Text del 2001
“Formem part d’una societat a la qual devem alguna cosa i li podem aportar algun bé”
“He intentat aplicar a la meva vida personal, familiar i professional una tònica esportiva i un sentit musical. De l’esport n’he aprés l’esforç, la tècnica i la modèstia, tres criteris que com a advocat i assessor d’empresa sempre he necessitat per poder patir els problemes dels qui cerquen consell i prenen decisions. De la música n’he pogut aplicar una conducta harmònica, un treball organitzat, un ritme adequat i una bona melodia verbal i oratòria.”
Són paraules de Joaquín Estruch, madrileny, descendent de catalans, sense tradició jurídica familiar, instal·lat a Barcelona des de fa un bon grapat d’anys i amb un bagatge professional de 27 anys al servei de l’advocacia i de l’assessorament empresarial. Un primer any d’experiència en una empresa del ram metal·lúrgic, al departament de personal, li va servir de trampolí perquè decidís muntar el seu propi despatx a Barcelona. D’aleshores ençà, Joaquín Estruch no ha parat de col·laborar estretament amb el món empresarial.
Al llarg del temps, s’ha anat especialitzant en l’assessorament legal laboral i en la gestió RRHH de les empreses: “He exercit l’activitat d’una banda, des del despatx i, de l’altra, dins la pròpia empresa, la qual cosa proporciona una visió més completa que la unidireccional del professional. La gran diferència que he observat entre ambdues maneres d’afrontar l’assessorament és el grau d’implicació de l’assessor en els objectius particulars o les polítiques de l’empresa. En ocasions aquesta divergència m’ha causat problemes de consciència per la dificultat d’anivellar els dos plantejaments. L’assessor intern perd independència i objectivitat.”
Joaquín Estruch coneix amb profunditat el tarannà de l’empresari: “La relació advocat-empresari s’ha de fonamentar en la satisfacció, fruit de la confiança dipositada en la relació. L’empresari, per sobre de tot, es considera responsable del capital perquè, entre d’altres coses, aquest és seu. No oblidem que també hi ha empreses en què impera una preocupació per mantenir-hi uns bons nivells de relacions humanes, fins i tot, de les de treball, però això és més propi de l’estil o el caràcter personal d’un gran home d’empresa, la qual cosa respon més aviat a la individualitat. Cal afegir que en qüestions morals i ètiques, a l’empresari no li agrada escoltar l’assessor perquè, en moltes ocasions, li diem el que ell precisament no vol sentir. Recordo els meus primers assessoraments, quan encara m’esforçava a portar a més a més del missatge tècnic jurídic, un de conscienciació, de solidaritat. Amb l’experiència he après que és gairebé inútil, que aquestes consideracions poden arribar a molestar l’empresari que vol resultats. No obstant això, segueixo pensant que no paga la pena justificar des d’un punt de vista ètic i moral els negocis sense ànima.”
En el panorama empresarial actual de Catalunya, es plantegen qüestions tan polèmiques com ara la sobreproducció normativa que afecta i violenta l’empresari: “Es legisla sobre tot i contínuament. Es consideren obsolets els codis bàsics, civil i penal, quan en el seu contingut podríem trobar resposta a la majoria de les situacions actuals. Hem d’exceptuar les noves normatives que sorgeixen arran de les innovacions tècniques (delictes informàtics, protecció de dades, etc.), que exigeixen una regulació. Les altres normatives obeeixen al clamor social, davant del qual convé que els ens polítics reaccionin i s’oblidin de la regulació sense fre que utilitzen per justificar la seva activitat. En el terreny econòmic, l’empresari es troba tan perseguit que, moltes vegades, opta pel frau, per l’abandonament… I això és un drama si pensem que estem en un país atapeït de petites empreses, on no n’abunden les mitjanes i molt menys les grans. De fet, es legisla massa en funció d’aquestes. Les petites no ho poden suportar i, com a conseqüència, neixen i moren amb facilitat, cosa força preocupant si tenim en compte que el 95% dels projectes empresarials avorten, un cop els assessors comuniquem el complicat sistema d’obligacions administratives, laborals, socials, econòmiques i tributàries. És molt trist. Hi ha massa iniciativa legal.”
Un altre assumpte que preocupa l’advocat Joaquín Estruch és la situació en què es troba la justícia: “El jutjat hauria d’infondre més respecte. Per contra, la nostra justícia no es fa respectar prou ni tampoc és suficientment solemne. Per això, gairebé no existeix l’esperit pactista. L’empresari es llança a la piscina amb una tranquil·litat –o temeritat– espaventable. Els assessors que practiquem el pacte anem contracorrent. Som en un país on tots volem tenir raó, i així no es pot arribar a acords. La nostra tasca és precisament evitar la imprudència. l’empresari, però, se sent pressionat per totes bandes, per l’Administració, per la responsabilitat amb el seu capital, pels treballadors. Ara ens desborda el tema de la immigració, davant el qual l’empresari necessita ja solucions i mitjans per part de l’Estat.”
Al llarg de la seva trajectòria l’adaptació ha estat una pràctica constant: “El flux dels esdeveniments i el pas del temps imposen una adaptació constant al present, al futur i al passat, no tan sols per sobreviure, sinó sobretot per sentir-se en pau amb un mateix. És fonamental per a un advocat, perquè solament el coneixement de la realitat, la condició per considerar els fets venidors i la dretura per evitar riscos innecessaris, el faran un professional com cal. He intentat estar informat i format, i he acceptat el repte de la informàtica, que ara és indispensable.”
Joaquín Estruch se sent feliç i satisfet d’haver desenvolupat amb convicció i honradesa la seva professió: “Tots nosaltres, en la nostra tasca, podem treballar amb el convenciment que formem part d’una societat a la qual devem alguna cosa i li podem aportar algun bé. Jo m’he compromès amb mi mateix i amb la societat d’una forma discreta, però crec que estem en deute amb els milers d’anys de civilització. No em sento defraudat per la meva tasca professional. Crec que puc continuar treballant amb el mateix esperit fent costat a l’empresari, perquè és el que m’estimo i el que conec. El futur és amb l’empresa i l’empresari, i la meva tasca es troba al seu costat, assessorant-los, treballant amb ells.” Mentre el futur no arriba, hi ha pendents dos grans reptes en els quals no només professionals experts com Joaquín Estruch han de posar-hi el cor i l’ànima, sinó que tota la societat s’hi ha de sentir compromesa: “D’una banda, un repte de clares connotacions humanes, la gestió de la immigració, laboral i no laboral; de l’altra, la incorporació plena al dret de la Unió europea.”
“La meva esposa Ana Mari i el meu fill Joaquín-Marco són els meus companys de viatge, de vegades, portem ritmes i fem parades diferents, però ens mantenim units i perseverants en fer perquè tots en guardin un bon record.” Les seves paraules evidencien el respecte que sent pels valors fonamentals de la vida i per tots els que també els respecten.
