Joaquim Faus
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. Joaquim Faus Pascuchi

FAUS I SERRA ADVOCATS

Text del 2001

“Fer d’advocat significa posar els interessos del teu client per sobre dels teus propis”

Joaquim Faus Pascuchi és menorquí, per part de mare, i membre d’una de les més destacades nissagues de lletrats catalans, per part de pare. De fet, el seu avi, Josep Faus Condomines, va ser notari de Guissona i publicà diversos treballs sobre el dret civil a la comarca de la Segarra. El seu pare, Ramon Faus Esteve, seguí el mateix camí, tant en el seu ofici com en el seu interès pel camp del dret civil. En aquest darrer aspecte contribuí enormement a la recuperació dels nostres signes d’identitat durant la difícil etapa del franquisme.

“El pare va ser un dels impulsors i membres de la comissió que es va encarregar de la feixuga tasca d’elaboració de la Compilació Catalana, la qual va ser aprovada i entrà en vigor l’any 1960. Era l’aplec de tot el dret civil català propi que ens diferenciava de l’Estat espanyol. La seva minuciositat era tal que arribava a distin­gir les diferents normatives de cada comarca catalana. Feia referèn­cia a totes les qüestions relacionades amb el dret de família, el dret successori i els drets reals. Per entendre la importància d’aquest recull, hem de tenir en compte quin era el con­text polític llavors i con­si­derar les susceptibilitats que aquesta iniciativa va produir a les Cortes franquistes. Únicament els reiterats contactes amb el ministre de justícia de l’època, Iturmendi, van fer possible que finalment es donés llum verda al projecte. La Compi­lació va ser el primer reconei­xe­ment per part del franquisme de la pluralitat jurídica de l’Estat espanyol i el precedent dels posteriors apèndixs balear, aragonès i basc. Va estar en vigor fins a l’arribada de la Democràcia. A partir d’aquest moment les successives dis­posi­cions legals l’han anat ac­tu­a­lit­zant i modificant, i ara per ara la Compilació s’ha de considerar com l’antecedent i la base del nostre dret civil actual.”

La pèrdua de vigència no significa, però, la manca d’eficiència: “Crec que seria molt discutible considerar que determi­nats codis actuals, com, per exem­ple, el de les successions per cau­sa de mort, han superat les regu­la­cions de la Compilació. És cert, però, que sóc part interessada i que això em pot restar l’objectivitat necessària.”

La tasca i el tarannà del pare expliquen la importància que el seu magis­teri va tenir en la seva determinació d’esdevenir lletrat: “Érem sis ger­mans i tots, menys el més gran i jo, van optar per estudiar carreres de ciències. El gran es va fer capellà i jo, seguint l’exemple del pare i de l’avi, em vaig inclinar pel dret. Al pare li hagués agradat que, un cop acabada la llicenciatura, m’hagués preparat per convertir-me en notari, però m’hi vaig negar. Per una banda, desitjava exercir com a advocat i, per una altra, hi hagué un fet que em condicionà negativa­ment per preparar-me. Quan estudiava cinquè de carrera es van cele­brar unes oposicions restringides per aconseguir un canvi de desti­nació. Un dia vaig acompanyar el pare a escoltar l’exposició d’un dels aspirants, Lluís Roca Sastre, que en aquell moment era notari excedent. Tant el pare com jo vam coincidir que el seu exercici havia estat brillant, però, tanmateix, el tribunal no l’hi va considerar pas i, en no obtenir la notaria desitjada, va anar a Vic. Aquesta anèc­do­ta em va allunyar definitivament d’aquesta opció. No obstant inte­res­sar-me per una altra vessant de l’exercici, sempre vaig demanar consell i opinió al pare en cas de dubte. Vaig ser molt afortunat perquè vaig poder gaudir del mestratge d’una figura amb reputació contras­tada.”

L’empenta deixada per la figura paterna en la seva formació com a ad­vocat és molt gran, però Joaquim Faus destaca el valor de l’ètica pro­fessional: “Em va ensenyar que amb honradesa podria anar a tot arreu i que intentant enganyar la gent no arribaria enlloc. Sempre he basat la relació amb els clients en l’honestedat i la confiança, i he tin­gut present que fer d’advocat significa posar els interessos del teu client per sobre dels teus propis.”

L’octubre del 1967, després d’acabar els seus estudis, es va incorporar al despatx de Joan Piqué Vidal. L’any 1970 l’abandonava per establir-se pel seu compte, junt amb el seu soci José Mª. Serra Musso: “Aleshores no era molt freqüent l’especialització, però gairebé des de sempre m’he centrat en les qüestions relacionades amb el dret privat, és a dir, el civil i el mercantil. Aquest fet és conseqüència de la influència paterna i també dels interessos personals. Haver-me decantat per una part específica del dret ha estat una sort perquè el dinamisme actual fa impossible estar al dia en tots els àmbits legals.”

Com a advocat, se sent plenament satisfet de les experiències professionals viscudes: “M’a­gra­da molt l’exercici de la professió i crec que tots els patiments es veuen superats amb escreix quan s’aconsegueix una resolució favo­rable. Els únics inconvenients són la necessitat de distanciar-te dels problemes dels clients per no perdre l’objectivitat professional i po­der-los donar un consell assenyat, i la dedicació que la nostra profes­sió comporta, la qual provoca no prestar la deguda atenció a la famí­lia.” I observa la desmitificació que s’ha produït vers la figura del lletrat: “Recordo que quan era petit els clients, sobre­tot si venien de pagès, es mudaven i compareixien amb camisa i corbata. L’am­plitud i l’evolu­ció de la societat ha propi­ciat que hi hagi una major familiaritat entre el client i el seu advocat, i això sempre és positiu per a tots dos.”

Un dels aspectes més destacables de la història professional de Joaquim Faus és la seva col·laboració, del 1984 al 1990, en la Comissió Deontolò­gica del Col·legi d’Advocats de Barcelona: “Després d’haver-ne estat nomenat membre i posteriorment president pel degà del Col·legi, vaig haver d’abandonar aquesta activitat i la docent a l’Escola de Pràctica Jurídica perquè no era capaç de combinar-les amb la meva activitat professional. La deontologia no sempre ha tingut l’interès que es mereix per part del col·lectiu de lletrats. A més, la massifi­cació de la nostra activitat ha agreujat el problema i les seves conse­qüències. Durant els anys en què vaig col·laborar amb la Comissió, es van organitzar uns cursets amb una clara finalitat pràctica per abordar les diferents implicacions de la deontologia. En aquests seminaris s’analitzaven les relacions del lletrat amb l’Administració de justícia, entre companys, amb el client, amb la part contrària i el secret professional, entre d’altres. Durant aquest període també vaig tenir la sort de treballar amb especialistes en la matèria, com ara José Félix Alonso-Cuevillas i Antoni Vidal Teixidor, per tal d’elaborar unes normes deontològiques, que posteriorment el Col·legi de Bar­ce­lo­na, el Codi d’Advocacia Català i el Código de Abogacía Español han fet seves.” Amb aquesta tasca, una vegada més, un membre de la nissaga dels Faus ha deixat en la lletra impresa la seva empremta per millorar l’estat del dret i, de retop, el de la societat.