Joaquín Estruch
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. Joaquín Estruch Esteban

Joaquín Estruch Esteban

Text del 2001

“Formem part d’una societat a la qual devem alguna cosa i li podem aportar algun bé”

 

“He intentat aplicar a la meva vida personal, familiar i professional una tònica esportiva i un sentit musical. De l’esport n’he aprés l’esforç, la tèc­ni­ca i la modèstia, tres criteris que com a advocat i assessor d’em­pre­sa sempre he necessitat per poder patir els problemes dels qui cerquen consell i prenen decisions. De la música n’he pogut aplicar una con­duc­­­ta harmònica, un treball organitzat, un ritme adequat i una bona melodia verbal i oratòria.”

Són paraules de Joaquín Estruch, madri­leny, descendent de catalans, sense tradició jurídica familiar, instal·lat a Barcelona des de fa un bon grapat d’anys i amb un bagatge professional de 27 anys al servei de l’advocacia i de l’assessorament empresarial. Un primer any d’experiència en una empresa del ram metal·lúrgic, al depar­tament de personal, li va servir de trampolí perquè decidís muntar el seu propi despatx a Barcelona. D’aleshores ençà, Joaquín Estruch no ha parat de col·laborar estreta­ment amb el món empresarial.

Al llarg del temps, s’ha anat especia­litzant en l’assessorament legal laboral i en la gestió RRHH de les empreses: “He exercit l’activitat d’una banda, des del despatx i, de l’altra, dins la pròpia empresa, la qual cosa propor­cio­na una visió més completa que la unidireccional del professional. La gran diferència que he observat entre ambdues maneres d’afrontar l’assessorament és el grau d’implicació de l’as­ses­sor en els objectius particulars o les polítiques de l’empresa. En ocasions aquesta divergèn­cia m’ha causat problemes de consciència per la dificultat d’anivellar els dos plantejaments. L’assessor intern perd independència i objecti­vitat.”

Joaquín Estruch coneix amb profunditat el tarannà de l’empresari: “La relació advocat-empresari s’ha de fonamentar en la satisfacció, fruit de la confiança dipositada en la relació. L’empresari, per sobre de tot, es considera responsable del capital perquè, entre d’altres coses, a­quest és seu. No oblidem que també hi ha empreses en què impera una preocupació per mantenir-hi uns bons nivells de relacions hu­manes, fins i tot, de les de treball, però això és més propi de l’estil o el caràcter personal d’un gran home d’empresa, la qual cosa respon més aviat a la individualitat. Cal afegir que en qüestions morals i ètiques, a l’em­pre­sari no li agrada escoltar l’assessor perquè, en mol­tes ocasi­ons, li diem el que ell precisament no vol sentir. Recordo els meus pri­mers assessoraments, quan encara m’esforçava a portar a més a més del missatge tècnic jurídic, un de conscienciació, de soli­daritat. Amb l’experiència he après que és gairebé inútil, que aquestes considera­cions poden arribar a molestar l’empresari que vol resultats. No obs­tant això, segueixo pensant que no paga la pena justificar des d’un punt de vista ètic i moral els negocis sense ànima.”

En el panorama em­presarial ac­tual de Catalunya, es plantegen qüestions tan polèmiques com ara la sobre­producció normativa que afecta i violenta l’empresari: “Es le­gisla sobre tot i contínuament. Es consideren obsolets els codis bà­sics, civil i penal, quan en el seu contingut podríem trobar respos­ta a la majoria de les situacions actuals. Hem d’exceptuar les noves nor­matives que sor­geixen arran de les inno­va­cions tècniques (de­lictes informàtics, protecció de dades, etc.), que exigeixen una re­gulació. Les altres normatives obeeixen al cla­­mor social, davant del qual convé que els ens polítics reaccionin i s’oblidin de la regulació sense fre que utilitzen per justificar la seva activitat. En el terreny econòmic, l’em­pre­sari es troba tan perseguit que, moltes vegades, op­ta pel frau, per l’abandonament… I això és un drama si pen­­sem que estem en un país atapeït de petites empreses, on no n’abunden les mit­janes i molt me­nys les grans. De fet, es le­gis­la massa en fun­ció d’aquestes. Les petites no ho poden suportar i, com a conseqüència, neixen i moren amb fa­cilitat, cosa força preo­cupant si tenim en comp­te que el 95% dels pro­jectes empresa­rials avorten, un cop els asses­sors comu­ni­quem el complicat sistema d’obligacions adminis­tratives, laborals, socials, econòmiques i tribu­­tà­ries. És molt trist. Hi ha mas­sa iniciativa legal.”

Un altre assumpte que preocupa l’advocat Joaquín Es­truch és la si­tua­ció en què es troba la justícia: “El jutjat hauria d’infon­dre més res­pec­te. Per contra, la nostra justícia no es fa respec­tar prou ni tampoc és sufi­cientment solemne. Per això, gairebé no exis­teix l’espe­rit pac­tista. L’empresari es llança a la piscina amb una tranquil·litat –o teme­ritat– es­pa­ventable. Els as­ses­sors que prac­ti­quem el pacte anem con­tra­co­rrent. Som en un país on tots volem tenir raó, i així no es pot arri­bar a acords. La nostra tasca és preci­sament evi­tar la im­prudència. l’em­presari, però, se sent pres­si­onat per totes ban­­des, per l’Adminis­tració, per la responsabilitat amb el seu capital, pels tre­ba­lladors. Ara ens des­borda el tema de la im­migra­ció, davant el qual l’empresari ne­ces­sita ja solucions i mitjans per part de l’Estat.”

Al llarg de la seva trajectòria l’adaptació ha estat una pràctica constant: “El flux dels esdeveniments i el pas del temps imposen una adaptació cons­­­­tant al present, al futur i al passat, no tan sols per sobreviure, si­nó so­bretot per sentir-se en pau amb un mateix. És fonamental per a un ad­vo­cat, perquè solament el coneixement de la realitat, la con­dició per considerar els fets venidors i la dretura per evitar riscos inne­ces­saris, el faran un professional com cal. He intentat estar infor­mat i for­mat, i he acceptat el repte de la informàtica, que ara és indispensable.”

Joaquín Estruch se sent feliç i satisfet d’haver desenvolu­pat amb con­vic­ció i honradesa la seva professió: “Tots nosaltres, en la nostra tasca, po­dem treballar amb el convenciment que formem part d’una societat a la qual devem alguna cosa i li podem aportar algun bé. Jo m’he com­pro­­­mès amb mi mateix i amb la societat d’una forma discreta, però crec que estem en deute amb els milers d’anys de civi­lització. No em sen­­to de­frau­dat per la meva tasca professional. Crec que puc continu­ar tre­ba­llant amb el mateix esperit fent costat a l’em­presari, perquè és el que m’estimo i el que conec. El futur és amb l’empre­sa i l’empresari, i la me­va tasca es troba al seu costat, asses­so­rant-los, treballant amb ells.” Men­tre el futur no arriba, hi ha pendents dos grans reptes en els quals no només pro­fessio­nals experts com Joaquín Estruch han de posar-hi el cor i l’ànima, sinó que tota la societat s’hi ha de sentir compromesa: “D’una ban­da, un rep­te de clares connotacions humanes, la gestió de la im­migra­ció, labo­ral i no labo­ral; de l’altra, la incorporació plena al dret de la Unió euro­pea.”

“La meva esposa Ana Mari i el meu fill Joaquín-Marco són els meus com­­panys de viatge, de vegades, portem ritmes i fem parades dife­rents, però ens mantenim units i perseverants en fer perquè tots en guardin un bon record.” Les seves paraules evidencien el respecte que sent pels valors fonamentals de la vida i per tots els que també els respecten.