Text del 2002.
“Volem mantenir la dignitat de l’ofici, que els joves entenguin que s’ha de conservar”
El Gremi de Constructors d’Obres és un dels més antics del nostre país. Sembla que va néixer el 1211 com una associació d’artesans i que va anar evolucionant al llarg dels anys, fins que el 1892 es va refundar ja amb una forma molt semblant a la que té actualment. El seu actual president, Joan Santaularia, és un gran coneixedor del seu ofici i ens explica com és a principis del segle xxi: “Evidentment, els oficis que formen part del món de la construcció han sofert un conjunt de canvis importants, però el més bàsic continua essent posar un totxo sobre l’altre per fer una paret. No hi ha hagut mai una gran revolució en la construcció, però sí que hi han anat apareixent eines i procediments nous que ens han fet molt més senzilla la tasca. Quan es feia el formigó a l’obra, per exemple, es feia una quantitat de pífies impressionant, però ara amb els camions formigonera això ha canviat totalment; també tenim bombes que injecten el formigó a 100 o 200 metres; grues de gran potència que mouen peces enormes; grans pales excavadores i també de petites que poden entrar a tot arreu; i encara hi hem d’afegir els grans blocs prefabricats que són molt útils per als polígons industrials.”
Aquests són només alguns exemples que il·lustren els canvis que ha experimentat la construcció, però encara n’hi ha molts més: “A Alemanya, per exemple, ja no s’enguixa, es pinta sobre una paret de formigó molt ben feta, i aquí ja utilitzem canaletes que permeten muntar les instal·lacions elèctriques sense necessitat de fer regates.”
No obstant això, a vegades la gent oblida la importància que tenen aquests oficis i el fet que no es poden deixar perdre, i és precisament aquesta una de les grans preocupacions del gremi: “Volem mantenir la dignitat de l’ofici, que els joves entenguin que s’ha de conservar.” I és amb aquesta finalitat que l’Institut Gaudí, en què el Gremi està involucrat junt amb els sindicats i les patronals del sector, ha muntat una exposició itinerant en una carpa que recorre Catalunya i que “intenta perpetuar els oficis de la construcció.”
Perquè un altre tema cabdal per a tots els agremiats és el de la formació professional: “Penso que el fracàs més evident de l’Administració pública ha estat la incapacitat per oferir i promocionar una formació professional ben feta. A principis del segle xx, Prat de la Riba va crear l’Escola del Treball i d’allà van sortir molt bons paletes, mecànics, torners, i és una llàstima que ho haguem deixat perdre. Ara sembla que es torna a mostrar preocupació per aquesta qüestió, però nosaltres fa temps que treballem en la formació ocupacional i contínua, perquè hem notat una manca de bons professionals per a les nostres empreses.”
Cal lligar a aquesta qüestió també el fet de l’arribada d’immigrants a Catalunya, molts dels quals treballen en el sector: “Per a nosaltres seran sempre benvinguts, però el que importa és que tinguin una formació, que coneguin l’idioma i com han de treballar, cosa que ja no depèn tant de nosaltres com de les administracions, que han de decidir si els formen en origen o quan arriben aquí. La veritat és que és un tema complicat, però sembla que s’hi està treballant.”
De tota manera, a Catalunya hi ha encara molt bons professionals i, de ben segur, que en sorgiran de nous amb totes aquestes iniciatives que s’estan portant a terme en aquests darrers anys: “Avui no hi ha cap diferència entre la construcció que es fa a casa nostra i la que es pugui fer a qualsevol altre país d’Europa. Tampoc hem d’oblidar, encara que sembli que a vegades les autoritats ho facin, que aquí hem tingut i
tenim grans arquitectes i que no sempre caldria encarregar les grans obres a gent de fora.”
De fet, el nostre país va donar un geni com Gaudí, que va marcar una època i una manera de treballar: “He treballat molts anys per a la Sagrada Família i conec força bé les idees de Gaudí; penso que va ser un home atrevit, valent, un home que va impulsar tècniques noves. Les seves formes no són fàcils de fer i, per tant, per treballar per a ell s’ha de ser un excel·lent professional, un artesà, un paleta, un picapedrer, etc. Penso que per a la construcció va significar un pas important per demostrar que es podien fer coses noves, però també tenim molts altres arquitectes que no s’han de deixar de banda.”
Constructors i arquitectes treballen sempre agafats de la mà, i és per això que Joan Santaularia ens explica quin tipus de relació tenen: “El constructor és un executor de l’obra que fa el projectista i la seva obligació és fer l’obra ben feta, ben acabada. Ha de ser el garant que l’obra funciona bé i ha de donar la seva opinió sempre que alguna cosa no entra dins els paràmetres de la construcció, és a dir, ha de tenir iniciatives, però respectant sempre el projecte.”
De fet, el que dóna la qualitat final al producte és el que fa l’obra, el que l’executa: “Sovint és l’oficial de primera el que garanteix si una cosa estarà ben feta o no, perquè es pot haver dibuixat molt, però qui finalment posarà aquella rajola serà qui és a l’obra cada dia.”
No és fàcil, però, a vegades ajustar-se als pressupostos que demana el promotor: “És qui paga i qui acaba decidint si en aquell edifici s’hi posa un material o un altre en funció del preu. I un altre problema greu que ens trobem massa sovint és el de la pressa; se’ns demana que acabem l’obra en una data determinada, i això a vegades significa haver de contractar molt més personal, la qual cosa fa disparar el preu final.”
El Gremi està treballant actualment en un registre d’empreses de la construcció, una tasca que considera fonamental per garantir una bona feina: “Tenim la necessitat que hi hagi una regulació, perquè qualsevol persona pot anar-se a donar d’alta de l’IAE i convertir-se en constructor. Això no passa en altres països d’Europa, on es demana a aquella persona unes condicions mínimes. No es tracta d’impedir el pas a ningú, però sí que hem de poder donar garanties al públic, i per això seria molt útil un registre de totes aquelles persones que volen ser constructors.”
