Text del 2001
“Un jutge ha escollit lliurement ser jutge; això vol dir que l’apassiona aquesta feina i que procurarà fer-la el millor possible”
Tan bon punt va acabar la carrera, Joan Font va decidir posar-se a treballar. Sabia que li mancava experiència, però també que l’única manera d’adquirir-la era desenvolupant una tasca professional completa: “Jo sóc dels que dissenteixo d’un corrent general que diu que a la facultat no ensenyen res. Potser vaig tenir sort, però considero que vaig tenir uns mestres extraordinaris, i la prova és que me n’he sortit.”
La seva germana Elvira i Ramon Conde ja tenien una mica més de bagatge en la professió, i van decidir posar-se a treballar tots tres junts: “Després, ells dos van decidir casar-se, i el vincle es va acabar d’enfortir. De fet, hem treballat junts molts anys i penso que hem sabut repartir-nos bé les tasques: jo porto l’assessorament empresarial, i ells s’encarreguen dels assumptes civils i administratius.”
I encara tenen altres advocats al despatx que els ajuden a donar un servei integral al client, però això ha anat arribant amb els anys, perquè de bon començament tots tres van optar pel dret processal: “Va ser una gran escola per a nosaltres, vam aprendre molt com funcionaven els jutjats i ara ens serveix per saber gairebé amb una seguretat absoluta si un tribunal aprovarà o suspendrà una operació, si està ben feta, mal feta, o té massa forats que la poden fer perillar. Recordo que un professor em va dir una vegada que els millors llançadors de penals han estat sempre els porters, perquè saben la dificultat que suposa parar-los, i això és una mica el mateix.”
El cas és que ja fa uns quants anys dels inicis del despatx i en Joan i els seus companys han anat creixent amb una filosofia molt determinada: “Crec que avui dia es produeix una mercantilització excessiva de la nostra feina, els diners han començat a introduir-se en el món dels advocats i penso que això ens fa perdre molta ètica professional.” Però, per a ell, ser advocat és un dels pilars de la seva vida, l’apassiona massa la seva feina per deixar-se portar exclusivament per una qüestió crematística: “Evidentment treballem per guanyar-nos la vida, però no hem de perdre de vista que estem ajudant la gent a solucionar problemes que els angoixen. El professional no ha d’oblidar mai que ho és i que ha de saber estar per poder donar un cop de mà a gent que fa molts anys que li han dipositat la seva confiança.”
I afegeix: “Jo he deixat de tenir un client important perquè em deia que li havia de facilitar la llista dels meus altres clients, però a mi això no m’interessa, m’agrada dormir tranquil i saber que si faig les coses és perquè es reconeix la meva tasca, no perquè tinc aquest o aquest altre client.”
Per totes aquestes raons, la relació que estableix Joan amb els seus clients és molt personal: “Normalment solc treballar per a empreses que tenen estructures força grans i que sovint tenen altres assessors que els porten el dia a dia, però jo acostumo a tractar directament amb el director general o amb el conseller delegat, i són ells qui diuen que volen tenir-me al costat, localitzat, perquè saben que em preocupo per la seva empresa i que els sabré aconsellar en tot moment.”
Avui dia l’empresari té un problema greu de responsabilitat, per això sap que amb gent com Joan Font al costat li serà més fàcil saber escollir en tot moment el camí correcte: “Fins als anys vuitanta, ningú amb camisa i corbata havia pensat mai que podia anar a la presó. Avui és diferent, hi ha hagut experiències sobrades, en alguns casos penso que injustes, però el cas és que he assistit a situacions dramàtiques de gent que han estat injustament perseguits, per això volen algú al costat, algú que es preocupi per la seva seguretat.”
Són gent que necessiten el que podríem anomenar un guardaespatlles jurídic, i Joan Font n’és un bon exemple: “De l’any 1990 al 1994 aproximadament, vaig tenir la sort d’intervenir en tots els procediments que en aquella època es van dur a terme i que van tenir una gran transcendència mediàtica, i va ser aleshores que es va produir un fet que considero molt important, i és el naixement del que anomenem dret penal econòmic.” I continua: “Aquests empresaris i homes de negocis necessiten algú que els defensi i es crea un punt d’inflexió entre l’abans i el després del dret penal, perquè els penalistes fins aleshores portaven un altre tipus de delictes, i per això va ser necessari que sorgís tot un conjunt de professionals nous els quals tenien una formació mercantil i podien comprendre el conflicte que patien aquells empresaris.”
A l’hora de treballar assessorant empreses, d’altra banda, cal no oblidar-se de la feina que correspon a un professional del dret i no deixar-se portar per un esperit empresarial que pot fer canviar massa les coses: “L’advocat ha de tenir molt clar on és la línia que el separa de l’empresari, nosaltres som lletrats i no podem travessar-la, perquè en el moment que la travesses i inverteixes en aquella empresa, aleshores t’has passat a l’altre cantó i estàs fent allò que no et correspon. Jo no puc ser soci del meu client, no puc tenir interessos en l’aventura, perquè si els tingués, l’assessoraria apassionat, pendent dels resultats perquè jo també hi tindria part, i això no pot ser. La meva feina és ser fred, recolzar-lo, mirar-me els seus assumptes amb perspectiva i objectivitat. De fet, és una qüestió amb què cal anar molt en compte.”
A més, s’ha de fer entendre al client quina és la millor solució davant qualsevol conflicte: “Tinc molt clar que jo em dedico a solucionar els problemes que un empresari pugui tenir, però no a fomentar el litigi. Per aquesta raó, si hem d’anar davant del jutjat hi anem, però si considero que és millor pactar, també ho fem. Intentem posar seny, perquè aquell pacte que només afavoreix a un, tampoc és pacte. Cal sempre trobar l’equilibri que defensi millor els interessos del teu client.” Ara bé, l’opció dels tribunals d’arbitratge no sembla que l’acabi de convèncer del tot: “A tot arreu hi ha excepcions, però jo tinc una gran confiança en els jutges, crec en la justícia dels tribunals. Tot i que he vist algunes barbaritats, penso que hem de tenir-los molt en compte, sobretot, perquè un jutge ha escollit lliurement ser jutge i això vol dir que l’apassiona aquesta feina i que procurarà fer-la el millor possible.”
I continua: “Es diu sovint que els arbitratges són molt més ràpids, barats i discrets, però l’experiència que en tinc no m’ho confirma. Potser l’únic cas en què penso que poden ser més eficaços és quan es planteja un tema hiperespecialitzat, però també als tribunals ordinaris participen perits que poden aclarir els problemes tècnics que puguin sorgir.”
Pel que fa al futur, Joan i els seus companys estan disposats a fer un pas més cap endavant: “No ens escapem de certs corrents que hi ha a la societat actual i estem estudiant la possibilitat de fusió; la principal dificultat és trobar gent amb una filosofia semblant a la nostra, però estem convençuts que ho farem i així podrem assolir el sostre que pensem que és la nostra posició.”
