Text del 2002.
“La salut pública constitueix una de les prioritats d’aquest col·lectiu”
Tres pilars sostenen el Col·legi Oficial de Veterinaris de Lleida: formació, informació i ètica. Així ho descriuen Jordi Ricart i Josep M. Torrent, degà i secretari respectivament de l’entitat. La institució fomenta les relacions entre els col·legiats: “Al llarg del sopar de veterinaris que organitzem anualment, els membres tenen l’oportunitat d’intercanviar punts de vista amb altres companys de feina amb diferents especialitats. En un col·lectiu com el nostre, és bàsic mantenir un caliu professional.”
No podia ser d’una altra manera, si considerem que aquesta institució catalana agrupa gairebé 500 col·legiats. Fundat el 1906, constitueix el segon col·legi veterinari més nombrós de Catalunya. “Qualsevol novetat tecnològica o avenç aparegut en el sector s’ha de fer arribar d’alguna manera al col·legiat, perquè estigui al dia”, aclareix el degà de la institució. Per això, el Col·legi organitza tot sovint cursets, jornades, seminaris i altres activitats didàctiques adreçades als membres. Ara bé, el Col·legi entén que “els llicenciats, quan abandonen la facultat, estan perfectament preparats per exercir la seva tasca.”
Ho demostra el fet que el fantasma de l’atur no amenaci els veterinaris lleidatans. No obstant això, amb els anys, certes pràc-tiques queden obsoletes, i exigeixen un reciclatge. N’és un exemple “la tècnica de detecció de la salmonel·la, que fa vint anys requeria cinc dies per obtenir un diagnòstic. Avui, en canvi, en menys de dos dies ja disposem dels resultats.”
La institució disposa “d’una aula magna amb múltiples mitjans audiovisuals necessaris per organitzar conferències.” Algunes de les seves activitats, però, no s’adrecen exclusivament als membres del col·lectiu. El secretari de l’entitat esmenta el fet que “recentment, el Departament de Sanitat ens ha autoritzat com a formadors en manipulació d’aliments.”
D’altra banda, els col·legiats reben informació puntual i especialitzada a través de la revista i les circulars que l’entitat edita periòdicament. D’aquesta manera, els veterinaris lleidatans es mantenen al corrent dels esdeveniments del sector “tant a Catalunya com arreu del món.”
El Col·legi també facilita als seus membres informació sobre ofertes i demandes de feina, a través de la seva borsa de treball. Un veterinari provinent del Col·legi de Lleida és garantia de professionalitat, i és que des dels seus inicis, un dels estendards del Col·legi ha estat la deontologia dels seus membres: “La nostra obligació és actuar en cas que sorgeixi algun tipus de problema entre veterinaris o entre civils i veterinaris, per discernir les responsabilitats i actuar en conseqüència.”
Sens dubte, en una zona agrícola com és la Terra Ferma, la branca ramadera de la professió és la que disposa de més membres: “A Lleida hi ha una gran quantitat de bestiar, tant boví com oví i porcí. En el cas d’aquest darrer sector, som els primers productors de l’Estat espanyol.”
Amb tres milions de caps de porcí, aquesta província representa “el 40% de la producció a Catalunya.” A més, cal convenir que “les grans indústries espanyoles fabricants de pinsos estan ubicades a la nostra província. En definitiva, tota aquesta conjuntura requereix la intervenció d’un nombre molt elevat de veterinaris.”
La responsabilitat del sector és enorme, ja que treballa amb matèria primera destinada al consum humà. El degà del Col·legi, que va presidir el Consell de Veterinaris de Catalunya durant quatre anys, recorda molt bé
el que va significar ocupar un càrrec com aquest al llarg de les Olimpíades de 1992: “En aquella època, de gran transcendència política, vam haver de tranquil·litzar tant els ciutadans catalans com els visitants que arribaven a Barcelona d’arreu del món sobre l’escàndol de l’engreixament il·legal d’animals. En aquell moment, vam deixar enrere totes les reivindicacions del sector relacionades amb altres afers. Governants i veterinaris vam fer un front comú per defensar Catalunya.”
La societat ha de saber que “la salut pública constitueix una de les prioritats d’aquest col·lectiu” que no es dedica únicament, ni de bon tros, a la clínica de petits animals: “Som responsables que els ciutadans consumeixin aliments en condicions. Gairebé la totalitat dels productes que ingerim diàriament estan controlats per veterinaris.”
La població, doncs, pot estar ben tranquil·la, perquè els aliments “estan sotmesos a uns exhaustius filtres sanitaris. És molt difícil que es produeixi un frau en el sector alimentari.” I és que “els ramaders són els més conscients de la necessitat de treballar adequadament; altrament, es perjudicarien a ells mateixos.” Gràcies a aquests rigorosos controls, “avui el consum s’ha reactivat.”
Una altra de les qüestions delicades que s’han resolt al llarg dels darrers anys és la de la gestió dels residus que generen els porcs: “Recentment, s’ha publicat un decret per regular aquesta problemàtica.” Han quedat enrere aquells temps en què “els ramaders escampaven els purins i els fems indiscriminadament. Ara caldrà que se sotmetin a un programa de gestió.”
Una altra bona notícia és que “ja s’estan posant en funcionament plantes de depuració de purins, on se separa la matèria líquida de la sòlida per fabricar-ne després adobs. És més, aquestes plantes també seran centres de cogeneració elèctrica.”
Per als representants del Col·legi Oficial de Veterinaris de Lleida, “la solució a totes aquestes problemàtiques no consisteix a tancar explotacions, sinó que cal trobar sortida a les inquietuds dels ramaders.” La indústria de transformació de la carn és una de les assignatures pendents del sector. L’explicació és senzilla: “A Lleida hem centrat l’atenció en les granges de porcs.”
Un dels pitjors enemics del sector carni lleidatà és, sens dubte, les pestes, que afecten tot el Vell Continent. El president del Col·legi atribueix aquest problema preocupant a “l’enorme moviment pecuari que hi ha en el marc europeu. Tampoc no podem oblidar l’existència a les nostres contrades de ramaders inconscients que adquireixen animals provinents de zones afectades per la pesta.”
Malgrat aquestes excepcions, les granges catalanes són, en general, un model de professionalitat: “Són moltes les que disposen de sistemes de detecció i control per barrar el pas a les malalties.” Ara bé, al seu parer, “les sancions aplicades als responsables de les epidèmies haurien de ser més contundents.”
El Col·legi Oficial de Veterinaris de Lleida pot felicitar-se per la tasca desenvolupada al llarg de gairebé un segle d’existència: “L’any 2006 celebrem el nostre centenari. Tenim previst d’organitzar un gran nombre d’activitats per tal de festejar aquesta efemèride.” Amb uns responsables tan compromesos com els que hem conegut a través d’aquestes línies, aquesta celebració té l’èxit garantit: “Representar el col·lectiu veterinari és un orgull.”
