Text del 2002
El temple de la Sagrada Família a més “de ser actualment l’única catedral catòlica del món en construcció” és un dels símbols més significatius del nostre país i de la seva capacitat creadora arreu del món, la qual cosa li ha valgut poder ser qualificat “com una de les 7 meravelles del món actual.”
Des del punt de vista econòmic, la construcció d’aquesta joia del modernisme català ha tingut sempre un caràcter privat, és a dir, no ha rebut cap mena de finançament públic i s’ha nodrit fins a dates recents fonamentalment dels ingressos obtinguts a partir de les donacions privades. En l’actualitat, però, les circumstàncies han canviat i la partida entrant més important prové “del més de milió i mig de turistes que visiten les obres anualment”, atesa la repercussió i renom internacional de què gaudeix l’arquitecte Gaudí. En qualsevol cas, els fons econòmics i la seva gestió per poder continuar amb l’obra magna gaudiniana han estat sempre en mans de la Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família creada: “com a fundació canònica autònoma privada el 20 de juliol de 1895 pel llavors bisbe de Barcelona, Jaume Català. Des d’aleshores el seu únic objectiu ha estat la recaptació de fons i l’execució del projecte, seguint sempre fidelment les directrius inicials d’Antoni Gaudí.”
A part de les dues vies de finançament assenyalades anteriorment, en els darrers temps la Fundació n’ha establert una de nova “amb els ‘Amics del Temple’, que organitza activitats lúdiques, com ara concerts, exposicions, etc., que han significat una obertura de l’entitat cap a noves formes de proveïment de fons.”
L’elecció de la fórmula fundacional 13 anys després d’haver posat la primera pedra a l’edifici sagrat respongué al desig de Gaudí que la captació de fons econòmics i la construcció del temple es canalitzessin a través d’aquesta institució, que convertí en la seva hereva patrimonial –a més d’espiritual pel fet d’haver-los confiat l’acabament del seu projecte més ambiciós. I, en aquest sentit, és de sobres conegut l’interès amb què l’arquitecte treballà sempre per tirar endavant una obra que sabia que no podria veure acabada: “El mateix Gaudí demanà caritat per sufragar les obres del temple perquè desitjava que fos finançat a través de l’altruisme de la ciutadania.”
La fórmula inicial de fundació canònica ha evolucionat al llarg dels anys: “S’ha anat adaptant a les successives legislacions existents, i la darrera reestructuració es va produir el 13 de setembre de 1984, de manera que actualment el seu president nat és l’arquebisbe de Barcelona.”
La diòcesi de Barcelona, però, delega tota la seva confiança quant a la coordinació i direcció del projecte de construcció de l’església i de la Fundació a una altra persona no pertanyent als àmbits eclesiàstics. En aquests moments el seu president delegat és el senyor Joan Jordi Bergós Tejero. L’estructura de la Fundació es completa amb un patronat compost per 17 membres i una comissió executiva de 5 patrons que, ara per ara, està formada per Jordi Bonet, l’arquitecte que coordina i dirigeix la materialització del projecte, Joan Argimón, Miquel Bosch, Joan Matabosch, Josep Fibla, Teresa Martínez i el senyor Joan Socorro, com a secretari tècnic. La tasca de totes aquestes persones “és totalment desinteressada”, i comporta un grau d’esforç personal considerable, tal i com ho demostra el fet que cada setmana dediquin cinc hores del seu lleure “per reunir-se i prendre les decisions necessàries tant pel que fa a la gestió dels fons econòmics com pel que fa al ritme i pla de construcció del temple.”
L’increment del nombre de visitants i també de donatius en els darrers anys han fet possible intensificar el ritme de construcció de l’obra malgrat els elevats costos que això suposa. Aquesta acceleració del ritme de treball permetrà que “el 2007 celebrem el 125è aniversari de l’inici de la seva construcció amb l’acabament i la cobertura de l’absis i que en un termini de 20 anys –és a dir cap al 2022– l’obra es pugui finalitzar completament.”
Aquesta vertadera fita en la història arquitectònica i civil catalana serà possible “gràcies a tres pilars. En primer lloc, la il·lusió i la implicació dels treballadors que donen el millor de si mateixos cada dia. En segon lloc, els mitjans tècnics i tecnològics existents en l’actualitat que faciliten i escurcen el temps de realització dels treballs. I, finalment, les aportacions provinents del turisme que permeten finançar els dos factors anteriors.”
I aquest esdeveniment serà possible sense haver descuidat en cap cas la seguretat i perdurabilitat de l’obra per molts segles: “El projecte de Gaudí ja preveia edificar una obra que esdevingués testimoni i exemple del modernisme a través dels temps. A tall d’exemple podem esmentar que els seus càlculs ja tenien en compte l’acció del vent en les altíssimes torres, de fins a 170 metres, que va omplir de finestres perquè hi pogués córrer sense trobar-hi cap mena de resistència.”
No obstant aquestes previsions originals gaudinianes, els avenços actuals han permès “reforçar més aquests aspectes i augmentar la seguretat dels elements estructurals.”
La construcció d’una obra ingent com la de la Sagrada Família comporta successives etapes i moments històrics, cadascun influenciat per l’ambient sociocultural del moment. Això explica que en la fase actual no s’hagi pogut, ni volgut, fugir de les peculiaritats socials actuals, com la mundialització: “Els càlculs geomètrics necessaris són realitzats des d’una universitat australiana i enviats via Internet amb un complex suport informàtic.”
D’altra banda, en relació al fet no prou conegut de la llibertat artística que Gaudí disposà per a determinats elements decoratius, tampoc no ha volgut defugir els moviments artístics del moment: “Com que Gaudí no va deixar dibuixos ni indicacions de com havien de ser les figures, Subirachs ha creat les peces de la Façana de la Passió a partir de la seva inspiració i també de les tendències figuratives contemporànies.”
Tant de bo les obres d’aquest emblemàtic temple puguin complir els terminis previstos i els milers de catalans de les generacions més grans que han viscut amb el referent constant de la materialització d’aquest somni i que es trasbalsaren amb els estralls que van comportar els bombardeigs de la Guerra Civil, el puguin veure convertit en realitat.
