Text del 2002
Vetllem per la millora sanitària i nutricional i pensem que hi ha d’haver els controls que calgui.
A la pregunta sobre si ha merescut la pena l’esforç que s’ha fet des de 1988 per crear l’Associació Catalana Empresarial de Productes Zoosanitaris, l’empresari Jordi Font i l’advocada Àngels Llobet responen que “decididament, sí.”
Són el president i la gerent d’una corporació jove que agrupa els centres dispensadors de medicaments veterinaris, els establiments comercials detallistes en concret, i que ha aconseguit en poc temps uns resultats exemplars per al sector i per al món associatiu català. Ha demostrat la seva operativitat i una ferma voluntat a ser el reflex fidel dels interessos de tot un sector professional que reclamava una regulació: “Des de l’any 1988, el nostre sector s’ha vist afectat per diverses regulacions, entre les quals destaca el projecte de llei del medicament, que va estimular la nostra inquietud per associar-nos.”
L’any 1990 s’aprova la nova llei: “En aquell moment, no ens va afavorir. No era una llei específica de medicaments veterinaris, tot i que hi dedicava una secció. Tanmateix, va ser un primer pas perquè ens reconeguessin com a centres dispensadors de medicaments d’ús veterinari.”
L’existència d’una agrupació permet a les administracions captar les seves inquietuds i fer un seguiment dels serveis oferts al sector: “Una de les nostres tasques principals ha estat fer una interpretació ajustada d’aquesta llei.”
Els medicaments han d’estar sanitàriament controlats. En aquella primera etapa, l’Associació pretenia que es delegués la responsabilitat d’aquest control a un titulat universitari de ciències que no hagués de ser exclusivament un farmacèutic, sinó també un metge, biòleg, químic o veterinari: “El sector farmacèutic va aconseguir amb la llei que els establiments comercials detallistes de medicaments d’ús veterinari estiguessin controlats per ells mateixos.”
L’Associació va haver d’esperar cinc anys perquè es promulgués el Reial decret 109/1995, de 27 de gener, sobre medicaments veterinaris: “Els reglaments del desenvolupament de la llei del medicament van implantar-se finalment com a específics de medicaments d’ús veterinari. Durant tots aquests anys hem hagut de lluitar perquè se’ns legalitzés. L’administració era conscient que existíem, però ningú no gaudia d’una autorització. El reial decret ho establia tot sobre medicaments veterinaris, des dels laboratoris fabricants als centres distribuïdors i dispensadors, passant pels medicaments legalment reconeguts, els envasos i l’etiquetatge dels productes, les prescripcions, les farmacioles veterinàries, el règim sancionador, etc. Durant el procés d´elaboració del reial decret vam ser consultats com a entitat representativa dels interessos del sector, vam poder fer-hi les propostes, les observacions i els suggeriments oportuns en el darrer esborrany. Aquest reial decret va ser molt positiu perquè va permetre que un farmacèutic es pogués responsabilitzar de més d’un establiment.”
Un altre pas decisiu va tenir lloc l’any 2000, cinc anys després del decret i deu de la llei del medicament, quan es va publicar el Decret 141/2000, de 3 d’abril, que estableix el règim jurídic i el procediment d’autorització dels centres de distribució i els de dispensació de medicaments d’ús veterinari a Catalunya, perquè el del 1995 deixava en mans de les comunitats autònomes la regulació d´aquesta qüestió. Finalment, es definien els requisits que havien de tenir els centres dispensadors i distribuïdors per poder-se autoritzar: “Ens ha costat una dècada aconseguir una normativa que ens permeti gaudir d’una autorització. Això ha estat possible després que els departaments d’Agricultura i de Sanitat unifiquessin criteris. Ens podem felicitar que al final la nostra reivindicació hagi estat escoltada.”
I afegeixen: “Actualitzar el sector sobre els canvis normatius que els avenços científics provoquen, quant a la prohibició o restricció de medicaments i a productes de nutrició dels animals, és funció nostra. Assessorem les empreses ja establertes i les noves, les ajudem a esdevenir més professionals, a tenir el màxim control, gestionem els tràmits que sol·licitin, els permisos pertinents de l’Administració pública.”
Els establiments comercials detallistes són centres dispensadors de medicaments veterinaris com les farmàcies, però estan especialitzats i s’ubiquen majoritàriament fora de la ciutat. Per atendre les explotacions ramaderes necessiten un espai considerable per emmagatzemar i subministrar medecines i productes nutricionals. L’Associació no tindria sentit si no valorés les relacions entre tots els professionals que hi intervenen: veterinaris, farmacèutics, científics, empresaris del sector, administracions, productors. “Vetllem per la millora sanitària i nutricional i pensem que hi ha d’haver els controls que calgui, com més i més estrictes millor; com més inspeccions hi hagi, més coneixement efectiu tindrà el sector.”
L’Associació representa un àmbit que ha patit els efectes d’informacions deformades pels mitjans de comunicació, que han creat alarmes socials que cal desmitificar. És el cas de la carn i la presumpta medicació indiscriminada amb antibiòtics: “S’usen només per controlar la salut. Els productes veterinaris són compatibles amb els humans. Es compleixen els períodes de supressió perquè no hi restin residus. Els laboratoris productors ens asseguren que en els països de la Unió Europea qualsevol nou medicament ha de passar uns controls del mateix nivell d’exigència que per als medicaments destinats a les persones abans d’aconseguir l’autorització per a la seva comercialització, precisament perquè van destinats a una producció càrnia per a consum humà. Seríem feliços si al consumidor li arribés tota la informació sobre com s’està realitzant avui la producció ramadera; això generaria confiança, i creiem que l’única preocupació que ens ha de moure d’ara endavant és que el consumidor rebi totes les dades i que aquestes siguin correctes.”
L’Associació ha estat una figura clau per a la millora del sector. Amb la destresa i eficàcia que la caracteritzen, haurà de mantenir el ritme accelerat marcat per les innovacions científiques i per una societat que reclama el seu dret al benestar. És la nostra obligació col·laborar perquè es compleixi.
