Text del 2002
El món de l’art es mou sovint amb unes regles i formes d’actuació paral·leles a les convencionals. La raó és senzilla: els interessos que belluga aquesta manifestació de l’esperit humà són molts, i els seus causants, els artistes, senten i experimenten inquietuds poc freqüents en la majoria de ciutadans. Segurament, el tret més definitori de l’artista és la seva ànsia –i exigència– d’originalitat i el seu esperit lliure que rebutja l’adhesió fervorosa a qualsevol corrent o agrupament que coarti el seu tarannà, i és aquest fet el que explica la seva susceptibilitat a l’hora d’involucrar-se en el món associatiu: “L’artista vol conservar sempre el seu segell d’independència. Per això, en alguns casos, no vol pertànyer a cap organització, tot i que aquesta pertinença li pogués ser molt profitosa. Nosaltres entenem i respectem aquesta postura, però també creiem que els artistes que van per lliure han d’acceptar la part positiva i negativa d’aquesta opció. Això explica la nostra fermesa a l’hora de no facilitar informació als no-associats, llevat de casos excepcionals.”
Aquesta és la base d’actuació de la Federació Internacional d’Artistes Plàstics, una entitat gremial que aplega “els artistes del món de la pintura, l’escultura, el gravat, el dibuix, la fotografia, la performance, els treballs amb format multimèdia, etc.”, i que té com a objectiu bàsic “donar informació sobre les diverses vies de difusió –concursos, accés al circuit galerístic, etc.– als joves artistes i als qui s’hi han dedicat fins aleshores d’una manera amateur.”
Entre els serveis que garanteixen als seus afiliats destaca “l’ajuda i el suport per a la confecció del seu currículum, el qual no tan sols ha de contenir dades objectives, sinó que ha de ser una carta de presentació de l’artista amb una orientació clara en funció de les expectatives i exigències que el valoraran; la taxació d’obres d’art i, molt especialment, la tasca d’estudi i anàlisi de l’obra dels artistes novells.”
Aquest examen es fa de manera indirecta a través de l’ACEA: “Dos crítics d’art elaboren estudis i ressenyes al voltant de l’obra que han contemplat. Després els artistes poden fer servir aquesta informació en les seves exposicions o en l’elaboració d’un book de la seva obra. L’important, però, no és únicament aquesta valoració, sinó el suggeriment que se’ls fa sobre quines són les tècniques amb què aconsegueixen expressar-se millor i quins són els temes que desenvolupen de manera més encertada.”
A banda d’aquests serveis específics, l’adhesió a l’ACEA també permet gaudir d’un seguit d’avantatges, entre els quals destaca la possibilitat d’accedir de franc a diversos museus de primer ordre: “En el cas de Madrid a tots els excepcionals –El Prado, Reina Sofia, etc.–, llevat del Thyssen, mentre que a la capital catalana els artistes membre es beneficien de descomptes especials.”
A més d’aquesta importantíssima labor de suport als nous talents, ACEA també vetlla per la difusió i conservació del nostre patrimoni cultural a partir de “conferències i tertúlies sobre art i, a vegades, també sobre altres temes d’actualitat. Sigui quina sigui, però, la qüestió debatuda, aquests actes sempre tenen una duració d’una hora i mitja. Durant els primers quaranta-cinc minuts el conferenciant introdueix el tema i després s’inicia el debat entre els assistents.”
Aquest gran nombre d’activitats és possible gràcies no només a la dedicació i la implicació permanent i exclusiva d’un equip de quatre persones –més la participació esporàdica de col·laboradors externs per a projectes concrets–, sinó també a la seva inclusió en la Federació Internacional ACEA, “una institució amb 2.251 associats en cinquanta-tres països i que té a l’Estat espanyol més de la meitat dels seus membres”, fet que explica les estretes relacions que mantenen amb països com ara “Itàlia, França, Portugal, Xile, Cuba, Rússia o l’Argentina.”
ACEA, però, no està lligada únicament a aquesta organització: “Internacionalment, estem agermanats amb vint-i-una associacions d’arts plàstiques de nou països i a partir d’ACEA s’han creat dues institucions més: la primera és l’ONG Artistes Plàstics Sense Fronteres, que pretén introduir els artistes que han acabat la seva formació recentment, amb la cooperació dels creadors sud-americans, i Plàstica Llatina Internacional. En el nostre país estem associats a cent trenta entitats artístiques, que normalment acostumen a ser regidories de cultura d’alguns ajuntaments. Aquesta estreta col·laboració amb les administracions locals és la que ens permet ajudar-los a organitzar certàmens artístics. En aquests casos, el nostre paper és molt divers, ja que ens encarreguem de la redacció de les bases, de la difusió del concurs, etc.”
Aquesta intensa i extensa dedicació amb la finalitat de promoure i estendre la presència i la importància dels artistes plàstics en la nostra societat, que encara avui dia “en un 95% dels casos són amateurs i es dediquen només de manera parcial a la seva passió”, va quallar definitivament l’any 1990, quan es va establir el Premi SPARO, que fins al moment ha estat concedit a personalitats del pes de Frederic Marés, Salvador Dalí, Joan Guitart, Josep M. Subirachs, Joan A. Samaranch i Cesáreo Rodríguez-Aguilera.
I tot això sense que els responsables d’ACEA oblidin mai la relativitat que impregna tot el referent al món de l’art, de la mateixa manera que és canviant la noció de bellesa. Aquesta variabilitat es fa palesa fins i tot en la pròpia noció d’artista i en la quantificació dels que hi ha en actiu: “A diferència d’altres activitats, la condició oficial d’artista és força difícil d’establir. Quin criteri i quin barem hem d’utilitzar per elevar la tasca manual d’una persona a artística? És evident que no tothom que diu que és artista ho és, i també que no podem qualificar com a tal una persona únicament pel fet de ser autònom, ja que aquest requisit administratiu no té res a veure amb la seva qualitat creadora que, en definitiva, és la que converteix un pintor, un escultor o un gravador en artista. Això dificulta força el recompte dels autors existents. Òbviament podem partir de les xifres de les associacions d’artistes com la nostra, però tenint en compte els aclariments anteriors i afegint-n’hi encara un altre: molts dels autors consagrats no formen part de cap organització.”
