Text del 2002
El farmacèutic és la persona més propera al ciutadà en el camp de la salut.
Una institució centenària protagonitza aquestes pàgines, el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, presidit per Joan Duran des de fa vuit anys. Per a ell, “el món associatiu és un dels trets distintius del nostre país. Aquí, qualsevol població, per petita que si-gui, disposa d’alguna entitat que li dóna vida. A la resta de l’Estat espanyol, a diferència del que passa a Catalunya, sovint no hi ha cap vincle associatiu entre l’Administració i la ciutadania.”
D’aquesta manera, les associacions esdevenen un instrument perquè “la societat civil no depengui tant de la iniciativa de l’Administració com dels mateixos ciutadans.” El president del Col·legi no només té un coneixement ampli del que al nostre país representa el món sanitari, sinó també de l’esport i la cultura. Considera “rellevants” les iniciatives que s’esdevenen en aquests tres camps, una mena de pilars que sostenen l’associacionisme català.
Fem una mica d’història. El president de l’entitat recalca que “les fórmules magistrals són l’origen de la farmàcia.”
No oblidem que, en un primer estadi, el farmacèutic era el més semblant a un alquimista, que “a partir del món mineral, animal, però sobretot vegetal, de les fulles, tiges, arrels i àdhuc flors d’una determinada planta preparava una infusió amb propietats curatives.”
En parlar dels orígens de la professió, ens recorda que “entre els grans botànics d’aquest país hi ha molts farmacèutics. Posteriorment, vam ser capaços d’identificar l’estructura química dels principis actius i modificar-la amb la finalitat d’obtenir fàrmacs menys tòxics i més potents. Més endavant, la indústria seria l’encarregada de dur a terme aquests processos, juntament amb la recerca, de manera més sistematitzada.”
Per això no és estrany que, quan fa més de 500 anys la farmàcia va prendre carta de naturalesa com a professió independent de la medicina, ho féu de mans d’experts botànics, i es pot dir “que fórem els farmacèutics els autèntics impulsors d’aquesta ciència.” És obligat assenyalar que avui hi ha un interès renovat per la utilització de les plantes medicinals com a agents terapèutics, fet que no s’ha de confondre amb altres medicines alternatives que, sota el lema de naturals, amaguen en moltes ocasions dèficits científics.
Al cap dels anys, però, i molt acusadament en els darrers cinquanta, “la medicina i la farmàcia segueixen com dues professions estretament vinculades i, mes enllà de les anècdotes, mantenim una gran complementarietat.” Aconseguir medicaments de qualitat i fer-ne un ús racional es troba en l’esfera farmacèutica; el diagnòstic i la consideració de tots els recursos terapèutics, en la professió mèdica. Totes dues comparteixen un objectiu comú: el benestar dels ciutadans.
La institució que ens ocupa, que acaba de fer els cent anys, es considera hereva d’aquest llarg procés. “El Col·legi pretén ser la casa comuna dels professionals”, subratlla Joan Duran. Les activitats que hi tenen lloc són les següents: “L’intercanvi de coneixements, la formació continuada i la vetlla per l’ètica professional i, en conseqüència, la defensa dels interessos que es deriven del respecte d’aquesta ètica.”
El món farmacèutic està sotmès a una evolució constant: “Les medecines que s’ensenyaven a la universitat fa vint anys i que es prescrivien són sensiblement diferents a les utilitzades actualment. Només un 15% dels fàrmacs d’aquella època, aproximadament, continuen vigents.”
I és que no només hem descobert fórmules més efectives, sinó que també “s’han identificat noves patologies que han motivat canvis espectaculars en els recursos terapèutics.”
És gràcies a la recerca contínua que s’esdevé en el sector farmacèutic que avui “l’esperança de vida se situa entorn dels 80 anys i escaig, que malalties com el càncer es poden curar i que hem estat capaços de convertir la sida en una malaltia crònica.”
Són molts els moments clau en la història de la humanitat que ha protagonitzat el sector farmacèutic. Un d’ells, sense cap mena de dubte, és “la invenció de la penicil·lina, una autèntica revolució. Un altre moment estel·lar fou el descobriment de les primeres vacunes i, finalment, des d’una altra perspectiva l’aparició dels anticonceptius també va representar un abans i un després en la societat, sobretot per a la dona, que esdevé molt més autònoma. Així mateix, el procés de fabricació industrial del medicament marca una altra fita, ja que permet l’expansió i, en certa manera, la socialització del seu ús.”
“En l’actualitat estem sotmesos a un procés accelerat en l’àmbit de la recerca de nous fàrmacs que, junt amb una més gran capacitat dels mitjans diagnòstics, ens permeten controlar, i àdhuc guarir, malalties que fa només quinze anys es consideraven intractables.”
Ens anuncia que, en aquests moments, “som a les portes d’un canvi important, encapçalat per la inmunofarmacologia i la teràpia gènica. Entrem en un nou escenari en què disposem de més fàrmacs i més potents que permeten curar més, però també són capaços de ser més devastadors si no s’utilitzen de forma més precisa.”
El president del Col·legi subratlla el fet que “el procés industrial garanteix la seguretat i la qualitat del medicament. Ara bé, un ús eficaç del fàrmac exigeix el suport d’un professional.”
En aquestes circumstàncies, doncs, el farmacèutic “passa de ser un fabricant de medecines a esdevenir una mena de salvaguarda del bon ús dels fàrmacs. Aquest és el repte al qual el meu col·lectiu ha de fer front en ple segle xxi.” Un repte que entitats com la que representa Joan Duran assumeixen pel bé del gremi i dels ciutadans.
No és aquest, però, l’únic desafiament amb el qual se les ha d’heure el farmacèutic contemporani. Avui, més que mai, li cal pronunciar-se sobre qüestions tan determinants com medi ambient i estils de vida saludable. Un pilar bàsic és la seguretat alimentària. Assenyala a títol d’exemple el fet que “en la cria de bestiar s’empra una gran quantitat de medicaments, no sempre adequadament.”
Crida l’atenció sobre la paradoxa que representa el fet que “prestem tanta atenció als fàrmacs de consum humà sense ser, però, conscients que els animals, la carn dels quals està destinada als ciutadans, també en prenen molts, que després, lògicament, transmeten al cos humà.”
Ha arribat el moment de fer balanç de les múltiples crisis de què ha estat víctima el sector ramader, en més d’un cas a causa de l’ús abusiu d’algun producte químic, com ara el clambuterol. Segons el parer de Joan Duran, “no estem escometent aquest assumpte amb la valentia suficient, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, i fins i tot a Europa. Hi ha interessos econòmics de gran magnitud que impedeixen una actuació contundent. De tant en tant, la població és víctima d’algun ensurt en aquest camp: des de la crisi del clambuterol utilitzat per fer engreixar els animals al més genèric de l’ús d’antibiòtics en els pinsos, o el més conegut de les vaques boges; però el ciutadà no triga a oblidar-se’n, tot i la seva importància.”
El seu punt de vista és eloqüent: “Els medicaments destinats al bestiar són, al cap i a la fi, medicaments; per tant, el seu ús, perquè sigui segur, requereix la supervisió del farmacèutic. En conseqüència, cal fabricar-los i dispensar-los en establiments on el farmacèutic pugui actuar amb completa llibertat i autonomia per evitar actuacions inadequades. Aquests establiments no tenen perquè ser farmàcies, però cal que el ciutadà tingui la seguretat que els aliments que adquireix arribaran a la seva taula sense residus de medicaments que puguin crear problemes a la seva família.”
“És imprescindible que el món del medicament estigui immers en una cultura de salut, i no en una cultura economicista i de consum”, subratlla. Com hem llegit més d’una vegada als pòsters dels centres d’atenció primària, “una ingestió més elevada de medicaments no equival a una millor salut.”
Per sort, aquesta “cultura de salut forma part de la professió.” En conclusió, “la utilització segura i racional dels medicaments és la garantia que aporta la professió farmacèutica.”
La utilització de medicaments s’ha de fer sota la supervisió d’un farmacèutic i el marc idoni per dur-ho a terme són les oficines de farmàcia perquè s’identifiquen com un espai de salut i no com un espai de consum. Seria estrany que els fàrmacs es trobessin en botigues i establiments comercials, perquè el medicament no és un producte ni de consum arbitrari ni d’adquisició per impuls. Aplicar-hi només criteris de mercat purs i durs, com passa en altres cosesi sectors, seria injust perquè acabaria marginant els menys afavorits. El que estem veient amb els fàrmacs retrovirals (anti-sida) és una mostra palpable del predomini d’uns “criteris de mercat massa hegemònics.”
El del consum és un món totalment mancat de l’equitat que, si més no a la Unió Europea, caracteritza el context farmacèutic. Hem d’evitar que les “úniques regles” de joc siguin les que marca l’oportunitat del mercat.
A ulls del president del Col·legi, el gremi “ha de dur a terme una intervenció de caràcter preventiu, que consisteix a actuar sobre el que nosaltres anomenem la polifarmàcia. Hi ha malalts tractats per tres patologies diferents per facultatius diferents i sovint coneixem que les iniciatives, si bé son adequades, en cada cas individual, presenten problemes en l’ús conjunt dels fàrmacs. El farmacèutic per coneixements i per situació estratègica és el professional capaç de detectar i prevenir incompatibilitats i efectes adversos. En conseqüència, cada cop estem més obligats a entrar en contacte amb els facultatius per informar-los d’aquest fet”, conclou.
El Col·legi es preocupa de transmetre als seus 7.000 integrants aquestes i altres necessitats a través de “diverses iniciatives de formació continuada, entre les quals hi ha l’aprenentatge on-line.” La institució que ens ocupa dedica molts recursos i atenció a aquestes activitats, que sempre han gaudit d’una gran acceptació entre els afiliats de l’entitat.
El farmacèutic és present en molts contextos, com la indústria i els laboratoris d’anàlisis clíniques. Ara bé, Joan Duran és molt conscient que, “per al ciutadà, la part visible de la professió és l’oficina de farmàcia”, i ens revela que en aquesta mena d’establiments “s’han produït tot un seguit de canvis. Primerament, pel que fa al nombre de farmacèutics. Actualment, a les 2.000 farmàcies barcelonines treballen quasi 4.000 farmacèutics, la qual cosa significa que pràcticament cada establiment disposa de dos farmacèutics. En altres paraules, els qui atenen les farmàcies són cada cop més professionals.”
Quin paper fan els auxiliars de farmàcia en aquests establiments? “Es tracta de col·laboradors absolutament necessaris, el coneixement dels quals és cada cop menys intuïtiu i més reglat. Dit d’una altra manera, no es tracta d’una mena de marmitons que adquireixen els seus coneixements al costat del farmacèutic. S’incorporen a les oficines amb una formació ja establerta, concretament d’una duració de dos anys. Són, per tant, molt conscients de la complexitat de la tasca que han de portar a terme.”
El responsable del Col·legi ens facilita una dada curiosa, i és que “segons un estudi sociològic, de cada quatre clients que visiten una farmàcia, només un s’endú algun producte. La resta només hi van a formular consultes.”
Unes consultes que poden tenir resultats molt diversos: “De vegades, aconsellem el consum d’un fàrmac determinat; d’altres, derivem els clients directament al facultatiu corresponent.”
Per tot plegat, es mostra convençut que “el farmacèutic és la persona més propera al ciutadà en el camp de la salut.”
Aquest fet és especialment evident en el cas de les poblacions reduïdes, que només disposen d’un establiment farmacèutic, que esdevé “tot un referent.”
Vet aquí una de les tasques “intangibles, silencioses i alhora fonamentals” que diàriament porta a terme el gremi. I és que el col·lectiu que protagonitza aquestes dues pàgines està “cada cop més implicat en l’estil de vida dels ciutadans.»
En aquest sentit, el president del Col·legi ens reconeix que és molt el que hom aprèn a banda i banda del taulell de la farmàcia: “L’experiència constitueix el millor bagatge de què podem disposar per donar consells.”
D’aquesta manera, el farmacèutic se’ns revela com un home de ciències, un home savi i capdavanter en els assumptes del món de l’anàlisi biològica, del medi ambient i, sobretot, expert en el del medicament. Aquest és el perfil del col·lectiu que, amb l’ajut de Joan Duran, hem mirat de dibuixar en aquestes pàgines, un col·lectiu que, per damunt de tot “sap escoltar”, una capacitat fonamental, junt amb “la intuïció” i “el coneixement científic”, en un camp tan delicat com és el del “benestar dels ciutadans.”
