Text del 2001
“Fer d’advocat significa posar els interessos del teu client per sobre dels teus propis”
Joaquim Faus Pascuchi és menorquí, per part de mare, i membre d’una de les més destacades nissagues de lletrats catalans, per part de pare. De fet, el seu avi, Josep Faus Condomines, va ser notari de Guissona i publicà diversos treballs sobre el dret civil a la comarca de la Segarra. El seu pare, Ramon Faus Esteve, seguí el mateix camí, tant en el seu ofici com en el seu interès pel camp del dret civil. En aquest darrer aspecte contribuí enormement a la recuperació dels nostres signes d’identitat durant la difícil etapa del franquisme.
“El pare va ser un dels impulsors i membres de la comissió que es va encarregar de la feixuga tasca d’elaboració de la Compilació Catalana, la qual va ser aprovada i entrà en vigor l’any 1960. Era l’aplec de tot el dret civil català propi que ens diferenciava de l’Estat espanyol. La seva minuciositat era tal que arribava a distingir les diferents normatives de cada comarca catalana. Feia referència a totes les qüestions relacionades amb el dret de família, el dret successori i els drets reals. Per entendre la importància d’aquest recull, hem de tenir en compte quin era el context polític llavors i considerar les susceptibilitats que aquesta iniciativa va produir a les Cortes franquistes. Únicament els reiterats contactes amb el ministre de justícia de l’època, Iturmendi, van fer possible que finalment es donés llum verda al projecte. La Compilació va ser el primer reconeixement per part del franquisme de la pluralitat jurídica de l’Estat espanyol i el precedent dels posteriors apèndixs balear, aragonès i basc. Va estar en vigor fins a l’arribada de la Democràcia. A partir d’aquest moment les successives disposicions legals l’han anat actualitzant i modificant, i ara per ara la Compilació s’ha de considerar com l’antecedent i la base del nostre dret civil actual.”
La pèrdua de vigència no significa, però, la manca d’eficiència: “Crec que seria molt discutible considerar que determinats codis actuals, com, per exemple, el de les successions per causa de mort, han superat les regulacions de la Compilació. És cert, però, que sóc part interessada i que això em pot restar l’objectivitat necessària.”
La tasca i el tarannà del pare expliquen la importància que el seu magisteri va tenir en la seva determinació d’esdevenir lletrat: “Érem sis germans i tots, menys el més gran i jo, van optar per estudiar carreres de ciències. El gran es va fer capellà i jo, seguint l’exemple del pare i de l’avi, em vaig inclinar pel dret. Al pare li hagués agradat que, un cop acabada la llicenciatura, m’hagués preparat per convertir-me en notari, però m’hi vaig negar. Per una banda, desitjava exercir com a advocat i, per una altra, hi hagué un fet que em condicionà negativament per preparar-me. Quan estudiava cinquè de carrera es van celebrar unes oposicions restringides per aconseguir un canvi de destinació. Un dia vaig acompanyar el pare a escoltar l’exposició d’un dels aspirants, Lluís Roca Sastre, que en aquell moment era notari excedent. Tant el pare com jo vam coincidir que el seu exercici havia estat brillant, però, tanmateix, el tribunal no l’hi va considerar pas i, en no obtenir la notaria desitjada, va anar a Vic. Aquesta anècdota em va allunyar definitivament d’aquesta opció. No obstant interessar-me per una altra vessant de l’exercici, sempre vaig demanar consell i opinió al pare en cas de dubte. Vaig ser molt afortunat perquè vaig poder gaudir del mestratge d’una figura amb reputació contrastada.”
L’empenta deixada per la figura paterna en la seva formació com a advocat és molt gran, però Joaquim Faus destaca el valor de l’ètica professional: “Em va ensenyar que amb honradesa podria anar a tot arreu i que intentant enganyar la gent no arribaria enlloc. Sempre he basat la relació amb els clients en l’honestedat i la confiança, i he tingut present que fer d’advocat significa posar els interessos del teu client per sobre dels teus propis.”
L’octubre del 1967, després d’acabar els seus estudis, es va incorporar al despatx de Joan Piqué Vidal. L’any 1970 l’abandonava per establir-se pel seu compte, junt amb el seu soci José Mª. Serra Musso: “Aleshores no era molt freqüent l’especialització, però gairebé des de sempre m’he centrat en les qüestions relacionades amb el dret privat, és a dir, el civil i el mercantil. Aquest fet és conseqüència de la influència paterna i també dels interessos personals. Haver-me decantat per una part específica del dret ha estat una sort perquè el dinamisme actual fa impossible estar al dia en tots els àmbits legals.”
Com a advocat, se sent plenament satisfet de les experiències professionals viscudes: “M’agrada molt l’exercici de la professió i crec que tots els patiments es veuen superats amb escreix quan s’aconsegueix una resolució favorable. Els únics inconvenients són la necessitat de distanciar-te dels problemes dels clients per no perdre l’objectivitat professional i poder-los donar un consell assenyat, i la dedicació que la nostra professió comporta, la qual provoca no prestar la deguda atenció a la família.” I observa la desmitificació que s’ha produït vers la figura del lletrat: “Recordo que quan era petit els clients, sobretot si venien de pagès, es mudaven i compareixien amb camisa i corbata. L’amplitud i l’evolució de la societat ha propiciat que hi hagi una major familiaritat entre el client i el seu advocat, i això sempre és positiu per a tots dos.”
Un dels aspectes més destacables de la història professional de Joaquim Faus és la seva col·laboració, del 1984 al 1990, en la Comissió Deontològica del Col·legi d’Advocats de Barcelona: “Després d’haver-ne estat nomenat membre i posteriorment president pel degà del Col·legi, vaig haver d’abandonar aquesta activitat i la docent a l’Escola de Pràctica Jurídica perquè no era capaç de combinar-les amb la meva activitat professional. La deontologia no sempre ha tingut l’interès que es mereix per part del col·lectiu de lletrats. A més, la massificació de la nostra activitat ha agreujat el problema i les seves conseqüències. Durant els anys en què vaig col·laborar amb la Comissió, es van organitzar uns cursets amb una clara finalitat pràctica per abordar les diferents implicacions de la deontologia. En aquests seminaris s’analitzaven les relacions del lletrat amb l’Administració de justícia, entre companys, amb el client, amb la part contrària i el secret professional, entre d’altres. Durant aquest període també vaig tenir la sort de treballar amb especialistes en la matèria, com ara José Félix Alonso-Cuevillas i Antoni Vidal Teixidor, per tal d’elaborar unes normes deontològiques, que posteriorment el Col·legi de Barcelona, el Codi d’Advocacia Català i el Código de Abogacía Español han fet seves.” Amb aquesta tasca, una vegada més, un membre de la nissaga dels Faus ha deixat en la lletra impresa la seva empremta per millorar l’estat del dret i, de retop, el de la societat.
