Text del 2001.
“Considero que és bona la idea de tenir un assessor coordinador en els assumptes d’importància”
L’advocat Vicenç Ribas Delclós exerceix com a assessor d’empreses des de l’any 1972, però ja en feia molts que treballava en diversos sectors. En aquell moment va decidir instal·lar-se per compte propi: “Als disset anys ja anava a les mines que dirigia el meu pare a Llançà. Allà vaig començar a conèixer els problemes de l’empresa i el tracte amb la gent.”
D’altra banda, en Vicenç va compaginar la feina amb els estudis: “De primer vaig fer administratiu, després vaig optar per deixar la província de Girona i instal·lar-me a Sabadell, i vaig convertir-me en titulat mercantil-empresista i graduat social.” Sobre aquesta època comenta: “Vaig treballar en una empresa de la ciutat i després em van oferir una bona feina en una indústria tèxtil de Barcelona, en la qual vaig arribar a ser cap d’administració i comptabilitat.”
No obstant la posició que havia aconseguit, va preferir muntar el seu propi despatx: “Em sentia limitat i volia fer alguna cosa més àmplia, que abracés més camps. Així va ser com vaig començar amb l’assessorament empresarial en un despatx a la mateixa ciutat de Barcelona, i no va ser fins anys més tard que vaig traslladar-me definitivament a Sabadell.”
Poc temps després de ser a la capital del Vallès, en Vicenç comença una aventura que durarà poc temps: “El meu despatx tenia aleshores col·la-boradors i vaig pensar que podria dedicar-m’hi a temps parcial i entrar a l’Administració. Eren moments de transició i les oficines de l’atur començaven a proliferar per les nostres ciutats, així que vaig anar a Madrid i em vaig treure les oposicions.”
Però la feina no va respondre exactament a les seves expectatives: “Em van destinar a Sabadell, i amb moltes dificultats vam poder obrir la oficina. Jo portava empreses, plans de reestructuració i problemes dels aturats, però no hi havia ni mitjans ni una sòlida organització i allò no em convenia.” Definitivament, doncs, va preferir tornar al bufet i dedicar-hi tots els seus esforços.
L’empresa cada vegada és més complexa i els assessors es fan més necessaris, cosa de la qual els mateixos directius es mostren cada dia més convençuts. “De totes formes, penso que a l’empresari encara li falta una bona cultura d’empresa, encara hi ha moltes coses que no comprèn i això és una dificultat. Si els presentes un problema fiscal, sovint et diuen que ells ja declaren tot el que han de pagar, però és que no és solament això, el que cal és declarar-ho bé.”
Les noves generacions, tanmateix, sembla que estan més ben preparades: “Saben molt més de què els parles i, de fet, anys enrere les coses eren més senzilles que ara. En aquests moments portar una empresa és dificilíssim, arriscadíssim, i has de dedicar-li una atenció al 100%, per això també penso que, malgrat que els falta cultura d’empresa, també és molt difícil que trobin temps per adquirir-la.”
Aquí és on l’assessor es fa més necessari. “Més que un assessor, considero que és bona la idea de tenir un assessor coordinador en els assumptes d’importància, que s’encarregui de buscar els recursos que li calgui i on calgui per solucionar els problemes que se li plantegen.”
Els serveis que el seu bufet presta a les empreses són d’assessorament integral, bé per ell mateix o a través d’aliances amb altres despatxos, però sense perjudici del concurs, en el seu cas, dels especialistes. “La relació client-advocat es basa en la confiança que el client acostuma a dipositar en un advocat concret, que és el que exerceix una funció de tutela i de coordinació en relació amb l’empresa client, ja que pel fet de ser el seu assessor és coneixedor qualificat dels seus problemes.”
En això Vicenç Ribas té experiència: “Participo en diversos consells d’administració com a assessor extern, i crec que aquesta és una feina molt important: consisteix a aportar un punt de vista extern que pot ser molt útil perquè l’empresa tiri endavant. Una de les feines que m’agrada més en aquest sentit és la de coordinar diversos assessors per arribar a la solució més adient del problema. M’explico: es pot donar el cas que a l’empresa li arribi assessorament de tres direccions independents l’una de l’altra, perquè la qüestió té implicacions fiscals, laborals i mercantils. Aleshores, l’empresari ha de prendre una decisió sobre tres coses diferents i que no entén.”
El coordinador té en aquest cas una feina molt concreta: “Es tracta que parli amb els altres tres assessors, que hi pugui discutir i que després pugui traduir a l’empresari les solucions a què han arribat.”
Respecte a la seva participació en els diversos consells d’administració, en Vicenç explica: “Porto temes de successions, de holdings, constitucions de societats, de compra de terrenys i venda de naus, reinversions, etc.”
Sovint, les empreses amb què tracta són familiars: “Molts dels problemes que sorgeixen són els de la successió. Normalment aquell qui ha tingut sempre el comandament és reticent a delegar, a vegades fa petits gests, però són minúsculs perquè realment els altres puguin decidir. Jo els dic moltes vegades que entenguin que els seus fills seran els qui portaran l’empresa quan ells no hi siguin, i que si no els deixen equivocar ara, potser més endavant posaran en perill el futur del negoci.”
Però no solament és això el que els aconsella Vicenç Ribas: “És important també fer-los entendre que moltes vegades la millor solució passa per la professionalització de l’empresa, no té per què ser el fill el qui dirigeixi el negoci el dia que el pare falti, perquè potser no té ni vocació ni capacitat per fer-ho i és millor que n’esdevingui el propietari o l’accionista majoritari, però que sigui un professional qui ocupi el càrrec de director.”
D’altra banda, també hi ha consells per als fills: “N’hi ha que pensen que ja han heretat l’empresa i que no han de fer res més, però jo els asseguro que els ocells també volen i que és bo que l’ampliïn, que no es limitin a continuar-ho tot tal com ho havia deixat el seu pare, que és l’hora que siguin ells els veritables empresaris, que arrisquin i, sobretot, que diversifiquin, que és la millor manera de no emportar-se sorpreses desagradables en cas de saturació de mercats, per exemple.”
El 40% de la feina que fa en Vicenç és dedicada al camp fiscal, però és que, tal com ell explica, “qualsevol altra qüestió t’acaba portant a la fiscalitat. Avui els tributs pesen molt i s’han de tenir en compte sempre. Fins i tot en una separació matrimonial, si s’enfoca d’una manera o d’una altra, un pot sortir més o menys perjudicat fiscalment sense haver-hi cap necessitat.”
Per això, ell estudia molt bé tots aquests temes: “Si en un Consell es parla de vendre unes naus, jo procuraré que es faci de manera que puguin reinvertir i que l’impost quedi diferit.” I tot això demana estudiar constantment: “En sóc del tot conscient, però m’agrada, gaudeixo amb la feina que faig i això for-ma part del dia a dia.”
