Entrevistat 09-04-2018

S’autodefineix com un arquitecte de poble, atent a la gent i a la quotidianitat del seu municipi. Ha après amb els anys la importància de saber interpretar la humanitat que resideix en la bona arquitectura. I és que es tracta d’una art al servei de l’ésser humà, per això els seus professionals han de ser capaços de dissenyar roba a mida, única, que il·lusioni tant com un vestit de núvia, encara que en trenqui els motlles. Considera que la seva arquitectura no és uniforme; no obstant això, manté una constant: és molt coherent, perquè sap crear espais còmodes i que sempre et parlen de tu a tu. Creu que tota arquitectura honesta és necessàriament sostenible.

Record de la infància vinculat a la natura

La nevada del 1962 a la província de Barcelona em va deixar gravada a foc una imatge; fins i tot podria dibuixar-la, perquè la guardo intacta a la memòria: tindria uns tres anys, estava a l’obrador de la pastisseria dels meus pares i vaig anar a buscar la meva bici de fusta, que estava aparcada al pati interior, el típic tricicle amb el seient de fusta. Em vaig apropar a la vidriera i el paisatge que hi vaig veure em va captivar: estava tot blanc, nevat, i la silueta de la meva bicicleta havia quedat gravada a la superfície de la neu. Crec que va ser la primera consciència que vaig tenir del poder transformador de la natura. Per contra, anys més tard, quan ja estava exercint com a arquitecte, vaig tenir una experiència oposada: havia hagut d’anar per feina a Saragossa, estava a la plaça del Pilar i els meus ulls van topar amb una pseudoescultura nefasta, amb una cascada, que em va fer pensar que l’arquitecte ha de ser necessàriament respectuós amb el seu entorn. Així com el silenci sovint és la millor música, en arquitectura, el buit pot també esdevenir la millor proposta.

«Parla en veu baixa, però fes-te entendre»

Aquesta frase era de la meva mare, que es deia Maria, una dona de pagès molt intel·ligent. Sovint, m’explicava vivències de la Guerra Civil Espanyola, un tema del qual als avis no els agradava parlar gaire; el meu avi matern havia estat membre de la Unió de Pagesos, mentre que l’avi patern, que havia pertangut a la Lliga, va haver de fugir de Catalunya i va ser finalment empresonat a Saragossa. Així doncs, a casa meva, hi van conviure dos mons sota un mateix sostre. La mare m’explicava les històries viscudes, però no ho feia per avivar conflictes, sinó per induir-me a la prudència i a la temprança d’opinions. D’això, me n’he adonat anys després; sovint, la passió de joventut no et deixa entendre el tarannà dels adults. La meva mare va procurar inculcar-me la necessitat de parlar en veu baixa per expressar les meves opinions, però sense oblidar la voluntat de fer-me entendre: «No has de convèncer ningú, però has de poder expressar el teu parer. Simplement, fes-te escoltar», em deia. D’altra banda, era la seva manera de procedir a casa: tot i que el meu pare tenia un caràcter fort, qui realment manava era ella, i ho feia sense necessitat de cridar. Mai no em va alçar la veu.

Una història d’amor que ens ubica a Montcada

La meva àvia paterna provenia d’una família benestant de Barcelona, vinculada al cinema. Quan era jove es va enamorar del meu avi, que era un pescador de Vilanova i la Geltrú. Finalment, els meus besavis van acceptar el casament i els van cedir una segona residència que tenien a Montcada i Reixac, i que feien servir cada any per passar els estius. Hi van anar a viure i van aconseguir tirar endavant. El meu avi, que es deia Josep, era un home molt espavilat i amb caràcter, i va aconseguir dirigir la subhasta del peix. Malauradament, es va quedar cec a causa d’una diabetis mal controlada durant l’època en què va estar empresonat a Saragossa.

El pare era un artista

Es deia Antonio i de jove havia estat músic. Tocava el violí a les festes majors, però va arribar un moment que va haver de fer un plantejament: la meva mare ja estava embarassada de la meva germana gran, i necessitava trobar una feina estable; així doncs, va començar a treballar com a aprenent a la pastisseria Can Franquesa del carrer de València de Barcelona. Amb el temps, va aconseguir obrir dos locals propis al carrer Major de Montcada i Reixac, que actualment regenta la meva germana. Tot i així, mai no va deixar de tocar el violí, malgrat que ho feia en petit comitè.

Mai no vaig aconseguir tenir la moto que somniava

Tenia disset anys i volia comprar-me una moto. Quan li vaig comentar al meu pare, es va enfilar per les parets, esbroncant-me amb grans crits sempre ho feia quan li demanaves alguna cosa, però a l’endemà ja estàvem parlant sobre quin seria el cubicatge idoni. Al final, hi va accedir, tot i que amb la condició que tragués bones notes; aquell any ho havia suspès quasi tot a COU. Normalment, sempre anava passant de curs: vaig cursar el quart de Batxillerat a La Salle de Montcada, i el cinquè i el sisè curs, a La Salle Comtal. Tanmateix, el COU el vaig fer a l’Acadèmia Peñalvert, ubicada a la Via Laietana de Barcelona. Era la primera vegada que anava a una escola mixta, i ser tan a prop de les noies em va destarotar: aquell any, només vaig aprovar Física. No obstant això, em feia tanta il·lusió tenir una moto que vaig aconseguir centrar-me, vaig estudiar molt durant l’estiu, i al setembre vaig aconseguir aprovar totes les assignatures. Faltava, però, l’entrebanc més complicat: dir-li a la mare. Recordo que em va respondre: «No, fill meu, mai no tindràs una moto. I saps la raó? Perquè t’estimo molt». I ja està; aquestes van ser les seves últimes paraules sobre el tema. I certament, mai no he tingut una moto. Malgrat el disgust que em va suposar la seva decisió, no em vaig entossudir amb el tema; a casa, sentia molt de respecte cap a la meva mare.

Dels tretze anys fins als trenta-sis, vaig exercir com a pastisser

Vaig cursar els estudis universitaris a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que en aquella època no estava ubicada a Sant Cugat del Vallès, com ara, sinó a Sabadell, concretament a la localitat de Castellarnau, en un entorn idíl·lic, enmig del bosc. I no em vaig poder llicenciar fins a onze anys després, perquè compaginava els estudis amb l’ofici de pastisser a l’obrador del pare; a més, en aquella època els joves havíem de complir amb el servei militar obligatori. Des dels tretze fins als trenta-sis anys, vaig exercir com a pastisser: aleshores, per a mi l’arquitectura era un hobby, una activitat que adorava però a la qual encara no m’hi podia dedicar. Sortosament, m’hi vaig anar acostant; en l’actualitat, la meva professió em permet un fet meravellós: m’ofereix diàriament el repte de trobar-me amb un paper en blanc; és un desafiament fantàstic i engrescador.

El món de les arts em va portar cap a l’arquitectura

No tenia cap referent familiar en el qual emmirallar-me. De ben petit, sempre m’havia agradat pintar, em sentia atret pels colors, el dibuix, les formes… I em sentia còmode quan creava un dibuix però, sobretot, em sentia valorat pel meu entorn immediat. Recordo que, abans d’entrar a la universitat, van seleccionar dos quadres meus per ser exposats en una mostra de pintura organitzada a Montcada i Reixac, cosa que em va fer molta il·lusió. També, vaig guanyar un concurs de pessebres amb una creació feta dins d’un pa de pagès; amb un amic, el vam tallar i buidar, i vam modelar les figuretes amb la molla del pa. Per gust i afició, vaig anar apropant-me al món de les belles arts, i vaig començar a formar-me en diferents tècniques, com l’oli o l’aquarel·la. Fins que va arribar un dia en què vaig plantejar a casa la possibilitat d’estudiar quelcom relacionat amb la professió d’aparellador o arquitecte. Teníem la sort de conèixer un veí que era aparellador; després de parlar amb ell, els meus pares es van adonar que el meu perfil més artístic encaixava millor amb la professió d’arquitecte, i em van aconsellar que em decantés per aquest àmbit.

Entrar a la universitat va significar un canvi de paradigma

Érem cent alumnes a l’aula. Per contra, a l’acadèmia on havia estudiat el COU, així com al col·legi La Salle, només hi havia, com a molt, vint-i-cinc estudiants per classe; a més, era un sistema escolar molt tutelat, en el qual et senties protegit, atès i acollit en tot moment. Tanmateix, la Facultat era un espai de diàleg obert, i alhora molt seriós i rigorós, on no havia ingressat només per assolir un mínim de coneixements, sinó que de seguida vaig entendre que em permetria formar-me tant tècnicament com humanísticament, i gràcies al qual esdevindria un arquitecte. Em vaig dir a mi mateix: «Estic aquí perquè vull». D’altra banda, els professors van deixar de ser autoritats pujades a una tarima per esdevenir companys savis i rigorosos que estaven interessats a col·laborar en el teu aprenentatge. A més, l’ETSAV tenia una singularitat: en els seus primers anys, estava conformada per pavellons prefabricats que s’havien instal·lat al mig del bosc. Per tant, l’edifici tenia poca importància, però l’entorn se situava en primer pla. Això feia que predominés el diàleg i el contacte humà fora de l’aula.

Especialitat en estètica i composició

Hi havia l’opció de triar també entre urbanisme i edificació, però vaig optar per l’estètica. Va ser molt interessant descobrir la relació existent entre pensament, obra i arquitectura. La realitat social, econòmica, religiosa i política determina el perquè es fa un tipus d’arquitectura en una època determinada, i no una altra, i com es transforma o evoluciona en un context històric diferent.

Observar l’arquitectura és llegir la història

No cal ser-ne un erudit per adonar-se de les diferències entre un edifici modernista i un de neoclàssic: són evidents, es perceben a simple vista. Ara bé, si el tema t’interessa i vols aprofundir-hi, acabaràs llegint sobre tècniques, així com sobre els diferents moviments estètics, socials i polítics que conformen una època. L’arquitectura, que sol prevaldre en un indret durant més de cent anys, et permet llegir la història d’un país.

El professor García Baquero ens feia pintar la música

Era doctor en Arquitectura i catedràtic de Dibuix. Les seves classes ens sorprenien, perquè ens demanava que pintéssim la primavera o la tardor, o ens posava una música i ens deia que la traslladéssim al paper; no hi estàvem acostumats, la nostra formació era més acadèmica. Al principi, ens quedàvem desencaixats, però ell ens animava i ens deia: «No et preocupis, pinta el que sigui, i si no et surt bé, ja ho milloraràs l’any vinent». Era una persona captivadora, que et permetia entrar en contacte amb un tipus de coneixement subjectiu. Quan no entenies alguna explicació, no et donava la resposta, sinó que et recomanava una lectura per tal d’endinsar-te en el pensament sobre l’art. «Llegeix Kandinsky», em va dir una vegada. I això em va permetre conèixer la relació entre la forma i el sentiment. També, ens feia reflexionar a partir de l’observació: havíem de mirar una catedral gòtica o romànica, per exemple, i explicar-li quina sensació ens donava, quina percepció crèiem que es tenia del món en aquella època pel tipus d’arc que construïen o per la importància que li donaven a la llum. A partir d’una pregunta, vam aprendre a ser capaços de meditar sobre l’ésser humà, el món i el nostre llegat històric.

L’arquitecte és arquitecte fins que es mor

Igual que un metge, encara que no vulgui, és professional de la salut fins al dia que l’enterren, als arquitectes ens passa el mateix. Per què? Encara que deixis de treballar perquè t’has jubilat, qualsevol tarda sortiràs a passejar per l’avinguda del teu poble i et trobaràs a aquell veí que et demana, si ets metge, que vagis a veure la seva néta, que ha estat estossegant tota la nit, o, si ets arquitecte, que li facis una ullada al menjador de casa seva perquè té goteres. I si li respons que ja has tancat el despatx i ja no exerceixes, et dirà: «Però tu ets arquitecte, i en saps, oi?».

La teva obra et sobreviu; et dóna mèrit o et condemna

A la Facultat, aprens què és l’arquitectura i quin paper adoptaràs quan comencis a exercir la teva professió. Hi ha tota una sèrie de coneixements tècnics que has de superar, com són les matemàtiques, el càlcul d’estructures o la física, que et permeten posar en pràctica uns coneixements a fi que la persona que ha d’habitar el teu edifici estigui confortable i segura. Recordo perfectament una lliçó sobre els arquitectes a l’antic Egipte. Quan se’ls encarregava l’enorme responsabilitat de construir la tomba del seu faraó, sabien que, quan aquest morís, serien assassinats (sovint se’ls donava un verí perquè ells mateixos posessin fi a la seva vida); o, en el millor dels casos, que se’ls tallaria la llengua per tal que no poguessin revelar la ubicació de la tomba. Ja en aquella època llunyana, doncs, la responsabilitat de l’arquitecte era molt alta. Avui en dia, quan un edifici surt malament, qui seu al banc dels acusats? El promotor, però també l’arquitecte. La teva obra sempre et sobreviu; et dóna mèrit o et condemna. I comences a ser conscient de l’abast que poden tenir les teves accions quan t’ho ensenyen a la universitat.

Sóc l’arquitecte «de capçalera» del municipi

M’autobatejo com a arquitecte de poble. L’any 1994, vaig fundar el despatx arquitecturaB2a, a Montcada i Reixac; abastem un àmbit territorial concret i proper, comprès entre Barcelona i el Vallès Occidental. Això ens permet establir un contacte molt directe amb els nostres clients. El nostre ventall d’activitats és molt ampli: podem arribar a fer des d’un certificat fins a resoldre un problema urbanístic, construir un bloc de pisos o dissenyar un habitatge unifamiliar. Treballo només amb tres professionals: dos aparelladors i un pèrit.

Procuro que l’espai et parli de tu a tu

Gaudeixo molt quan haig de treballar amb el client individual que acut al meu despatx perquè vol que m’encarregui de dissenyar-li la casa dels seus somnis. Normalment, acostumen a tenir moltes idees, tot i que són prudents a l’hora d’expressar-les. Sempre els dic que m’ho exposin tot, inclús que em presentin els dibuixos que hagin fet sobre paper, perquè me’ls guardaré, me’ls miraré i els tindré molt en compte. Ara bé, no puc obviar les característiques de cada indret, com tampoc puc ignorar la realitat econòmica de cada client ni els condicionants urbanístics o les normatives existents. Tanmateix, intentaré conjugar-ho tot i aconseguiré dissenyar una casa en la qual el client se sentirà còmode i podrà convidar els amics a fer una barbacoa o a prendre tranquil·lament una cervesa. En trobaré sempre la manera, i acabarem encaixant tots els desitjos i els inconvenients fins que obtinguem la millor solució. La meva arquitectura no és uniforme; tanmateix, manté una constant: és molt coherent. Quan entres a dins, et sols trobar un espai còmode que sempre et parla de tu a tu.

Il·lusionat amb un projecte actual, tan únic como el disseny d’un vestit de núvia

Estic portant a terme una obra al centre de Montcada, de la qual em sento molt orgullós, no tant pel projecte en ell mateix, sinó sobretot pel procés que hem viscut fins a poder desenvolupar-lo. Es tracta d’un solar petit, propietat de la meva àvia, adquirit per dues joves perruqueres, que també em van encarregar el projecte. Em sento satisfet d’haver-ne aconseguit quadrar el requeriment normatiu i les limitacions econòmiques amb el somni compartit de les meves clientes. Finalment, tothom ha començat l’obra amb una il·lusió tremenda, i aquest és el gran èxit per a un arquitecte. Un sastre pot cosir un vestit a mida per a un gran centre comercial o per a un client que no coneix, però també pot dissenyar un vestit de núvia per a un esdeveniment únic a la vida d’una persona. Per a mi, aquesta obra ha estat com crear aquest vestit per a una noia que vessa d’emoció. He participat en tot el procés i m’hi he implicat molt; ha estat intens.

L’experiència et fa percebre la humanitat de l’arquitectura

No és un sentiment del qual en puguis ser plenament conscient a la universitat. Quan ja portes uns anys exercint com a arquitecte, comences a percebre la rellevància de dissenyar un espai on la gent hi conviu, hi passa moltes hores, es relaciona i hi viu fets cabdals. Quan, per exemple, projectes una casa, has de ser conscient que en aquelles habitacions ocorreran grans esdeveniments: passions, reunions, tristors, alegries, discussions, fins i tot hi pot entrar la mort. Has de ser sempre molt respectuós. En essència, l’arquitectura és crear aquell espai en què el client se sentirà còmode; t’encarregues de depurar i donar coherència a les seves demandes, i acabes intervenint també en la decoració, perquè tenim una formació estètica, tot i que no n’és l’objectiu de base.

En el meu ofici, no m’espanta res

Fa poc hem entregat un projecte de rehabilitació d’un edifici antic en el qual hem patit molt; he passat nits senceres sense dormir a causa de la incertesa que em despertava el repte de ser capaç de convertir un immoble amorf i anònim en un edifici amb personalitat. Hi hem inclòs habitatges i finalment la gent n’ha quedat molt contenta, igual que el propietari. La consecució d’aquest grau de satisfacció està per sobre de qualsevol valor material. Quan aconsegueixes assolir un repte, quan el nen ve dempeus i acaba naixent sense problemes, ens sentim feliços i orgullosos. Sempre que se’m presenta un projecte complex, no sento por; en el meu ofici, ja no m’espanta res, perquè no m’aturo ni em quedo col·lapsat en el càlcul difícil, sinó que intento veure el problema i pensar en una solució. Em centro en el concepte, i més endavant encarregaré a l’especialista el càlcul de les operacions que s’escapen de la meva competència.

Louis Isadore Kahn, un referent

Aquest arquitecte i professor nord-americà feia una distinció entre les diverses tipologies d’edificis. Recordo que, quan parlava de les escoles, afirmava que no eren només immobles que servien per protegir els escolars i els seus docents de les inclemències dels temps, sinó que també constituïen el lloc on una persona sàvia instruïa a una altra persona que volia aprendre; qualsevol arquitecte ha de tenir en compte aquesta altra dimensió. La lectura de les obres de Kahn mentre estudiava a la universitat em va fer obrir la ment, em va conferir una altra perspectiva de la professió, que després he traslladat a la meva pràctica diària.

Un exemple d’arquitectura perversa: el Museu Guggenheim de Bilbao

Hi ha creacions que es cataloguen com a arquitectura i en realitat són escultures buides, ja que hi pots entrar. Un exemple és el Guggenheim de Bilbao, un edifici espectacular, meravellós; sempre que he tingut l’oportunitat d’admirar-lo, me n’he enamorat. Tanmateix, hem de ser sincers: té alguna cosa de pervers. Després de visitar-lo, no recordes els quadres o les obres que hi ha a dins. En realitat, podria estar buit i no importaria. Aquesta no és la funció d’un museu; un equipament cultural està dissenyat perquè la gent admiri les obres que s’hi mostren, no perquè les oblidin. Un bon museu tamisa la llum, emfatitza les creacions dels artistes, passa a un segon terme. El Guggenheim és un exemple sublim d’arquitectura perversa. No hem d’oblidar que la funcionalitat és maca per ella mateixa, perquè quan un edifici és útil també aporta riquesa a l’usuari. És com quan fa vint-i-cinc anys que tens uns pantalons que s’adapten al teu cos com un guant i, per tant, mai t’has plantejat llençar-los; el dia que se’t trenquen, plores. Extrapolem l’exemple del Guggenheim a una escola: imaginem per un moment que, quatre anys després que els nens hagin acabat els estudis, no recordessin res d’allò que els han explicat els professors, però encara es commoguessin per la bellesa de l’edifici; no ho entendríem. Si fos pintor i algú m’oferís exposar al Guggenheim, m’hi negaria. Tot allò que hi exposen, queda diluït, desapareix.

Estem al servei de l’home

L’arquitectura catalana és eminentment eclèctica, per tant sempre ha estat poc tendenciosa. Per contra, Madrid ha estat més propera al classicisme; a Barcelona, com a molt, es poden trobar tres edificis neoclàssics. Quan ets eclèctic, no treballes amb cap tendència autoimposada, sinó que t’adaptes a les necessitats de cada client. Un sastre rep molts tipus de demandes, però imaginem que un dia entra al seu taller un home geperut que li sol·licita que li faci una jaqueta. Què ha de fer? L’ha de fer fora del seu taller? És clar que no. Li fa una jaqueta com il faut, la millor peça que ha confeccionat mai per a les mides concretes, peculiars i específiques d’aquest senyor, adaptada completament a la seva morfologia. Si traslladem aquest exemple al nostre àmbit, veurem que el bon arquitecte també intentarà sempre adaptar-se a l’home; l’arquitectura ha d’estar necessàriament al servei de l’ésser humà. D’altra banda, un bon professional és molt conscient del tipus de demanda que rep: els castells, per exemple, estaven construïts amb l’objectiu d’impressionar, eren una mostra del poder d’un regne, complien a la perfecció la seva funció dominadora. Així mateix, un edifici d’oficines, un habitatge o un local comercial han d’estar pensats per al client que els ocuparà, que sempre necessita rebre un vestit fet a mida.

Quan l’arquitectura és honesta, també és sostenible

Actualment, s’emfatitza la necessitat que els arquitectes i els constructors prioritzin la sostenibilitat. Però sempre he considerat que, a una arquitectura honesta, no li cal reflexionar sobre aquests conceptes, perquè necessàriament els porta integrats en el seu ADN. I no és estrany que ara es parli de les masies com a exemples idonis de sostenibilitat; fa dècades ja es preocupaven d’aplicar l’arquitectura més apta per a cada indret. Camillo Sitte  ho va definir molt bé quan va afirmar que genio es loci, és a dir, que s’ha de projectar aquella arquitectura que et dicta cada lloc. Per la mateixa raó, a cap bon professional no se li acudiria mai construir, a un país de clima mediterrani, edificis de vidre orientats a ponent. Abans de projectar qualsevol edifici, l’arquitecte s’ha de desplaçar al terreny, observar-ne l’orientació, veure per on surt i es pon el sol, així com preveure a quin balcó de la casa el propietari tindrà les millors vistes. I també, què divisarà el client quan s’assegui o quan estigui dempeus, quina alçària té l’edifici, amb quina amplada compta l’espai que estàs generant, com entra la llum o a quina paret caldrà  ubicar les finestres… Hi ha molts condicionants.

Respecta la natura perquè, si no, t’acabarà posant al teu lloc

Una pedra té molt valor; i quan és tan car moure-la o treure-la del terreny on has d’edificar,  és millor conservar-la, no cal cercar poètiques imposades. El lloc sempre et dictarà de quina manera has d’enfocar la teva actuació. Si el pressupost de traslladar maquinària per treure aquella pedra es dispara, hauràs d’integrar-la en el teu projecte. Quan el fet geogràfic té tant de pes, l’has de respectar, ja que, si no, la natura, que sempre té més poder, acabarà posant-te en el teu lloc.

Remodelació i recuperació de l’edifici noucentista de La Química

Des de l’any 2006, estem intervenint en la remodelació del terreny ocupat per l’edifici noucentista conegut com La Química de Montcada i Reixac. Finalment, construirem cent trenta-sis habitatges ―la majoria de protecció oficial―, una torre d’alçària d’habitatge lliure i espais enjardinats. De les antigues instal·lacions només hem conservat una petita casa unifamiliar, pseudomodernista, construïda a principis del segle xx per un deixeble de l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert, on s’estaven molts barcelonins que acudien a l’estiu a Montcada, tot buscant el benefici de les aigües provinents de les fonts naturals que naixien a les muntanyes de les rodalies. La casa estava molt emmascarada perquè, als anys cinquanta, s’hi van ajuntar naus industrials; per tant, hem hagut de practicar-hi una neteja per tal de rescatar l’edifici, que hem potenciat i reconvertit. Una intervenció d’aquestes dimensions canviarà el tarannà d’aquest barri.

Restaurar un immoble sense modificar-ne l’essència

A “Can Gonyi”, ubicat al carrer Major  de Montcada i Reixac, hem aconseguit modificar l’ús de l’immoble, de cinc-cents metres quadrats, tot respectant-ne i mantenint-ne la façana, ja que guardava un interès històric evident. Anteriorment, hi havia un habitatge unifamiliar amb planta baixa, primera planta i golfes. Després de la reforma, hi ha quatre habitatges i uns baixos comercials. Si observes detingudament els canvis produïts a la façana, t’adonaràs que són gairebé imperceptibles.

Santa Coloma de Gramenet, una ciutat que ha sabut reconduir el seu futur

Des de l’any 2000 fins al 2011, vaig treballar com a cap de servei de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. No era la meva primera experiència laboral en un consistori: del 1995 al 1998 vaig exercir com a arquitecte en cap de grup de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, i del 1999 fins al 2000, vaig ser arquitecte municipal de Montcada i Reixac. De les tres experiències, en vaig aprendre molt. Quan vaig entrar al consistori colomenc, vaig observar que la ciutat havia sabut reconduir-se urbanísticament tot iniciant, des de finals dels anys setanta, un magnífic procés de dignificació. No podem culpabilitzar ningú del seu creixement extralimitat; va ser una època difícil, moltes famílies del sud d’Espanya que requerien un habitatge van instal·lar-hi precipitadament la seva residència; la necessitat va impedir projectar un planejament que hagués trigat anys a desenvolupar-se. En l’actualitat, si passeges pels seus carrers, alguns de vianants, i per les seves places, t’adones que estàs en una ciutat de cap a peus. Vaig passar vuit anys de la meva vida laboral entre la seva gent; mai no oblidaré el dia en què va ocórrer l’explosió de gas en un edifici de la rambla Fondo, en la qual van morir dues persones. Em vaig posar el casc de bon matí i em vaig desplaçar al lloc de la deflagració, ja que era l’arquitecte municipal responsable del pla d’emergència; a més, em vaig encarregar de dictaminar quins edificis s’havien d’enderrocar. Recordo que m’emocionava i plorava amb la gent, vaig quedar molt afectat. A Santa Coloma, vaig aprendre hi molt, hi vaig guanyar molta experiència, i sempre li estaré agraït a la ciutat per haver-me donat la possibilitat de cursar aquest «màster» intensiu.

A Catalunya, avui en dia hem caigut en una situació binòmica

Existeix una matemàtica grisa, feixuga i binòmica; un llenguatge només emprat per donar ordres a les màquines, productes generats per éssers que pensen, i que, per altra banda, estan condemnades sempre a fer un mateix recorregut. A Catalunya, avui en dia hem caigut en una situació binòmica, i jo mai no he volgut participar de cap binomi, el meu pensament mai ha respost a l’elecció entre A o B, perquè no sóc un màquina, tot i que se’m pugui acusar d’equidistant.

Espanya té un problema… que és Espanya

La realitat espanyola no sap ser una altra si no té inclosa a Catalunya, i actualment la nostra nació està condemnada a formar part de l’Estat espanyol. Però Espanya encara ha de canviar molt. Ara bé, només podrà aconseguir-ho si els catalans, així com els ciutadans de les altres autonomies, posem en solfa els polítics… Sembla impossible, però tot arribarà. L’error ha estat prémer massa aviat l’accelerador. Catalunya té un problema que és Espanya. I Espanya, per la seva banda, té un problema, que és la mateixa Espanya. Quan parlo amb un independentista acèrrim, li exposo la necessitat de fer entendre la cultura catalana, però a llarg termini. Haurem d’esperar a tenir un Govern central més obert, menys mediocre, i que no estigui governat per la por, perquè en tenen molta, de por. No em considero de dretes ni d’esquerres; tot i així, en aquests moments desitjaria que governessin a Madrid partits progressistes, per tal de tenir almenys l’oportunitat de tornar a posar el tema català sobre la taula de discussió. Segur que tot podria anar d’una altra manera, sense necessitat de provocar la ruptura, sinó cercant una forma diferent d’integrar-nos, amb les nostres singularitats.

Crec en una Europa de les regions, no de les nacions

Necessitem una lectura diferent del mapa europeu. El concepte de nació, que engloba diverses regions i maneres de fer, s’ha de reposicionar, ha de buscar un nou consens, encara que potser hauran de transcórrer dècades abans no ho aconseguim. Quan tinguem una Europa de les regions, el tema català quedarà resolt. És del tot necessari emprar la saviesa, hem d’anar amb calma. La clau és convèncer, tranquil·litzar i aconseguir, tot pas a pas. El principal inconvenient és que falten estadistes, polítics de veritat. Al Partit Popular li falta passió, és una formació política tecnòcrata, un matrimoni que ha perdut la il·lusió.

Hem de cercar punts en comú

Quan s’apropen les eleccions municipals, ajudo els partits a dissenyar-ne el programa polític per mitjà d’una plantilla en la qual exposen els seus projectes en urbanisme. És curiós perquè, tot i que són partits de tendència dispar, com Esquerra Republicana o Iniciativa per Catalunya, sovint n’hem hagut de canviar només alguna connotació. Amb això vull exposar que, sovint, persones amb diferent ideologia tenen projectes propers o comuns, només canvia la manera d’expressar-los. Hem de saber cercar punts en comú: primer, aconseguim assegurar la tranquil·litat d’Espanya i avivar la il·lusió de Catalunya. I quan ja ho hàgim aconseguit, invertim el procés: busquem la il·lusió d’Espanya i la tranquil·litat de Catalunya. La veritat mai no és única, hi ha tantes veritats com homes sobre el planeta.

D’aquí uns anys, em veig al mateix lloc i amb la mateixa gent

A les sis del matí vaig al Bar del Paco a prendre el meu tallat descafeïnat, perquè el metge m’ha recomanat reduir la quantitat de cafeïna, i jo li faig cas. El prenc amb els treballadors de la brigada de la neteja, amb els quals coincideixo casualment a la mateixa hora. I aquesta quotidianitat ja em fa feliç. Les meves aspiracions són senzilles: és un gust tant poder xerrar amb els operaris municipals quan m’expliquen, per exemple, que se’ls ha avariat una màquina de la neteja, com poder trucar i xerrar una estona amb Laura Campos, l’alcaldessa de Montcada, una dona encantadora que m’agafa el telèfon quan la necessito. Sempre he estat molt planer i trempat: recordo que una vegada vaig anar a la presentació d’un curs sobre telefonia mòbil, on també hi va assistir l’aleshores ministre Rubalcaba.  Quan va acabar l’acte, vaig coincidir al lavabo amb ell i li vaig dir: «Señor ministro, qué a gusto se queda uno después de orinar». I em va respondre: «Tiene usted toda la razón». Això sí, sobretot m’omple el fet de continuar a prop dels meus fills, el Joan i l’Eduard, que són molt feliços, i de la meva dona, la Concepció.