorpora a la vida normal, amb la finalitat última de reprendre una activitat laboral. Cadascú disposa d’un programa que ha de seguir: inicia el procés de rehabilitació i se li atorga participació en activitats. L’activitat no busca una finalitat formativa en un ofici concret, sinó la participació de la persona en una tasca col·lectiva, amb l’objectiu de motivar-la i d’assolir la seva integració en el grup. A més dels tallers formatius, als quals la persona pot assistir voluntàriament, hi ha activitats de pretaller per la col·laboració a la cuina, la bugaderia, la neteja d’espais comuns, etc. Quan la persona retorna a la vida real, ho fa després d’haver adquirit uns coneixements de recerca de la seva problemàtica personal i familiar, i encara tenint en compte que continuarà vinculat al centre mitjançant reunions grupals setmanals per parlar sobre la seva experiència i els seus dubtes.”
Es duen a terme programes específics nacionals, com el taller d’ocupació, però també s’ha participat en programes d’àmbit europeu. “Vam proposar el projecte Self-Tour per la Iniciativa INTEGRA. Es tracta d’un estudi complex que posa de manifest les necessitats assistencials de la societat espanyola en els temes de drogues, la sida, la salut mental, l’alcoholisme… Sobretot es va detectar la necessitat d’un canvi radical en les polítiques sociosanitàries.”
En el marc d’aquest àmbit també es va desenvolupar (1992-95) el projecte Empleo-Horizon dirigit a la creació de treball i ocupació per als joves. “D’aquesta manera va tenir lloc l’inici de la reconstrucció dels edificis de la finca El Pasteral, apropant els treballs als veïns de la zona i, al mateix temps, generant treball per trencar amb la idea negativa de les persones amb problemes de drogodependència; així mateix va significar l’obertura del procés de rehabilitació a la societat. L’objectiu va ser dignificar les estructures de la residència i la seva adequació a les necessitats assistencials, lúdiques i de formació socioocupacional i laboral.”
Atenen més de 100 persones l’any i tothom qui demana ajuda pot ser assistit. “L’administració pública i els hospitals ens fan arribar persones, però d’altres vénen directament del carrer, demanen ser acollides perquè no disposen d’un lloc on viure. Bàsicament, tractem drogoaddictes, alcohòlics i malalts mentals, tot i que, últimament, hem observat que els immigrants són un nou col·lectiu que hem de tenir en compte. Hi ha un nombre considerable d’estrangers en situació legal que participen en els tallers d’ocupació. Aquest collectiu està més interessat a formar-se que la gent d’aquí. Els oferim classes d’espanyol i un ofici, per tal de facilitar la seva integració a la resta de la societat.” I afegeix: “Els nostres centres estan concertats a la xarxa pública assistencial. El procés d’accés als centres s’inicia normalment a la seu que tenim a Barcelona. Des d’allà es determina l’estat de la persona malalta, es proposa el temps que ha d’estar ingressat, es considera quin tractament es durà a terme i quin serà el seu programa individual… El fet és que tot aquest plantejament busca assolir un objectiu: la seva reinserció social.”
Fan un seguiment del pacient durant i després de rebre el tractament. S’intenta normalitzar la seva vida i es busca solucionar els problemes que giren al seu voltant. “Si és necessari, es gestionen aspectes bàsics per a la persona: n’hi ha que no disposen de DNI ni d’una ajuda econòmica mínima, o es desconeix la seva situació jurídica. N’hi ha que tenen problemes legals vinculats a conflictes de tipus civil per assumptes familiars no resolts, però molts d’ells estan relacionats amb problemes amb la justícia criminal. Alguns tampoc no disposen de targeta de la Seguretat Social. Gairebé tota la gent que procedeix d’un centre ambulatori de sanitat ha rebut una bona assistència, però queden algunes fissures per solucionar. La major part de persones que acollim pateixen malalties mentals importants, i això s’ha de tenir en compte.”
I és que en els darrers anys s’ha detectat que les malalties mentals estan augmentant amb rapidesa en el marc de la societat. “Cal reelaborar el programa de salut mental. És una assignatura pendent i de caràcter urgent en aquest país. Hi ha persones que, a més de tenir problemes amb les drogues i l’alcohol, pateixen una malaltia mental. N’hi ha que abans d’entrar al centre han fet quaranta ingressos a centres mentals. Amb el nostre tractament, de vegades aconseguim que el malalt faci un ingrés, com a màxim, cada dos anys. Ens trobem davant un problema seriós de salut mental complicat pel consum/abús no controlat de psicofàrmacs. A més, les persones amb psicopaties i transtorns límits són els que, habitualment, presenten més problemes amb la justícia.”
La reinserció social no és senzilla. Juan Pedro Montero posa de relleu el fet que “és important veure el canvi de rumb que fa una persona després de passar per un tractament. Un 80% de les persones es recuperen molt bé, la seva qualitat de vida millora, s’integren a la xarxa d’assistència pública i l’índex de criminalitat baixa molt. Tot això ha portat a una notable reducció del nombre de morts, ja sigui per consum de drogues o per la sida. El nostre objectiu és que la persona pugui viure a la societat en unes condicions mínimes de benestar i de dignitat. El projecte Font Picant pretén oferir a la persona l’espectre més ampli d’ofertes per sentir-se feliç desenvolupant una professió o una ocupació que haurà après en els diversos tallers de formació. La feina, a més, no necessàriament l’ha de fer per compte d’altri, sinó que, amb el temps, ell mateix trobarà la sortida que busca.”
La Fundació Font Picant ha realitzat una tasca essencial en el marc de la nostra societat, però el camp en què treballen no deixa d’estar encara poc assistit. Per això exigeix la presa de consciència de l’Administració i de la societat en general. Calen més recursos i atenció per a uns col·lectius desprotegits i poc valorats que necessiten el suport de tota la població. És un col·lectiu complex que rep el suport d’aquesta Fundació, integrada per professionals pioners en el tractament d’aquest tipus de malalties que continuaran lluitant dia a dia per millorar la qualitat de vida de totes aquestes persones.
