Text del 06-07-2010
Els discapacitats físics són persones absolutament normals, tan autosuficients com els nois i les noies sense discapacitats. L’única diferència és que posseeixen una motricitat diferent.
El gran problema de l’esport de discapacitats és l’ostracisme al qual el condemnen els mitjans de comunicació, perquè no és negoci. I la crua realitat és que, allò que no surt per televisió, no existeix.
Gràcies a l’esport, els discapacitats viatgen, coneixen noves cultures i persones, fan amics, s’enamoren. La seva sensació d’utilitat s’amplia; també el seu ego, la seva autoestima. A més, els proporciona esperit de superació i de sacrifici, valors que el jovent en general ha perdut.
Els discapacitats han hagut de superar tants prejudicis socials i tantes barreres psicològiques que no han tingut temps de tenir en compte la seva imatge.
Joan Palau i Francàs és secretari de la Fundació Privada Carmen i María José Godó i president de la Federación Española de Deportes de Personas con Discapacidad Física (FEDDF), dues institucions solidàries dedicades a la integració de persones amb discapacitats. “Els membres de la FEDDF practiquen esport d’alta competició i participen als Jocs Paralímpics, amb uns resultats notables.”
Les disciplines esportives que ofereix la FEDDF són variades, amb un total de 20 modalitats, tot i que “la natació n’és l’estrella, perquè no té barreres arquitectòniques i la gravetat no és tan determinat. A la FEDDF disposem de magnífics nedadors.”
Això no significa que no siguin dignes d’encomi “els nostres esportistes paralímpics de bàsquet, de tir amb arc, tennis de taula, esgrima, hoquei o esquí, per citar-ne les més populars.”
Des de la seva formació com a capellà salesià fins a la seva tasca com a gerent de Llars Mundet, el senyor Palau ha demostrat una vocació de servei cap a les persones discapacitades, de les quals ha après una lliçó de força i autosuperació. “Són gent exemplar, perquè, per damunt de les limitacions que els imposa el seu físic, tenen un esperit sensible, audaç i lluitador. La pràctica de l’esport és per als discapacitats la millor eina d’integració, de normalització i de felicitat humana.”
L’esport també comporta alegria per a les seves famílies. “Veuen que d’aquesta manera s’amplien molt els horitzons dels seus fills, que altrament estarien sempre tancats a casa amb l’única alternativa de la televisió o d’Internet.”
Val a dir que un discapacitat físic sol assolir la independència de l’entorn familiar, cosa difícil per a un discapacitat psíquic. “Ateses la diferència de les seves afectacions, els discapacitats psíquics i els físics tenen una manera diferent de relacionar-se amb les seves famílies; els primers en són totalment dependents; els discapacitats físics, en canvi, són persones absolutament normals, tan autosuficients com els nois i les noies sense discapacitats. L’única diferència és que posseeixen una motricitat diferent.”
El gran problema que té l’esport de discapacitats és l’ostracisme al qual el condemnen els mitjans de comunicació. “L’esport de discapacitats no és negoci, no ven. Per això costa que li donin visibilitat. I la crua realitat és que, allò que no surt per televisió, no existeix.”
Això es pot corregir amb campanyes de conscienciació. “La conscienciació social s’ha de basar en el coneixement, la comprensió i, com deia Sant Agustí, en l’amor. I, en una societat tan mercantilitzada com aquesta, també en els diners, que els nois vegin que l’esport pot ser per ells un modus vivendi.”
Negar, però, que la conscienciació va en augment seria injust. “La societat ha fet en això un canvi fantàstic. Això no vol dir que no calgui millorar.”
Prova d’aquest fet és l’eliminació creixent de barreres arquitectòniques. “Els Jocs Paralímpics de Barcelona 92 van marcar un abans i un després. Les barreres arquitectòniques s’estan eliminant, però romanen les barreres psicològiques.”
Un exemple ho il·lustra perfectament: “He dit moltes vegades a membres de l’Ajuntament de Barcelona que, cada cop que hagin de fer un equipament –esportiu o no–, cridin un noi amb cadira de rodes i ell els explicarà com eliminar les barreres abans de crear-les. Perquè, qui sap dels problemes que tenen per superar-les no són els urbanistes, sinó els mateixos discapacitats.” El caldo de cultiu de les barreres psicològiques sempre és la ignorància.
L’esport millora molt l’equilibri emocional i l’autoestima dels discapacitats. “Un esport pot omplir la vida d’un ésser humà durant molts anys, ja que algunes modalitats encara poden practicar-se amb 40-45 anys. Gràcies a l’esport, els discapacitats viatgen, coneixen noves cultures i persones, fan amics, s’enamoren. La seva sensació d’utilitat s’amplia; també el seu ego, la seva autoestima. A més, els proporciona esperit de superació i de sacrifici, valors que el jovent en general ha perdut.”
En realitat, els nois i les noies amb discapacitat tenen un perfil més profund, menys vanitós, que la majoria de gent. “Els discapacitats han hagut de superar tants prejudicis socials i tantes barreres psicològiques que no han tingut temps de tenir en compte la seva imatge. Malgrat que això demostra que el seu equilibri emocional no depèn de la mirada aliena, a mi m’agradaria que els preocupés, ni que fos una mica, però gairebé ni paren atenció a l’equipació que porten.”
Actualment, la major part dels discapacitats viuen amb les seves famílies. “Abans es passaven tres anys a diversos hospitals; avui, als sis mesos ja tenen l’alta.”
Una de les causes de discapacitat més habitual fa anys era la poliomielitis. “Sortosament, ha remès tant que podem dir que ja s’ha acabat. Ara, la majoria de discapacitats són conseqüència d’accidents de trànsit.”
La FEDDF compta amb un staff de 20 tècnics que porten sengles comissions dels diversos esports. “La meva feina és buscar espònsors, com són Carmen i María José Godó i l’ONCE.”
La tasca d’integració i visibilitat de l’ONCE és prou coneguda per tothom; no tant la de la Fundació Godó. “La Fundació Carmen i María José Godó és una entitat catalana que ha apostat molt per l’esport discapacitat a Catalunya i a Espanya.”
Un altre gran benefactor de la causa fou Juan Antonio Samaranch, creador de la FEDDF i de la FCEDF, el seu referent català. “En tant que president del COI, possibilità el Comitè Paralímpic Espanyol i li va donar molts diners. I el més important de tot: establí que, en endavant, la ciutat que vulgui organitzar els Jocs Olímpics ha d’assumir obligatòriament l’organització dels Jocs Paralímpics.”
La universalització de l’esport fou el gran compromís de Samaranch. “Volia l’esport per a tothom, inclús per a aquells que van amb cadires de rodes i per als amputats. Hi ha un abans i un després de Samaranch.”
Per assolir aquest objectiu, cal dur a terme una bona gestió esportiva a nivell institucional. “A l’Estat espanyol, l’esport és una competència transferida. Catalunya és la primera autonomia esportiva, on també s’inicià l’esport adaptat per a minusvàlids, amb la tasca pionera de Llars Mundet. Tanmateix, encara s’aposta poc pels esports no productius, els que tenen un vessant més humanístic.”
Un dels problemes de l’esport discapacitat segueix sent mesurar la discapacitació. “Existeix el Comitè de Discapacitació Funcional Nacional i Internacional que decideix la discapacitació que tenen, una precisió complicada perquè no hi ha dues discapacitats iguals. Hi ha nois que participen en el grau 10 i d’altres que ho fan en el grau 1.” Per anar a uns Jocs Olímpics es requereix una graduació reconeguda internacionalment.
Joan Palau il·lustra amb la seva tasca els beneficis que l’esport i la solidaritat poden comportar a la societat. “Fer esport em sembla ineludible per millorar la salut i, per tant, la vida de qualsevol persona. I gràcies a ell, puc gaudir d’una feina que repercuteix molt positivament en altres persones i en mi mateix.”
