Text del 2001
“És bo ser guerrer i després saber pactar”
Quan Juli de Miquel va estudiar dret només hi havia una facultat en tot Catalunya, i això volia dir moltes més possibilitats de feina, per això no li va costar gaire començar a exercir: “Vaig posar-me a treballar amb en Josep Arasa, que portava uns 12 anys de professió, i quan en feia quatre que era amb ell ens vam associar, i fins ara.” Una associació, doncs, que ha estat molt profitosa: “Tenim caràcters molt diferents, però ens hem sabut complementar i el despatx s’ha anat ampliant fins avui, de manera que ara tenim tres socis més, que donen continuïtat al bufet: Francesc Gelabert, David Jurado i Rosa M. Arasa, que és filla d’en Josep, i sis associats i col·laboradors. També ha començat una filla meva, l’Helena, però encara no forma part de la societat.”
A banda del despatx, Juli de Miquel també ha dedicat bona part de la seva vida a l’ensenyament: “En aquests moments estic fent classes de dret societari a Esade, però també n’he fet a la Universitat de Barcelona, i al mateix Col·legi d’Advocats.” Les classes, a més de l’exercici diari, l’ajuden a no perdre de vista la realitat de la professió: “Crec que és molt important estar en contacte amb gent jove, i a més les classes em permeten refrescar coneixements constantment.”
Tot això es nota a l’hora d’assessorar els petits i mitjans empresaris que demanen els serveis del bufet: “Els oferim un assessorament integral, fem des de dret penal econòmic fins a fiscal o mercantil, de forma que tenim molts clients fixos, que confien en nosaltres per qualsevol consulta o problema que puguin tenir.” No obstant això, també arriben al despatx d’altres assumptes més puntuals: “Ens vénen a buscar, per exemple, per casos de competència deslleial, que és un tema que està entrant amb força en aquests moments. Fa pocs dies ens van contractar d’una empresa que ja té un assessor, però que no es veu amb cor de portar el tema i pensa que és millor que li resolguem nosaltres, que hi estem més habituats.”
La competència deslleial, tanmateix, fa molts anys que està legislada: “La llei que tenim nosaltres és la mateixa que tenen a França i a d’altres països europeus, però la diferència és que molts dels nostres empresaris no la coneixien i deixaven passar casos tan greus com el que uns quants directius se’n vagin i muntin una empresa paral·lela de les mateixes característiques i amb la mateixa finalitat que la d’aquell empresari.”
En Juli és també expert en casos de responsabilitat civil, un tema en què encara hi ha en el nostre país molt pocs especialistes: “Estem parlant de mala praxi d’un metge, d’un arquitecte, per posar dos exemples, o fins i tot del propi Estat.” De fet, ell va portar fa uns anys el primer cas en què l’Estat va ser condemnat per un atemptat terrorista: “Si l’Estat és el responsable de la seguretat ciutadana i falla perquè no desallotja un edifici després de rebre un avís de l’organització terrorista, aleshores ha negligit en la seva tasca de garantir la seguretat i se n’ha de fer responsable i pagar les indemnitzacions a les víctimes.”
La filosofia del despatx dels socis Arasa i de Miquel és sobretot que els advocats funcionin com un gran equip: “La idea de l’advocat individualista ja està superada, ara hi ha d’haver uns socis que coordinin i estiguin al corrent de com van les coses, però l’equip és fonamental, i sobretot el més important és que hi hagi un engranatge generacional, és a dir, que hi hagi gent de diverses edats i amb una continuïtat de futur.” A l’hora de rebre un client, doncs, això es té molt en compte: “Si jo rebo un client tot sol i el dia del judici s’hi presenta un altre advocat del despatx, aquest senyor s’enfadarà; en canvi, si des del primer dia m’acompanya un altre lletrat que participa de la conversa i s’hi involucra, el client li acaba agafant confiança, i aleshores ja li és igual si aquell dia hi sóc jo o no.”
Va ser a principis dels setanta precisament que tant en Juli com en Josep es van adonar que l’advocacia anava per aquest camí: “Vam veure el que estava passant a l’estranger, i cap on anaven les noves tendències, de manera que vam començar a incorporar gent nova.” Però això no significa que es vulguin convertir en un macrodespatx: “Pensem que dotze o quinze advocats és una bona xifra per aconseguir donar un bon servei i no perdre el contacte personalitzat amb els clients, cosa que no ens agradaria gens ni mica.”
No obstant això, hi ha d’altres maneres de ser una gran organització professional, i una és participar d’una associació internacional: “Som l’únic representant a Espanya d’Eurolink, que agrupa diversos despatxos europeus, i ara també d’altres parts del món, que treballem junts quan hem de portar un cas a l’estranger.” En Juli pot acompanyar el seu client, pot coordinar-ne la defensa o l’assessorament, però si vol muntar una empresa a Finlàndia, el millor serà que es posi en contacte amb un despatx del país: “Eurolink ens permet precisament això, és a dir, els meus clients saben que tenen un despatx d’advocats a Hèlsinki, a Hamburg o a Frankfurt, posem per cas, i que no cal que s’amoïnin perquè nosaltres mateixos els explicarem tot el que els calgui saber.”
Juli de Miquel és un advocat vinculat a diverses institucions i organismes. Membre dels consells rectors de la Caixa d’Advocats i de la Mútua d’Advocats de Catalunya, també col·labora com a àrbitre amb el Tribunal Arbitral de Catalunya: “Crec que funciona malgrat que la gent, en aquest país, encara té poca cultura arbitral. L’arbitratge encara fa por, i penso que no n’hauria de fer gens ni mica. El problema és que molts empresaris pensen que si la decisió no és la que ells creuen correcta, no hi ha gaires defenses perquè la decisió arbitral pràcticament s’acaba en si mateixa, no es pot anar a una segona instància o al Suprem.”
Per tot això, al despatx s’explica als clients els avantatges i els desavantatges de cada sistema, i són ells els que decideixen: “Deixem que prenguin ells la decisió, perquè no els podem assegurar mai res, hi ha casos que semblen guanyats abans de començar i, en canvi, acabes perdent-los, i a l’inrevés.” Haver d’anar als tribunals, tanmateix, no fa gens de por a un advocat amb tanta experiència com en Juli: “Si s’ha d’acabar davant del jutge és perquè no s’ha trobat altra solució i aleshores és el camí que ens proporciona la justícia. Tot i així, penso que és bo ser guerrer i després saber pactar. De fet, totes les guerres acaben amb una pau digna i signant un tractat, no?”
També vinculat al Col·legi durant molts anys, Juli de Miquel pensa que la massificació de la professió ha portat a comportaments deontològics molt criticables: “Em preocupa, el comportament entre companys. És important que es respecti la confidencialitat de les dades que tots dos coneixen, s’arribi o no s’arribi a un pacte, i això hi ha qui ho aprofita per fer-ne ús més endavant. És molt trist haver-ho de dir, però hi ha lletrats que tenen actituds que no ajuden gens la professió.”
