Text del 2002
La medicina xinesa pretén, fonamentalment, restablir l’equilibri del cos quan aquest s’ha malmès.
“La Fundació Europea de Medicina Tradicional Xinesa pretén, per un costat, divulgar aquesta medicina des d’una base científica i no agressiva per al ciutadà i, per l’altre, influir sobre la legislació actual per tal que la regulació sobre aquest tipus de medicina estigui d’acord amb allò que en realitat representa”, explica Ramon M. Calduch, vicepresident de la Fundació. Ara fa dotze anys, però, semblava que seria molt complicat arribar a parlar de medicina tradicional xinesa sense que ningú no s’imaginés agulles miraculoses ni bruixots. La mateixa història de la Fundació ens parla d’aquests primers malentesos: “El fet és que tot va començar amb una querella entre els actuals vicepresident i president de la Fundació. M’explico: el Col·legi de Metges de Tarragona havia arribat a un acord, l’any 1990, amb un institut i una universitat xinesos per implantar alguns cursos dins dels plans d’estudis dels metges catalans. Es creia en unes tècniques de medicina xinesa destinades a especialitzar metges occidentals.”
Paral·lelament, l’any 1989, Ramon M. Calduch, per raons personals, va entrar en contacte amb aquest tipus de medicina: “Vaig estar un any i mig a la Xina i vaig arribar a un acord amb la Universitat de Pequín perquè es pogués instal·lar una clínica aquí i així poder seguir el tractament del meu fill a Catalunya.” No va haver-hi problemes i la iniciativa es va posar en marxa, però des del Col·legi no van entendre que un professional de l’economia i no pas de la medicina obrís una clínica d’aquestes característiques, per això la maquinària judicial es va posar en marxa.
El doctor Josep M. Bertran i Ramon M. Calduch es van conèixer en un debat a la televisió catalana i van adonar-se que els seus punts de vista no eren tan distants: “El doctor va adonar-se que veníem del món universitari, que parlàvem de professionals molt preparats i que enteníem la medicina des d’un vessant molt seriós i amb molta rigorositat. En l’únic que discrepàvem era, que ell pensava que la medicina tradicional xinesa havia de ser una especialitat dins la medicina occidental, i nosaltres pensàvem que, igual que es fa a la Xina, hi podien haver dues carreres perfectament diferenciades, una que formés en la medicina occidental i l’altra en la tradicional xinesa. Totes dues, però, havien de ser carreres completes de més de cinc anys.” A partir d’aquell moment, es van iniciar unes converses que van donar un acord i, finalment, una fundació. Així, actualment, el president de la Fundació Europea de Medicina Tradicional Xinesa és el president del Col·legi de Metges de Tarragona.
La contribució més important que ha fet la Fundació durant aquests 12 anys de funcionament ha estat, segurament, el fet que no s’estigui discutint el nivell que ha de tenir la medicina tradicional xinesa a Europa: “Ara tothom dóna per descomptat que han de ser uns estudis universitaris, que hem de procurar evitar aquests cursos de tres mesos o un any, perquè aleshores és quan els resultats dels tractaments no són satisfactoris.”
A més, la Fundació ha obert una escola superior de medicina tradicional xinesa amb centres a Barcelona, Madrid i València: “Hem traduït tot el material didàctic al castellà i oferim a l’alumne unes eines rigoroses, científiques, amb què poder estudiar com cal.”
Cal afegir que cada any omplen les 30 places destinades a estudiants de primer curs: “Per aquesta raó, estem entrant en contacte amb algunes universitats per poder ampliar l’oferta i admetre més alumnes.”
D’altra banda, a la Fundació informen qualsevol persona interessada en aquesta medicina sobre els professionals que s’hi dediquen: “El cert és que en aquests moments hi ha un 70% dels que la practiquen que no estan ben preparats per fer-ho. L’intrusisme és un problema greu, i ens agradaria eradicar-lo.”
En contra del que molta gent es pensa, la medicina tradicional xinesa és molt més que l’acupuntura, i demanem a Ramon M. Calduch que ens expliqui en què consisteix: “L’acupuntura representa el 20% de la medicina tradicional xinesa, la part més important, de fet, és la fitoteràpia, però com que és més difícil de practicar aquí per problemes en la importació dels productes, no s’exerceix tant. Encara hi ha una altra especialitat fonamental, la del massatge terapèutic, així com el quiqong, que és la curació per l’energia dels propis professionals amb les mans, i que és molt difícil d’acceptar des del punt de vista occidental.”
Tot i que és una medicina mil·lenària, la medicina xinesa no deixa de mirar el futur: “Les investigacions sobre acupuntura no s’aturen, s’estan validant des del punt de vista científic, i l’OMS ja té reconeguda l’acupuntura per al tractament de determinades malalties. A més, tampoc el tema de la fitoteràpia s’escapa als laboratoris farmacèutics internacionals, que cada dia inverteixen més diners en les investigacions que les universitats xineses i de tot el món porten a terme sobre aquests productes usats des de temps immemorials.”
La medicina xinesa evita moltes intervencions quirúrgiques i ho fa, sobretot, perquè és molt més preventiva que la nostra medicina occidental: “Els metges xinesos cobraven mentre els seus clients estaven sans, i un cop es posaven malalts deixaven de cobrar, de manera que procuraven tenir sempre la seva comunitat amb molt bona salut.”
Aquest punt de vista sobre la professió ja canvia molt la manera d’entendre-la: “El que pretén fonamentalment la medicina xinesa és restablir l’equilibri del cos quan aquest s’ha malmès. De fet, és un concepte més energètic que no pas funcional.”
Això no significa, però, que no facin mai intervencions als pacients: “Pot ser que una malaltia no s’agafi a temps i no hi hagi més remei que intervenir. Jo he vist operacions d’apèndix, i les he vistes amb anestèsia acupuntural, i amb uns tractaments posteriors molt menys agressius.”
De tota manera, Ramon M. Calduch pensa que “és més intel·ligent poder utilitzar el millor de les dues medicines, perquè per a unes patologies és millor el tractament que ofereix la medicina occidental i per a altres el de la medicina tradicional xinesa.”
A més de la divulgació i la tasca docent, la Fundació treballa per influir en la normativa actual: “En aquests moments, per exemple, al Parlament de Catalunya hi ha un grup de medicines no convencionals, en el qual tres dels membres són de la nostra Fundació, que està treballant per elaborar una normativa sobre les qüestions que ens afecten. Per motius de competències, no es pot aprovar al Parlament català i s’haurà d’anar a Madrid perquè es voti allà, però la proposta haurà sortit com a conseqüència de l’estudi d’aquest grup.”
Pel que fa al quiqong, Ramon M. Calduch sempre ha estat reaci a parlar-ne: “En els nostres plans d’estudis actuals no s’ensenya, tot i que esperem poder-ho fer en un futur. El problema és que en el moment que parles de transmetre energia amb les mans, la gent ho associa amb els bruixots i realment no hi té res a veure. Jo tampoc no hi creia fins que ho vaig viure de ben a prop, per això ho hem deixat per a més endavant.”
