Text del 2001
“Moltes vegades et trobes amb contraris que saben negociar molt bé, però que no són processalistes i temen arribar al plet»
En Joan Anton Flotats no tenia cap antecedent familiar en el món de l’advocacia, i assegura que per tenir no tenia ni vocació, i que aquesta li va arribar a mesura que anava coneixent la professió: “Vaig començar a treballar amb un company durant la carrera. Hi anava a les tardes i els estius, i em tocava fer encàrrecs de gestoria: acudia al registre de la propietat, a hisenda, i recordo que vaig fer-hi moltes cues, però també que vaig aprendre com anaven les coses en un despatx. Més endavant, ja vaig incorporar-me en un bufet com a passant.” I va ser en aquest despatx on va entrar definitivament en el món de l’assessorament empresarial: “Vaig arribar a ser el responsable extern de l’assessoria jurídica d’una petita entitat financera, fet que em va permetre conèixer l’àmbit de l’empresa i que em va ajudar, més endavant, a establir-me pel meu compte.”
Tenia 29 anys i va anar trucant a la porta d’altres clients, tant particulars com empreses: “Al banc els portava sobretot temes d’impagats, cosa que em va anar molt bé per adquirir experiència en dret processal.” I ens en parla una mica: “Moltes vegades et trobes amb contraris que saben negociar molt bé, però que no són processalistes i sovint tenen por d’arribar al plet, i això em permet tensar molt la negociació, perquè a mi m’agrada anar al jutjat. Avui dia hi ha molts advocats mercantilistes purs i, per tant, bons negociadors, però que a l’hora d’arribar al jutjat han de confiar en els seus tècnics. No crec que això sigui una mancança, perquè avui els despatxos multidisciplinars permeten que cadascú s’especialitzi en un tema en concret, però des del meu punt de vista, que treballo sol, sí que és un avantatge.”
De fet, en Joan Anton afirma que confia en la justícia: “No m’he trobat amb cap sentència estranya, ara bé, sé que en el jutjat les coses no són mai blanques o negres, i que per molt malament que ho tinguis sempre et pots agafar a alguna cosa. M’agraden els judicis perquè sempre s’arriba a un equilibri de forces real, cada part exagera pel seu costat la seva postura perquè després s’arribi a un raonable terme mig.”
La nova Llei d’enjudiciament civil, a més, ha fet que les coses comencessin a canviar a l’Administració de justícia: “Tots teníem una mica de recel a la nova llei, i el cert és que si els jutges de primera instància no se l’haguessin pres seriosament, la seva aplicació pràctica hauria estat un desastre. La veritat és que les audiències prèvies han anat molt bé: estan forçant a arribar a acords a les parts, i permeten al jutge denegar proves, cosa que per escrit no hagués pogut fer. Això aclareix postures i ens fa guanyar molt temps. I el seu resultat t’enforteix o debilita molt de cara a l’acte del judici, de forma que pot ser que et forci a negociar, i penso que això és molt positiu. A més, si es practica bé aquesta audiència prèvia, el jutge ja en surt tenint una idea de qui té la raó i quina serà la sentència que dictarà, sempre que no es tracti d’un tema més de dret que de fets.”
Malgrat que a en Joan Anton li agradi anar a judici, és molt conscient que l’important és que sigui beneficiós pel seu client: “S’ha de ser molt clar i honest i dir-los si convé o no en funció de les possibilitats que tens. I això passa en tot tipus de casos, fins i tot en els de reclamacions de quantitat, on el més important és esbrinar si el deutor és solvent o no, perquè si no ho és, segurament tindràs una bonica sentència al teu favor, però no arribaràs mai a cobrar ni un cèntim, i el teu client s’haurà gastat els diners per a res.” En cas d’anar als tribunals s’ha de tenir molta cura en els aspectes procedimentals: “Aquest és un aspecte que no s’ha de deixar de banda, perquè, entre d’altres coses, una demanda no la guanyaràs mai només per una qüestió formal, però sí que la pots perdre. Si l’altra part ha presentat la demanda havent-se estudiat bé el fons però sense haver analitzat en profunditat la forma, és aleshores quan pots detectar errors processals i fer-li perdre el cas.”
Entre els clients d’en Joan Anton s’hi compta una de les companyies d’assegurances més importants del món, i també diverses empreses mitjanes i petites: “Pel que fa a una gran empresa jo no crec que es pugui parlar d’un tracte fred, perquè treballes amb persones, de manera que parles de tu a tu com ho faries amb qualsevol altre client particular.” Aquest jove lletrat porta sovint reclamacions per danys i perjudicis, que en aquests darrers anys han anat en augment: “Són demandes importants, que creen angoixa, perquè si es perd un tema d’aquests pot provocar moltes pèrdues a l’empresa i molts problemes al directiu responsable del departament. El problema és que darrerament hi ha força gent que en vol treure profit i es posen demandes per qualsevol cosa, i per la més petita minúcia, real o inventada, es reclamen cents de milions de pessetes!”
També n’hi ha que es posen per competència deslleial: “Per aquest concepte es fan reclamacions desmesurades perquè l’empresa demandada s’espanti, faci números i vegi que li surt més a compte negociar el pagament d’una indemnització a la baixa que no pas tenir aquell assumpte pendent de judici durant un cert temps, amb la incertesa que comporta. I la feina és meva per convèncer al client de defensar-se davant dels tribunals, on podrà demostrar el poc fonament d’aquest tipus de reclamacions.”
Joan Anton Flotats va optar ja fa uns quants anys per treballar sol, i continua defensant que li agrada fer-ho i que no se’n penedeix: “Si jo no conec prou un tema, ho manifesto al client, a fi que pugui cercar un altre professional. Sóc conscient que no puc abraçar-ho tot; però respecte a allò que conec, m’agrada treballar sol.” Això significa estudiar molt perquè les coses surtin bé i els clients n’estiguin satisfets: “No em puc queixar de la feina que tinc, ja que un client satisfet en porta un altre. I tampoc vull créixer massa, perquè penso que també hi ha d’altres coses importants a la vida a part de la feina.” Així, es pot permetre anar a buscar els seus fills Joan i Albert a l’escola un parell de cops per setmana.
