Text del 2001.
“És una gran satisfacció observar que el client segueix el teu consell”
Joan Manuel Pla Casas representa la segona generació de la nissaga d’assessors Pla, amb despatx a Gironella des del 1960. Reconeix que, en casos com el seu, “és difícil determinar si has escollit aquesta professió per vocació o perquè t’hi han dut les circumstàncies.”
I és que aquest català ha crescut amb l’assessoria literalment “a casa: el pare tenia l’oficina a la planta baixa, per pujar al dormitori havies de passar pel despatx.”
Al llarg de gairebé un quart de segle d’experiència professional, aquest graduat social ha estat testimoni de l’evolució del col·lectiu: “Recordo la gran fita que va representar el reconeixement del títol de graduat social com a diplomatura universitària. No fa gaire s’ha convertit finalment en llicenciatura.”
Sens dubte les coses han canviat molt des que ell va començar a exercir: “A diferència d’altres col·lectius, la dels graduats socials és una institució molt dinàmica amb ganes de treballar. Això es reflecteix en la gran quantitat d’informació que contínuament ens fa arribar.”
El que resta intacte, però, és el principal tret de la professió. Com fa 25 anys, l’assessor encara necessita guanyar-se la confiança del client. Ara bé, l’actitud del públic és una mica diferent: “En el passat la gent es pensava que si enganyava l’assessor havia enganyat Hisenda. Ara ha assumit la necessitat d’explicar-li les coses tal com són. Cal que imperi la filosofia següent: el fet de pagar molt al fisc significa que et guanyes bé la vida. Per sort, el públic cada cop s’assessora més i, en conseqüència, té menys problemes per resoldre.”
L’experiència ha ensenyat a en Joan Manuel “el que el Govern hauria i no hauria de fer. Els polítics legislen des d’una taula, sense conèixer bé els problemes que pateixen els ciutadans, sense baixar al carrer. El que fan és molt teòric, hi manca la vessant pràctica. Als assessors no ens resulta difícil prevenir quan hi haurà canvis en la legislació. No ens agafen tant per sorpresa com a la resta de ciutadans.”
Admet que l’empresariat és víctima d’una certa confusió: “Abans no hi havia pressió fiscal, i l’Estat et definia el que havies de pagar. De fet, com tots sabem, aleshores gairebé ningú no pagava impostos, fins que Hisenda va fer un salt qualitatiu amb la reforma fiscal del 1978.”
De tota manera, encara hi ha assignatures pendents: “Hisenda no és àgil a l’hora d’inspeccionar i, de retop, qui pateix una inspecció es converteix en una mena de cap de turc. Els recàrrecs per frau, que arriben al 300%, són excessius. El que caldria és fer més revisions i imposar unes multes proporcionades. No els manquen dades per fer-ho.”
En qualsevol cas, el funcionament d’Hisenda sempre dependrà de “la persona que hi hagi al capdavant.” Per a en Joan Manel, es pot establir un clar paral·lelisme entre el ministeri fiscal i qualsevol empresa, inclosa la seva: “El que importa no és buscar culpables, sinó solucions. Hem de ser pràctics.”
En aquest afany per “ser pràctic”, una de les tasques de l’assessor consisteix precisament a “esbrinar, a partir de la seva experiència, allò que el client et vol transmetre. Al final, acabes descobrint que, a les poblacions petites, tothom beu de la mateixa font, així que t’adones que la barra d’un bar és la millor universitat. És allí on els clients intercanvien rumors o comentaris que circulen pel poble.”
La seva resposta davant aquesta situació no varia mai: “Jo he de dir sempre la veritat, tant a l’empresari com al treballador. En un sector tan competitiu com el nostre no et pots permetre quedar com un mentider.” De fet, els anys li han ensenyat que “l’èxit depèn de tres factors: les ganes de treballar, l’honradesa i la sort.”
Ho afirma un home que des de l’Assessoria Pla les ha vistes de tots els colors. En Joan Manel està convençut que “els problemes sorgeixen quan no hi ha feina; si n’hi ha, les inquietuds es redueixen considerablement.”
En aquest sentit, recorda amb nostàlgia els temps passats: “Abans aquesta era una professió tranquil·la; ara potser ens guanyem millor la vida, però també hi ha moltes més dificultats. D’una banda, la proliferació de la competència ha reduït el volum de feina; d’una altra, l’Estat exigeix cada cop més a l’empresari.”
Al seu parer, el problema no és tant el fet que els ciutadans tinguin més obligacions, sinó que “hem passat d’un extrem a l’altre, sense que entre els dos hagi transcorregut un període de transició perquè ens poguéssim adaptar a tot el que avui ens demanen. Ningú no ensenya a ser empresari, quan aquest és un paper que exigeix coneixements fiscals i laborals, per exemple.”
Per suplir aquesta manca de coneixements els emprenedors tenen al seu costat professionals com ell: “És una gran satisfacció observar que el client segueix el teu consell.”
De tota manera, encara són legió els qui recorren a aquest especialista només en cas d’extrema necessitat. “Per a mi, l’assessor és a l’advocat el que l’aparellador a l’arquitecte”, destaca. Per això té molt clar que “l’assessor no ha de pretendre abraçar massa àmbits, sinó limitar-se als que són competència seva.”
Salomònic, aquest català no considera que en una companyia hi hagi ni bons ni dolents: “La plantilla causa tants problemes a l’empresari com aquest als treballadors.” I és que un assessor, contràriament a l’advocat, no deixa de ser un negociador: “El meu consell davant qualsevol tipus de conflicte és arribar a un acord. Encara que molesti haver de pagar un jurista per superar els obstacles, quan es produeix una divergència tothom té la seva raó.”
Val la pena resoldre les tensions al més aviat possible, sobretot en un poble de 5.000 habitants com Gironella, on “la relació entre gerent i treballador és molt més directa. Si un empresari té problemes amb un empleat, val més que l’acomiadi tan aviat com li sigui possible, primerament perquè fer-ho de seguida li sortirà més barat, i en segon lloc perquè s’estalviarà la incomoditat i els maldecaps que suposa una mala relació amb un membre de la plantilla.”
Aquesta filosofia també és aplicable en cas de conflicte entre socis: “És millor que resolguin les discrepàncies i abandonin la societat ràpidament; d’aquesta manera, entre altres coses, s’estalviaran els honoraris que els cobrarien els respectius advocats.”
El fet d’exercir en una vila amb pocs habitants repercuteix en la relació que l’assessor manté amb els clients: “Cal que entenguin que el lloc on t’han de consultar tot allò que els inquieti és el despatx.”
I és que de vegades la pressió arriba a ser excessiva: “Jo em vaig veure obligat a traslladar el telèfon de casa a l’oficina per tal de no haver d’atendre trucades durant el cap de setmana.” Aquest és en Joan Manel, un home per damunt de tot pràctic, un gran professional orgullós de prosseguir el projecte iniciat pel seu pare 40 anys enrere: “Ell va fundar l’empresa; jo sóc l’encarregat de mantenir-la.”
