Text del 2001
“Cal ser conscients que l’economia ha evolucionat; avui dia el negoci ja no té ànima”.
“L’avantatge de ser fill d’empresaris és que coneixes el món empresarial en tota la seva dimensió: des dels proveïdors fins als bancs”, subratlla en Luis Álvarez Pérez-Bedía, que, juntament amb una dotzena de col·laboradors, és titular d’una assessoria a Barcelona.
Els destinataris dels consells del nostre protagonista i el seu equip són “els negocis catalans tradicionals, d’una mitjana de 20 treballadors.” Els proporcionen “un assessorament integral, des dels aspectes comercials fins als familiars.” I és que en Luis Álvarez té molt clar que, “particularment a Catalunya, l’empresa és una extensió de la família.” Tant és així que, “quan l’empresari català s’arruïna, ho fa també tota la família.”
Aquesta dramàtica situació no és comuna a tots els països: “En el context anglosaxó, si una companyia no és rendible, es tanca i prou. A casa nostra, en canvi, l’empresari se sent molt vinculat a la seva plantilla d’empleats i a la família.” Des del despatx, ha estat testimoni de molts casos de “negocis que, tot i que no funcionen bé, el propietari insisteix a salvar, i amb aquest únic objectiu és capaç fins i tot d’hipotecar casa seva.” En conseqüència, “quan la firma finalment s’ensorra, el més perjudicat és l’empresari, mentre que els seus treballadors, almenys, tenen dret a cobrar l’atur.” I encara més, en moltes ocasions, la fallida d’una empresa implica “la soledat de l’empresari, que veu com el seu món, també el familiar, s’enfonsa.”
“L’advocat ha de ser capaç de preveure aquestes situacions, mentre que l’empresari s’ha de dedicar a portar les regnes del negoci, i confiar en professionals, com el seu assessor, que desenvolupin la resta de funcions”, afirma. Els consells que més sovint escolten els emprenedors del nostre país tenen a veure amb la necessitat de separar el patrimoni empresarial del familiar.
Ara bé, escoltar no significa obrar en conseqüència: “Són molt poques les vegades que els clients han seguit les meves directrius sobre aquesta qüestió. Cal tenir en compte que a Catalunya els negocis passen de generació en generació, i els seus propietaris hi fan la vida. Fins no fa gaire, el més habitual era que l’empresari i la seva família tinguessin fins i tot casa seva a les instal·lacions de l’empresa.” No obstant això, “cal ser conscients que l’economia ha evolucionat. Avui dia el negoci ja no té ànima.”
El problema del patrimoni és només un dels molts que assetgen el món empresarial català. N’hi ha d’altres igualment punyents, com ara el de la successió. Als nostres emprenedors sovint els resulta difícil passar el testimoni als seus descendents, fins al punt que “alguns dels meus clients m’han arribat a nomenar tutor dels seus fills, perquè, en cas de mort del pare, jo seguís exercint un cert control sobre el funcionament del negoci.”
Aquesta actitud té una explicació: “Els clients agraeixen molt el fet que conegui molt bé els orígens del clan i el desenvolupament de la firma. El fet que porti 15 o 20 anys al costat de l’empresa i la família els inspira confiança.” L’exemple d’en Luis ens demostra fins a quin punt aquest jurista valora la “intimitat” que ha d’existir entre lletrat i empresari. Poc partidari de fer públics els assumptes, considera que ni a ell ni als clients els interessa “veure’s involucrats en els mitjans de comunicació, perquè això pot complicar molt les coses, especialment quan hi ha grans sumes de diners implicades. La meva obligació és limitar-me a exercir la meva professió, i deixar la premsa de banda”
A alguns, la postura del nostre protagonista els pot semblar conservadora, però el cert és que parteix únicament d’una actitud preventiva que recomana “en qualsevol circumstància. A l’hora de prendre una decisió cal tenir en compte fins i tot aspectes de la vida personal, com ara possibles separacions, situacions prematrimonials i d’altres.” Ens revela que “les companyies, a mesura que creixen, visiten amb més freqüència l’advocat i consulten menys el gestor.” D’aquesta manera, afortunadament per a ells, deixen de confiar en “els individus que exerceixen com a assessors sense conèixer bé el dret. Per sort, els clients s’adonen que els lletrats, amb un coneixement jurídic més profund, són els més capacitats per preveure el futur de les seves empreses.”
Les conseqüències d’un mal consell poden ser nefastes, i l’empresari hauria d’estar-ne alerta. Malauradament, “sovint opta per la solució que més li agrada, tot i que aquesta no sigui realista. Si un lletrat li aconsella la suspensió de pagaments i un altre professional, menys preparat, li recomana que no paguin als creditors i canviïn el nom de la companyia, és molt probable que esculli aquesta segona sortida, aparentment més fàcil. Tanmateix, aquest camí el pot conduir fins i tot a un procediment penal. En canvi, el procés d’una fallida o d’una suspensió de pagaments tot i que és molt llarg, de vegades és la millor alternativa possible.”
A diferència d’altres professionals, “els juristes tenen més anys d’estudis al currículum, i coneixen moltes més matèries.” Aquesta pluralitat esdevé crucial a l’hora de donar un consell: “Un assumpte laboral, per exemple, implica també nocions mercantils i fiscals. Avui dia, el dret és molt més complex que en altres èpoques.” Per a en Luis, el fet d’estar al capdavant d’un despatx constituït per múltiples lletrats, no implica únicament garanties de professionalitat, sinó també “un ampli coneixement de les diferents facetes del dret i la interpretació de la jurisprudència. Aquest ampli ventall d’especialitats ens permet anticipar qualsevol efecte marginal de les accions que porten a terme els clients.” El prestigi d’aquest bufet és innegable, com ho demostra el fet que “periòdicament l’Escola Judicial de Barcelona ens enviï jutges perquè facin pràctiques a casa nostra. Els permetem ser presents a les nostres actuacions.” El nostre protagonista està habituat a transmetre els seus coneixements, no en va és professor a la facultat de dret de la Universitat de Barcelona.
Són moltes les lliçons que aquest jurista imparteix al cap del dia, a les aules i al bufet. La mateixa prudència que aconsella als clients mira de contagiar-la als deixebles: “Els grans advocats, els qui exerceixen des de fa una pila d’anys, mai no resolen una consulta al moment, sinó que se n’asseguren abans de respondre. Cal reconèixer-ho, quan no es coneix un tema.” La serenitat és particularment recomanable en una “dissolució d’una societat. És molt trist que un advocat susciti un conflicte entre dos socis, quan el tema es podria resoldre fàcilment de manera que tots dos se seguissin avenint com fins aleshores.” Aquest jurista i els seus col·laboradors són partidaris del pacte sempre que aquest sigui possible, senzillament “perquè els tribunals et poden donar moltes sorpreses desagradables.” Una altra actitud seria inimaginable, venint d’un home mesurat i prudent com en Luis Álvarez Pérez-Bedía.
