Text del 2001
“Hem passat d’una activitat estrictament judicialitzada a tenir cada cop més un component d’assessorament”
Joan Castelltort va fundar el bufet que porta el seu nom l’any 1985, força anys després d’haver vist Caso Paradine, de Hitchcock una d’aquelles pel·lícules d’advocats que mostraven un concepte de la justícia en majúscules i que havien enlluernat el nostre advocat de jovenet. M. José Ayllón es va incorporar al despatx anys més tard, però la vocació per l’exercici del dret se li havia despertat també de ben jove. El camí d’un i l’altre, tanmateix, corren força paral·lels tot i que cadascun pel seu compte. Així, en Joan explica: “Vaig començar com molta gent, fent una passantia no remunerada, i ho vaig fer al costat d’un senyor que coneixia totes les arts de l’ofici, entès en el sentit de la més vella escola, era el que encara avui definiríem com un picaplets pur.” Això va fer que arribés a dubtar de la seva opció professional: “Em va fer pensar si m’havia equivocat, però amb pocs mesos vaig tenir una idea clara del que passava i vaig prendre la decisió de canviar de bufet. Aleshores, ja vaig anar a parar a un lloc on les coses es feien tal com calia.”
La M. José, per la seva banda, també va començar en un despatx, però en el seu cas va ser fent de secretària: “Tan sols em deixessin veure expedients mentre obria i tancava portes i contestava al telèfon jo ja estava contenta, però per sort es van adonar que jo realment hi tenia molt d’interès i al cap d’un temps ja em van deixar treballar com a advocada. Era un despatx que es dedicava exclusivament a les assegurances, que és el que fem en l’actualitat amb en Joan i, de fet, va ser a través d’aquell despatx que vam entrar en contacte.”
Abans d’això, no obstant, Joan Castelltort es va independitzar: “En aquella època hi havia molt la idea del despatx com a propietat, en els despatxos que vaig treballar no hi havia la més mínima sensació que poguessis acabar tenint un caràcter de soci, sabies que quan haguessis agafat una mica d’experiència s’esperava que tu muntessis el teu propi bufet.” I això és el que va fer: “Primer vaig treballar en tot tipus d’assumptes, però de mica en mica em vaig anar especialitzant, i ara estem plenament ficats en el món de les assegurances.” Aquest, a més, és un món que en els darrers tres o quatre anys ha fet un tomb impressionant: “Hem passat d’una activitat estrictament judicialitzada a tenir cada cop més un component d’assessorament, perquè les mateixes companyies s’han adonat que portar la majoria dels casos davant dels tribunals no era la millor solució, i ara són també els usuaris els que comencen a ser-ne conscients, tant a l’hora de reclamar a la seva asseguradora com quan tenen problemes amb tercers.”
Ja no es tracta solament de consultar un advocat abans d’anar a judici, sinó fins i tot abans de contractar la pòlissa: “És el que podríem considerar com un principi real de prevenció, és una forma de donar una resposta molt més satisfactòria i d’alleugerir l’activitat judicial. Ens demanen consell per saber què els podria passar en cas d’accident i que es reclamés la seva responsabilitat.” Perquè el que no podem oblidar és que cada dia hi ha més reclamacions.
Unes reclamacions que, tot i així, no arriben a les grans demandes que es produeixen als Estats Units: “Aquí a Europa sempre s’han refusat els anomenats danys punitius, que penso que no serien tan perjudicials com la gent creu”, explica en Joan, i continua: “Aquest és un sistema que es basa en què si una persona causa un dany a una altra per imprudència, sempre que tingués un caràcter evitable, aquesta persona hauria de respondre’n i, a més, pagar una mena de multa. ara bé, aquesta no reverteix directament en benefici de l’Estat, sinó que serveix perquè aquelles entitats que podrien evitar un dany i no ho fan tinguin un càstig proporcional.”
I ara és M. José la que continua explicant-nos aquest sistema: “Es pretén que la sanció influeixi en la companyia, de manera que serà més gran com més gran sigui l’empresa.” I això té un fonament força lògic: “Hi ha uns estudis tècnics que demostren que arriba un moment en què les grans empreses veuen com continuar prenent mesures de prevenció té un cost més elevat que el que tindria permetre’s accidents. És a dir, des d’un punt de vista econòmic els surt més a compte negociar la indemnització que fer una política preventiva. Però en el sistema anglosaxó aquest càlcul és impossible, perquè el que hauran de pagar serà proporcional a la seva mida.” No obstant això, òbviament s’apliquen uns límits: “Procuren que no es posi en dubte la continuïtat de l’empresa, però sí que li representi una despesa important.”
Aquesta forma d’entendre la responsabilitat civil té encara una altra repercussió social: “Qualsevol persona a qui se li hagi causat un dany té assegurat un sistema d’assessorament per enfrontar-se a aquesta empresa, i no parlo només d’advocats sinó també de tots els tècnics que li facin falta.” És per aquesta raó que persones sense un estatus econòmic gaire gran hagin pogut enfrontar-se a grans companyies multinacionals: “Als Estats Units hi ha equips d’advocats i tècnics especialistes que treballen exclusivament per assumptes d’aquest tipus, i en alguns casos han arribat a aconseguir vertaderes indemnitzacions multimilionàries per als seus clients.”
Aquí, en canvi, els únics que poden fer una mica de força en qüestions com aquestes són les associacions de consumidors: “Són les úniques que tenen un cert potencial per posar aquests temes sobre la taula. A més, s’ha intentat que el sistema indemnitzatori no es dispari editant barems com el que fa referència als accidents de circulació.”
Un altre tema que fa pocs anys que ha sortit a la llum és el de la protecció de dades, i tant Joan com M. José ens parlen de la seva experiència en aquest camp: “Hauríem de parlar de dues vessants en relació a aquest tema: en primer lloc, hi ha tota la feina que ha de fer l’empresa per posar-se al dia i complir amb la normativa recent i amb les responsabilitats administratives que això suposa. En segon lloc, encara s’ha de trobar una solució en el perjudici que hagi pogut tenir un usuari com a conseqüència de la vulneració d’aquesta legislació per part d’una companyia.”
Però en el sistema jurisprudencial espanyol sempre s’ha tingut poc en compte el que són danys no materials: “Si una utilització indeguda no dóna lloc a una pèrdua material, si aquesta empresa no pot acreditar que se li ha causat un perjudici traslladable en una pèrdua econòmica, segurament s’identificarà que hi ha hagut una vulneració administrativa, però aquesta no arribarà a tenir una translació econòmica més enllà de la previsió normativa de multa.” Com aquest, altres camps aniran fent la seva aparició en el món del dret, i Joan Castelltort i M. José Ayllón treballaran per entrar-hi i continuar la seva tasca professional amb el mateix rigor que en l’actualitat.
