Text del 2001
“Hi ha molt poca gent que pugui triar el que vol fer; en general, és la mateixa vida i les possibilitats que et presenta les que et fan escollir”
L’advocat Joaquim Forn exemplifica dos valors a tenir en compte al món actual: l’experiència i la capacitat permanent d’adaptar-se als canvis que la societat requereix a cada pas. Als 18 anys va començar a treballar en un despatx d’advocats i cinc anys després engegava el seu propi gabinet a Barcelona: “Vaig llogar un despatxet i vaig començar a fer-me càrrec de tots els assumptes que m’arribaven. En aquells moments convulsos, vaig exercir de defensor a molts dels consells de guerra que es feien a encausats polítics, i vaig tenir molta sort perquè a cap dels meus defensats se li va imposar la pena de mort, que era molt comuna.”
Les característiques de la professió han evolucionat durant aquests 55 anys al front del Despatx Forn. “Aleshores la nostra tasca englobava activitats que després s’han diversificat. Per exemple, nosaltres ens encarregàvem de qüestions pròpies d’economistes, agents de la propietat, etc. Era una altra època en què escassejava gairebé tot i intentàvem ser tan generalistes com fos possible.”
Un altre tret diferenciador és que “hi havia molt pocs advocats i tots plegats formàvem una família ben avinguda perquè entre nosaltres el tracte era cordial, educat i molt respectuós. Aquesta relació ha canviat d’una manera profunda d’aleshores ençà però hem de pensar que actualment el nombre d’advocats és molt gran. També el ritme de vida és força diferent i això ha comportat un canvi qualitatiu en les nostres relacions.”
El canvi en les estructures de treball també ha estat significatiu: “Avui en dia és molt difícil que un advocat jove pugui obrir el seu propi despatx perquè els costos són molt elevats i les probabilitats d’èxit incertes; per això molts busquen primer una feina a un altre despatx i, després, si poden, n’obren un. Malgrat aquesta situació actual, m’agrada ser optimista i penso que continuaran existint per molts anys els petits despatxos generalistes on podrem trobar l’advocat d’ofici de sempre.”
Aquests canvis d’estructura social no han comportat, malauradament, una modificació ni de la mentalitat legisladora ni de la manera de fer-la: “La legislació espanyola es caracteritza per dos mals. El primer és que legislem molt i malament perquè sovint ho fem precipitadament; l’altre és que s’elaboren moltes lleis l’aplicació de les quals és impossible i, a més a més, contradiuen altres coexistents. Aquestes han estat dues característiques que s’han conservat en la nostra manera de fer les lleis d’ençà de la instauració de la democràcia.”
La seva tasca com a assessor començà “després de vint anys de treball en l’àmbit civil i laboral. Dins d’aquest últim, vaig arribar a tenir dos judicis diaris a la magistratura de treball.” No va ser un canvi sobtat: “Mitjançant la meva tasca com a advocat laboralista, vaig esdevenir, d’una manera progressiva, assessor de dret mercantil de diverses associacions empresarials i després de grans empreses del sector tèxtil i metal·lúrgic. De totes maneres, mai no he deixat de tractar qüestions de tipus laboral, sinó que les he combinat totes dues.”
Actualment el Despatx Forn, malgrat ser una empresa d’estructura petita amb vuit treballadors, assessora diferents empreses tant de l’Estat espanyol com d’estrangeres entre les quals hi ha diverses multinacionals: “Una de les àrees on he treballat força ha estat la de la comunicació. He assessorat, i encara ho faig, grups de comunicació molt importants arreu del país.”
En Joaquim creu que la clau de l’èxit d’un assessor “és la confiança que inspiri als seus clients. Les empreses han de confiar en tu com a persona i també com a professional; en aquest segon aspecte influeix l’experiència i la trajectòria professional. Desgraciadament, hi ha molt poca gent que pugui triar el que vol fer; en general, és la mateixa vida i les possibilitats que et presenta les que et fan escollir. Per tal de poder assolir els teus objectius laborals, has d’aconseguir tenir l’oportunitat que desitges i sortir-te’n; si ho fas, després tot és més fàcil.”
Des de la tasca de consultor “he pogut observar l’esforç de les persones i de les entitats per adaptar-se als nous temps i a les noves maneres de fer. També, però, he pogut veure com hi havia persones i entitats que no eren capaces de seguir aquest ritme i es quedaven pel camí. En aquest sentit, sóc de l’opinió que el tancament d’una empresa és una situació d’un dramatisme extraordinari i més encara a Catalunya, on l’empresari se sent molt lligat i sols arriba a aquesta situació en casos extrems i irreversibles.”
Joaquim Forn ha viscut moments de bonança econòmica i de recessió. Entre els últims recorda que “la dècada de 1970 va ser especialment dura perquè foren uns anys de transició empresarial. Per una banda, la situació no era la d’abans, però tampoc s’havia assolit el grau tecnològic de què gaudim ara. Per una altra banda, hi havia una tensió entre els diversos sectors socials per motius polítics. La societat es polaritzà entre els treballadors i els empresaris. Enmig l’Administració culpava aquests últims de no haver gestionat correctament els seus negocis, mentre els empresaris acusaven l’Administració de no haver-los prestat el suport necessari per poder sobreviure als canvis.”
La comparació entre el món econòmic i laboral d’abans i l’actual li fa pensar que “tot ha canviat. Abans la situació era estable des de la perspectiva del treballador i de l’empresari. El primer sabia que quan entrava a treballar a una empresa ho feia per a tota la seva vida productiva; el segon quan creava una empresa estava organitzant un projecte vital que volia que els seus descendents heretessin. Avui, la tendència de molts països és la mobilitat geogràfica dels seus treballadors i la inestabilitat dels llocs de treball; ni les empreses ni les feines són per a tota la vida.”
Aquestes consideracions el duen a reflexionar sobre la importància dels valors tradicionals: “Crec fermament que ningú no pot assolir les seves fites si no té empenta i valors morals. Per molta tècnica que hi pugui haver en la nostra societat, qui no tingui aquestes qualitats no aconseguirà els seus objectius a llarg termini. Estic convençut que hi ha una mena de justícia immanent que actua, tard o d’hora, sobre totes les persones que posen l’èxit professional per davant dels valors morals.”
La seva filosofia vital i d’actuació es resumeix en el sil·logisme següent: “Crec que hi ha un 1% de la població que té l’èxit de cara, és a dir, se’n surt de tots els projectes que engega. Hi ha un altre 1%, però, que neix amb la sort girada i mai no acaba d’assolir els seus objectius. Però la resta, el 98%, només té el que treballa; això exigeix honradesa i competència.”
