Text del 2001
“La companyia que té relacions nefastes amb el seu capital humà, malament rai”.
Quan el 1980 va entrar en vigor el nou Estatut dels Treballadors, Jordi Buxaderas ja feia un bon grapat d’anys que es dedicava a l’assessorament laboral a empreses. El 1978 va obrir el despatx que encara avui manté en ple rendiment: “Un cop acabada la carrera, vaig entrar a l’empresa Colomer i Montmany i em vaig fer càrrec del Departament de Recursos Humans. Això em va donar l’oportunitat d’aprendre a gestionar una àrea molt important d’una gran firma de la comarca, una firma que, a més, em donava mitjans perquè les coses es fessin ben fetes.”
Però ell sempre havia tingut la intenció de treballar pel seu compte, i no va deixar passar l’ocasió: “La veritat és que la mateixa empresa em va ajudar a fer aquest pas, em va facilitar les coses i va convertir-se en clienta meva. D’altra banda, i gràcies a ells, també em vaig incorporar com a assessor al Consejo Español de Curtidores.” Una agrupació amb la qual encara col·labora i de qui ha portat l’assessorament del conveni col·lectiu fins l’any 2000.
Una de les primeres feines que van encarregar-li va ser la de contactar amb diferents empreses de la comarca per muntar unes incipients organitzacions empresarials: “Això em va ajudar a conèixer molts empresaris. D’altra banda, en aquells moments érem pocs els advocats especialistes; de fet, jo vaig ser el primer de la comarca que em vaig dedicar a assessorar empreses únicament en matèria laboral.”
Així, doncs, reconeix que no li va ser difícil fer els primers clients, i el que és evident és que els ha sabut conservar al llarg de tants anys: “Els meus serveis van ser ben rebuts i van trucar a la porta els empresaris que començaven a tenir problemes d’aquest àmbit. Havia desaparegut el sindicat vertical, els treballadors començaven a exercir el dret de vaga i es produïen les primeres manifestacions. L’empresariat va veure la necessitat de tenir un suport jurídic amb els problemes que li plantejava la nova situació.”
Jordi Buxaderas guarda un bon record de les primeres reformes laborals: “Per a mi van ser un fet molt positiu, es van reconèixer drets que la gent no tenia i crec que gaudir de més llibertat i drets tots plegats és sempre motiu d’alegria.” A més, opina que es va fer el que es podia en unes circumstàncies com aquelles: “Partíem d’una política laboral força proteccionista per al treballador, però amb una llosa que pesava molt al damunt, i que era no reconèixer els seus drets. Considero que es va fer el que es podia, que la transició tampoc donava per més. Accelerar més els processos també hagués estat complicat. De totes formes, crec que encara ens queden algunes reformes pendents per tirar endavant.”
L’Estatut dels Treballadors va arribar acompanyat d’una època de conflictivitat laboral: “Els sindicats ja s’havien començat a organitzar des de la clandestinitat, i per tant, en el moment que van poder parlar ho van fer amb un cert ímpetu. El sindicalisme va arrelar amb força, sobretot a les grans empreses, i hi va haver tensions i conflictes.” De totes formes, ell sempre s’ha caracteritzat per la voluntat de conciliació: “Jo sóc dels qui pensen que la gent actua de la forma que creu més correcta, i per això he estat en tot moment noble amb els meus adversaris i crec que ells ho han estat amb mi. Els qui estan al capdavant dels sindicats i de les agrupacions de treballadors, els assessors i els advocats volem tenir una continuïtat en la professió, i això ens obliga a jugar net. El cert és que no tinc experiències de jugades brutes.”
De fet, del que es tracta, tal com ho confirmen també les darreres tendències en aquest tema, és de veure els treballadors com a individus, amb les seves necessitats i els seus conflictes: “Tenen uns coneixements, unes mancances, uns avantatges i uns inconvenients, i això s’ha de tenir en compte. Per aquesta raó, des del punt de vista de la gestió dels recursos humans s’ha arribat a la conclusió que la millor forma de tractar els treballadors és fer-ho de forma individual i aplicant humanisme.”
Per la seva manera de ser, no obstant això, Jordi Buxaderas ja ha actuat en tot moment tenint en compte aquesta màxima: “Entenc que per tal que una empresa funcioni de la manera idònia ha de tenir bones relacions amb el representant dels seus treballadors. La companyia que té relacions nefastes amb el seu capital humà, malament rai.”
La qüestió laboral ha estat sovint lligada al territori, i és evident que no és el mateix una gran empresa del Baix Llobregat que de la Plana de Vic: “Penso que Osona ha estat diferent de molts altres llocs en aquest aspecte, ja que la figura de l’amo ha costat molt de desaparèixer i hi ha hagut unes relacions marcades pel paternalisme que han començat a fondre’s amb la millora de les comunicacions.” I continua: “Fa uns anys, passar el Congost encara era complicat, i penso que la societat de la Plana era una mica atípica, amb una immigració molt integrada i amb unes relacions especials, però això havia d’evolucionar i afortunadament ho ha fet.”
Els sindicats s’han professionalitzat molt i les coses han començat a anar d’una altra manera: “S’ha acabat allò de les reivindicacions extemporànies, i els treballadors cada vegada tenen més informació sobre l’empresa. Penso que aquest accés a les dades econòmiques fa que cada dia els empleats coneguin més l’empresa i que entenguin molt millor la presa de decisions davant de problemes concrets.”
La comarca d’Osona, d’altra banda, és de les que més immigració està rebent en aquests moments, i això és un fenomen a tenir en compte de cara al futur: “Estem en una plena ocupació, la qual cosa vol dir que necessitem mà d’obra si no volem que els rendiments industrials baixin. El meu parer és que és un tema de remenar papers, i en aquests moments s’està fent bastant malament. No és lògic que un empresari vagi a l’INEM i no pugui llogar ningú o que no li facilitin la contractació d’un treballador immigrant.” I afegeix: “A més, està arribant gent molt preparada dels països del Magrib, de l’Europa de l’Est i també subsaharians, gent amb titulacions universitàries que està treballant molt per sota del seu nivell.”
Pel que fa al futur, Jordi Buxaderas Colom ja fa un temps que va prendre una decisió: “L’empresari demana cada vegada més posar-se en mans d’algú que tingui l’organització suficient per solucionar-li tots els problemes que se li plantegin. Per això, vaig associar-me amb Vilà, Riba i Cia., que és un gabinet de Vic, lligat a una firma internacional, que ofereix un servei integral.” A més, el seu fill Jordi també s’ha decidit per l’advocacia i treballa al despatx, així com la seva esposa, Dolors, que col·labora amb ell des del principi. Els altres dos fills, en canvi, han optat per d’altres sortides professionals.
