Text del 2002.
“Volem estar a prop dels nostres afiliats, perquè només així podem donar resposta als seus problemes”
Catalunya és un país força ben organitzat pel que fa a la defensa dels drets laborals dels seus treballadors. A part de les grans centrals sindicals, hi ha tot un seguit d’associacions independents que treballen per reivindicar i defensar els interessos d’uns sectors molt concrets. Aquest és el cas del Sindicat d’Empleats de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, una organització que va néixer l’any 1977 arran de la nova llei que va permetre el dret de sindicació: “Segurament la característica principal d’un sindicat com el nostre és que, per dir-ho d’alguna manera, ens distraiem menys que les grans centrals nacionals. Som més sensibles als temes de la pròpia organització i dels seus empleats”, explica Joan L. Solé, el seu president, i continua: “Hi ha temes més generals que se’ns escapen; primer, perquè no som interlocutors ni podem ser-ho, i segon, perquè quan s’atén els interessos generals, els particulars cedeixen molt i el que fem nosaltres és fer valdre precisament els interessos particulars dels empleats. Aquest és el nostre actiu, és el que ens porta a representar les ambicions, les esperances, els afanys de millora que sent una persona que treballa per a la Caixa, perquè nosaltres també som treballadors de la Caixa i podem anticipar-nos sovint als problemes que preveiem que sorgiran.”
Des de dins, els possibles incidents es detecten tan bon punt sorgeixen i “nosaltres els veiem i els vivim, de manera que o bé acceptem aquelles adaptacions, per exemple, o bé comencem les negociacions per aconseguir millorar les condicions de treball i les situacions familiars dels treballadors o per demanar un increment de salari d’acord amb la disminució del poder adquisitiu dels nostres empleats.”
Ja l’any 1977 el grup de persones que va fundar el Sindicat va tenir molt clar que calia dialogar amb l’entitat financera des de dintre, perquè seria més fàcil solucionar els problemes del conjunt: “Aquest va ser el motiu pel qual vam néixer com a sindicat independent i continuem sent independents en tots els sentits. Som independents de la mateixa direcció, la qual cosa no significa que no hi dialoguem, i som independents també respecte dels corrents polítics, sense que això vulgui dir, evidentment, que els nostres afiliats no puguin tenir la ideologia que vulguin.”
Aquesta independència els ha donat més marge de maniobrabilitat a l’hora d’encarar els problemes que s’han anat presentant al llarg dels anys: “En els vint-i-cinc anys que fa que treballem, s’han fet quaranta o cinquanta negociacions fonamentals i nosaltres sempre hi hem estat presents. Això significa que la confiança entre els empleats i l’organització s’ha anat aconseguint, independentment que en aquestes negociacions també hi participessin les altres forces sindicals.”
A la Caixa l’àmbit de sindicació és força alt, i en aquest moment dels 21.000 treballadors, gairebé 4.000 estan afiliats al sindicat que presideix Joan L. Solé: “Hi ha hagut èpoques que hem representat el 50% de l’afiliació, però en aquests moments s’ha incorporat molta gent nova a l’organització a causa de l’expansió que està vivint i estem en un període d’adaptació. En set anys la Caixa ha crescut de set mil persones, la qual cosa vol dir que ens hem d’anar donant a conèixer sense presses. Contactem amb la gent i els expliquem qui som i quins són els nostres objectius i, com que ja fa anys que ho fem, sabem que de mica en mica la gent va confiant en nosaltres.”
Fa vint-i-cinc anys la Caixa només donava servei a Catalunya i les Balears, però ara ja ho fa a gairebé tot Espanya. Això ha provocat que també el Sindicat s’hagi hagut d’adaptar a les noves circumstàncies: “Ens hem adaptat a l’estructura de la Caixa, és a dir, si la Caixa es va dividir en zones territorials, nosaltres també ho vam fer, i si en comptes d’un comitè de cinc membres ens n’ha calgut un de trenta, també l’hem creat, perquè el que volem és estar a prop dels nostres afiliats, perquè només així podem donar resposta als seus problemes.”
A l’hora d’apropar-se als empleats, el Sindicat té persones repartides per la geografia espanyola: “D’aquesta manera, mantenim un diàleg directe amb tothom, i també ens comuniquem a través de fullets i de la pàgina web, que informa afiliats i no-afiliats de tot el que ens sembla important.”
A banda d’això, l’any 1998 el Sindicat va entrar en contacte amb el Sindicat Independent de Caixes d’Estalvi d’Espanya, una confederació amb la qual treballen conjuntament per poder participar en les negociacions dels convenis nacionals: “És una confederació que respon al nostre tarannà i amb la qual podem participar en els grans fòrums. Nosaltres hi aportem els nostres representants i gaudim dels seus, de manera que hem sumat esforços i hem aconseguit que els petits sindicats independents puguem asseure’ns en una taula de negociació amb el 20% de representativitat.”
Joan L. Solé explica que la plantilla de la Caixa és una de les més estables del país i que, en general, els treballadors estan contents de treballar per a una institució que ofereix al treballador un conjunt de contrapartides que el fan estar orgullós de pertànyer a l’entitat. Però també assegura que “quan cal reivindicar, ho fem, sempre, però, des del diàleg, perquè tenim molt clar que s’ha de recórrer a les accions reivindicatives només quan han fracassat les negociacions, i no ha estat mai voluntat de la Caixa ni del Sindicat deixar enquistar-se massa una situació.”
En aquests vint-i-cinc anys, Joan L. Solé només recorda un parell de situacions en què ha calgut fer sentir una mica més forta la veu dels empleats: “A finals dels anys vuitanta, es va plantejar una reforma en el sistema de pensions que no ens va semblar oportuna i vam lluitar per aturar-la, i potser l’últim exemple és el d’aquest gener de 2002 amb la introducció de la nova moneda europea.”
Les indicacions del Govern s’havien d’executar en pocs dies i era impossible poder atendre tothom: “Els empleats van fer jornades de gairebé quinze hores i no se’ls va recompensar, per això vam haver de queixar-nos a la direcció, que malgrat que havia previst incrementar la plantilla, no va ser suficient.” El cas és que la població catalana i espanyola en general va ser molt pragmàtica: “La gent va pensar que si s’havia de canviar tant calia fer-ho de pressa, i tothom va començar a canviar les pessetes durant els primers dies de l’any.”
El Sindicat té molt clar el seu futur: “Continuarem treballant per defensar els interessos generals tant de la Caixa com dels seus treballadors. No voldríem que la Caixa perdés el tarannà que ha tingut fins ara, una entitat la força de la qual és la mateixa societat civil catalana. Ens hem d’anar adaptant, però canviar el seu sistema directiu crec que seria fer un flac servei a Catalunya i a tota la comunitat que la Caixa representa.”
