Text del 2002
Ara per ara, totes les empreses del gremi desitgen fer les coses bé, crear riquesa per al país i poder assegurar així el futur del sector.
“Certament és molt positiu l’esperit associacionista que caracteritza els catalans. Tanmateix, no està vertebrat ni constitueix un veritable lobby que exerceixi pressions polítiques i econòmiques per garantir i assegurar el futur del nostre teixit industrial i econòmic. Malauradament, ara per ara, les associacions no poden aconseguir objectius tan importants com els següents: ampliar la nostra xarxa ferroviària, aturar l’ampliació de l’aeroport de Barajas, contrària als interessos catalans –ja que treurà part del protagonisme que fins al moment ha tingut l’aeroport del Prat– i, finalment, accelerar les obres per l’arribada del tren d’alta velocitat.”
Aquesta realitat, palesa entre l’empresariat català que observa com dia a dia les activitats se centralitzen més en la capital de l’Estat, és rebutjada de ple pels integrants del Gremi d’Àrids de Catalunya. Aquesta institució té una llarga història: “El gremi va ser promogut pels mateixos integrants del sector seguint la tradició medieval del Gremi de Picapedrers, que tan important havia estat en l’economia catalana. Tothom sap que Catalunya és un poble de comerciants de mena, però no tots els ciutadans són conscients que, pel que fa a la indústria, la primera activitat en sobresortir no va ser pas la tèxtil, sinó la minera. Aquesta activitat es basa en l’extracció de minerals no metàl·lics, com ara la calç, el granit, el marbre, el guix, etc. De fet, el nostre país ha estat –i ho continua sent– força ric en aquestes matèries. Les primeres cimenteres de l’Estat espanyol van ser construïdes justament en territori català per la riquesa existent en calç.”
La dada antroponímica següent constata la importància que el sector de la mineria ha tingut en la nostra cultura i en la configuració dels nostres trets d’identitat: “A diferència d’altres països, a Catalunya hi ha un bon nombre de cognoms lligats amb la mineria com ara Carbó, Roca, Guix o Guixeres. I aquest fet, que arrenca del romànic català, en què es generà una rica cultura de la pedra i emergí la figura del picapedrer, no ha de ser considerat pas com a casual.”
Durant els seus primers anys d’existència, el gremi, creat l’any 1950, va actuar com una mena de sindicat vertical de l’època: “D’una banda, hi havia un objectiu extern, fer valer els interessos del sector davant l’Administració; d’una altra banda, un d’intern, regular els preus de venda dels productes entre els mateixos integrants del gremi. Actualment, aquest segon objectiu ha desaparegut, i la nostra finalitat és donar a conèixer la tasca dels nostres membres.”
El gremi està integrat tant per grans empreses multinacionals com per petites i mitjanes empreses tradicionals catalanes; l’únic requisit per formar-ne part és “disposar d’explotacions extractives a cel obert, des de graveres –explotacions que graten la muntanya de forma superficial per buscar-hi pedres– fins a les explotacions més sistemàtiques que representen les pedreres. Aquestes empreses poden disposar, evidentment, d’indústries transformadores, però allò essencial és la dedicació minera.”
Actualment, formen el gremi 120 empreses, i és d’àmbit estatal: “Hi poden pertànyer totes aquelles indústries que operin en terres catalanes.”
Les iniciatives d’aquesta institució són variades: cursos de formació, seguretat i perfeccionament; acords i convenis amb universitats com la UPC, amb l’objectiu de realitzar estudis geològics entorn de les pedreres; recerca de nous mercats (de fet són membres associats del COPCA); promoció del sector a través de la participació en fires i exposicions (formen part del consell del Construmat), etc. La funció més important, però, “és lluitar per la continuïtat de la nostra tasca. Actualment, a Catalunya hi ha un transvasament de pedres provinents d’altres comunitats espanyoles perquè és molt difícil obtenir els permisos necessaris en el nostre país. Històricament, la mineria ha estat competència de l’Estat central, que decidia si s’havia d’explotar o no un determinat jaciment.”
Amb l’entrada de la democràcia, aquestes competències passaren a ser dels ajuntaments. Davant de la negativa popular d’aprovar l’explotació d’una nova pedrera en el municipi, en aquests anys només se n’ha inaugurat una, tot i que el consum mitjà espanyol de minerals no metàl·lics va en augment, 20 kg per dia i ciutadà. “Aquesta restricció ha creat situacions paradoxals. Propietaris d’edificis construïts i decorats amb pedra demanden el tancament de la pedrera amb què s’han construït, sense aturar-se a pensar que qualsevol habitació està plena d’elements minerals, com ara vidre, argila, calç, etc.”
Més encara, “no sabem que el carbonat calci és un dels ingredients de la fórmula de l’aspirina o que els minerals no metàl·lics s’empren per tenyir tot tipus de material, com ara la pasta de paper o el teixit amb què es confeccionen unes cortines.”
Però, sobretot, “aquesta restricció és injustificada perquè l’explotació de pedreres té un impacte visual o paisatgístic conjunturalment favorable, ja que actualment existeix l’obligació de restaurar-les.”
Per això, des del Gremi d’Àrids de Catalunya es creu que la solució d’aquest conflicte “seria que les competències passessin a mans de la Generalitat, perquè té més marge de maniobra per poder operar seguint el principi del bé comú.”
Si no es rectifica aquesta tendència, conseqüència “d’un proteccionisme d’arrels pseudoecològiques”, la importació de materials d’altres països esdevindrà indispensable, amb totes les complicacions logístiques consegüents.
De fet, la ubicació dels jaciments miners mai és casual perquè s’intenta que aquests es trobin a prop del lloc on han de ser utilitzats: “Evidentment, a Catalunya hi ha jaciments minerals en comarques interiors, però l’extracció de mineral en aquests indrets comporta no només una important despesa econòmica en transport, sinó tot un seguit de problemàtiques que ens podríem estalviar si poguéssim obtenir el mineral en llocs més pròxims.”
L’honestedat de Joan Franquesa, president del gremi i fill i nét de responsables anteriors, explica que pugui analitzar amb esperit crític l’estès tòpic del dinamisme i del col·lectivisme català. A més, la seva passió per la pedra, que ha orientat la trajectòria empresarial de la seva família, justifica els seus coneixements sobre la història i la realitat de la mineria. Esperem que la pressió del Gremi que presideix aconsegueixi transformar un estat d’opinió negatiu molt estès entre la ciutadania: “És cert que anys enrere es van produir actuacions paisatgístiques incorrectes –sovint per desconeixement–, però totes les empreses del gremi, ara per ara, desitgen fer les coses bé, crear riquesa per al país i poder assegurar així el futur del sector.”
Coneixent la importància directa i indirecta d’aquestes primeres matèries en la indústria i en l’economia, esperem que la seva crida sigui entesa i obtingui resposta. Almenys, sempre han comptat amb el suport de les administracions: “Sempre ens hem sentit escoltats i ben atesos per la Generalitat.”
